Club 7 Cinema

Sinopsi de Jone, a vegades / Jone Batzuetan / Jone, a veces / Jone Sometimes:

Bilbao, ple agost. La Jone, de 20 anys, viu amb el seu pare i la seva germana petita, la Marta. El pare de la Jone ha hagut de deixar la feina perquè pateix Parkinson. Alhora, comencen les festes de la Setmana Gran de Bilbao, en què la Jone s’enamorarà per primera vegada. Durant aquest estiu, la Jone viurà entre la sensació d’immortalitat que transita amb l’Olga, la noia de la qual s’enamora, i la por de quedar-se sola a causa de la malaltia del seu pare.

Tràiler:

De Sara Fantova, Jone, a vegades / Jone Batzuetan / Jone, a veces / Jone Sometimes. Producció: Escac Films (Catalunya), Escándalo Films (Catalunya), Amania Films (País Basc). Escuela de Cine del País Vasco -ECPV- (País Basc). Any: 2025. Durada: 1h20. Guió: Sara Fantova, Nuria Dunjó, Nuria Martín Esteban. Amb: Olaia Aguayo (Jone), Josean Bengoetxea (Aita), Ainhoa Artetxe (Olga), Elorri Arrizabalaga. Enllaços: CatalanFilms, Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, ICAA. Distribuïdores i estrena als cines, DE: Atera Films, EE: 12.09.2025. Festivals i premis: Màlaga 2025 – Secció Oficial (Menció Especial del Jurat)  | D’A 2025 – Un impulso colectivo (Premi Un impulso colectivo) | Atlàntida Mallorca Film Festival (Millor Pel·lícula Espanyola) | Altres reconeixements. Cines de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona), Espai Texas (Barcelona).

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Fer-se adulta a la Setmana Gran de Bilbao, crítica de María Adell Carmona, al diari Ara: El títol de l’opera prima de la cineasta basca formada a l’Escac Sara Fantova captura d’una forma admirable la naturalesa intermitent i dubitativa d’aquesta etapa de transició entre l’adolescència i la vida adulta en què es mou la Jone, la jove protagonista. El que el títol no permet endevinar és que el dubte i la inseguretat estan a anys llum de la maduresa creativa d’una cineasta (també molt jove) que resol el seu primer llargmetratge amb una tossuda i sorprenent confiança en allò que està narrant / (..) La pel·lícula podria incloure’s en el corrent naturalista del cinema català actual impulsat, entre d’altres, per Mar Coll, Belén Funes o Carla Simón (..), però aconsegueix desplegar una personalitat i una energia úniques en situar la seva mínima trama al llarg dels nou dies que dura la Setmana Gran de Bilbao / Aplicant estratègies del documental a una obra de ficció, la cineasta aconsegueix capturar fragments de la cultura juvenil al País Basc i registrar extàtics passatges de celebració i festa sense perdre mai de vista el rostre de la Jone, l’autèntic centre de la representació. La debutant Olaia Aguayo, enlluernadora, encarna la protagonista amb una combinació de carnalitat i vulnerabilitat que en fan una mena de versió basca d’Adèle Exarchopoulos a La vida d’Adèle.

La gravetat i la lleugeresa dels vint anys, article de Carolina Martínez, al Full de Sala del Cinema Truffaut: (..)  Fantova fa el salt en solitari al llargmetratge amb aquest coming of age fresc i honest que la situa en la constel·lació d’actuals realitzadores de l’Estat Espanyol juntament amb Carla Simón, Estibaliz Urresola, Pilar Palomero, Alauda Ruiz de Azúa, Elena Martín, Clara Roquet o les citades Clotet, Coll o Giraldo. La seva pel·lícula segueix els plantejaments d’algunes d’elles a l’hora de mostrar, mitjançant un llenguatge fílmic molt sensorial i curós, una nova manera de percebre la realitat i les relacions humanes, des de l’íntim i quotidià / (..) El film, premiat en els festivals de Màlaga i D’A de Barcelona, comença amb un pròleg compost d’imatges de pel·lícules casolanes de la infància de Jone, mostrant-nos com aquesta va creixent per a, immediatament després, introduir-nos en la sala d’espera d’una consulta mèdica on el seu pare, de 54 anys, acaba de ser diagnosticat d’una malaltia degenerativa. A partir d’aquí, i al llarg del transcurs de les festes de la capital biscaïna, s’anirà entrellaçant l’alegria de viure dels vint anys de la Jone amb la responsabilitat que ha d’assumir després del diagnòstic del seu pare, perquè ella i la seva germana menor, Marta, són òrfenes de mare. La Jone (encarnada esplèndidament en la debutant Olaia Aguayo) es veu d’aquesta manera, i acabada d’entrar en la joventut, com a responsable i cuidadora tant del seu pare (qui no vol acceptar els estralls de la seva malaltia) com de la seva germana. Amb un realisme net, a vegades poètic i altres proper al verisme documental, però sempre amb una especial sensibilitat en relació amb la imatge, el ritme i el treball amb les actrius, Fantova retrata l’explosió de la joventut i, al mateix temps, la duresa i la complexitat d’haver de madurar massa aviat a la força. Així, la consciència de la vida i la de la mort es donen la mà en aquest film que s’acosta al tema de les cures i del dret a morir dignament des d’una perspectiva nova: la d’haver d’enfrontar-se a ells des d’una joventut incipient / La Jone també és Jone “a vegades” perquè en uns moments és la Jone jove desitjant viure i descobrir l’amor, el sexe, la tendresa i el cos, que oculta a les seves amigues el que li succeeix, balla de manera desaforada i s’emborratxa al compàs de la música de “La Dani”; i, en uns altres, és la Jone abstreta, superada per les circumstàncies, intentant assimilar una situació que no s’acaba de creure mentre deambula pels carrers de Bilbao. En el seu deambular, la bressolen l’especial música de Pablo Seijo i la veu en off del seu pare reproduint fragments del seu propi diari, que s’acompanyen de més fotos i vídeos de les infàncies de la Jone i la Marta. En aquests diaris, Aitor, el pare, parla de la seva alegria en néixer la Jone; però també de la seva desorientació, el seu dolor i el seu sentit de la responsabilitat en morir la mare de les nenes. Són els mateixos sentiments estranys i oposats que Jone experimenta en aquests moments en els quals, sense frens, s’encamina a l’edat adulta. Són les dualitats que conformen la vida mateixa i que Sara Fantova aborda en la seva pel·lícula amb la gravetat i la lleugeresa amb què es viuen les coses als vint anys.

Jone, a veces: Miro al meu voltant i em sento viva, crítica d’Elena del Olmo, a Filmtopia: L’òpera prima de la cineasta Sara Fantova s’endinsa en les celebracions de l’’Aste Nagusia’, la Setmana Gran de Bilbao, per filmar el creixement vital de la Jone. Guardonada amb el Premi Dama Agustí Villaronga a la millor pel·lícula nacional en la quinzena edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, aquest coming of age recull el conflicte de la jove amb el seu rol de cuidadora davant la malaltia degenerativa del seu pare, alhora que transita uns dies de celebració, vincles fugaços i la posada en valor de l’amistat (..).

Entrevista:

Sara Fantova: “Buscava un contrast entre les parts fosca i lluminosa de la vida”. Bernat Salvà entrevista la directora, al diari El Punt Avui.

***

FOTOS: “Jone batzuetan” (Atera Films)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!