Club 7 Cinema

En Justin Kemp, jove i imminent pare de família, forma part d’un jurat en un cas d’assassinat i es troba en un seriós dilema moral… un dilema que el pot fer servir per a influir en el veredicte del jurat, condemnant o deixant lliure l’acusat del crim: aquesta és la sinopsi de “Juror #2” / “Jurado Nº 2” / “Juré nº 2” / “Giurato Numero 2”, el darrer film de Clint Eastwood, amb Nicholas Hoult (Justin Kemp), Toni Collette (fiscal Faith Killebrew), Zoey Deutch (Allison Crewson, la dona d’en Justin Kemp), J. K. Simmons (Harold, membre del jurat), Chris Messina (el defensor), Gabriel Basso (James Michael Sythe, l’acusat), Kiefer Sutherland (Larry Lasker, advocat i cap del grup de suport).

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. En aquest blog: Fitxa i comentari.

Articles publicats ran de l’estrena del film a casa nostra:

Clint Eastwood recupera el seu bon pols als 94 anys, escriu Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) un notable drama judicial. No està, evidentment, al nivell de les seves obres mestres, però l’espectador hi retrobarà el cineasta clàssic, solvent, que ha compost amb la seva filmografia un retaule sobre l’Amèrica dels darrers 150 anys. (..) Jonathan Abrams, guionista del film, va tenir la idea d’aquesta història mentre assistia a la tria d’un jurat popular. Tots els membres buscaven excuses per no formar-ne part, i se li va ocórrer la més gran de les incompatibilitats: ser l’autor real del crim (..).

Un Eastwood magnífic, article de presentació del film, al diari ‘El Periódico: Seria una pena que una pel·lícula com “Jurado nº 2” passés desapercebuda, més encara podent ser l’última que dirigeixi Clint Eastwood. Acostar-se a una cinta així és retrobar-se amb un tipus de cine que ja no es fa (o molt poc). El nou film d’Eastwood és un thriller judicial d’intel·ligència devastadora, cosa que es percep en el text (costa creure que sigui el primer guió de Jonathan A. Abrams) i en la direcció. (..) Eastwood aixeca una pel·lícula impecable que reflexiona amb lucidesa sobre conceptes complexos com la veritat, la moral, la culpa i el paper de la justícia. La clau està en la manera amb què els situa arran de terra, evitant abordar-los com a abstraccions. Per a això Eastwood i Abrams utilitzen amb mestria el punt de vista i aprofundeixen amb agudesa en la psicologia, el context i les circumstàncies dels personatges. Contribueix a l’eficàcia de l’entretingut film la gran direcció d’Eastwood (..).

Judith Vives Bellalta, a Facebook: Sort en tenim de l’Eastwood que és com un oasi de classicisme i lucidesa enmig de tanta buidor i tant de postureig. A la que diuen que pot ser la seva última pel·lícula, el mestre ens planteja un dilema ètic per mostrar com n’és de fugissera la veritat, i la impossibilitat del sistema de fer justícia de forma imparcial, més quan els humans ens movem per interessos i prejudicis de tota mena. Potser no és la seva millor pel·lícula, d’acord, i potser fins i tot resulta increïble o forçada en algun moment; però com a mínim té unes quantes coses interessants a dir.

“Jurado Nº2”, de Clint Eastwood, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘Amic‘: (..) El veterà cineasta nord-americà de llarga i exitosa carrera ha dirigit una mena de versió actualitzada amb noves arestes del clàssic ‘Dotze homes sense pietat’ (1967, Sidney Limet) i ha realitzat una de les seves millors darreres pel·lícules. El resultat és un notable melodrama d’austeritat clàssica sobre el sentit de la justícia i qüestions espinoses com la veritat, la culpabilitat o la imparcialitat. (..) Toni Collette (..) ens torna a delectar amb una gran interpretació i el jove Nicolas Hault és un valor en alça, de carrera imparable (..). En el repartiment de ‘Jurado nº 2’ trobem també en un paper secundari a Kiefer Sutherland.

La justícia segons Clint Eastwood, crítica de Xavi Serra, al diari ‘Ara‘: (..) l’Eastwood director reflexiona a “Jurado nº 2” sobre la justícia a través d’una història molt diferent, la d’un home a punt de ser pare que, mentre presta servei com a jurat, s’adona que ell és l’autor del crim que s’està jutjant. El precís guió del debutant Jonathan A. Abrams situa el protagonista en una cruïlla ètica: assumir la culpabilitat i anar a la presó per un atropellament del qual ni tan sols n’era conscient o maniobrar des de dins del jurat per aconseguir l’absolució de l’acusat. No és la primera vegada que el cinema d’Eastwood explora la tensa relació entre la justícia i la veritat. (..) En la seva nova pel·lícula, els punts de vista enfrontats són els de la fiscal del cas i el protagonista (..); ella, ambiciosa i convençuda de la infal·libilitat del sistema judicial; ell, empès a dinamitar-lo en favor d’una justícia natural i la possibilitat d’una redempció. (..) En comptes de defensar un sistema basat en el sentit comú i la raó, Eastwood posa el focus en la responsabilitat individual com a fonament bàsic de la justícia, una idea força de la cultura política nord-americana (..) No és, per tant, una revisió d’arquetips o ideologies caduques –un exercici que Eastwood sí que feia a “Sense perdó” o “Grand Torino”–, sinó un nou exemple de la capacitat del director per retratar la fracturada psique dels Estats Units i la seva relació ambivalent amb la veritat. Que s’estreni pocs dies abans de les eleccions nord-americanes, a les quals pica l’ullet, afegeix capes i complexitat a aquest apassionant ‘thriller’ moral, la classe d’entreteniment adult que Hollywood ja només ofereix amb comptagotes i que Eastwood filma amb la classe i transparència d’un mestre que ja no té res a demostrar.

Eastwood se’n va per la porta del darrere, article de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico‘: (..) “Jurado Nº 2”, el seu 40è llargmetratge com a director, a la cartellera des de dijous passat, és el tancament a tan il·lustre carrera. I resulta difícil d’entendre que la companyia productora de la pel·lícula, Warner Bros Pictures, hagi decidit estrenar-la en tan sols 30 de les 5.000 pantalles cinematogràfiques que actualment operen als EUA, deixant clar que no té ni expectatives en el seu potencial comercial ni cap intenció d’incloure-la entre els títols amb què pretén lluitar pels Oscars de 2025, malgrat que, al llarg dels anys, les pel·lícules d’Eastwood han proporcionat a l’estudi una dotzena d’estatuetes, a més d’uns ingressos de milers de milions de dòlars. (..) De fet, fins fa poc, el cine d’Eastwood era garantia d’èxit moderat per a Warner. Les seves pel·lícules costen una mitjana de 30 milions de dòlars i acostumen a multiplicar aquesta xifra a la taquilla (..). És cert que la seva penúltima pel·lícula, el western crepuscular “Cry Macho”, amb prou feines va superar els 16 milions de dòlars arreu del món. Però a l’hora d’explicar aquest fracàs és necessari recordar que en el seu dia, com a conseqüència de la pandèmia, Warner va decidir estrenar totes les seves produccions cinematogràfiques del 2021 simultàniament en sales i en streaming, i que totes (..) van funcionar en taquilla molt pitjor del que s’esperava. No tindria sentit que l’estudi hagués perdut la confiança en un autor a causa d’un error propi. Molt més probable resulta aquesta altra explicació: després d’anunciar pèrdues de ni més ni menys que 10.000 milions de dòlars acumulades durant el primer semestre del 2024, Warner Bros. Discovery –propietària de Warner Pictures– ha decidit no afrontar la inversió addicional en màrqueting i despeses d’exhibició que implicaria una estrena comercial de la pel·lícula a més escala. (..) Després del que va passar amb “Cry Macho”, el director va intentar buscar nous socis per produir “Jurado Nº 2” i es va veure obligat a tornar a treballar amb Warner després que diversos estudis rebutgessin la proposta. Sembla, a més, que inicialment Warner tenia previst estrenar-la en streaming i que la seva decisió de projectar-la abans en unes quantes sales es va prendre en senyal de gratitud cap a Eastwood. Sigui com sigui, tot indica que el director no s’ha sentit afalagat. Ho va deixar clar fa uns dies, quan l’equip de la pel·lícula va assistir a l’estrena mundial a Los Angeles i ell va preferir quedar-se a casa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!