Club 7 Cinema

Sinopsi de La furgo:

Separat, acomiadat i desnonat, l’Ós (Pol López), de 45 anys, viu amb la seva filla de 6 anys en una furgoneta a Barcelona mentre intenta refer-se. Enfronta cada dia com una nova aventura, amb l’ajuda d’amics i veïns. Tot i que es diu, una vegada i un altra, que aquesta situació és provisional, la realitat de viure sense rumb li complica trobar un lloc al món. No obstant, la seva preocupació més gran és la custòdia de la filla, per qui està disposat a fer qualsevol sacrifici. En la lluita per reconstruir la seva vida, l’Ós encara desafiaments que posaran a prova la seva fortalesa, determinació i amor paternal. El casament de la seva ex… el porta al límit!

En aquest blog també:

Fitxa de la pel·lícula

Articles publicats ran de l’estrena del film:

Recobrir la crisi habitacional de fantasies i jocs, crítica d’Ignasi Franch, al diari Ara: (..) Marcada per l’humor defensiu del personatge principal, aquesta comèdia dramàtica és una mena de “La vida és bella” de la precarietat en què l’adult recobreix la misèria amb jocs i fantasies per protegir la seva filla (o el seu orgull?) / El film té certa cosa de conte, de variació fabulosa de la realitat on fins i tot els empresaris més explotadors són divertidament pintorescos. La importància atorgada a la música de Marc Parrot, juntament amb la inclusió d’escenes d’animació, potencien la naturalesa dual del relat: la lloança de la imaginació conviu amb la crítica al desig d’evadir-se dels problemes. L’equip actoral aconsegueix donar cos a aquest univers d’ambivalències, de realisme poetitzat, de solidaritats entre persones que estan a punt de caure pels penya-segats d’un món que sembla que no podem canviar. Els autors graten sense fer sang: quan la història comença a posar-se massa dramàtica, irromp un final feliç que pot causar alleujament o un somriure sarcàstic… o les dues coses alhora.

Vivint sobre rodes per la corda fluixa, article de Jordi Camps Linnell, al Full de Sala del Cinema Truffaut: Format a l’Escac i després del seu pas pel BCN Film Fest, el cineasta Eloy Calvo porta als cinemes el seu primer llargmetratge “La furgo”, un drama «lluminós» que parla de la precarietat i les segones oportunitats (..) / (..) El personatge principal és peculiar com ell sol. És un pobre home que camina per la corda fluixa i amb una particular forma de relacionar-se amb el món que l’envolta. Desbordant d’imaginació, fabula tota l’estona, imaginem que per fugir d’una realitat poc satisfactòria. Tota l’estona dibuixa i els universos que imagina prenen forma a ulls de la seva filla, però també de l’espectador, quan el realisme dona pas a l’animació gràfica (amb música original de Marc Parrot) / La pel·lícula tracta temes molt complexos com la precarietat, la por al fracàs i també la dificultat de sobreviure en segons quines circumstàncies. Calvo ho fa, però, oferint un punt de llum, donant a entendre que tot si s’encara i per difícil que pugui semblar superar-ho, pot donar peu a segones oportunitats. També, optant per disseccionar qüestions dramàtiques des de l’humor (lleuger) i, com dèiem, la faula imaginada. Un dels temes centrals i que afecta no només als estrats socials més baixos és l’habitatge. Com a terrassenc i barceloní d’adopció que va viure a l’esquerra de l’Eixample, Calvo va patir les pujades desorbitades dels preus dels lloguers fins que va haver d’anar-se’n de la ciutat. Així que coneix de primera mà fins a quin punt pot afectar a tothom i que qualsevol pot restar marginalitzat avui dia. Això queda clar amb el que explica. El problema és la forma amb què ho fa. Malgrat la bona voluntat en tocar aquesta i les altres temàtiques, tot resta tangencial i no tractat profundament com semblaria. Tampoc, des de cap mena de punt de vista polític, com ho faria un Ken Loach. D’aquí que tot quedi allà, de forma superficial i en una mena de teló de fons simpàtic però massa naïf.

Entrevista.

Pol López: “Ser conscient que la vida és salvatge i bella et fa viure-la millor”. Bernat Salvà [BS] entrevista el protagonista del film [PL], al diari El Punt Avui. BS: La pel·lícula “Suro”, que li va valer el Gaudí a millor intèrpret, i sèries com “Nos vemos en otra vida” o “Això no és Suècia” han impulsat la seva carrera audiovisual, però Pol López (Barcelona, 1984) es considera sobretot un home de teatre, format amb els textos clàssics (Shakespeare, Molière, Beckett…) i actuals. A “La furgo” , adaptació de la novel·la gràfica homònima, de Martín Tognola i Ramon Pardina, es posa en la pell d’Os, un pare separat i sense feina que intenta fer de la seva furgoneta una llar per a ell i la seva filla (..) BS: Hi ha una certa ambigüitat en aquesta manera de viure a la furgoneta. D’una banda, hi ha una llibertat, però alhora també molta precarietat. PL: Sí, absolutament. Aquesta és la qüestió interessant, et preguntes com s’ho farà. ‘A priori’ sembla inspirador que una persona digui: “Jo passo; davant la precarietat i la impossibilitat d’accedir a un habitatge digne, visc amb la meva casa amb rodes per la ciutat de la meva manera.” Però això costa un esforç de sostenir. Aleshores veurem com busca altres solucions per no deixar de ser honest amb la manera com vol viure. I veurem si és possible o no. En aquest sentit, la pel·lícula parla de poder reinventar-se. BS: Aquesta barreja de comèdia i drama ja prové del còmic? PL: Sí, en el còmic sempre hi ha aquesta cosa més lleugera pel mateix dibuix, que ho embelleix. A la pel·lícula, en canvi, hi ha més emoció, més dolor i les dificultats es veuen més en carn i ossos que en el dibuix. Això fa que les parts dramàtiques ho siguin més que en el còmic. (..) BS: Ha parlat de reinventar-se. És un pensament que com a actor sent proper? PL: Sí, com a actor, com a persona i com a tot. Al final, val més pensar que sempre pots fer les coses diferents, les pots fer millor. També hi ha la possibilitat de canviar d’ofici, de reorientar la vida. Està bé saber com de voluble i canviant pot ser la vida laboral i relacional, l’espai físic… I com a actor, ja ni t’ho explico. Ser conscient que la vida és així de salvatge i bella és el que et fa viure-la millor (..) BS: Tornant a ‘La furgo’, el seu personatge té un grup d’amics peculiars. Creu que la seva manera de ser i viure li fa conèixer gent així o ja els tenia? PL: Jo crec que aquests amics se’ls ha anat trobant amb aquest estil de vida. Sempre he intuït que ha deixat enrere un altre món de gent en qui tenia molta confiança, que potser li deien les coses que no feia bé o el podien jutjar o qüestionar. Llavors, té aquestes relacions més distants que ja li van bé, com el policia amb qui parla al bar. Gent amb qui crea un vincle que no és gaire profund, perquè ja li convé. BS: Coneixia el còmic? Li va semblar que seria fàcil traslladar-lo al cinema? PL: Sí, em va agradar molt el còmic i va ser el ganxo per a mi. Em semblava una història preciosa, i el personatge i el seu estil de vida em resultaven molt suggeridors. Viu en una furgoneta per necessitat i per accident, d’una manera autònoma i lliure dins d’aquest monstre que és una ciutat occidental, on tot està rebentat pel capitalisme i el consumisme. M’agradava com intenta, sense donar-se importància, viure de manera independent de tot això. També m’agradava el vincle que té amb la seva filla, que ja estava molt present en la novel·la gràfica, i com s’hi relacionava a través de la imaginació i del joc. Això em semblava bonic. Quan l’Eloy Calvo m’ho va proposar, vaig pensar: “Per què no? Pot ser molt maco.” I aquí està la pel·lícula. (..) BS: El personatge té problemes econòmics, una precarietat, però també té un punt d’irresponsable, menteix sovint per justificar-se. PL: Sí, talment. La gràcia és que hi ha moments que penses: “Però què està fent?” I està bé posar-lo en aquesta lluita i plantejar a l’espectador com afrontaria ell situacions semblants (..).

***

FOTOS: “La furgo” (Sideral)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!