Club 7 Cinema

Tot i alguna reticència, La misteriosa mirada del flamenco – Le mysterieux regard du flamant rose – The Mysterious Gaze of the Flamingo, òpera prima del xilè Diego Céspedes, etiquetada com a ‘western i melodrama queer, amb tocs fantàstics’ i ambientada en una ciutat minera l’any 1984 en què una noia lluita contra els rumors d’una malaltia que es diu que es contagien els homes gai a través de la seva mirada, ha congriat també lloances de la crítica (i premis!)

Articles publicats:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica des des Canes per a Caimán:

Som en algun lloc del desert d’Atacama, a Xile. Un grup de travestis ha creat la seva pròpia família, organitzen el concurs de Miss Alaska, mantenen relacions amb els miners que hi ha per la zona i intenten sobreviure com poden davant d’unes condicions difícils. Els travestis es troben socialment marginats, però el seu cos pot ser desitjat clandestinament. Flamenco és la més bella de totes les dones trans, la guanyadora del concurs de Miss Alaska, però l’amenaça un home. La seva filla adoptiva, la Lidia, d’onze anys, l’adora i estima el món en què viu.

Un dia comencen a córrer rumors sobre l’existència d’una estranya malaltia que es comença a propagar a través de la mirada, quan un home s’enamora d’un altre. Un dia, Flamenco desapareix i la pesta comença a marcar la vida de la zona. Diego Céspedes, en la seva primera pel·lícula, realitza un western queer situat a mitjan anys vuitanta, en un temps en què la marginació de la diferència va anar acompanyada de l’arribada de la sida.

Un western en què els travestis són com les noies del ‘saloon’ i els miners, els cowboys atrapats per les seves pulsions. La comunitat de supervivents trans del desert comença a patir les conseqüències d’aquesta estranya crida. La Lidia podria fugir cap a la ciutat, però prefereix iniciar la seva pròpia venjança, lluitant contra la por, el ressentiment i l’odi.

«La misteriosa mirada del Flamenco» és una pel·lícula irregular, que busca una certa poètica onírica, que intenta construir un discurs metafòric i que moltes vegades es perd en l’intent mentre dissecciona una realitat en una autèntica terra de ningú.

Un melodrama ‘queer’ ple de tendresa, crítica de María Adell Carmona, al diari Ara:

(..) Hi ha en el film de Céspedes un diàleg evident amb referents històrics del cinema ‘queer’ (la fabulosa escena amb la cançó de Rocío Jurado podria haver-la filmat Almodóvar i hauria entusiasmat Fassbinder), així com moltes de les seves característiques: l’elecció de protagonistes marginats de les narracions hegemòniques, una relectura del passat en clau política, una gosadia formal que busca trencar amb el llenguatge canònic i un pastitx genèric que combina el melodrama exuberant, el ‘western’ de venjança, el fantàstic i el realisme màgic. Malgrat que molts dels elements són recognoscibles, La misteriosa mirada del flamenco es revela com una obra única, emocionant i poètica, per la tendresa infinita amb què el director tracta els seus personatges, així com pels poderosos i indestructibles vincles afectius que teixeix entre ells.

Per què els homes s’enamoren si enamorar-se és perillós, crítica d’Agus Izquierdo, a Núvol:

L’òpera prima de Diego Céspedes, La misteriosa mirada del flamenco, és un al·legat a la tolerància en forma de thriller ‘queer’ que fantasieja amb la ciència-ficció.

Imagineu-vos, si ho deu ser ara, l’adversitat i el pes que devia comportar pertànyer al col·lectiu en el context la dictadura xilena, més encara en un petit llogaret miner margina al desert, lloc i temps on succeïxen els fets de La misteriosa mirada del flamenco. El debut al llargmetratge de Diego Céspedes (..)  és molt més que una simple declaració d’intencions fílmica. És un acte artísticament polític, dirigit a les minories aixafades històricament per la força bruta i l’heteropatriarcat (..).

L’estigma que acompanya aquesta marginalitat és vist alhora com a maledicció i miracle. La dissidència propicia no només dolor i aïllament de la comunitat, sinó l’oportunitat perquè germinin rols familiars alternatius (o contrahegemònics), nous models de gènere i noves existències que modelin les mirades de la població. Céspedes copsa l’impacte de l’arribada del VIH/sida, i aprofita per representar la malaltia en tres estats: primer, a través de la infecció real i explícita que propaga una de les protagonistes, Flamenco; segon, amb la metàfora homòfoba de la sexualitat i la identitat ‘queer’ vista com a virus i, en últim lloc, la més important: la toxicitat més nociva de totes, que és la masculinitat depredadora i violadora. (..) La misteriosa mirada del flamenco va més enllà de la mera estilització d’una restitució moral: el cineasta no es conforma amb la dignificació de les seves , sinó que les posa en el focus i les naturalitza en una ficció tràgica, meravellosa i plàstica que, alhora, és absolutament magistral i creïble, com la vida mateixa.

En un vessant més època, però, La misteriosa mirada del flamenco també focalitza el seu relat en la gestió de la por a tot allò que ens és desconegut (una fòbia a la patologia que no té cura, i, de rebot, també els rols i les realitats amb què les persones LGBTIQ+ enriqueixen l’ecosistema de la societat) i els riscos del romanç. Ho aconsegueix, no fortuïtament, a través d’un embolcall formal que juga amb el realisme màgic, l’equilibri entre l’esoterisme i la carnalitat, i la poètica d’unes imatges evocadores, gràcies a un paisatge agrest i una deliciosa i hilarant formulació de personatges. (..) Com explica el mateix Céspedes, el film pretén presentar no una història d’herois, sinó un reclam a tots aquells que van ser oblidats o apartats i salvatgement enterrats.

Aquí ens topem amb una exploració de l’amor, però també una aproximació lírica de la malaltia i els efectes expansius que ofereix un cant de celebració a les maternitats dissidents. Una festa de venjança, traces de ‘noir’, brutalitat amb batecs d’humor, purpurina i confeti. Un thriller amb fragància de western marcial, comprimit en un paisatge erm però palpitant d’energia, cures i afecte i, a la vegada, minat d’odi i la intolerància. En aquest sentit, La misteriosa mirada del flamenco és moltes coses però, sobretot, desplega un espai artístic on el lumpen, els pàries i l’alteritat poden habitar i residir el temps que faci falta. Cal brindar per això.

I també:

Diego Batlle, la crítica per a Otros Cines | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia | Fabien Lemercier, la crítica per a Cineuropa | Valerio Sammarco, la ressenya per a Cinematografo |

—

FOTO DE L’APUNT: La misteriosa mirada del flamenco (BTeam)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!