De Todd PHILLIPS, “Joker: Folie à deux“. Producció: EUA. Durada: 2h18. Guió: Scott Silver, Todd Phillips, basat en personatges de DC Comics. Amb Joaquin Phoenix, Lady Gaga, Brendan Gleeson, Catherine Keener, Zazie Beetz.
Sinopsi: L’Arthur Fleck és internat a Arkham, a l’espera de judici pels seus crims com el Joker. Lluitant amb la seva doble identitat, l’Arthur no només ensopega amb l’amor veritable, sinó que també descobreix la música que sempre ha tingut dins.
Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies |
Festivals: Mostra de Venècia 2024 – Fora de competició.
Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya.
La seqüela de ‘Joker’ es nega a ser el que els fans n’esperaven, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: Todd Phillips dirigeix una de les propostes més devastadores i agosarades que ens han arribat de Hollywood els últims anys. Fora dubtes. “Joker: folie à deux” és una de les aproximacions més insòlites i estimulants al musical dutes a terme des del cinema contemporani. Dos anys després dels esdeveniments de la primera entrega, retrobem Arthur Fleck (Joaquin Phoenix) tancat a la presó tot esperant el judici. Quan el protagonista coneix la Lee (Lady Gaga), una Harley Quinn molt allunyada, com a fan fatal, de les representacions més típiques del personatge, comença a evadir-se de la realitat que l’envolta a través de sobris números a partir de grans estàndards del repertori musical nord-americà. Com tants d’altres abans que ell, el Joker troba en el musical un espai on expressar els seus sentiments reprimits i alhora una forma d’entreteniment en què també se sent com a casa. Però en la segona part, el film fa un tomb quan el judici esdevé el context en què cristal·litza la crisi d’identitat del protagonista. Ja no es tracta de saber si el Joker és culpable, sinó de decidir qui és en realitat Arthur Fleck. En una seqüela que no surt a penes d’aquests dos escenaris tancats, el protagonista, escindit entre les diferents percepcions que d’ell tenen al seu voltant, acaba esdevenint presoner d’allò que esperen els seus fans. La pel·lícula de Phillips resulta una constatació tràgica sobre la impossibilitat de Fleck d’esdevenir un Joker lliure i amb vida pròpia un cop el ‘fandom’ més radical s’ha apoderat del seu personatge (..).
Bogeria de dos, crítica de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: Els èxits cinematogràfics –o de qualsevol altra disciplina– hi són per repetir-los (la zona de confort) o per subvertir-los (el risc, el canvi). La segona opció és l’empresa per Todd Phillips amb la seva segona pel·lícula sobre el Joker. (..) És la folie à deux, bogeria de dos, però també el nom que rep el trastorn psicòtic compartit. Aquest trastorn s’evidencia a través dels números musicals cantats. Aquí resideix la ruptura, i el risc, ja que el musical no és avui un gènere a l’alça malgrat permanents reivindicacions. Si “Joker” (2019) proposava una visió del malvat de somriure esquizoide allunyat per complet del seu hàbitat natural com a nèmesi de Batman –no hi ha ni rastre de l’home ratpenat a les dues pel·lícules– “Joker: folie à deux” està plantejada com un musical de càmera amb dos escenaris (la presó i el tribunal de Gotham) en el qual els personatges, com passa en els títols únics de Vincente Minnelli, Stanley Donen i Jacques Demy, expressen les seves veritables emocions cantant. És la fantasia musical portada a un terreny propi del thriller psicològic i el melodrama carcerari a través de la personalitat malsana i no sempre escindida del Joker (..).
Àngel Quintana, a Facebook: Algunes coses que he escrit sobre la millor pel.lícula americana de l’any, “JOKER 2. FOLLIE À DEUX” de Todd Phillips. Una de les millors i més oblidades pel·lícules de l’any 1981 era un musical titulat “Pennies for Heaven”, dirigit per Herbert Ross e inspirat en una sèrie televisiva de la BBC dirigida per Dennis Potter. La pel·lícula ens explicava la tràgica història d’un venedor de partitures musicals en els anys de la depressió que acabava empresonat i condemnat a mort per un crim que no havia comès. Davant la crua realitat, les cançons apareixien com un contrapunt que portava cap un enlluernador món de somnis forjat des de la tradició clàssica. La idea de convertir el musical en el millor camí per somniar ressona en el tema ‘That’s entertaiment’ de la pel.lícula “The Band Wagon” de Vincente Minelli on ens recorda que “Un pallasso amb els pantalons caiguts, o el ball que és el somni d’un amor romàntic, o l’escena on el malvat és dolent. Això és espectacle!” Aquest tema és el leitmotiv musical de “Joker 2”. La pel·lícula “Joker 2 . Follie à deux” de Todd Philipps és una extraordinària ja que barreja l’ideari de “Pennies from heaven” amb les lluminàries de l’espectacle, per crear un sòrdid musical gens lluminós on despulla a una parella de personatges de còmic, el Joker i Harley Quinn, fins a apartar-los tant del mite que acaben enterrats en els seus propis fonaments. L’operació que du a terme Phillipps és molt arriscada, ho juga tot a una aposta complicadíssima en la qual té totes les de perdre, però al final de la partida acaba enlluernant perquè no només trenca amb tota una llarga mitomania de fans, sinó que ens acaba plantejant moltes coses sobre els miratges del populisme i de la societat de l’espectacle. Al final de l’excel·lent primera part del Joker veiem com el personatge esquizofrènic atrapat en el seu riure, que s’ha convertit en el nou bufó d’una societat carnavalesca acaba triomfant. El Joker s’imposa per damunt la ment psicòtica de Arthur Fleck i acaba convertint-se en líder de la infrapolítica en una Gotham City situada prop de l’abisme. “Joker 2” comença amb un ‘cartoon’ en què és suplantat per la seva ombra per interpretar un número musical. L’ombra l’abandona a l’escenari i permet que tres policies el peguin. Després d’aquest pròleg, que marca les regles del joc, ens situem en un altre temps en el qual Arthur Fleck torna a ocupar el paper del Joker i es troba empresonat al psiquiàtric de Arkham. Tot és sòrdid, gris, depriment. El manguilatge no existeix, no hi han acudits i Arthur Fleck no pot oferir-se en espectacle, ni tant sols se sent atrapat per cap atac de riure. En aquest món de reclusió, Arthur coneix a Lee Quinzel -alter ego d’Harley Quinn- que li explica que va incendiar la casa dels pares. Arthur hi projecta en ella l’amor que mai no ha tingut i aquest el porta cap a un món en el qual els somnis d’un món lluminós alteren i distorsionen la grisor dels personatges. Les cançons comencen a sonar des del ‘That’s Life’ de Frank Sinatra que també estava a Joker fins a ‘Gonna Build a Mountain’ que els Artic Monkeys van interpretar a partir del musical ‘Stop the World. I want to get off’. “Joker 2” es converteix en una pel·lícula de somieg en què el pallasso només és present en el món dels somnis i Arthur Fleck es troba desconsolat mentre li han caigut totes les màscares. En el món exterior hi ha els fans que mantenen el mite del Joker, hi ha les hipotètiques revoltes que reivindiquen la infrapolítica com a forma de distorsió del sistema. Entre el món dels somnis convertit en fals miratge i espectacle i el món d’una realitat al final de la qual només hi ha la pena i el sofriment, l’amor esdevé una quimera que porta cap a possibles viatges cap al paradís o cap a l’abandó, tal com es posa en evidència en la magnífica interpretació de ‘Ne me quitte pas’/’If you go away’ que Joaquim Phoenix canta desconsolat davant el telèfon de la presó. Todd Phillips construeix una pel·lícula de gran intel·ligència que té com a objectiu prioritari treure totes les màscares del Joker -i de Harley Quinn- fins a deixar-los nus, sens res on poder-se refugiar, però també pretén recordar-nos com els fantasmes que ens porten de la infrapolítica fins al nihilisme acaben portant cap un caos irreversible al final del qual hi ha l’abisme. “Joker 2” és una gran pel·lícula d’anti-superherois, una història que no només es limita a qüestionar la nostra capacitat per trobar refugis de cotó fluix, sinó que acaba recordant-nos com la societat de l’espectacle no és res més que un joc de falses quimeres que distorsionen la realitat i ens ajuden a sobreviure en la foscor. Todd Philipps acaba seccionant el mal, per oferir-nos frontalment el seu veritable rostre impenetrable.
Crònica des del festival de Venècia 2024.
Lady Gaga i Joaquin Phoenix fan cantar i ballar el Joker, va escriure Manu Yáñez, al diari ‘Ara‘: (..) “Guanyar el Lleó d’Or va ser increïble, i ara estrenar la segona part a la Mostra em semblava el més lògic –ha comentat Phillips davant la premsa acreditada–, tot i que he de reconèixer que aquesta vegada estic encara més nerviós que aleshores”. La inquietud de Phillips sembla raonable si tenim presents les transgressions que proposa “Joker: folie à deux”, començant per l’adopció dels codis del cinema musical. “A “Joker” hi havia moments en què el personatge d’Arthur Fleck es posava a ballar i així aconseguia expressar els seus sentiments”, ha recordat Phillips abans d’apuntar que, amb la seqüela, els “semblava lògic seguir explorant el que la música significa per al personatge” (..). A “Joker: folie à deux” l’actor [Joaquin Phoenix] canta una llarga llista d’estàndards de la música popular nord-americana, tot i que la seva interpretació s’allunya de qualsevol pretensió de destresa. “En un primer moment, vam pensar a agafar com a referència gent com Frank Sinatra o Sammy Davis Jr. –ha explicat Phoenix–, però aviat ens vam adonar que allò no era el que faria l’Arthur, així que vam acabar tirant per un altre camí”. Aquest singular procés creatiu –que Lady Gaga descriu com un “desaprenentatge”– desemboca en un altre exercici d’interpretació kamikaze per part de Phoenix, que aconsegueix sublimar la glòria i la desesperació del seu personatge interpretant temes de Sinatra, Stevie Wonder i Shirley Bassey amb una amplitud de registres que va de la tosquedat gutural fins a l’esclat d’uns aguts propers al falset. (..) Quant a les temàtiques del film, Phillips prolonga algunes de les denúncies plantejades a “Joker” –contra el sensacionalisme dels mitjans de comunicació i la corrupció dels estaments polítics, policials i judicials– i articula una correcció de l’ambigüitat amb què l’anterior film exaltava la figura d’un líder populista revolucionari –a “Joker: folie à deux” el protagonista és assetjat per uns fanàtics antisistema que podrien passar per seguidors de Donald Trump–. Tanmateix, la principal virtut de la pel·lícula passa pel radical procés d’humanització al qual se sotmet la figura del Joker, un gest que subverteix certes bases de l’imaginari superheroic. De fet, la dimensió tràgica del relat s’activa quan el Joker es qüestiona el sentit de continuar participant en l’esperpent mediàtic que l’envolta, un gir que reflecteix la renúncia de Phillips a continuar participant en el circ de bufons emmascarats en què s’han convertit Hollywood i les grans plataformes. (..) Una pel·lícula aparentment fatalista, però també tocada per un profund sentit de la compassió.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!