Club 7 Cinema

Sinopsi: En una festa la nit de Cap d’Any, violen l’Alex, una jove actriu,  i aquesta no en reconeix l’agressor. Quan va al seu germà Adrián a la recerca d’escalf i compressió, ell reacciona qüestionant-la i pressionant-la. És així que l’Alex es distancia del germà i de tot allò conegut. Durant un any viu sola el fàstic, la vergonya i la culpa. L’Adrián, consumit per la ràbia, pren les seves pròpies decisions en un camí cada cop més fosc, molt lluny del que l’Àlex necessita. Mentrestant, ella interpreta el venjatiu personatge de Medea i troba al teatre l’única manera de canalitzar el seu dolor i la seva ira.

En aquest blog:

Fitxa de la pel·lícula.

FOTO (Filmax).

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DEL FILM A CATALUNYA:

Una Ángela Cervantes extraordinària, visceral i estripada, crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara‘: (..) és una pel·lícula feta absolutament des de les entranyes (..) // (..) La pel·lícula es desenvolupa (..) com una fragmentada història de venjança que es revela cap al final (sobretot a través del personatge d’Àlex Monner, massa esquemàtic) com una reflexió sobre les diverses formes que assumeix la masculinitat hegemònica i sobre la impossibilitat de guarir el trauma a través de més violència. Pel camí, i fins al decebedor desenllaç, Blasco invoca referents ineludibles de la història del cinema espanyol (..)  i reivindica l’art –en aquest cas, la interpretació i el teatre– com a eina de catarsi íntima. A “La furia”, una extraordinària Ángela Cervantes (premiada al Festival de Màlaga) encarna l’Alex, però també, molt significativament, Medea, i la seva interpretació, visceral i estripada, brutalment física i sempre a punt del col·lapse, constitueix el centre neuràlgic d’un film que transmet la intensitat emocional d’una tragèdia grega.

Immensa Ángela Cervantes, crítica de Núria Vidal, a ‘Filmtopia‘: Gemma Blasco és una jove directora catalana sorgida d’una altra de les escoles de cinema més importants de Barcelona, ​​Bande à Part. Amb 25 anys, va sorprendre amb el seu primer llargmetratge, “El zoo”, un experiment que imbrica cinema i teatre. (..) // Però és a la filmació de la violació on Gemma Blasco demostra la seva capacitat de risc: una pantalla en negre sobre la qual sentim tot el que està passant. La capacitat d’evocar l’horror d’aquest acte vil i covard a través del so el fa encara més dolorós que si el veiéssim. Una violació representada visualment es pot relativitzar: sabem que és cinema. Però una violació que només se sent fereix mér profundament perquè obliga a imaginar-la. // (..) “La furia” és un film sobre una violació, però també  sobre com aquesta violació, callada i amagada, afecta el germà de l’Alex, l’únic a qui ho explica buscant un suport que no troba. Potser, i això no es diu, però es pot pensar, perquè l’Adrià, el seu germà, intueix que ell mateix podria ser el violador, no de la seva germana, però sí de qualsevol altra dona. I aquest pensament el turmenta fins a portar-lo a un terreny de violència incontrolada. // (..) Sabíem que Ángela Cervantes és una gran actriu des de fa molt de temps. Però en aquest film costa reconèixer la mare de “La Maternal” o l’amiga de “Chavalas”. L’Alex és un personatge que marcarà un abans i un després a la seva carrera. No es pot viure el que ella viu, com a actriu, com a personatge i com a Medea, sense que et deixi alguna empremta (..).

‘La fúria’, un retrat incòmode de la violació, article d’ Alba Giraldo, al diari ‘El Periódico‘: El so del cinturó al xocar la sivella al descordar-se, el frec dels pantalons al baixar-se, la respiració entretallada, el forcejament, els sanglots de la víctima i el contacte físic propi d’una relació sexual. Durant el minut que dura l’escena de la violació en la pel·lícula “La fúria”, la pantalla del cine es fon totalment a negre i els espectadors només senten el desenvolupament d’una agressió sexual. “El so és molt poderós i és gairebé pitjor que t’ho imaginis tu al teu cap. Té aquell punt terrorífic. Vam aconseguir que fos una seqüència molt incòmoda i alhora respectuosa”, explica Gemma Blasco (Barcelona, 1993), directora de la pel·lícula que va inaugurar ahir el Festival D’A. “No volia fer una el·lipsi, volia que la seqüència estigués, però volia ser el més respectuosa possible amb les víctimes que poguessin veure la pel·lícula i amb l’actriu i l’actor que anaven a participar en l’escena”, afegeix la cineasta (..).

Una mirada crua a la violència sexual, crònica de Chaima Laghrissi des del Festival de Màlaga, per al diari ‘El Periódico‘: (..) Un retrat cru, explícit i visceral de la història d’una violació: “No és autobiogràfica, però sí que em va inspirar una situació que vaig viure. Quan tenia 18 anys i començava a estudiar cine, volia sentir-me reflectida en aquest estat traumàtic que estava vivint, però no vaig trobar gaires pel·lícules que ho mostressin com jo ho sentia”, diu. // Aquest desig de plasmar una mirada honesta i crua alhora sobre la violència sexual la va portar a explorar narratives que van més enllà del que és convencional, la qual cosa ha comportat un procés complex. “Vam començar a escriure aquesta pel·lícula l’any 2018, de manera que ha sigut un camí llarg” (..).

Després de l’agressió, article, al diari ‘El Periódico‘: (..) La pel·lícula és més interessant i aconseguida en l’exploració de les reaccions de la protagonista que en aquest procés paroxístic que tenalla el germà. // Film valent en la seva manera d’encarar el tema. Callar no per convicció, sinó perquè és molt difícil assumir el que ha passat. ¿Com continuar endavant? Precisament la marxa enrere en el temps, per mostrar una Alex fascinada per la interpretació –la seqüència a la sala d’attrezzo i vestuari amb Ana Torrent i ella és excel·lent–, dibuixa amb precisió al personatge i les contraccions en què se submergeix.

La ràbia silenciada, article de Jordi Camps i Linnell, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: (..)  Gemma Blasco que, amb la complicitat i el talent de l’actriu Ángela Cervantes, proposa una mirada crua i sense concessions a les víctimes de les agressions sexuals que, sigui pel trauma que pateixen o per la pressió social (això sense dir, també per la impunitat que reben els agressors, vist com va la justícia), decideixen suportar la ràbia amb silenci. Un dolor que se suporta en la soledat, que les trenca per dins i les trasllada a un procés emocional summament complex, que pot anar de la culpa al dolor, del fàstic a la vergonya, de la ràbia a la fúria. // Una complexitat que la directora projecta d’una forma irregular, a vegades suggeridora i d’altres massa forçada, a través del mite de la tragèdia clàssica (amb el personatge de Medea) i la caça i escorxament animal (el senglar). Aquest casament argumental forçat, no del tot ben integrat, dona peu a escenes interessants d’un relat que s’apuntala per una sòlida interpretació de l’actriu catalana, que ha estat recentment premiada al Festival de Màlaga per aquest paper tan difícil i ple de matisos. // “La furia” és una pel·lícula volgudament incòmoda. La directora pretén que faci mal, perquè la seva veritat és innegable. Potser no caldria fer-ho d’una forma tan evident com és mostrar sang i més sang contínuament (la de la regla, l’acte sexual no consentit, la violència juvenil, la de l’animal escorxat, o la que apareix a l’obra), perquè hi ha escenes més colpidores que no mostren res, ho insinuen. A diferència d’obres discutibles que plasmen la violència d’una violació com a forma de denúncia, però es decanten més al torture porn (pensem amb l’explícita “Irreversible” de Gaspar Noé), Blasco l’encerta de ple fonent a negre l’acte menyspreable amb aquest recurs cinematogràfic tan genuí i potent que és el fora de camp. És, a més, justificat perquè l’atacant la duu al bany i la viola a les fosques, un fet que també aporta un punt de suspens a la trama i que ho lliga amb l’altre personatge destacat, el del germà obsessionat en saber i venjar-se de l’autor del crim (Àlex Monner). Un noi que es mou en un punt entremig entre l’egoisme i el paternalisme, entès perquè a la llar familiar no hi ha la figura del pare. // La pel·lícula avança i guanya amb intensitat, malgrat el final es torna novament confús. Però ens quedem, com dèiem, amb moments intensos i fins i tot brillants, com quan la protagonista ensuma (literal) qui pot haver estat l’atacant; quan mare i filla ballen i canten al so de la lletra «Te deseo lo mejor y que seas muy feliz» o també la confessió d’ella al seu germà, explicant el succés amb silencis i poques paraules. // L’ús del vehicle teatral per esbudellar el trauma femení es queda a mig camí. Perquè, per una banda, Medea, considerat un dels primers textos feministes, personifica la dona autònoma i orgullosa de si mateixa, però al mateix temps no deixa de ser una mare que plora i es lamenta del seu destí. Si més no, també ha servit perquè Cervantes, després de rodar aquesta pel·lícula, pugés als escenaris per demostrar la seva vàlua artística interpretant un altre paper d’una noia violada, a partir del famós cas de La Manada ocorregut durant les festes de Pamplona (..).

FOTO (Filmax).

ENTREVISTA:

Ángela Cervantes: “A les dones ens costa molt expressar la ràbia perquè el sistema la reprimeix”. En Xavi Serra entrevista la protagonista de “La fúria”, al diari ‘Ara‘.

***

FOTO DE L’APUNT (Filmax): Ángela Cervantes, premiada i molt aplaudida protagonista de “La fúria”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!