Club 7 Cinema

“La belleza y el dolor“ / “All the beauty and the bloodshed“, de Laura Poitras, va guanyar el Lleó d’Or a la darrera Mostra de Venècia i ara està nominada a l’Oscar del Millor Documental. S’ha estrenat al Principat i n’he recollit alguns articles.

Nota sinòptica -del web del Truffaut-: Segueix la vida de l’artista Nan Goldin i el seu activisme contra la dinastia farmacèutica dels Sackler, responsables de l’epidèmia més gran d’opioides de la història dels Estats Units.

Sinopsi -del Festival de Venècia-: És la història èpica i emotiva de l’artista i activista de renom internacional Nan Goldin, explicada a través de diapositives, diàlegs íntims, fotografies innovadores i imatges rares, de la seva batalla per fer que la família Sackler sigui responsable de les morts per sobredosi de drogues. La pel·lícula entrelliga el passat i el present de Goldin, profundament personal i polític, a partir de les accions de ‘P.A.I.N.’ a reconegudes institucions d’art fins a imatges d’amics i col·legues captades per Goldin, a través de la devastadora ‘Ballad of Sexual Dependency’ i la llegendària exposició sobre la sida ‘Witnesses: Against Our Vanishing’ de 1989, censurada per la National Endowment for the Arts. La història comença amb ‘P.A.I.N.’, un grup que va fundar per aconseguir que els museus rebutgessin les subvencions Sackler, desestigmatitzin l’addicció i promoguin estratègies de reducció de danys. Inspirat per ‘Act Up’, el grup va orquestrar una sèrie de protestes per denunciar els Sacklers i els crims de Purdue Pharma, el fabricant de l’oxicodona. Al centre de la pel·lícula hi ha les obres d’art de Goldin, ‘La balada de la dependència sexual’, ‘L’altre costat’, ‘Sisters’, ‘Saints and Sibyls’ i ‘Memory Lost’. En aquestes obres, Goldin retrata els seus amics amb bellesa i tendresa crua. Aquestes amistats i el llegat de la seva germana Barbara són la base de tot l’art de Nan Goldin.

Xavi Serra n’entrevista la directora, al diari ‘Ara’: Laura Poitras: “La família Sackler hauria de ser tractada com a criminal i pagar pels seus crims”. (..) Laura Poitras posa el focus en Nan Goldin, la fotògrafa del costat salvatge i de l’underground novaiorquès. Però “La belleza y el dolor”, Lleó d’Or de Venècia, no és un biopic documental més, sinó que combina la biografia descarnada d’una artista que va viure al límit i la seva guerra contra la nissaga farmacèutica dels Sackler, mecenes d’art i responsables de l’epidèmia d’addicció als opiacis de la qual Goldin va ser una de les víctimes (..). Diu la directora: (..) si vaig voler dedicar-li una pel·lícula va ser per l’activisme polític contra la família Sackler. Jo no soc una cineasta de retrats biogràfics, el que vull és fer cinema polític (..) [A Nan Goldin] fer art li permet expressar l’amor i la bellesa de la gent que s’estima, alguns dels quals ha perdut tràgicament. Però l’art també li dona una veu brutal per lluitar contra les pressions de la família i la societat. Com dius, la Nan és una supervivent, però no es considera una víctima. Rebutja aquesta condició (..).

Crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui’: Goldin ‘versus’ Sackler. Podria considerar-se que a “La belleza y el dolor” (“All the beauty and the bloodshed”) hi conflueixen dues pel·lícules documentals: una testimonia la vida i l’obra de Nan Goldin, a través de la seva pròpia narració i de les seves fotografies, i l’altra el seu activisme en contra de la família Sackler (..) En tot cas, les dues línies s’acorden: la vida lligada a una obra, o a la inversa, i l’activisme. Això, perquè també hi ha una dimensió política en les fotografies més cèlebres de Goldin, que fan visible un món aliè a l’ordre social: el contracultural del Nova York dels últims anys setanta habitat per artistes underground, punks i drag queens. Eren els seus amics i poc després molts van morir a causa de la sida davant de la indiferència de les autoritats, el sistema sanitari i les farmacèutiques.

Crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: Nan Goldin, en peu de guerra contra els mecenes criminals de l’art. La idea de l’art com una eina de subversió contra l’ordre establert és pròpia del segle XX. Històricament, els artistes havien treballat al servei del poder, religiós, sociopolític o econòmic. I al segle XXI, els museus i el mercat han acabat institucionalitzant i, per tant, desactivant les pràctiques avantguardistes i a la contra de l’art contemporani. Aquest és el teló de fons sobre el qual es desplega “La belleza y el dolor”. (..) el seguiment documental de la lluita que va emprendre Goldin aquests darrers anys per combatre els Sackler des de dins de les mateixes institucions artístiques. Aquí el documental esdevé més discursiu que poètic, i s’emmotlla a certs convencionalismes de la narrativa del thriller judicial. Malgrat que de vegades grinyoli, Poitras aconsegueix traçar una línia de continuïtat entre els posicionaments de la Nan Goldin underground i el seu activisme contemporani com a artista canònica per demostrar la possibilitat i la força, encara ara, d’una pràctica militant de l’art.

‘Full de sala del cine Truffaut’ (Imma Merino): Vida, obra i activisme de la fotògrafa Nan Goldin. (..) Certament, hi ha bellesa en les fotografies realitzades per una dona que, sense que els pares fossin capaços d’assumir-la després del suïcidi de la seva germana Bàrbara, va ser abocada a l’adolescència a una marginalitat que va dur-la a viure i testimoniar el món contracultural del Nova York dels últims anys setanta habitat per artistes underground, punks, drag queens i altres persones del món queer: eren els seus amics, vivia amb ells, i no mostrava res (incloses imatges de relacions sexuals) sense el consentiment de les persones fotografiades. És així que Goldin retrata una intimitat amb una dimensió política: fer visible un món amagat per l’ordre social. Tanmateix, també hi ha el dolor (i, com diu el títol original, molta sang vessada, no només de manera metafòrica) de les dones maltractades (..) i dels amics que, en la plenitud de la vida, van ser víctimes de la Sida sense que, durant un temps, ni les autoritats, ni la sanitat ni les farmacèutiques hi fessin atenció: com si no els importés que morissin persones que devien considerar una escòria social (..) Crítica amb les polítiques socials, internacionals i relatives als abusos de la vigilància, suposadament excusades amb l’apel·lació a la seguretat, dels governs dels EUA, Poitras (Boston, 1964) ha denunciat la gentrificació (“Flag Wars”, 2003); les condicions de vida imposades als iraquians sota l’ocupació estatunidenca (“My country, My Country”, 2006); l’atemptat contra els drets humans amb el pretext de la guerra contra el terrorisme (“The Oath”, 2010) i, entre altres aspectes pels quals qüestiona que al seu país existeixi una veritable democràcia, l’espionatge massiu als ciutadans, cosa que va dur-la a la realització de “Citizen Four” (2014), que va guanyar l’Oscar al millor documental amb les revelacions d’Edward Snowden, excol·laborador dels serveis secrets dels EUA, sobre la xarxa de vigilància mundial. D’aquí, l’activisme de Nan Goldin, que denuncia la criminalitat d’una empresa farmacèutica i el fet que els rics s’escapen d’una Justícia que no és igual per tothom, havia d’interessar per força Poitras (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!