Club 7 Cinema

Va ser la gran sorpresa del Festival de Canes 2024 i el Jurat presidit per Greta Gerwig la va enlairar amb el segon guardó del certamen, el prestigiós Grand Prix: ara ha arribat a casa nostra (en VOSC), perquè puguem descobrir-la, “La llum que imaginem” / “All We Imagine as Light”, de la cineasta índia Payal Kapadia. Aprenguem-nos el nom d’aquesta directora, que sembla destinada a esdevenir una de les grans autores d’aquesta dècada (Payal Kapadia va tenir seleccionat a la Cinéfondation el curtmetratge “Afternoon Clouds” (2017) i el seu documental “A Night of Knowing Nothing” (2021), que, programat a la Quinzena dels Realitzadors, va guanyar l’Oeil d’Or, el guardó al Millor Documental de Canes 2021 -documental que s’estrena a casa nostra el proper 31 de gener de 2025-). Amb “La llum que imaginem”, que ha arribat a les nostres pantalles el dia 1 de gener de 2025, ha debutat en el llargmetratge de ficció.

Sinopsi de “La llum que imaginem”: El trajecte de la Prabha, una infermera de Bombai enredada en un matrimoni concertat amb un home que se’n va anar a viure a l’estranger i de qui rep un regal que li capgira la vida diària. L’Anu, la seva jove companya d’habitació, busca un lloc on per fi pugui fer l’amor amb el seu xicot. Les dues dones van a un poble costaner balneari. Allà una selva mística es convertirà en el lloc on els seus somnis i desitjos es faran realitat.

Tràiler VOSC:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festival: Canes 2024 – Competició, Grand Prix.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE CANES:

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: Desplegament de sensibilitat humana de Payal Kapadia. (..) És una preciosa i commovedora balada (..). Un film que aporta una alenada immensa d’humanitat, de sensibilitat, d’amor i de dolor. Una pel·lícula que aconsegueix l’empatia absoluta amb el dia a dia d’aquestes dones i els seus anhels i preocupacions (..). Una pel·lícula convertida en una mostra de poesia d’allò quotidià.

Eulàlia Iglesias, l’article per a ‘Filmtopia’ ‘All we imagine as light’, de Payal Kapadia, l’aposta d’última hora per la Palma d’Or: Si Greta Gerwig, com a presidenta del jurat de la 77 edició del Festival de Canes, aspira a atorgar la Palma d’Or a una pel·lícula dirigida per una dona que reflecteixi amb sensibilitat les tribulacions de diferents protagonistes amb un destí marcat pels prejudicis masclistes, però no només, de la societat en què viuen, pot trobar en “All We Imagine as Light”, un dels últims films a competició, una candidata ideal. Payal Kapadia debuta a la ficció després de la fascinant “A Night of Knowing Nothing” (2021), en què ja s’endinsava en les formes de repressió classista al seu país en un film amb una forta càrrega política i un sorprenent to oníric. “All We Imagine as Light” engega també amb certa vocació documental. La directora ens submergeix en el formiguer de Bombai acompanyant-se de la veu en off de diferents testimonis que expliquen per què van abandonar els seus pobles i viles per aterrar en aquesta gran ciutat. El film es focalitza de seguida en les protagonistes de ficció, dues infermeres que comparteixen tant el lloc de feina com el pis on viuen, però la urbs no deixa d’estar present en tota la primera meitat del film. La Prabha (Kani Kusruti) és la cap d’infermeria de l’hospital on treballa, i es mostra extremadament responsable i rigorosa en tots els àmbits de la seva vida, alhora que no deixa de prestar ajuda a una col·lega més gran, la Parvaty (Chhaya Kadam), a qui estan a punt de desnonar de casa seva. Més jove, l’Anu (Divya Prabha) es pren la vida amb una certa despreocupació, fins al punt que de vegades li ha de demanar a la Prabha els diners per pagar la seva part del lloguer. Però no gosa explicar als seus pares que surt amb un noi musulmà, el que també genera comentaris maliciosos a l’hospital. L’arribada d’un regal inesperat d’Alemanya a casa de les protagonistes ens posa en situació de la vida sentimental de la Prabha, a qui van casar per conveniència amb un home que no va tardar a anar-se’n a Europa i de qui no ha tingut notícies en anys. Les dues dones decideixen acompanyar la Parvaty al seu poble d’origen, en una escapada vora al mar que esdevé una experiència transformadora per a totes elles. Kapadia embolcalla les protagonistes i la ciutat en una fotografia de càlides tonalitats blavoses que li concedeix un atractiu innegable. En la segona part, obre les portes a una sensualitat fins aleshores reprimida a través de la relació entre l’Anu i el seu xicot, en Shiz (Hridhu Haroon). Això també li pesa al film, de vegades massa bonic i massa centrat en les respectives vides amoroses de les protagonistes, una amb una parella imposada i absent, l’altra amb una de prohibida i present. Però per a la Índia, la programació del film ja ha estat un triomf. Feia 30 anys que una representant d’aquest país no competia per la Palma d’Or.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) delicada modèstia [la de] de la hindú Payal Kapadia a la preciosa “All We Imagine As Light” (..). Explora la situació de la dona a la societat de l’Índia a partir de la història de dues infermeres i companyes de pis a Mumbai (..). La veritat amb què Kapadia retrata la vida a Mumbai, terra de les oportunitats però també espai d’opressiva precarietat per a moltes de les que emigren des de les províncies a la gran ciutat, i la nua proximitat, d’una humilitat desarmant, amb què retrata les problemàtiques de gènere, classe i religió a què s’enfronten les dones a l’Índia, fan que la pel·lícula cali ben endins, i que quan arriba la segona part del film, en què aquestes dues infermeres surten del seu hàbitat per viatjar a un poble costaner, sorgeixin les respostes a les seves incerteses, i la vida imposi una pau benèfica, que il·lumini un futur possible.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) la cineasta hindú Payal Kapadia ha dut a competició una pel·lícula sensible i socialment compromesa, tan pròxima al somni com arrelada a la realitat: “All we imagine as light”, protagonitzada per dones que volen ser independents, però que també es confronten amb una tradició que segueix imposant-les uns determinats rols de gènere. Tanmateix, hi ha la solidaritat entre elles, el suport mutu amb el qual Kapada vol afirmar l’esperança en un món que pot ser desesperant: com suggereix el títol, la imaginació pot ser lluminosa. (..) És la primera ficció de Kapadia, que segueix fent una observació documentalista del món i para atenció a la realitat, de manera que hi fa present la lluita de la gent treballadora per mantenir les seves cases en una regió pròxima a Mumbai víctima, com tants altres llocs, de l’especulació urbanística que ha instal·lat centres comercials de luxe i edificis per benestants sota vigilància (..).

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat per Facebook-: En un moment del primer llarg de ficció de la cineasta hindú Payal Kapadia, Prabha, una dona que treballa d’infermera, afirma davant de la multitud que es concentra en una desfilada pel centre de Bombai: “Aquesta és la ciutat dels somnis, però prefereixo considerar-la com la ciutat de les il·lusions”. Payal Kapadia és conscient que els somnis s’esfumen, però que les il·lusions es poden perdre o trobar, però sempre tenen una porta oberta a la probabilitat. És a partir d’aquesta idea de la il·lusió –imaginar la llum, tal com indica el títol [“All We Imagine As Light”]– que Payal Kapadia ens ofereix el retrat de dos amors contrariats. Prabha somia amb l’amor perdut, amb l’home que se’n va anar a Alemanya i que potser tornarà algun dia. Però, va existir realment aquest amor? No sabem si Prabha està instal·lada al record d’aquest amor perdut, però sí que sabem que és presonera d’un disgust que potser s’ha acabat construint ella mateixa. Al costat de Prabha ens creuem amb el personatge d’Amu, una noia amb qui comparteix el lloguer, i que es veu d’amagat amb un jove musulmà. Amu està convençuda de la força del seu amor, però té por del poder de les convencions religioses, de la tolerància social. Tot i això, ella està decidida a poder donar forma a la seva il·lusió. A partir d’una doble història d’amors contrariats, Payal Kapadia ens parla sobre com es forja i s’acaba un amor, sobre les palpitacions que la seva presència genera, de les seves contradiccions i de la diferència existent en l’acceptació dels sentiments a l’adolescència o a la maduresa. Rodada de manera sensible, potser massa bonica en alguns moments, “As we imagine the light” és una pel·lícula que flueix amb innegable encant i ens projecta la força d’aquella llum que tots hem imaginat i que potser hem trobat alguna vegada.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: Exploració meditativa i lírica dels secrets de la soledat i la comunicació d’entre els carrers tumultuosos de Bombai, el primer llargmetratge de ficció dirigit per Payal Kapadia (..) es presenta davant nostre com una delicada i preciosa figureta de sorra que s’esvaniria quan tot just la freguessim amb el tou dels dits. El seu tapís impressionista de Bombai atrapa entre les seves tortuositats tres dones presoneres de les seves circumstàncies i dels codis socials que regeixen el seu hàbitat quotidià, però ho fa amb els vímets d’una simfonia urbana que, lluny de subratllar o il·lustrar cap discurs, es desplega – pudorosa i furtiva alhora– en forma de capes, fragments i resquills que la càmera de la cineasta sembla arrencar, gairebé sense proposar-s’ho, al batec més íntim de les criatures. (..) Les tres dones troben un fil comú quan s’acompanyen i s’escolten mútuament, mentre la càmera de Kapadia les filma de manera pudorosa i captura els registres més íntims i dolorosos. Hi ha una poderosa dimensió documental a les imatges que mostren els carrers i els espais de Bombai pels quals passegen les protagonistes mentre, de manera intermitent, l’off narratiu ofereix alguns diàlegs entre elles o els missatges de text i de veu que Anu i el seu xicot s’intercanvien. Però també hi ha una sensibilitat molt especial per capturar allò no dit, per filmar els frecs, per donar forma als anhels, per adonar mirades tristes o malenconioses, de sospirs i centelleigs inadvertits. En aquest territori, “All We Imagine As Light” és molt a prop de Wong Kar-wai: l’osmosi entre la ciutat i els sentiments, entre els espais i les emocions, és aquí també la matèria amb què Payal Kapadia modela la seva preciosa figureta de sorra gairebé intangible, el pressentiment de la qual pertany en exclusiva al llenguatge propi del cinema, ja que està feta de plans i de llums, de sons i d’enquadraments que, de sobte, de manera gairebé inadvertida, són capaços d’oferir imatges fugaces que parlen d’un món sencer, de comunicació i de solitud alhora; imatges tan commovedores com la dels dos amants sota la pluja o la de les dues amigues al metro, elles soles, recolzant-se una sobre l’altra. Sense cap discurs explícit, sense cap tesi a demostrar, sense subratllats literaris, sense sermonejar els seus espectadors, la pel·lícula de Kapadia parla de sororitat femenina en veu gairebé xiuxiuejada, però penetrant; i ho fa sense maniqueismes estèrils, atorgant als personatges masculins (igual de sols i de perduts que les dones) la mateixa dignitat, la mateixa tendresa i la mateixa fragilitat que la de les protagonistes; parla de barreres culturals i religioses sense posar-se transcendent; parla de lluites irrenunciables, d’esperances que reviuen contra tot i tots. La veu de Kapadia, respectuosa i gairebé silenciosa, arriba més lluny, és més sincera i més emocionant que la de tot el cinema de la cridòria que hem hagut d’aguantar en aquest festival. Entre el soroll de la ciutat tumultuosa i bigarrada, la càmera s’obre pas per oferir a Prabha, Anu i Parvaty l’oportunitat de redescobrir-se i de somiar amb un futur possible sota els llums d’un quiosquet de platja, perquè la seva creadora creu en la seva força vital , en la seva capacitat de somiar el somni que es mereixen. No hi ha herois ni víctimes en aquesta bonica i commovedora pel·lícula. Només hi ha éssers humans modelats per una llum que elles mateixes porten a dins encara que potser no ho sàpiguen. Un miracle del cinema.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) Els eixos principals de la història que trena Kapadia poden ser, en cert sentit, convencionals. Estem davant d’una història de sororitat, de trobades de dones que es reconeixen i comprenen en les diferències, però la manera de narrar-ho és personal, de la mateixa manera que és única l’experiència en transcórrer en una ciutat com Bombai. La realitzadora treballa amb molts silencis, en veu baixa, amb escenes que semblen casuals i s’acumulen entre si, amb una música gairebé de jazz acompanyant cada trobada o desencontre entre els personatges, i amb un registre documental molt precís, que acompanya tot el film però que té un parell de moments especials en què la càmera s’atura en la ciutat, en la seva gent i en els seus costums mentre veus femenines van deixant registre de les seves experiències molt diferents. (..) El màxim mèrit de Kapadia és anar construint amb imatges, amb mirades subtils i fregaments que recorden les pel·lícules de Wong Kar-wai però dins un context més realista. És una pel·lícula construïda a partir d’observacions precises, de silencis en moments clau i de certa fisicitat en altres, especialment a la segona part que transcorre en bona part en una platja (..).

Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: Després de l’extraordinària “A Night of Knowing Nothing” (estrenada a la Quinzena de Cineastes i guanyadora del premi a Millor Documental a Cannes 2021), l’índia Payal Kapadia ha presentat ara (..)  un bell i delicat retrat de dones radicades en una immensa i desbordant urbs com Bombai. Per als que admirem l’audàcia, l’experimentació, la potència i la radicalitat d’aquella òpera prima de fa tres anys, “All We Imagine as Light” resulta un film si es vol (un pèl) més convencional, però alhora manté l’exquisida sensibilitat de la seva directora. (..) Les dificultats d’integrar-se en una societat anorreadora, per moments sòrdida i estressant com la de Bombai (a alguns personatges els costa encara més perquè no parlen bé l’hindi) i els condicionaments que en ple segle XXI segueixen marcant les dones són qüestions que Kapadia treballa amb intel·ligència i profunditat. Quan totes tres viatgen a una casa que Parvaty té en una platja tot sembla canviar: hi tornen a riure, cantar, ballar. Una sensació de desfogament i alliberament que la directora exposa amb gràcia i amor.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: Emancipació a Bombai. La fragilitat amorosa vertebra (..) “All we imagine as light” (..). Filmada en una Bombai superpoblada i caòtica que Kapadia contempla amb sensibilitat documental, gira al voltant dels conflictes sentimentals de dues infermeres: l’una té el marit treballant a Alemanya des de fa set anys i l’altra manté un afer secret amb un noi mentre els pares preparen el seu matrimoni arranjat. Els matisos i situacions de cada personatge s’exploren amb sensibilitat en aquesta història d’emancipació feminista i sororitat que, tanmateix, potser hauria d’haver-se projectat en una secció paral·lela.

Altres reaccions.- Elisabeth Franck-Dumas, ressenya per a ‘Libération’ en què remarca: (..) la cineasta ens sorprèn amb el seu primer magnífic i generós llargmetratge de ficció sobre un trio de dones els camins de les quals s’entrecreuen i s’entrellacen. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5 (!!!!) i en remarca: (..) és una història absorbent de tres infermeres plena d’humanitat. Hi ha frescor i claredat emocional (..), una humanitat enriquidora i una delicadesa que conviuen amb un erotisme fervent i lànguid i, finalment, una cosa epifànica en les escenes posteriors i els moments finals misteriosos. (..) Aquesta és una pel·lícula gloriosa. Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’ en què remarca: Una crònica commovedora i lluminosa de dues dones que busquen connexió a Bombai. Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: La cineasta índia Payal Kapadia signa una obra encisadora híbrida que ausculta el cor de les dones del seu país i els seus desitjos de viure en un altre món.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DEL FILM A CATALUNYA:

El film que meravella el món i que l’Índia no vol enviar als Oscars. Xavi Serra, al diari ‘Ara‘: (..) “La llum que imaginem”, un drama intimista sobre l’amistat entre tres infermeres que ja és a sales, va guanyar el Gran Premi del Jurat del darrer Festival de Canes, on era la primera pel·lícula índia que hi competia des del 1994, està nominada a millor pel·lícula internacional i millor direcció dels Globus d’Or i lidera les llistes de millors pel·lícules de l’any de la prestigiosa revista ‘Sight & Sound’, del diari ‘New York Times’ i del mateix Barack Obama. I tot i que no hi ha setmana en què no guanyi un premi (els Gotham Awards a millor pel·lícula i direcció, el de millor pel·lícula dels crítics de Nova York, Florida, Filadèlfia, Toronto, Phoenix…), la Federació Índia de Cinema no l’ha elegit com a representant del país als Oscars i ha optat pel melodrama “Laapataa ladies”, que va passar sense pena ni glòria pel darrer Festival de Toronto. Davant la sorpresa generalitzada, el president de la Federació Índia, Ravi Kottarakara, va explicar que el comitè encarregat de fer la tria (íntegrament masculí) va considerar que “La llum que imaginem” no semblava “una pel·lícula índia sinó una pel·lícula europea que transcorre a l’Índia”. (..) Kapadia, en canvi, és gairebé una debutant: “La llum que imaginem” és el seu primer llarg de ficció, i abans només havia dirigit tres curts i el premiat documental sobre revoltes estudiantils “Una nit sense saber res”, ambientat al Film & Television Institute of India en què havia estudiat la mateixa Kapadia, que el 2015 va ser arrestada juntament amb una trentena d’estudiants per protestar contra la designació d’un director del centre sense experiència en el cinema i molt pròxim al primer ministre. Amb el cas encara pendent de judici, no seria d’estrany que l’activisme polític de Kapadia hagués influït en la decisió de no enviar la seva pel·lícula als Oscars. “La llum que imaginem” segueix la vida de tres infermeres d’un hospital de Bombai que es donen suport les unes a les altres en una societat plena d’obstacles per a les dones que, com elles, no viuen en parella. (..) La pel·lícula explora amb una càmera atenta a les mirades i els silencis els espais d’intimitat que construeixen aquestes dones, sobretot l’Anu i la Prabha, les dues provinents del sud del país, però separades per barreres socials, generacionals i vitals que les aboquen al conflicte. Kapadia també se submergeix en la bellesa caòtica de Bombai, sobretot en el segment inicial, gairebé una simfonia cinematogràfica de la ciutat que podria funcionar com a curt documental independent. (..) Kapadia relativitza les dificultats que les dones tenen per dirigir cinema a l’Índia: “El problema no es limita a ser home o dona, perquè a l’Índia tenim moltes identitats. Jo, per exemple, soc d’una casta privilegiada, i sempre ho tindré més fàcil per dirigir que un home d’una casta inferior i marginalitzada. Dit això, qualsevol sector és difícil per a les dones a l’Índia, sobretot si has de treballar fins tard o si vols ser tractada igual que els homes”.

Prejudicis, desig i alliberament. Al diari ‘El Periódico‘: (..) no és només un film de festivals, també té molt de cine popular, franc i directe en l’exposició dels seus personatges i vivències. (..) La descripció dels afectes i les tensions entre les dues protagonistes, així com els credos i religions, corre en paral·lel a la descripció d’una societat conservadora plena d’espais foscos. (..) El conjunt està puntuat per melancòliques i nocturnes imatges de la ciutat i passatges de música de blues al piano, tan delicats com la forma que té la directora de filmar les seves protagonistes i els seus processos de desig i alliberament.

Simfonia urbana de Mumbai amb tres dones, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) ha concebut una mena de simfonia urbana (palpitant-hi el documental dins de la ficció) protagonitzada per tres dones de generacions diferents que treballen en un hospital (dues són infermeres i una és cuinera) i que s’ajuden i reconforten. Les dues infermeres, que comparteixen pis, són Prahba i Anu. La primera fa temps que no sap res del marit, que va marxar a treballar a Alemanya. Anu, més jove, viu un amor clandestí amb un noi musulmà mentre els seus pares li preparen un matrimoni concertat, com ho va ser el de Prahba. La cuinera (Parvaty), viuda de fa poc, ha de marxar del seu apartament a causa de la gentrificació. Les imatges les mostren en la quotidianitat amb una sensibilitat poètica que dona significació (i bellesa) a cada mirada, cada gest, cada detall d’afecte. Aquest realisme poètic, sobretot quan les tres dones passen uns dies en una població costanera, s’obre al fantàstic o al meravellós (..) Aquesta estrena ens arriba ara, com un regal de Cap d’Any. I Imma Merino ho desenvolupa més a l’article Un regal poètic i polític per festejar el començament d’Any, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut‘: La jove cineasta Payal Kapadia és de Mumbai, on va néixer el 1986, mentre que les tres protagonistes de “La llum que imaginem” (..) provenen d’altres llocs de l’Índia i viuen en aquesta ciutat perquè, essent la més gran del país i la més pròspera, van creure que hi tindrien més oportunitats i així una vida millor. Això com en el cas de molts altres habitants de Mumbai (el nom en marathi d’una ciutat llargament referida amb la denominació anglesa Bombay) que la fan multicultural i extremadament diversa, de manera semblant a tantes altres grans urbs. (..)  Kapadia vol mostrar físicament la seva ciutat, a través d’alguns barris, a vegades d’una forma immersiva que pot resultar fascinant: els moviments de càmera que ressegueixen els carrers, amb el seu bullici, els comerços i les llums nocturnes. Però, sense fer-ho d’una manera discursiva, també vol fer-hi present les contradiccions i tensions, que tampoc no són alienes a les de tantes altres grans ciutats: havent-hi una riquesa evidentment mal repartida, la vida hi és tan cara que du a la precarietat de les classes treballadores, de manera que aquells que hi van arribar per les oportunitats laborals, i també molts dels seus nadius, tenen dificultats per sobreviure-hi; en la seva diversitat, prevalen barreres (de classe, ètnia, religió…) que separen la gent; atraient, pot fer-se hostil. A través de les tres protagonistes, de generacions diferents, la cineasta també incideix en el fet que les dones poden viure a Mumbai amb més llibertat i seguretat que en molts altres llocs de l’Índia, però que l’ordre patriarcal segueix condicionant-les i limitant-les. “La llum que imaginem” (..) està en part concebuda amb el desig de mostrar la importància de l’amistat. Les tres dones, bellament interpretades per les actrius respectives, són diferents entre elles, però s’ajuden, es reconforten i fan que se sentin menys soles dins de la jungla urbana. (..) Es pot considerar que “La llum que imaginem” no és un film directament polític, però, sense oblidar les qüestions socials-econòmiques exposades, Kapadia ha dit de manera significativa: “Al capdavall, tot és polític. L’amor ho és a l’Índia. Resulta difícil casar-te, aparellar-te, amb qui voldries. La família decideix intervenint-hi la qüestió de la casta, la religió, etc. Així que un amor impossible és un tema molt polític”. Pel que fa a la cuinera (Parvaty/Chhaya Kadam), viuda de fa poc, ha de marxar del seu apartament a causa de la gentrificació que s’estén per la ciutat. Parvaty prové del departament de Ratnagiri, en un poble costaner del qual, passant-hi juntes uns dies les tres dones, transcorre la part final de la pel·lícula. Aleshores, no només canvia el paisatge, sinó també el clima, la llum, els colors. Si la part de Mumbai va rodar-se durant el juny i el juliol del 2023 mentre el monsó humitejava la ciutat, la part de Ratnagiri va filmar-se després del vent estacional, al novembre, quan la terra seca es fa vermellosa a la zona. També pot percebre’s un altre canvi. Les imatges rodades a Mumbai mostren les protagonistes en la seva quotidianitat (en la feina, en el seu transitar per la ciutat, a les cases) amb una sensibilitat poètica que dona significació (i bellesa) a cada mirada, cada gest, cada detall d’afecte. Aquest realisme poètic s’obre al fantàstic o al meravellós en el poble costaner: què representa l’home que, ofegat al mar, Prahba “retorna” a la vida? Quina llum podem imaginar des de l’obscuritat? (..).

La llum de les petites coses, crítica de Marla Jacarilla, a ‘Filmtopia‘: (..) En escoltar –o llegir– aquest argument, podríem pensar que es tracta d’un film tremendament ambiciós, ja que entreteixeix diverses històries i són molts (i molt importants) els temes que aborda: l’amor, la falta de llibertat de les dones i la pressió que s’exerceix sobre elles, el pes de la religió, la qüestió de classe, l’abús de poder de les empreses cap als ciutadans i ciutadanes del carrer… Però un dels nombrosos èxits del film de Kapadia és, sens dubte, la seva capacitat per posar encertadament el focus en les petites coses que, no per ser petites, resulten menys importants. En “La llum que imaginem”, la quotidianitat apareix sempre impregnada de bellesa; una bellesa capaç de brillar malgrat la contaminació, la pobresa, les parets escrostonades o el monsó que inunda les cases més humils. En “La llum que imaginem”, la bellesa resideix en un poema, en una gata embarassada, en la pluja caient sobre les parades del mercat, en compartir una ampolla de licor o en posar-se un burca com a acte subversiu. En detalls mínims que sovint passen desapercebuts, que a poc a poc i sense que ens adonem acaben conformant les nostres vides. (..) “La llum que imaginem” es constitueix com una obra plena d’humanitat i delicadesa; tal vegada ambiciosa, sí, però en absolut pretensiosa. Una obra que parla de la importància de l’amor i l’amistat; un film replet de commovedors diàlegs que –tal vegada sense pretendre-ho– reflexionen en profunditat, però amb senzillesa, sobre el sentit de la nostra existència. Una pel·lícula poètica, però també política. Un cant a la vida, a l’amor, a la sororitat i a la llibertat.

ENTREVISTA.

Payal Kapadia: “La realitat sempre és molt més interessant que la ficció”. Bernat Salvà [BS] entrevista la directora [PK]. (..) BS: La seva és una pel·lícula molt sensorial, però parla de coses intangibles. PK:  Sí, aquest és el tipus de cinema que m’interessa, que m’aporta una cosa molt visceral, de la pell, alguna cosa tàctil, sensorial. També m’agrada el so, la llum… coses que van més enllà dels personatges. M’agrada aquest tipus de cinema. Com diu la directora italiana Alice Rohrwacher, m’agrada el cinema que et deixa alguna cosa que es queda amb tu durant molt de temps. És el tipus de cinema que intento fer. (..) BS: Els personatges que retraten la pel·lícula, a quina casta pertanyen? PK:  És massa complicat d’explicar. No són d’una casta privilegiada, estan per sota, diguem. Però el sistema de castes és molt matisat, no pots dir exactament on comença una i en comença una altra. BS:  La seva pel·lícula parla tant de la realitat com dels somnis dels protagonistes? PK: Sí, em sembla que sí. M’agrada molt moure’m entre la realitat, els somnis, els desitjos, les il·lusions… I m’agrada estar entre la fantasia i el documental. Crec que el cinema pot ser molt lliure amb els gèneres, els pots barrejar molt bé. BS:  Diu que li agrada el documental i en aquesta pel·lícula hi ha imatges documentals filmades d’amagat. Per què? PK:  Rodar a Bombai és molt car. Volia una localització molt gran amb molta gent, però això hauria costat molts diners. Aleshores vam decidir jugar la carta del documental, amb els actors barrejats entre la gent i amb el micròfon a la butxaca. Però m’encanta rodar així. Em sembla molt més lliure perquè la realitat sempre és molt més interessant que la ficció. La realitat aporta molt més del que pot aportar la meva imaginació. BS: Creu que el cinema és una finestra per espiar la vida dels altres o és un mirall on ens veiem reflectits? PK:  Crec que el cinema és un reflex de la realitat. És igual de quina part del món vinguin, m’agraden les pel·lícules que reflecteixen el que passa, sense tenir aquesta sensació de ‘voyeur’. M’agraden les pel·lícules que et fan pensar sobre tu mateixa i el que tu has triat a la vida (..).

Payal Kapadia – Derrocant barreres. Daniela Urzola [DU] parla amb la cineasta [PK], a ‘Filmtopia’. DU: “La llum que imaginem” és la teva pel·lícula més narrativa. Tanmateix, també hi planteges un joc amb elements de no ficció. Com fas coexistir aquests dos llenguatges? PK:  M’agrada el cine que mescla ambdues coses: inclús en la meva pel·lícula de no ficció, hi havia també una història de ficció. Per mi és molt important fer pel·lícules que no siguin una cosa o l’altra, sinó ambdues, i que el muntatge de les dues creï alguna cosa més en la ment del públic. Trobo inspiració en cineastes que ho fan. Alguns d’ells son espanyols, com José Luis Guerín. M’agrada molt “En la ciudad de Sylvia” (2007), com fa la sensació de no ficció tot i ser ficció. També “El sol del membrillo” (1992), de Víctor Erice, o l’obra de Miguel Gomes. Crec que és una forma molt alliberadora d’entendre el cine, que fa que no em quedi estancada en una cosa solament. DU: La ciutat de Mumbai funciona com un personatge important en el film, del qual es desprenen molts significats. En primer lloc, està la idea de la ciutat com el teló de fons sobre el qual es retraten i desenvolupen molts sentiments distints… PK:  Així són les ciutats. Moltes vegades el que sents en el moment fa que vegis la ciutat d’una manera determinada. (..) Tot és molt subjectiu i volia jugar amb això en la pel·lícula. Anu es diverteix molt, gaudeix de la vida a l’aire lliure en Mumbai, mentre que Prabha es concentra en el treball i Parvaty simplement està irritada tot el temps. Tot el món, com cadascuna d’elles, tenim experiències distintes i, per tant, veiem les ciutats de maneres diferents. DU: També hi ha un contrast entre la manera en què rodes la ciutat, emfatitzant el moviment i quasi sempre de nit, i, després, quan els personatges van a la natura, on gairebé totes les seqüències són durant el dia i sentim una espècie de disminució del ritme. Com ho perceps? PK:  En realitat, més que en el lloc, estava pensant en la sensació del temps. Perquè en la ciutat tothom és esclau del temps. (..) El temps té una concepció capitalista que s’ha apoderat per complet de la nostra forma de pensar. Així que vaig voler donar als meus personatges un dia lliure. Quan estàs de vacances, la teva ment se sent diferent i el teu sentit del temps s’alenteix. Inclús pots estar en un lloc on ni tan sols tens cobertura. Llavors, de sobte tot es torna molt lent. Volia que la pel·lícula visqués aquest procés, que s’alentís fins al punt en què, en el moment en què Prabha troba l’home que s’està ofegant, fos quasi com si el temps s’hagués detingut. A més, m’encanta que el temps sigui subjectiu. De vegades estem tan avorrits que cinc minuts ens semblen eterns i de vegades, quan ens succeeix quelcom emocionant, passa així (espetec). O en el meu cas, quan somio, puc sentir que han passat dècades i en realitat només he dormit mitja hora. Volia que aquestes diferents sensacions del temps es veiessin reflectides en el film. (..) DU: Què em dius de les presències masculines: la de Shivaz, la del marit absent, la del metge? Ha estat molt distinta la teva aproximació a ells? PK:  Volia mantenir els personatges masculins que causen problemes en el fora de camp. El marit de Prabha, a qui mai veiem, o el de Parvaty, que ha fet un embolic amb les gestions. Inclús el de la primera dona, la que conta el somni, és un fantasma. Volia mostrar com aquests homes que ni tan sols estan presents poden causar problemes en la vida d’aquestes dones. Mentre que els homes que veiem en pantalla, per mi, són adorables i sento molta empatia per ells. Crec que no hauríem de dividir el món en masculí i femení perquè els homes també pateixen el patriarcat com a sistema que ens envolta a tots i totes. I volia tenir aquests dos homes que són una mica més amables (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!