Club 7 Cinema

El vincle pregon i ostensible entre el cinema de Sean Baker, guanyador de Canes i dels Oscar amb Anora (2024), i la seva estretíssima col·laboradora Shih-Ching Tsou, que debuta en solitari amb Left-Handed Girl – La chica zurda – La mia famiglia a Taipei, sobre una mare soltera i les seves dues filles que tornen a Taipei després de diversos anys de viure al camp per obrir un estand en un mercat nocturn animat, és un lligam que remarca i subratlla tota la crítica, que també assenyala l’enfocament humà i social del film, com s’hi mostra les peculiaritats d’aquesta ciutat i el fet que hagi estat rodat amb i-Phones…

Articles publicats:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits són, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Intercanvi de papers a Taipei, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

(..) una pel·lícula rodada a Taipei, la seva ciutat natal, que pot convidar a pensar que seria la que hauria realitzat [Sean] Baker (que, en un intercanvi de papers, n’és el coguionista i productor) a Taiwan. O potser allò que passa és que Shih-Ching Tsou té un pes determinant en la filmografia signada per Baker tan habitada per personatges amb dificultats per sobreviure a través dels quals, entre la cruesa i la tendresa, es vol mostrar una cara precària dels EUA aliena a l’èxit.

(..) [El títol] fa referència a una nena a qui el seu avi matern diu que no faci servir la mà esquerra perquè és la del diable: una prohibició que la mena a fer dolenteries, cosa que procura moments divertits, i a un sentiment de culpa.

(..) Com és habitual en el tàndem format per Shih-Ching Tsou i Baker, els personatges, tractats amb empatia i sense moralisme, acumulen infortunis, potser massa, mentre es tendeix a la cridòria. Aquesta família, en la seva extensió, té les seves mentides i un secret que, tot i algun indici, finalment és revelat (amb un efecte sobtadament alliberador) com si un conillet fos tret de la màniga.

Taipei, una ciutat que se’t menja, crítica de Joan Pons, al diari Ara:

(..) [Shih-Ching Tsou] podia haver-se posat darrere de la càmera (bé, darrere del mòbil, perquè La chica zurda està íntegrament enregistrada amb un iPhone 13) molt abans: els orígens d’aquest projecte es remunten a l’any 2010, quan Shih-Ching Tsou i Baker van escriure a quatre mans un guió que no va completar el finançament fins al 2022.

(..) Si La chica zurda sembla de Sean Baker és pel seu tarannà afí. Aquest relat sobre una família, una mare separada i dues filles que es traslladen del camp a una ciutat aclaparadora (Taipei) és, bàsicament, empàtic. Aquí no es jutja els personatges, encara que s’escridassin entre ells, encara que no siguin irreprotxables, encara que prenguin decisions dubtoses. Un esforç de comprensió per uns personatges en lluita amb l’entorn (llampant, sobrecarregat d’estímuls) que en tot moment es trasllada de la pantalla a l’espectador.

La mirada de la innocència, la cruesa de la realitat, crítica de Marla Jacarilla, a Filmtopia:

(..) Lluny de ser una família modèlica, aquestes tres generacions de dones (quatre, si hi afegim la peculiar matriarca que apareixerà més endavant) fan el que bonament poden per prosperar —o, si més no, subsistir—, mentre les tensions s’acumulen i, sovint, la comunicació sincera entre elles brilla per la seva absència. Malgrat que Taipei pugui semblar una ciutat atractiva, plena de música i llums de colors, és en el fons un lloc hostil, absorbit pel capitalisme. El dia a dia de Shu-Fen és esgotador: massa cansament, massa feina, massa problemes, massa pocs diners. Juntament amb aquestes tres dones, la vibrant i atrafegada Taipei és, sens dubte, una altra protagonista de la pel·lícula. Les seves llums de colors, el seu moviment, els seus carrers plens de gent i els seus mercats atapeïts d’objectes (la majoria tan vistosos com inútils) capten la nostra atenció i també la de la petita I-Jing, que ho observa tot amb els ulls sorpresos de qui veu una cosa per primera vegada.

(..) L’ombra de Sean Baker és allargada i les comparacions amb The Florida Project són inevitables, ja que ambdues pel·lícules narren la història des del punt de vista d’una nena petita que descobreix les dificultats de la vida adulta; en concret, les d’una classe obrera precaritzada que ha de fer malabarismes per arribar a final de mes. Moonee, de sis anys, protagonitza The Florida Project i I-Jing, de cinc, La chica zurda. Malgrat els més de 13.000 quilòmetres que les separen, ambdues tenen moltes coses en comú.

(..) Shih-Ching Tsou ha decidit gravar la seva pel·lícula amb un iPhone i reduir al màxim l’equip, amb la finalitat d’aconseguir agilitat i frescor, seguir el personatge d’I-Jing sense intimidar-la i transmetre la seva mirada amb la major fidelitat possible.

A La chica zurda predominen la tendresa i el sentit de l’humor, la innocència, la curiositat i les ganes de descobrir el món d’I-Jing. És en l’última part del film, durant la celebració del 60è aniversari de la matriarca de la família, quan el to vira de la comèdia agredolça cap al melodrama familiar més excessiu, recorrent a cops d’efecte, potser innecessaris, que acaben desmereixent una mica el conjunt.

(..) una de les seves majors virtuts és, sens dubte, la seva capacitat de mostrar una Taipei acolorida, vibrant, dinàmica i caòtica a través dels ulls de la petita protagonista, una nena de tan sols cinc anys que tot just comença a descobrir com funciona el món i a adonar-se que existeixen la precarietat i les injustícies, i que les coses no sempre són senzilles. La chica zurda mostra, amb un to amable però sense edulcorar en excés, les situacions, la permanència de les velles jerarquies de poder (familiars, laborals, institucionals), el masclisme que encara impera, l’agressivitat del sistema capitalista amb les persones més febles o el poder que encara tenen la religió i les supersticions (..).

Bregar amb la mà del diable, article de Carolina Martínez-López, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

(..) els trets del cinema de Baker estan molt presents en La chica zurda, suposant una mena de continuïtat. La pel·lícula (estrenada mundialment en la Setmana de la
Crítica de Canes), ens ofereix un retrat social colorista i espurnejant, que guarda bastants similituds amb The Florida Project i que, igual que aquest, se’ns mostra des de la mirada d’una nena de sis anys, I-Jing, encarnada per l’eixerida Nina Ye. És a través de la seva percepció, curiosa i frenètica, que Tsou ens submergeix per complet, de manera
immersiva i vibrant, en la realitat d’un mercat de Taipei, en el qual una mare soltera i les seves dues filles han hagut d’obrir una parada per a sobreviure després d’haver passat diversos anys en el camp. (..)  Són clau al film l’atenció a les relacions mare-filla i aquest focus en els personatges femenins de diferents generacions, com també la relació de cadascuna amb els diners.

Així, mentre la seva filla i les seves netes freguen la misèria, l’àvia, en un altre pla i context social, sembla nedar en el luxe que li proporcionen determinades activitats que voregen la il·legalitat. El prisma de dones que se’ns presenta respon a diferents models de dona que desafien el que s’estableix en els rols tradicionals d’aquest país en transformació, debatent-se entre el drama i un humor que, per moments, els converteix en grotescos. Com esmentàvem, la història parteix d’una experiència personal de la directora: ella era esquerrana i el seu avi li deia que no podia usar aquesta mà perquè era la mà del diable. Aquesta experiència en la ficció es trasllada a I-Jing. (..)  Una mà que, d’algun mode, acabarà servint com a catalitzador per a revelar una sèrie de secrets familiars i alhora proporcionar una sort de redempció en desencadenar diferents esdeveniments.

La dimensió de la qual parteix la pel·lícula és humana i social, però caldria preguntar-se si, encara que la directora la catalogui així, podem parlar d’ella com a realisme social. (..) Potser en el cas de La chica zurda, aquesta etiqueta no li afavoreix, i sigui més apropiat, parlar d’una faula contemporània, a la dimensió fantàstica de la qual contribueix aquesta estètica de saturació cromàtica i moviment, propera a la publicitat. També aquests enquadraments mòbils i dinàmics gràcies als quals seguim als personatges, i que són fruit de la filmació amb iPhones, dispositius que van permetre a l’equip de la pel·lícula camuflar-se en aquest mercat, l’animació del qual, llums i bullícia naturals constituïen ja la base perfecta per fer volar aquesta història. Una història que no deixa de ser un conte de fades, amb força malèfica inclosa.

Més veus -que no tradueixo-:

Eulàlia Iglesias, a la crònica des de Canes 2025 per a Caimán:

Productora de buena parte de la filmografía de Sean Baker, con quien también codirigó “Take Out” (2004), Shih-Ching Tsou ha presentado en la Semana de la Crítica su debut en la dirección, “Left-Handed Girl”, en el que el responsable de “Anora” también colabora en la coescritura del guion y firmando el montaje. Casi todo en esta ópera prima ambientada en Taipei recuerda al cine de Baker, y no precisamente a sus mejores valores. El film se desarrolla como una suerte de revisión de “The Florida Project” ambientada en Extremo Oriente. Aquí también tenemos a una madre soltera que intenta salir adelante en la vida con su encantadora niña pequeña, en una situación de precariedad agravada porque no puede pagar el alquiler del puesto del mercado en que trabaja. No falta el ángel de la guarda que las protege en su lugar de trabajo, y la joven sexualizada, aquí la hija mayor de la protagonista. “Left-Handed Girl” por tanto se centra en una serie de personajes que se mueven en los márgenes en una situación precaria y que, en algunos casos, sobreviven mediante trapicheos. La película está atravesada por la energía de unas protagonistas casi siempre en movimiento, una cadencia que subraya el montaje de Baker. La localización en Taipei propicia que la propuesta responda a los tópicos de un cierto cine oriental: el colorismo del mercado callejero, los viajes en moto por sus calles, las luces de neón… Tsou incorpora una lectura de género enraizada en el contexto cultural. Parte de la situación difícil que vive la protagonista se explica porque ha sufrido una clara discriminación por parte de sus padres en una sociedad patriarcal que privilegia a los chicos por encima de las chicas. Pero el film se recrea en los aspectos más facilones que han contribuido al éxito del director de “Tangerine” (2015) la explotación del encanto cuqui de la niña pequeña, el sentimentalismo de los conflictos, el humor facilón de una serie de personajes entrañables, el giro melodramático que desemboca en la catarsis emocional y, en general, los continuos recursos facilones para emocionar al gran público. Lo mejor de la película, el argumento que justifica el título: la pequeña de la familia utiliza su mano izquierda para ejercer el ‘mal’ cuando su abuelo intenta corregir el hecho de que sea zurda diciéndole que esa es “la mano del diablo”.

Jaime Pena, a la crònica des de Canes 2025 per a Caimán:

Una película marcada a fuego por la Palma de Oro del año pasado (y Oscar de este año), lo que a todas luces se revela un tanto injusto. Porque “Lef-Handed Girl” es una película producida, coescrita y montada por Sean Baker, lo que nos puede llevar a identificar el estilo de Baker (y los ecos de “The Florida Project” son innegables) en el montaje y alguno de los temas de la película. Pero esta influencia convendría relativizarla: Shih-Ching Tsou codirigió con Baker “Take Out” en 2004 y ha producido muchas de sus películas (no “Anora”, pero eso es una anécdota). Es decir, que estamos ante una ópera prima en solitario de una actriz y productora ya muy veterana: quizás cabría hablar de un estilo Baker/Tsou, para lo bueno y para lo malo. Solo así se explica la ambición de una película que condensa en menos de dos horas (eso no lo consigue Baker siempre) las peripecias que afectan a tres (o más, dejemos ahí el misterio) generaciones de una familia, todas mujeres (..)

Que [la hija pequeña] sea zurda es el elemento que desata buena parte de la trama (hay otra subterránea que solo se desvelará hacia el final). El abuelo no puede soportar que su nieta coma con la mano izquierda y le dice que  es la mano del diablo. Así que la mano actúa ‘por su cuenta’ y se entretiene robando todo tipo de objetos en el entorno del puesto de la madre: una mano cleptómana y una niña que no puede controlarla, al fin y al cabo el abuelo ya le ha proporcionado una causa y una explicación. Así que la mano, aunque sea la del diablo, es capaz de lo mejor y de lo peor, siempre inconscientemente, claro. En una ocasión salvando a la abuela de ir a la cárcel y en otra (la escena más divertida de la película, todo un hallazgo cómico) lanzando una pelota a una mascota y provocando un aparatoso accidente. Como la hija mayor se desplaza siempre en moto por las calles y autopistas de Taipei, los ecos de Hou Hsiao-hsien resultan no sé si más voluntariosos que reales. Pero ahí están esas carreteras, esos primeros planos de la motorista, esos colores saturados y un montaje acelerado que, esto sí, no debe nada al cine de Hou. De hecho uno siente el deseo de levantarse y pedirle a Tsou que pise algo el freno, que nos está contando tres historias en paralelo y que, por momentos, vendría bien concederles a cada una de ellas algo más de tiempo y de pausa. Pero “Left-Handed Girl” es una película sobre la agitación y la velocidad urbana y no se le pueden pedir peras al olmo.

Elisabeth Franck-Dumas, a la crítica per a Libération:

(..) et sa fille cadette, I-Jing (Nina Ye), dont l’absolue mignonnerie menace au départ d’engloutir le film sous des litres de sirop de sucre, transforme le marché en terrain de jeu qu’elle arpente avec une convoitise grandissante / Sinuant entre feel-good, gros mélo et fresque féminine, peuplé de personnages pas tous convaincants, le film est à son meilleur dans sa chronique d’un Taipei d’arrière-cuisine fait de galères et combines, où une aïeule en voie de déclassement se fait passeuse de clandestins vers les Etats-Unis et où l’échoppe du prêteur sur gages devient un lieu de passage familier

En 2004, Shih-Ching Tsou avait coréalisé “Take Out”, qui chroniquait une journée harassante dans la vie d’un clandestin chinois à New York se démenant pour honorer une dette à son passeur, et le complice d’alors s’appelait Sean Baker, reparti l‘an dernier avec la palme d’or pour “Anora”. Ils travaillent ensemble depuis des années (elle a produit presque tous ses films, il a coécrit, produit et monté ce film-ci) et le compagnonnage se devine un peu dans la frénésie d’images tournées à l‘iPhone, à scooter ou à hauteur d’enfant (séquences géniales lorsque la petite court dans les étals du marché au son frénétique d’un tambourin), et l‘attention portée à l‘envers du décor rutilant d’une des villes les plus riches du monde.

Lovia Gyarkye, a la ressenya des de Canes 2025 per a The Hollywood Reporter:

It is an unfortunate reality that in many cultures around the world, the left hand is taboo. Some traditions consider it unclean, others brand anyone who uses it to be impure on a physical and spiritual level. When I-Jing (Nina Ye), one of the protagonists in Shih-Ching Tsou‘s accomplished solo feature directorial debut, “Left-Handed Girl”, learns from her old-school grandfather (Akio Chen) that the left hand is associated with the devil himself in Taiwanese culture, the young girl spirals. I-Jing, who is left-handed, has just moved back to Taipei with her mother Chu-Fen (Janel Tsai) and older sister I-Ann (Shih-Yua Ma), and adjusting to city life is difficult enough without having to worry about an evil hand

More than 20 years after co-directing Take Out with Sean Baker, Tsou, who has produced many of the Oscar-winning filmmaker’s projects, returns behind the camera to helm a modest and entertaining story about three generations of women making their way in contemporary Taipei. The strengths of this slender film, which Tsou co-wrote with Baker, stem from its authentic rendition of daily life in a bustling metropolis

As in Take Out, Tsou relishes in the details that constitute an existence. What does survival in places so obviously propelled by capital look like on a financial and social level? With its frenetic, fly-on-the-wall style, Take Out reflected New York’s grittiness from the perspective of a delivery man scrounging together cash to pay back an impatient loan shark. The realities of Taipei are no less harsh in Left-Handed Girl, but Tsou approaches her meditation differently. The film brims with tenderly observed moments, whether stemming from the makeshift community formed by vendors at the night market where Chu-Fen opens a noodle shop or the claustrophobia of the flat that she and her daughters call home

With [Sean] Baker as her editor and Ko-Chin Chen and Tzu-Hao Kao as cinematographers, Tsou constructs a grammar for how perspective changes a city’s mood. When the camera is low, trailing I-Jing as she weaves around the stalls in the bustling market, Taipei becomes almost effervescent, coming alive in a different way when I-Ann rides her scooter through the streets, her dark hair blowing in the wind like a cape

“Left-Handed Girl” might be a story of hustling in the city, but it’s not a down-trodden tale of suffering. Understated humor and obvious heart undergird each scene. A handful of performances — especially from Ma as the mercurial I-Ann, Ye as the charming tyke and Xin-Yan Chao as their wheeling-and-dealing grandmother — round out the intimacy of this considered portrait

If there’s one road bump in “Left-Handed Girl”, it’s the surprising way the director deploys melodrama near the end of the film. The big twist comes a touch too late — leaving the movie no time to deal with the ramifications of key revelations — and lands with an awkward thud. Still, there’s much to admire in “Left-Handed Girl”, especially in how Tsou shapes a compelling and deeply immersive multi-generational story of survival

(..) Ma and Tsai give strong performances that cast the dynamic as one not of scorn but of regretful misunderstanding. As these two older women navigate the meaning of terse responses and cutting looks, I-Jiang tries to carve out her own space within the family and across the city. One does wish that the youngest member of this clan was shaded with a bit more complexity, especially near the end when a surprise confessional threatens already fragile bonds. But that doesn’t take away from the strength of “Left-Handed Girl”, a constellation of absorbing stories that deftly highlight the social and economic realities faced by three generations of women in Taipei.

Jessica Kiang, a la ressenya des de Canes 2025 per a Variety:

The first glimpse of Taipei in director Shih-Ching Tsou‘s debut solo outing is a blur of light and skyscraper seen through a toy prism, an almost-too-perfect cue for the structure of the movie to come. Characters and situations will fragment and recombine in ever-changing symmetries, the axis of sympathy and resentment flipping and flipping again as several generations of women in the same Taiwanese family tumble through a couple of tumultuous months. “Left-Handed Girl” is an assured and lovely portrait of difficult motherhood and painful daughterhood, but it’s perhaps most entrancing for its turning-kaleidoscope-view of the director’s native city, where the characters are the bouncing beads, but Taipei is the glitter and the dazzle

(..) There is drama going on across multiple planes, and it takes quite some skillful direction to keep each strand as propulsive and engaging as the next, but Tsou toggles between the different perspectives with a jugglers’s grace, showing deep compassion for her characters (except perhaps the rather harshly drawn grandmother) even when they have none for each other. It is only a slightly contrived late scene that skews a little soapy, when a drunken showdown, a pregnancy scare and the simmering sexism of Taiwanese society all abruptly boil over into resentful revelation during one big fiesta of socially embarrassing bust-ups

But even when the storytelling falters, the film’s pulse beats steady in its ravishing iPhone cinematography, credited to Ko-Chin Chen and Tzu-Hao Kao. The widescreen lens gapes wider and wider, as though trying to devour nighttime vistas of the neon-lit city in ever bigger gulps. It is a story all to itself, this buzzing metropolis of seediness and hope, and at times, simply zooming on a scooter through Taipei streets lit loudly against a darkened sky, feels like the most wantonly cinematic activity imaginable. Tsou, who is Sean Baker‘s frequent collaborator (he takes on co-writing producing and editing duties here), produced his pioneering iPhone-shot “Tangerine,” and the ravishing visuals of “Left-Handed Girl” demonstrate just how far that technology has evolved (..).

Més ressons de la projecció del film: Diego Batlle, crítica des de Canes 2025 per a Otros Cines |

—

FOTO DE PORTADA: Left-handed Girl (Avalon)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!