Escriu Bernat Salvà, al diari El Punt Avui: «“Fer còpies que superin l’original” és una frase del guió de La còpia perfecta , pel·lícula de Jean-Paul Salomé (..), però el director recalca que és també “el somni de tots els falsificadors”. Hi ha un home que ho va aconseguir: Jan Bojarski, un refugiat polonès que vivia a França després de la Segona Guerra Mundial i va fer anar de bòlit la policia durant molts anys amb els seus extraordinaris bitllets falsos. Tant era així, que el van batejar amb el sobrenom del Cézanne de la falsificació. La pel·lícula es va presentar a la darrera edició del BCN Film Fest, on el protagonista, Reda Kateb, va rebre el premi a millor actor»

(..) Jean-Paul Salomé explica en una entrevista a El Punt Avui que el sobrenom no és cap invenció del guió: “Prové d’un article de la revista Paris Match de l’època. No sé exactament el motiu de triar aquest pintor. Potser és perquè en els bitllets que va falsificar hi havia una paleta de colors i una gamma cromàtica força propera a la que feia servir Cézanne en aquell moment.” A més de la policia, el Banc de França va ser el gran enemic del falsificador, però “ha acabat reconeixent que els bitllets fets per Jan Bojarski eren més bonics que els que emetia el banc; es consideren molt més bells que els originals d’aquella època, tot i que eren molt complicats d’imitar pel grafisme, color i paper que utilitzaven”.
(..) “Primer de tot he fet el retrat d’una persona normal, després el d’un delinqüent i finalment el d’un artista –explica el director–. Volia mostrar la trajectòria d’aquest home durant quinze anys de la seva vida. A mesura que passa el temps, es descobreix a si mateix com a artista i desenvolupa aquesta sensibilitat.” (..)
La còpia perfecta té una part important de thriller. “Un mateix comissari va perseguir Jan Bojarski durant tot aquell temps –explica Salomé–. Per a mi era interessant perquè permetia evitar el biopic tradicional i estructurar la pel·lícula al voltant de la investigació policial i donar-li aquest aire de thriller. Em permetia retre homenatge a un gènere que ha donat moltes obres mestres al cinema francès de la postguerra.”
La pel·lícula combina fets reals amb elements de ficció: “Hem estat fidels sobretot a l’esperit del personatge, però alhora hi ha moltes coses que són reals. Tot el que fa referència a la falsificació de bitllets i als seus invents està molt documentat. En canvi, de la seva vida íntima no en sabíem res i vam intentar inventar-la sent molt fidels i sense forçar les coses.” “Crec que ho vam fer molt bé –hi afegeix–, perquè la seva filla, que a la pel·lícula surt des que neix fins als quinze anys i que avui és una dona de 77 anys, va quedar molt commoguda. Ens va dir que el que havíem imaginat de la vida íntima del seu pare era força fidel a com ella ho va viure. També ha pogut veure a través de la pel·lícula experiències que no va poder compartir amb ell, i això m’ha agradat.”

Pendent.
—
PORTADA: L’Affaire Bojarski (© 2025 Guy Ferrandis – Le Bureau Films – Les Compagnons du Cinema | Adso Films)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!