Club 7 Cinema

Sinopsi: La Karoline (Victoria Carmen Sonne), una jove treballadora de fàbrica, lluita per sobreviure a la Copenhaguen de després de la Primera Guerra Mundial. Quan es troba a l’atur, abandonada i embarassada, coneix la Dagmar (Trine Dyrholm), una dona carismàtica que dirigeix ​​una agència d’adopció clandestina, en què ajuda les mares a trobar cases d’acollida per als seus fills no desitjats. Sense cap altre lloc on fer cap, la Karoline assumeix el rol d’una dida. S’estableix una forta connexió entre les dues dones, però el món de la Karoline s’esberla quan ensopega amb la veritat impactant que hi ha darrere de la seva feina. És una història inquietant sobre una dona que lluita per trobar l’amor i el sentit de la moral. 

Informació: Biopic terrorífic que explica la història de la famosa “fabricant d’àngels” danesa Dagmar Overbye (Trine Dyrholm), que va assassinar desenes d’infants a Copenhaguen la dècada de 1910 i va ser condemnada a cadena perpètua el 1921. En una conversa amb membres de l’Institut Polonès de Cinema, el director, Magnus von Horn va comentar: Sempre vaig voler fer una pel·lícula de gènere. Volia explicar la meva història en el context del terror. Però com més intentava desenvolupar una pel·lícula de terror, més drama sorgia. Volíem allunyar-nos una mica del realisme i intentar construir un món estèticament interessant. Per la seva banda, el productor Mariusz Włodarski explica: Volíem fer una pel·lícula que pogués qualificar-se de conte de fades o faula del món dels germans Grimm. Juguem amb el concepte d’una princesa que espera el seu salvador en un cavall blanc, mentre se li sacseja les il·lusions i somnis.

FOTO (ADSO Films).

De Magnus VON HORN, “La noia de l’agulla” / “The Girl With the Needle” / “La Jeune fille à l’aiguille” / “Pigen med nålen”.

Amb: Victoria Carmen Sonne (Karoline), Trine Dyrholm (Dagmar), Besir Zeciri (Peter), Tessa Hoder (Frida).

Enllaços: Cinema en català, Tmdb, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: ADSO Films /Filmin, EE: 21.03.2025, DF: Bac Films, EF: 09.04.2025, DI: pendent, EI: pendent. Cines de referencia d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona), Espai Texas (Barcelona).

Festival i premis: Canes 2024-Competició | Nominada a l’Oscar Millor Film Intenacional, Nominada al Globus d’Or Millor Pel·lícula Parla No Anglesa, 2 Premis EFA (Millor Música, Millor Disseny de Producció) | Altres reconeixements.

FOTO (ADSO Films).

RECULL D’ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

La pudor de podrit de la Dinamarca de postguerra, crítica de Manu Yáñez, al diari ‘Ara‘: (..) retrat de la foscor moral que es va estendre per Dinamarca després de la Primera Guerra Mundial. Marcada per un preciosisme escènic, la pel·lícula troba la seva raó de ser en la cruesa del retrat històric, que encapsula les ferides anímiques de tot un continent en els rostres desfigurats dels veterans de guerra i en l’estudi del sorgiment d’una xarxa d’adopcions clandestines. // Per desgràcia, “La noia de l’agulla” acaba desestimant la possibilitat d’estudiar amb rigor i mesura el rerefons històric i prefereix perfilar una grotesca faula de terror (..).

El conte de fades més fosc, crítica de Desirée de Fez, al diari ‘El Periódico‘: (..) “La noia de l’agulla” parteix d’uns fets reals esborronadors i els explica sense por. I és, en essència, una pel·lícula sobre la fatalitat. El seu director juga fort, i és raonable preguntar-se per què algú decideix explicar aquesta història i fins i tot esquivar-la voluntàriament. La duresa de la història, la brutalitat de l’escenari i la foscor dels materials que la travessen (la dissort, la desesperació i el mal) fan d’aquesta una pel·lícula difícil de veure. (..). // Entre els èxits del film, rodat en blanc i negre, hi ha el seu to de conte de fades, el simbolisme de les seves imatges (la utilització de l’aigua és sublim) i, fins i tot més important, la decisió de Von Horn i la seva coguionista, Line Langebek Knudsen, d’anteposar la complexitat de l’ésser humà (i de l’època que li ha tocat viure) a la virulència i l’abjecció de les seves decisions i accions.

La insuportable maldat de l’ésser, article de Jordi Camps i Linnell, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: Hansel i Gretel, La bella dorment, La Ventafocs, Blan-
caneu, Pinotxo… Aquells contes que ens explicaven de petits i que segurament molts hem narrat als nostres fills i filles tenen en el terror un dels ingredients vertebrals de la narració. Les penúries i les desgràcies que pateixen els seus protagonistes (sovint dones, també s’ha de dir) hi són reflectides, en rondalles emmarcades en una societat remota hereva de l’edat mitjana on imperava l’escassetat d’aliments, la fam i la misèria. “La noia de l’agulla”, la pel·lícula danesa dirigida pel suec-polonès que estrenem, beu d’aquesta font clàssica dels contes de fades, amb un enfocament més naturalista que també l’apropa als relats de Charles Dickens, en què a més de retratar la vida dels pobres i els més oprimits també ressalta una sàtira a l’esnobisme de l’aristocràcia imperant. A mig camí, doncs, entre el conte tradicional i aquell depurat maniqueisme del cèlebre escriptor anglès, parteix aquesta història que, quan descobrim que està basada en fets reals, encara ens referma més amb allò que la realitat sovint supera la ficció. // (..) A partir d’aquí, ja us avisem si no l’heu vista encara, tot fa camí cap avall, amb la pobra protagonista abocada a caure encara més al fons de l’abisme existencial, en un lloc tan fosc que no hi cap ni un bri d’esperança. Això passa quan coneix, ja desorientada del tot, una dona carismàtica que regenta una agència clandestina d’adopcions, tot acceptant ajudar-la a cuidar els nadons que seran donats en adopció. El relat ja no dona treva i l’horror que s’intueix i es descriu es farà insuportable a partir d’una revelació que farà que res sigui comparable a les calamitats que ha patit fins aleshores. I nosaltres, els espectadors, ens preguntarem, calia tanta humiliació i victimització, sense concessions, d’una heroïna prototípica del melodrama? Per sort, l’elegància formal del conte real que ens descriu, amb un blanc i negre que recorda al millor expressionisme, i l’escrupolós punt de vista narratiu, maquillen una proposta que feta d’una altra forma encara seria menys digerible per a ànimes sensibles (..).

FOTO (ADSO Films).

RESSONS DE LA PROJECCIÓ DEL FILM A CANES 2024:

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’: (..) és una excel·lent pel·lícula danesa que es pregunta si és possible recuperar el que queda del naturalisme al nostre present. I ho fa partint d’una història real situada als anys posteriors a la Primera Guerra Mundial. Les imatges en blanc i negre ens traslladen al territori del més pur melodrama. Amb un pols admirable i un impagable sentit d’una sordidesa que no admet concessions, Magnus Von Horn ens convida a conèixer la història de la Karolina, una noia miserable que no pot pagar la pensió, que viu a les clavegueres de la societat perquè el seu marit se n’ha anat al front i no en sap res. Un dia, coneix un noi ric que la deixa embarassada. Quan comença el procés de gestació apareix el marit i el pare ric, per no perdre els privilegis de classe, abandona la Karolina. El marit porta les ferides de la guerra a la cara, és un ‘gueule cassée’ –cara destruïda– transformat en un autèntic monstre físic, en un ‘freak’ de barraca de fira. Von Horn decideix a la seva pel·lícula buscar la manera de confrontar aquesta deformitat física amb la deformitat moral de l’època i, en concret, amb la deformitat moral d’un món on la pulsió de mort és present. La Karolina coneix una dona que compra nens no desitjats, però no sabem quin és el destí d’aquestes criatures. Tot es va enfosquint de manera progressiva, la Karolina podria ser una pobra víctima sense possibilitats d’assolir la redempció, però la pel·lícula va per una altra banda. La dona que compra fills també podria ser Vera Drake, protagonista d’una coneguda pel·lícula de Mike Leigh, o de ‘La infanticida’, un drama sòrdid de finals del XIX escrit per Víctor Català. No obstant això, estem en aquest món terrible, en què la caricatura no és la del gran ginyol postmodern, ja que és més a prop d’aquestes altres caricatures deformes de la sordidesa que en plena República de Weimar van reflectir la pintura d’Otto Dix o de George Grosz. No és la pel·lícula que recomanaries a un amic, però no deixa de ser una obra excel·lent, sense concessions.

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’ El malson expressionista de les dones abandonades per la societat de Magnus von Horn: En una època prefeminista, la Karoline és el que massa gent anomenaria una “dona caiguda”. Sola, a l’atur i embarassada d’un home que no és el seu marit, només se la reconeix per a castigar-la i és invisible per a la resta de propòsits. Dones com la Karoline no cauen per si mateixes. Se les deixa caure, sovint des d’una gran alçada, per un patriarcat governant a qui ni tan sols li importa veure’s esquitxat. Aquella baixada involuntària, no només a un canal brut sinó a un inframón gairebé hadeà de crueltat humana, és el principal horror de “”The Girl With The Needle”, la nova i extraordinària pel·lícula de Magnus von Horn, un conte de fades per a adults molt ple de bruixes i miserables, però on la societat es revela com el veritable monstre. (..) L’extrem del sofriment que s’exhibeix aquí en dificulta la visualització, amb prou feines llevat per la bellesa expressionista de la seva presentació. Però la pel·lícula de von Horn mai juga amb un miserabilisme buit, en gran part gràcies a la seva profunda comprensió del raonament moral i espiritual darrere d’actes de violència inimaginables. En una actuació sorprenent, [Trine] Dyrholm interpreta a Dagmar amb una compostura freda i temible, però també amb cicatrius de vulnerabilitat i trauma remprimides durant molt de temps: un tipus diferent de dona caiguda, es veu a si mateixa estalviant als altres una derrota llarga i lenta per una societat sense espai. o preocupació per ells. El món dels homes també corromp les dones que hi ha; cal un acte de tendresa decisiu per trencar el cercle (..).

Joan Millaret Valls, a l’article per ‘cinemacatalà.net’: (..) Magnus Von Horn competeix amb una magistral coproducció de Dinamarca, Polònia i Suècia (..). Film danès rodat en un una extraordinària fotografia en blanc i negre, molt contrastada i que juga amb els clarobscurs. Ambientada a la Copenhaguen de 1918 sobre una dona obrera i desvalguda, Karoline (Vic Carmen Sonne), que sembla redreçar la seva vida quan manté una relació amb el cap de la fàbrica tèxtil on treballa. Però després el film vira ves l’horror quan després de quedar embarassada i frustrar-se el matrimoni previst ha de donar en adopció la seva filla a una dona amable, Dagmar ( Trine Dyrholm), que abans l’havia ajudat. Molt més tard descobrirem a través dels ulls de Karoline que Dagmar en realitat és una infanticida mentre es fa passar per donar caritativa que cobra diners per entrega els nens no desitjats a famílies d’acollida. I és que el film s’inspira en el cas real d’aquesta assassina danesa de nens. Però el clima d’espant ja s’apunta en unes imatgers inicials d’uns rostres sobreposats i distorsionats, imatges del grotesc i de la pertorbació. La banda sonora també té un relleu especial ja que està feta de sons industrials i sonoritats torbadores que creen malestar. La realització resulta meravellosa amb plans precisos i cuidats, sovint angoixants, estones herència de l’expressionisme. Un enfoc artístic gens preciosista fruit del treball excepcional del fotògraf Michał Dymek, responsable de la fotografia de ‘Cold War’ (2018, Pawel Pawlikovski). La pel·lícula es va poblant de monstres, com el marit desaparegut i desfigurat que torna de la guerra o la revelació de la vessant criminal de la persona a qui ajuda. Un conjunt d’ingredients que, sumat a una sèrie d’addiccions dels personatges, l’entorn de barraca de fira de circ en altres passatges, que transmeten les atmosferes més terribles i dessassossegadores del cinema de David Lynch, especialment ‘Eraserhead’ (1977) o, també, ‘L’home elefant’ (1980). Un film magistral, no exempt de polèmica, però que esdevé una de els propostes més reeixides del que portem de certamen.

Marta Balaga, a la crítica per a ‘Cineuropa’: El macabre conte de fades per a adults de Magnus von Horn es passa de preciosista. Aquest no és el vostre conte habitual per dormir. Durant la Primera Guerra Mundial, a Copenhaguen, la treballadora de la fàbrica Karoline (Vic Carmen Sonne) està lluitant. El seu marit podria o no estar mort. Comença una aventura amb el seu amable cap, queda embarassada, però d’aquesta vida nova i perfecta no en surt res (..). Sola, la Karoline intenta, en un bany públic, desfer-se del fill que ha néixer. Es fa molt de mal, però una altra dona s’ofereix per ajudar-la. Un cop més, aquest no és el teu conte habitual per dormir. (..) Les habitacions horribles sense aigua corrent estan perfectament il·luminades; les dones embarassades abandonades, convertides en infermeres humides, semblen positivament angelicals. Quan la gent repeteix allò de “veure la bellesa en la lletjor”, probablement això és el que volen dir. Però és un enfocament perillós, ja que ens pot distreure de la història i, fins a cert punt, això és el que passa aquí. Es converteix més en un malson estilitzat i en blanc i negre que no pas en un comentari social (..). Per dir-ho simplement, és difícil creure en aquest dolor. La qual cosa és irònica, perquè el dolor hi és pertot arreu. Els dispositius de tortura poden ser diferents, però els cineastes estan fascinats per les dones que pateixen. Per què? Aquesta és una pregunta que fa temps que es fa aquesta crítica, com a escriptora però també com a espectadora. No hi ha dubte que la nova pel·lícula de von Horn (..) està molt ben feta. La cinematografia polida i la partitura inquietant podrien simplement estar protegint els espectadors (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) sembla explorar diversos temes -com sobreviure en temps de crisi extrema, la maternitat com a trauma, la legalització de l’avortament- sense decidir-se per cap. El sumptuós blanc i negre de la pel·lícula ens fa notar que Van Horn va estudiar a l’Escola de Cinema de Lodz, però, malgrat el to dickensià, que de vegades deriva cap a l’horror gòtic, el film és potser massa tremendista per al seu propi bé.

Peter Bradshaw, a la ressenya Un drama horrible basat en el cas d’assassinat de nadons de Dinamarca de 1921 per a ‘The Guardian’ li posa 4 estrelles sobre 5 i en diu: Per si et pensaves que [amb l’agulla esmentada al títol de la pel·lícula] es tracta d’una història alegre d’una dolça jove costurera guanyadora del programa ‘The Great British Sewing Bee’ de la BBC, l’agulla en qüestió és, de fet, una agulla de teixir per avortar en un bany públic després de la Primera Guerra Mundial a Copenhaguen. Aquesta pel·lícula del director suec amb seu a Polònia Magnus van Horn, que fa el seu debut a la competició de Canes, és terror macabre i hipnòtic, un’true crime’ ficcionalitzat de malson, basat en el cas de l’assassinat de nadons de Dinamarca de 1921, rodat en monocrom expressionista d’alt contrast i que es manté en un to d’ansietat gairebé insuportable per la partitura musical de Frederikke Hoffmeier. No em va convèncer la pel·lícula anterior de Van Horn, la sàtira de les xarxes socials “Sweat”, però aquesta nova és un gran guignol terriblement efectiu, fet amb un gran talent tècnic, com ‘Sweeney Todd’ de Sondheim sense l’humor desolador: hi ha tocs de Lynch, Von Trier o fins i tot de Tod Browning aquí. Es tracta d’un món en què la vida de les dones és menyspreable i en el qual les autoritats en desaproven el patiment i el repugnen, i ambientat en un moment en què la Primera Guerra Mundial havia normalitzat la idea d’assassinat massiu. (..) “The Girl With The Needle” és una pel·lícula ‘arthouse-exploitation’ amb un tema veritablement infernal, tot i que em vaig preguntar sobre la decisió de Van Horn de dividir el focus dramàtic entre l’assassin en sèrie real [la criminal Dagmar Overbye] i una dona de ficció [Karoline, la noia amb l’agulla] amb una història de fons molt elaborada, que és una de les seves víctimes-clientes i amb qui manté una mena de relació afectiva còmplice. És una opció agosarada, però disminueix lleugerament la presència dramàtica i l’impacte de l’assassina, i potser aboleix de manera enganyosa la seva solitud essencial. (..) No hi ha dubte del calfred de por pura que recorre aquesta pel·lícula de principi a fi. 

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Les postguerres solen ser difícils, fosques, complicades. I grises, tenint en compte aquesta i moltes altres pel·lícules realitzades en blanc i negre sobre aquest tipus de temàtiques. Poques, però, són més cruels que “The Girl With The Needle”, un brutal compendi de maltractaments, agressions, problemes, males eleccions, mala sort i desgràcies que travessa la nostra protagonista, una dona que creu haver quedat vídua durant la Primera Guerra per després adonar-se que no va ser així. I que això li va comportar agafar un camí tenebrós que sembla sense retorn. D’això va el film del suec Von Horn: retratar l’espiral descendent d’una dona sense recursos i necessitada de diners que, segons la fatalista i virulenta visió del món del realitzador, haurà de travessar tots els pitjors recorreguts imaginables que pot viure una dona. No sempre com a víctima –ella cava la seva pròpia fossa més d’una vegada, podríem dir–, però la majoria de vegades sí. I no només amb homes com a victimaris. Les dones són tan cruels o més que ells. (..)  Com passa al «cinema de la crueltat», aquí no se salva ningú. Fins i tot els nostres «herois» (o «heroïnes») són brutals amb els que estan en pitjor situació que ella. Sempre hi ha un gos encara més mort de gana que mereix més menyspreu. La pel·lícula tindrà escenes de crueltat inusitada que amb prou feines es dissimulen pels plans llunyans o pel fora de camp plantejat per l’elegant fotografia del polonès Michal Dymek (“Cold War”, “Eo”). Però un pot sentir el que passa a la protagonista i als qui l’envolten (..)  Hi ha una cosa terriblement glamurosa en la manera com el realitzador gaudeix –veure sinó la fotografia i la música escollida, a més d’alguns efectes especials cridaners– d’aquest xou de la crueltat que per moments coqueteja amb el cinema de terror. Com passa als films antibèl·lics plens d’escenes de guerra, aquí el que queda a la memòria no és necessàriament la crítica al sistema sinó el maltractament com a mode de vida (..).

Elisabeth Franck-Dumas i Luc Chessel, a la crònica per a ‘Libération’: El suec encadena les transgressions gratuïtes i ataca sàdicament la seva actriu, mentre l’espectador exasperat es pregunta com va acabar entrant a la competició aquesta atrocitat. Hi haurà pitjor destí per a un personatge aquest any a Canes que ser en una pel·lícula de Magnus von Horn? “La Jeune fille à l’aiguille” ataca la pobre Karoline (Victoria Carmen Sonne) amb un sadisme golafre. El seu rostre distorsionat pels grans angles i el blanc i negre falsificat amb el segell “Copenhaguen 1918”, les seves vísceres maltractades per un intent d’avortament en un bany públic (vegeu el títol -…-) són només l’inici de les seves penes. (..)  La pel·lícula ha passat per les diferents etapes que han conduït a una selecció inexorable sense que ningú qüestioni la finalitat d’aquest mosaic interminable del pitjor, que sembla gaudir tot sol de les seves suposades transgressions gratuïtes sense produir-nos mai res més que irritació (..).

***

FOTO DE L’APUNT (ADSO Films): Cartell català de la pel·lícula.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!