Club 7 Cinema

Sinopsi de La invasió dels bàrbars:

1939. L’Esperança és una jove conservadora del Museu del Prado, que ha treballat per al comitè de confiscació d’obres d’art a les ordres de la República amb la missió de protegir el patrimoni artístic durant la guerra, i, acabat el conflicte bèl·lic, l’interroguen sobre la desaparició d’un quadre de la col·lecció d’aquell Museu traslladada a València i que un coronel franquista vol aconseguir. Vuitanta anys després, la seva neta Aurora en busca les despulles en una fossa comuna del règim. Dues línies temporals amb arguments similars que demostren que els conflictes no canvien amb el temps.

Tràiler:

Dades:

De Vicent Monsonís, La invasió dels bàrbars. Producció: País Valencià (Stanbrook, Arden Producciones) i Catalunya (Alhena Production); amb la participació d’À Punt, 3Cat i RTVE. Any: 2025. Durada: 1h57. Guió: Vicent Monsonís, adaptació de la peça teatral de Chema Cardeña. Muntatge: Ernesto Arnal, Vicente Ibáñez. Fotografia: Ismael Issa. Música: Vincent Barrière. Càsting: Chema Cardeña. Director artístic: Pascual Julián. Amb: Olga Alamán (Esperança), Jordi Cadellans (tinent franquista), Rosa López (Aurora), Jordi Ballester (alcalde), Pepa Juan (Carme), Pep Munné (Coronel Valladares), Enric Benavent (-), Pep Molina (Miquelet), Iria Márquez (-), Fermí Reixach. Enllaços: Tmdb, El Cinèfil, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, Letterboxd. Festivals i premis: Som Cinema 2025 (Premi del Jurat)  | FIC-CAT 2025 – Secció Oficial – Inauguració (Premi del Públic Presencial) | Maresme Film Festival 2025 (Premi del Públic) | Altres reconeixements. Estrena: 07.11.2025 (País Valencià) i 14.11.2025 (Catalunya). Cines on s’estrena: Cineclub Utiye, Kinépolis Alicante Plaza Mar 2 (Alacant), Kinépolis Alzira (Alzira), Cinemes Girona (Barcelona), Teatre Cinema Armengol (Bellpuig), Cines FULL (Cornellà de Llobregat), Kinépolis Mataró Parc (Mataró), Kinépolis València (Paterna), Cinemes Can Castellet (Sant Boi de Llobregat), CineBaix (Sant Feliu de Llobregat), Cinemes Majèstic (Tàrrega), Cines Lys (València), Multicines Sucre (Vic), Multicines Sucre Vila-real (Vila-real).

Informació:

El director del film, Vicent Monsonís, explica que algunes distribuïdores no li han donat suport perquè consideren que la temàtica de la pel·lícula ara no toca (La invasió dels bàrbars en el país dels bàrbars, article de Francesc Viadel a Diari La Veu del País Valencià) | “La invasió dels bàrbars” busca garantir la seua presència a les sales comercials amb una campanya de micromecenatge (Cinema recolzat per la comunitat, article de Joan Canela, a Diari La Veu del País Valencià). El film valencià de Vicent Monsonís llança un verkami per a finançar la distribució en sales (‘La invasió dels bàrbars’ busca arribar als cinemes, article publicat a Lletraferit)

Articles publicats:

‘La invasió dels bàrbars’, dues històries paral·leles que demostren la importància de conèixer el passat per curar les ferides del present (Acadèmia del Cinema Català): Un film amb interpretacions sensibles i contingudes amb més de cinquanta amb actrius i actors valencians i catalans. La peça reclama la importància de la memòria històrica, connectant el passat tràgic de la Guerra Civil amb la recerca identitària contemporània a través de dues dones de generacions diferents .

“La invasió dels bàrbars”: memòria històrica per un futur lliure de feixisme, article de Joan Pedro-Carañana, Ana S. Andrés, Andrés Suárez i Eva Aladro, al Diari La Veu del País Valencià: (..) La pel·lícula, que ja està en cartellera, entrellaça amb valentia dues trames separades per 70 anys: la història de la repressió a la València de postguerra, i les conseqüències que encara hui patixen les víctimes i els seus descendents. Gràcies a esta estructura narrativa que seguix el fil de la història social i política, el film ajuda a comprendre com les ferides mal curades del passat supuren a la societat del present / La pel·lícula està rodada en valencià, tret dels moments en què els personatges són coaccionats a parlar en castellà (..) / La primera trama arranca el 1939 amb l’inici de la dictadura, en una celebració feixista al l’Ateneu de València i la lluita d’Esperança, conservadora del Museu del Prado, involucrada en el salvament d’obres d’art a través de la Junta d’Incautació i Protecció del Patrimoni Artístic. Per desgràcia seua, un quadre d’Ulpiano Checa (1887), titulat com el film, es convertix en objecte de desig d’un matrimoni de l’alta burgesia valenciana. Això donarà peu a que alts comandaments de l’exèrcit franquista coaccionen Esperança perquè entregue quadre / (..) La segona trama aborda un tema incòmode per a molts: l’exhumació de fosses comunes a Espanya. Amb una gran sensibilitat i estima del rigor científic que mereix este ardu procés administratiu i de recerca, que inclou funcionaris, paleontòlegs i forenses, se’ns acosta al costat més humà de la reparació familiar. Aquesta història comença el 2009, quan Aurora, la néta d’Esperança, sol·licita investigar una possible fossa comuna en un poble valencià, enfrontant-se a les reticències de l’alcalde per atorgar els permisos. Este fet esdevindrà un autèntic maldecap per a ell, que buscarà totes les traves burocràtiques possibles per evitar “tacar” la imatge del seu poble al·legant una d’aquelles frases que encara ressonen… “deixar als morts en pau” / “La invasió dels bàrbars” ens situa en el dolor que genera als familiars esta recerca incansable de justícia. En contraposar les dues històries, el film ajuda a llegir millor les fosques actituds actuals i, potser, a corregir-les. Només així podran suturar i tancar les ferides obertes del passat / Esta oda a la memòria històrica oferix una rica composició de realitats socials i humanes en què ciutadans comuns es veuen dolorosament atrapats en un entramat de foscos interessos econòmics, polítics, de poder local i religiosos (..).

La invasió dels bàrbars, apunt de Josep Usó al blog Des de la Plana: La invasió dels bàrbars era un quadre que estava al Museo del Prado i que es va perdre, segurament, en un incendi a la universitat de Valladolid quan la guerra. Però és també, el títol, i el fil conductor, d’una pel·lícula. Una pel·lícula del director de Borriana Vicent Monsonís / Tal i com ell mateix explica, tot l’equip que ha intervingut és valencià. Excepte tres actors i un dels productors, que són catalans. I la pel·lícula, que descriu com era la vida dels valencians perdedors de la guerra a la València del 1940. Valencia del Cid, nom oficial del moment. I també ens explica com viuen ara els descendents dels uns i dels altres. Com ara els hereus de franquisme, que no perden ocasió de recordar-nos que ells van guanyar la guerra i que nosaltres la vam perdre / (..) La història és molt potent i està ben narrada. Amb una qualitat tècnica que no té res a envejar a altres produccions fetes amb molts més diners. Però el més important és que parla de nosaltres. és una història dels nostres avis o besavis, de com van viure i sobreviure a una situació terrible que, ens molts aspectes, encara es manté gual, sota una aparença d’aparent normalitat. En qualsevol cas, una història que ens permet disposar d’unes referències pròpies. Perquè tot i que tenim la nostra pròpia història, sempre hi ha qui se n’ocupa que sapiguem més sobre les històries d’altres que sobre la nostra. I amb això, ens pretenen privar de tindre un imaginari propi (..) I nosaltres tenim coses a contar i explicar de nosaltres mateixos, dels nostres pobles, veïns i ciutats, iguals que qualsevol altre poble del món / En qualsevol cas, “La invasió dels bàrbars” és una història preciosa. Preciosa i terrible, a la vegada. I molt ben documentada. Allà hi trobareu l’enveja, la venjança, la honestedat a ultrança, l’avarícia, la bondat, l’amor i la maldat. I tot, en uns personatges que no només vos resultaran familiars, sinó que fins i tot és molt probable que en conegueu algú de semblant / Si trobeu l’ocasió, aneu-la a veure, perquè malauradament, no hi ha pressupost per a publicitat. I només disposem d’altres mitjans per aconseguir que arribe a les sales de cinema. La única manera que arribe a la gent. I la veritat es que val la pena.

L’èxit de ‘La invasió dels bàrbars’: la història de la postguerra que no han explicat a l’escola, article d’Alba Tebar Gutiérrez, a Vilaweb: (..) El film fa un retrat cru i emotiu a parts iguals de la repressió franquista i de la lluita de moltes famílies per recuperar la memòria dels seus avantpassats. A les acaballes del 2025, justament cinquanta anys després de la mort del dictador Franco, encara hi ha milers de víctimes de la guerra del 36-39 que continuen en fosses comunes. I potser són tots aquests ingredients els que fan que l’estrena d’aquest film, de pressupost i recursos limitats, tingui tant d’èxit. Després de la seva estrena a València, amb més de mil espectadors el dia de l’estrena, “La invasió dels bàrbars” arriba avui també als cinemes del Principat / (..) Per a Monsonís era important que el film convidés a fer un exercici de memòria històrica d’un vessant emocional: fer reaccionar i indignar la gent des del cor, des de les vísceres: “Pensava que havia de fer una pel·lícula que emocionalment arribàs a l’espectador. Que no li arribàs només al cap, perquè volia que, a banda de creure-s’ho, els afectàs”, explica. El director assegura que el film explica una història compartida per molta gent del país: “És una pel·lícula molt valenciana, la gent se sent molt interpel·lada, els toca personalment”, concreta. Per això, diu que a totes les presentacions del film a les quals ha assistit, sense excepció, se li ha acostat algú a explicar-li que tenia algun familiar enterrat en una fossa comuna. “Tothom s’emociona. El públic, quan acaba la pel·lícula i quan acaben els crèdits, es queda assegut en el seient sense alçar-se, emocionalment afectat”, diu Monsonís / (..) “Volia posar en pantalla la història de la postguerra a València que m’havien contat els avis i que mai ens van ensenyar a escola. Em contaven històries de la guerra, de la fam, de la por, de la repressió, de com van prohibir que es parlàs valencià en públic, de les pallisses que li pagaven a la gent que parlava valencià… Totes aquelles coses que m’explicaven i que després mai vam estudiar a escola formaven part d’aquest règim repressor en què es van criar les següents generacions. I jo no suportava la idea que tot això es pogués blanquejar”, reivindica (..).

Els bàrbars, article d’opinió de Manel Rodríguez-Castelló, al Diari La Veu del País Valencià: Són prou coneguts l’origen i les accepcions de la paraula bàrbar i els seus derivats. Per als grecs antics bàrbar era sinònim d’estranger i identificava els parlants d’altres llengües. Així amb aquesta onomatopeia expressaven l’efecte sonor que els produïen unes llengües que no entenien. Amb el temps i una visió etnocèntrica, inevitable sobretot en pobles que atenyen un domini sobre d’altres, bàrbar arribà a designar tot allò que s’oposava a civilitzat, raonable, just i educat en fons i forma. Enfront de l’ordre imperant, doncs, la barbàrie exemplificava el caos, la força bruta, la passió violenta. No cal dir que el poder de torn, grec, romà, cristià, espanyol, europeu o nord-americà, agita l’espantall del bàrbar, l’estranger, el moro, l’indi o el jueu, poseu-hi els catalans també (inclosos els valencians) a la seua conveniència per excitar pors ancestrals i nacionalismes excloents. Si algú es pensava que la globalització suposaria el (re)coneixement de l’altre i l’acceptació de la diversitat humana com un bé a preservar, anava ben errat. Només cal mirar cap a on apunten les agulles de la brúixola demoscòpica per adonar-se que la intolerància, el fanatisme i el foment de l’odi a l’estranger, al bàrbar, estan a l’ordre del dia. Tornen els bàrbars per la senzilla raó que mai no se’n van anar, que ja eren entre nosaltres, que érem nosaltres mateixos reflectits en els espills que amb tanta insistència vam construir. (..) No hi ha moviment de més o menys extrema dreta que no tinga front a l’estranger (pobre, inferior, infidel) la fórmula indemostrable per arreglar el món, no hi ha aspirant a autòcrata que no aprofite les baixes pulsions nacionalistes per desviar l’atenció sobre les causes reals dels problemes cap al miratge dels efectes / El gran mèrit de “La invasió dels bàrbars”, el film de Vicent Monsonís, és la claredat amb què mostra el fil que uneix la barbàrie franquista amb la barbàrie actual, ja blanquejada per la presumpta normalitat democràtica. Els bàrbars no són estrangers ni parlen una llengua incomprensible, sinó compatriotes que usurpen i exerceixen el poder gràcies a la violència, l’espoli sistemàtic i tota mena d’abusos, crims i injustícies. Bàrbar ja no és sinònim d’incivilitzat sinó d’inhumà, en el sentit de mancat d’escrúpols i de tot principi democràtic i capaç d’activar qualsevol mitjà per mantenir el poder i augmentar els propis guanys. El bàrbar és l’enemic de classe, el feixista que sap disfressar-se de demòcrata i moure’s a gust girant amb els vents que bufen sense moure’s del mateix lloc de privilegis. El bàrbar necessita promocionar l’oblit perquè entre els crims passats i els presents s’esborre tota empremta i la ignomínia puga reinventar-se / Però contra la barbàrie –ens recorda la pel·lícula basada en la peça teatral homònima de Chema Cardeña– hi ha la tenacitat de la memòria que restaura la justícia cruelment vulnerada pels bàrbars. Contra l’oblit que alimenta la repetició dels errors i l’estabilitat d’un poder que beneficia la minoria a costa del patiment col·lectiu, hi ha aquestes persones que excaven les fosses on jauen les despulles, hi ha la voluntat d’obrir escletxes per a l’única possible llum futura: la reparació, la dignitat de les víctimes, la desactivació de les causes que perpetuen la injustícia. “La invasió dels bàrbars”, que ha sorprès per l’afluència massiva d’espectadors a les sales valencianes, hauria de projectar-se també en totes les escoles. Perquè els joves són la baula més feble quan la memòria històrica és desatesa, cadells a la intempèrie en temps de fomentades barbàries.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!