Club 7 Cinema

Quan Antón Álvarez “C.Tangana” coneix Yerai Cortés es queda completament fascinat amb el seu talent i intrigat per la seva història familiar. En Yerai és una figura inusual dins del flamenc;tan respectat pels gitanos més tradicionalistes com pels artistes més avantguardistes de la nova onada, de la qual ell forma part. Decideixen emprendre un viatge junts per gravar un disc en què les cançons venen marcades per una gran pena, on el mateix procés artístic l’enfronta amb el seu propi passat i l’empeny a explorar un secret familiar a través del qual tracta de redimir la relació amb els pares. El resultat és una pel·lícula que desenvolupa una experiència musical única per a submergir-nos en una història de passió, amor i perdó. Aquesta és la sinopsi de “La guitarra flamenca de Yerai Cortés“, òpera prima d’Antón Álvarez (C. Tangana), que va ser reconeguda amb una Menció Especial pel Jurat de la secció Nous Directors del Festival de Sant Sebastià 2024 i ha arribat ja a les nostres pantalles.

Tràiler:

Enllaços: Imdb, Filmaffinity.

ALTRES VEUS:

Una pena observada i expressada, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) va voler registrar el procés de creació del disc d’un altre, el jove guitarrista alacantí Yerai Cortés , que, descobrint-lo en una nit de sarau, va impressionar-lo pel seu talent. Però si ho va voler fer és perquè aquella creació naixia d’una pena que, relacionada amb un drama familiar secret, necessitava ser expressada. És així que Antón Álvarez capta d’una manera vibrant moments en què, seguint el sentiment de la guitarra de Yerai Cortés, un grup de gitanos fan flamenc en cases, descampats i una plaça del barri de la Verge del Remei d’Alacant. Però també, i sobretot, allò que volen dir (i fins alguna cosa del que no volien dir) els pares, separats de fa temps, del guitarrista, que, evidentment, també parla expressant els dubtes sobre la seva identitat: un gitano que, fent música que agrada als gitanos i també als anomenats ‘moderns’, ha entrat a Madrid en un món de paios, com ho és la seva xicota Tania. Tothom té una forta presència a les imatges. Hi ha respecte pel dolor i les ferides, però potser a vegades també es dissimula algun moment impúdic amb un fos en negre: és una matèria fràgil. La visita a un cementiri, fragmentada en una construcció molt lliure, estructura el film i, quan acaba davant d’un nínxol, fa un gran vol emotiu.

C. Tangana no canta, no afina i ara tampoc dirigeix cinema, però quin bon documental, crítica de Joan Pons, al diari ‘Ara‘: (..) Documental creatiu, arrauxat i sense esbravar, “La guitarra flamenca de Yerai Cortés” té tanta empenta que passa per damunt de les seves pròpies mancances. Les seves virtuts són molt més enlluernadores que els seus pecats, vaja. D’entrada, té un elenc de personatges que qualsevol departament de càsting somiaria trobar (per a un ‘reality’ o per a una ficció). Després, aposta per posar en imatge la música i per vincular-la amb els entorns d’on neix de mil maneres diferents, de vegades de forma hipernaturalista, d’altres amb sofisticació abstracta. I, finalment, combina comèdia i drama en un fil conductor sobre el secret familiar que motiva Yerai Cortés a fer la música que fa, que és on rau el veritable missatge del film: tota creació artística amaga uns motius de fons que expliquen la seva bellesa.

ENTREVISTES:

Antón Álvarez (C. Tangana) i Yerai Cortés:  “El flamenc de veritat és en el moment en què s’està tocant”. En Tangana [CT] i en Cortés [YC] parlen amb Bernat Salvà [BS], al diari ‘El Punt Avui‘: (..) BS: Per què penseu que el flamenc triomfa a tot el món i des de fa tants anys? CT: Perquè és la millor música que existeix, ho és tot! El que em sembla més increïble, i no sé si passa en cap altra cultura, és que el flamenc no és en la producció sinó en la pràctica. Vivim en una societat hiperproductiva i allò cultural ja s’ha convertit també en producte, però el flamenc de veritat continua sent en el moment en què s’està tocant, perquè hi ha un desenvolupament de la improvisació. (..) El flamenc es produeix en el moment en què es fa i s’acaba aquí. Perquè el flamenc sigui present s’ha d’estar fent, permet menys ser reproduït. En aquest sentit és molt espectacular per a tothom. I després, és exòtic i estrany, perquè ve d’estructures, harmonies, melodies i ritmes que són molt extravagants per a l’oïda moderna. Ho té tot, estic absolutament fascinat! (..) BS: Vostè creu en el destí, Yerai? YC: Sí, és clar, jo soc qui l’estic convencent tota l’estona [al Tangana]. Sí, jo acostumo a pensar en el destí, que les coses estan escrites. Després també em dic el contrari (..). Però sí que penso que hi ha coses que llancen espurnes, i penso que hi ha ànimes, hi ha energies, hi ha una cosa que no es veu però que se sent, que existeix, i com et posis una miqueta a mirar així al detall, crec que n’hi ha força. BS: El documental retrata la persona, però també la família, l’entorn. Cal veure el bosc per entendre l’arbre? CT: La música és una sublimació d’un munt de coses que li han passat a la vida. Entendre aquestes coses t’acosten a la música i et fan veure’l de manera més profunda. No ho entenc com un bosc i un arbre, sinó més aviat com entrar a dins, no quedar-te a la superfície. El que hem fet és com entrar-hi a dins i aprofundir en les coses que han succeït a la seva vida perquè aquesta música existeixi. YC: He sentit que m’entraven a dins. He sentit que jo entrava dins de mi, també, per aprendre coses; he sentit que entrava dins dels meus pares, que els meus pares entraven dins meu. O sigui, no ha estat una cosa com que una càmera entrés dins teu, sinó com que nosaltres entràvem dins de nosaltres mateixos i ho rodàvem amb una càmera. Ha estat molt bonic, i sento que la gent no entra dins de la meva història, sinó que se l’emporta, i després tothom surt i em diu que té una mare, un germà… Aleshores m’adono que la gent no entra a casa meva ni a la meva família, la gent hi continua entrant a dins. La pel·lícula serveix una mica de mirall o d’inspiració i tothom acaba dient que li han vingut ganes de trucar a la xicota i dir-li no sé què, o ganes de trucar al pare i dir-li que l’estima. I això és força bonic. BS: Com vau rodar les escenes musicals, que són molt impactants i ben integrades en la història? CT: Hi ha una part conceptual de com entén el Yerai el flamenc que ara t’explicarà ell. Pel que fa a la part més tècnica, de direcció, et diria que hi ha dues coses molt importants. Una és que en clau estructural teníem clar que tots els temes havien de venir de la trama, per dir-ho així. En aquest sentit, ens hem deixat moltes trames fora. Hi ha una part d’aquestes històries que han quedat fora i que pertanyien al disc. Hem optat perquè totes les cançons procedeixin d’una trama, perquè així et vas enganxant a l’emoció i aleshores entra la cançó que la condensa, té aquest punt de sublimació del que acabes de veure. I després ho hem rodat tot com si fos un pla seqüència. Hem utilitzat la càmera com si fos el punt de vista de l’àudio, de manera que tu ets a dins del que està passant i de la música, ets al lloc on l’estem fent. No és com si estiguessis escoltant la música gravada en un estudi i no com si fos una gravació de directe que després la pintes bonica, sinó fent servir l’espai (..) YC: Jo el que volia era gravar, o intentar gravar, tot allò que no pertanyia al guitarrista, a la guitarra en si. Em molava més el fet que si jo estic tocant per tarantas, que se sentís el frec dels pantalons, el peu, si arrossegueu els peus, per quin canvi de posició… Totes aquestes coses, tota aquesta part del soroll al voltant de la guitarra, que és la persona que la toca, era allò que més m’interessava i allò que em feia més il·lusió que sonés en aquest disc. Si he arrencat a tocar i la presa està molt bé i a mitjan presa m’he equivocat, doncs que el fet d’equivocar-te no vulgui dir que hagis de parar, sinó que segueixes i a veure… I aquesta humanitat, aquesta cosa de desmitificar el guitarrista i engrandir la persona que toca la guitrarra o la manera de tocar-la, m’interessava molt. Jo crec que hi ha moments en què per a mi la càmera a la pel·lícula és molt flamenca en la manera com t’està enquadrant així i no t’agafa, però t’espera… em sembla que va molt lligat (..).

C. Tangana i Yerai Cortés: “De vegades la ignorància és superproductiva”. Ignasi Fortuny els entrevista per al diari ‘El Periódico‘. (..) Yerai Cortés: Ens ha unit molt la passió, la curiositat, fer coses que ens omplin. O provar coses que no sabem si funcionen. Això consolida una relació, pel vertigen que hi ha. I, personalment, l’hem anat construint també en el backstage de la pel·lícula (..) Antón Álvarez: Em va cridar molt l’atenció que Yerai posa la seva vida en risc quan compon. Tot el que escriu té a veure amb una cosa que li fa mal, li passa, sent. M’hi veia molt reflectit. I, per a mi, egoistament, Yerai ha sigut la possibilitat d’entrar en el món flamenc. (..) Antón Álvarez: Sentia aquest respecte amb la vida personal de Yerai, no tant amb la comunitat flamenca o gitana. Precisament perquè Yerai no fa aquesta diferència: viu amb molts estils de vida junts. Jo estic acostumat a utilitzar la vida personal en les meves cançons, però en aquest cas hi havia una responsabilitat emocional més forta perquè era la vida d’una altra gent, afectava les seves vides (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!