Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: “La cronología del agua” / “The Chronology of Water”, de Kristen Stewart
Pel·lícula esperada, que ha causat gran sorpresa, en alguns, i decepció, en d’altres, La cronología del agua / The Chronology of Water, el debut en la direcció de llargmetratges de l’actriu Kristen Stewart, és un peculiar biopic de la nedadora, convertida en artista, Lidia Yuknavitch, que explora els problemes de la sexualitat, el dolor i l’addicció:
Articles publicats:
Un calidoscopi que fereix, article de Carolina Martínez-López, al Full de Sala del Cinema Truffaut:
(..) Yuknavitch narra l’abús infantil que va sofrir per part del seu pare –i que la seva mare va silenciar–, la seva carrera (primer reeixida i després frustrada) com a nedadora i la seva posterior redempció gràcies a la literatura. Aquesta ‘cronologia de l’aigua’, a la qual es refereixen tant el títol del llibre com el del film, desafia el relat convencional, subvertint qualsevol mena de linealitat per a traslladar-nos a la sensació experimentada per la persona que pateix un abús, per a la qual el temps es deté o, potser, transcorre a càmera lenta i en sordina. És la mateixa pausa que experimentem quan estem sota l’aigua, i que per a la protagonista es tradueix en protecció. En sintonia amb això, la narrativa de la pel·lícula és fragmentària i es va configurant com un mirall que s’hagués trencat i es tractés de recompondre bocí a bocí. En ella s’hi conjuminen la veu en off del relat de Yuknavitch en primera persona i l’experimentació visual de Stewart, carregada d’influències del cinema experimental nord-americà dels 60.
Les imatges, en ocasions també properes a l’estètica del videoclip i de la publicitat i filmades en 16 mm, ens van conduint irremeiablement a un viatge de caràcter proustià, en el qual els temps es confonen, i que ens fa saltar sensorialment d’una ferida a una altra d’aquest cos, d’aquesta ànima. Per tant, encara que el punt de partida del film sigui literari, aquest s’enlaira a un altre nivell, allunyant-se del melodrama en què es podria convertir, donada la naturalesa del que s’hi explica. A mesura que va avançant la cinta, la citada veu en off ens va narrant com la violència soferta durant la seva infància porta a Yuknavitch a refugiar-se de manera obsessiva, primer en la natació i després en diferents addiccions que posaran fi a la seva prometedora carrera esportiva; mentre els primers plans tancats, íntims i, moltes vegades, pertorbadors de la magnífica actriu que la interpreta (la britànica Imogen Poots), ens acosten sense cap mena de pudor ni compassió a aquest cos violentat. Un cos que no fa sinó que infligir-se un càstig darrere l’altre, probablement fruit de la culpa que senten habitualment les víctimes de violència sexual. No obstant això, lluny de la revictimització, el retrat que aquí trobem tampoc es presenta d’una manera simplista o complaent, sinó com a reflex de la complexitat de l’ànima i les conductes humanes.
(..) En un autoboicot constant (també encarnat en les relacions tòxiques que va encadenant), Yuknavitch acaba sempre trobant refugi en el llapis que fa lliscar sobre el paper a una velocitat esbalaïdora: un vòmit d’escriptura de diaris i poesia que l’acabarà salvant fins i tot del trauma de la mort d’un bebè nounat, portant-la a doctorar-se en Literatura Anglesa. En aquesta particular primera pel·lícula de Stewart, la bellesa i el dolor regnen a parts iguals per a il·luminar una història de supervivència provocativa i profunda, poblada de textures i de fluids, en la qual el món interior de la protagonista i l’exterior es confonen en la multiplicitat de reflexos i distorsions d’un calidoscopi que fereix. Un calidoscopi que aspira a posar un cert ordre en el caos des del qual es viu el trauma i que fa difícil discernir la realitat de la ficció, i, en el qual, l’aigua i l’escriptura són sempre la salvació, mentre la sang es cola pel desguàs.
L’agosarat debut com a directora de Kristen Stewart, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari Ara:
(..) De forma inesperada, [Kristen Stewart] adopta estratègies estètiques més típiques de l’àmbit experimental, com la hiperfragmentació, el desenfocament i les estructures no lineals, que li serveixen per desmarcar-se de dos llocs comuns de la posada en escena cinematogràfica.
A partir de l’experiència subjectiva marcada pel trauma de la protagonista, una jove nadadora que confronta el seu passat dolorós i no explicitat tot entregant-se a una vida d’excessos, “La cronología del agua” posa en evidència la naturalesa inestable i fràgil de la memòria mitjançant recursos estructurals, poètics i plàstics, i no tan sols a través de l’enunciat narratiu. A més, la directora aconsegueix abordar la sexualitat d’una manera frontal, íntima i inconformista, però esquivant el tradicional punt de vista voyeurístic. (..) Si en les seves parts el film resulta prou agosarat i heterodox, la suma esdevé menys satisfactòria. La intensitat de la interpretació d’una omnipresent Imogen Potts resulta un pèl carregosa i l’arc dramàtic del seu personatge, una història de superació a través de l’art que desemboca en la fundació d’una família clàssica, acaba sent del tot previsible i convencional.
Fragmentació i erosió, crítica d’Elena del Olmo, a Filmtopia:
(..) “La cronología del agua” conjura una obra fragmentada que estableix un diàleg amb la temporalitat difusa dels records i s’allunya, a través del muntatge, de la vulnerabilitat corporal de la seva protagonista.
(..) Tanmateix, l’escollida per encarnar la Lidia en aquesta voràgine d’autodestrucció és l’actriu i model britànica Imogen Poots, personificació de la bellesa normativa occidental. La càmera de Corey C. Waters filma, des de primeríssims primers plans, el rostre i el cos de la Lidia des d’una posició asfixiant que incideix en el caràcter traumàtic de la seva infantesa mitjançant preses inconnexes i esfilagarsades, fruit d’una memòria corcada pel dolor. Un tint rosat, emmarcat pel format analògic, dicta l’estil visual de la cinta, mentre que el muntatge d’Olivia Neergaard-Holm s’endinsa en una experimentació formal reiterativa que fragmenta, desordena i dilueix una vida desbordada pels abusos sexuals paterns, l’alcoholisme engendrat en el nucli familiar i la hiperfixació en la natació com a via d’escapament.
L’aigua, present en totes les etapes vitals de la Lidia, és l’element alliberador per a la jove: la postura prèvia a capbussar-se en una piscina-refugi; les llàgrimes que brollen d’un rostre emmarcat per uns cabells rogencs, intencionadament despentinats; els fluids vaginals que, amb l’excepció d’una única i breu seqüència, es mantenen fora de camp; i aquella darrera escena en què el seu nadó comença a familiaritzar-se amb el pes del seu cos dins l’aigua. La cronología del agua defuig la quietud en una sèrie de seqüències desbordades pels crits, els plors o els riures de la Lidia (..).
“La cronología del agua” és una successió —fins i tot un supercut— de vivències traumàtiques, comportaments erràtics i fites acadèmiques, professionals i familiars assolides per la seva capacitat d’adaptació davant d’un públic insensibilitzat. El debut cinematogràfic de Stewart roman inert davant la possibilitat d’aprofundir en la protagonista com a ésser humà, i es limita a plasmar, en una posada en escena que defuig la vulnerabilitat, el relat de supervivència d’una dona que es va reconciliar amb ella mateixa a través de l’escriptura, el matrimoni i la maternitat.
Sobregesticulació, crítica de Joan Millaret Valls, a cinemacatala.net:
(..) un llargmetratge d’empoderament femení (..). Una història punyent d’autodestrucció i renaixement en què destaca especialment el treball de l’actriu britànica protagonista Imogen Poots.
Però també resulta una pel·lícula pedant, sovint, que manlleva recursos estètics del cinema de Terrence Malick, cas de ‘L’arbre de la vida’ (2011). Cal valorar el repte d’assumir una veu pròpia, però queda la sensació d’un cert esnobisme, de transmetre superficialitat i afectació per culpa d’un cridaner embolcall formal i d’una gestualitat exagerada. Un conjunt d’elements que acaben desdibuixant la potència i la profunditat d’una història personal colpidora (..).
Empatx d’ambició, article del diari El Periódico:
(..) La pel·lícula resulta admirable per mirar d’emular l’afany experimental del seu model; no obstant, lluny de transmetre el poder que Stewart pel que sembla va trobar en el text de Yuknavitch, acaba aixafada sota el pes de les seves floritures artístiques.
“La cronología del agua”, en efecte, subverteix l’estructura narrativa tradicional amb la intenció de capturar la naturalesa fragmentària de la memòria. D’aquesta manera, cada escena és un embolic de trèmuls primers plans de mans, pedres, vidres o sabates i moments durant els quals una murmuradora veu en off diu coses suposadament molt profundes però que en cap moment s’endinsen realment en la dona que protagonitza una successió de moments implacables, repetitius i intercanviables de dolor, sexe i excés. Malgrat l’esforç del relat d’una rehabilitació àrdua, la pel·lícula no aconsegueix amagar fins a quin punt depèn dels clixés.
Des del centre de la pel·lícula, això sí, l’actriu i model britànica Imogen Poots expressa una combinació d’angoixa animal i enteresa que en general resulta extraordinàriament eloqüent i que gairebé aconsegueix contrarestar la vàcua afectació que l’envolta.
Kristen Stewart — Les interminables variacions d’una estrella-autora, reportatge de María Adell Carmona, a Filmtopia |
Ressons de la pel·lícula al Festival de Canes 2025:
Kristen Stewart: l’energia d’una actriu, com a directora.
Recull de cròniques des del Festival:
Esperada, però ha estat una gran sorpresa!
Articles de Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona; Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara.
La seva energia d’actriu, ara, com a directora…
Articles de Luc Chessel, a la crítica per a Libération; Stephanie Bunbury, a la ressenya per a Deadline.
A alguns els ha irritat…
Articles de Joan Millaret Valls, a la ressenya per a cinemacatala.net; Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo.
D’altres són més conciliadors…
Articles de Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines; Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5.
—
FOTO DE L’APUNT: x
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!