Club 7 Cinema

En aquest apunt, recullo articles molt enriquidors i entrevistes sucoses que s’han publicat ran de l’estrena de Historias del buen valle — Històries de la bona vall — Histoires de la bonne vallée — Good Valley Stories, el poètic, fordià, humanista documental de José Luís Guerín sobre el paisatge i el paisanatge del barri barceloní de Vallbona; però, el 28 de setembre de 2025, ja vaig publicar-ne aquest altre: La crítica catalana i el jurat aplaudeixen “Historias del buen valle”, de José Luís Guerín, amb cròniques, des del Festival de Sant Sebastià, de Xavi Serra (diari Ara), d’ Imma Merino (diari El Punt Avui), de Nando Salvà (diari El Periódico), així com l’apunt de l’Àngel Quintana al seu compte de Facebook i l’entrevista d’en Xavi Serra a en José Luís Guerín (diari Ara).

Articles publicats:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

‘Històries de la bona vall’: la possibilitat d’una arcàdia periurbana amagada al nord de Barcelona, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari Ara:

“Què hauria de mostrar un film sobre Vallbona?”, pregunta José Luis Guerin, fora de camp, als habitants d’aquest barri a l’extrem nord de Barcelona, en l’audició in situ que organitza l’equip d’Històries de la bona vall. (..) Guerin es posiciona així com un director disposat a rodar una pel·lícula oberta (un “work in progress“, segons els crèdits), però no merament observacional; sinó construïda a partir de la realitat que se li ofereix davant de la càmera.

Històries de la bona vall connecta inevitablement amb En construcció (2001), en la seva immersió docuficcional, amb rerefons poètic, en un barri en plena transformació a causa d’unes reformes que, lluny de beneficiar els veïns, els desposseeixen. Fins i tot alguns dels protagonistes actuals parlen d’aquells desplaçaments del centre (el Raval) cap a aquest barri perifèric al districte de Nou Barris, fet que certifica aquesta continuïtat en una narrativa en què la identitat de Barcelona és marcada pel conflicte amb les polítiques urbanístiques. Però aquest nou film batega amb la personalitat pròpia que li atorga la idiosincràsia demogràfica i geogràfica de Vallbona, un territori fronterer, travessat per autopistes i vies de ferrocarril, configurat pels habitatges d’autoconstrucció i els pisos de protecció oficial que conviuen amb els camps de conreu i el tram al descobert del rec Comtal.

Aquest paisatge periurbà de fons és gairebé sempre present en un film que combina l’atenció a les experiències individuals amb el dibuix d’una col·lectivitat. (..) el director improvisa unes primeres imatges enregistrades a la manera antiga, en súper-8. Però també desconeixem el present dels seus habitants. Guerin s’atura a escoltar les seves històries, que transcorren als marges: la por de les dones russes, el relat sobre el noi que es llança des del pont, la parella amb el marit afectat d’una malaltia neurodegenerativa, l’home recol·locat després d’un desnonament, la noia que va tenir la mare a la presó, els veïns veterans que recorden les lluites històriques del barri… En una pel·lícula atenta a la diversitat cultural que aplega un barri com Vallbona, cal assenyalar el català xava genuí dels pagesos que fan petar la xerrada al voltant de la taula del cafè, un registre difícil de trobar al nostre cinema.

Vallbona, un barri que encara fa creure en la humanitat, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

(..) comença amb unes imatges en blanc i negre filmades en Super-8 mm que, amb una textura antiga i com si fossin somiades, mostren horts i feixes, camins de terra, una vegetació de ribera: els vestigis del món rural de Vallbona, que, integrada a Barcelona com un barri dins del districte de Nou Barris, ha patit una transformació urbana mentre quedava aïllada en un territori trinxat per autopistes i vies de tren. Amb una atmosfera poètica, s’hi mostra, doncs, allò que resta de quan el lloc s’acordava al seu nom: una fondalada fèrtil per al conreu. Això mentre que, posteriorment, el film, a través de plans successius amb canvis de punt de vista, dona compte que allò que semblava un camp extens n’és un tros residual enganxat a un bloc de pisos o a una fàbrica.

(..) José Luís Guerin pregunta a un veí quina mena de film podria sortir-ne, del barri, o s’hi correspondria més: l’home contesta que un western i vol saber si això l’ajuda. El cineasta diu que ho fa molt i, atesa la seva estima per aquest gènere dins de la passió pel cinema, es pot intuir que, de fet, cap resposta el plauria més. Com no li havia d’agradar rodar en un barri perifèric de Barcelona (25 anys després de fer-ho al centre amb En construcción) que conserva una zona amb horts anomenada la Ponderosa?

El cas és que de la seva observació de la realitat de Vallbona, durant la gestació del film en més de dos anys al marge de la producció convencional i amb un finançament humil, n’extreu elements associats al western: un territori en transformació en què el tren (no l’arribada, és clar, però sí les vies: està prevista una reurbanització amb el soterrament de les actuals) hi té un paper important; com també el fet que l’han ocupat migrants. Però Guerin no vol jugar només als ressons cinematogràfics. Amb l’enregistrament de coses vistes/escoltades i d’algunes posades en escena, vol reflectir la realitat d’un barri on perdura un sentit de la comunitat: un món amenaçat per projectes de rehabilitació que, tot i que semblen concebuts per millorar-lo, poden donar pas a la gentrificació que obligui a desplaçar-se els seus habitants actuals.

Com suggereix el títol, si bé tant sembla al·ludir a Que verda era la meva vall com que amaga el nom del barri amb una traducció literal al castellà, el fantasma de John Ford (Guerin, el 1990 va realitzar Innisfree on va rodar-se L’home tranquil) palpita en una pel·lícula on, com he dit, els seus personatges reals mantenen un sentit de la comunitat i així de la solidaritat (..).

En tot cas, en una pel·lícula profundament humanista i que flueix orgànicament a través d’un muntatge primorós, gent diversa de Vallbona explica les seves històries. Defugint-s’hi el miserabilisme, apareixen persones que viuen a gust al seu barri tal com és. Que canten i ballen, que feinegen a l’hort, que, desafiant la prohibició, es banyen al que resta del Rec Comtal o que assisteixen a un funeral on s’entona La vall del riu vermell. Es pot pensar que, idealitzant-ho, Guerin crea una utopia cinematogràfica, però, al capdavall, mostra que una altra realitat és possible en contra del conflicte i l’odi atiats.

Un western multicultural al barri de Vallbona, article d’Àngel Quintana, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

(..) José Luis Guerín, que ha començat mostrant-nos unes imatges en blanc i negre que ens traslladen cap a una certa poètica de l’aigua i la vida heretada del cinema de Jean Vigo, decideix adoptar un punt de vista documental i començar la seva pel·lícula amb un càsting. Els futurs protagonistes de la pel·lícula són davant les càmeres i ens parlen de la seva relació amb el barri. Hi ha els que hi van néixer, els que hi van venir després i els que hi han arribat recentment. Parlen d’un paisatge en metamorfosi, del que va ser el barri i del que és actualment. Un d’ells indica que de vegades pensa que al barri s’hi podria rodar una pel·lícula de l’oest, amb els seus fora de la llei, els seus colons i els seus forasters. José Luis Guerín adopta la clau i opta per aquesta opció. Historias del buen valle es converteix en un western capaç de transfigurar la realitat. Per dur a terme la seva operació va cap a l’essència del gènere, cap a les arrels d’un model de cinema que va establir un discurs sobre la força de la comunitat. Com en les pel·lícules de John Ford, Guerín deixa clar que la comunitat existeix a partir dels seus rituals, les seves reunions, els seus àpats, les seves converses, les seves cançons i, sobretot, des del respecte per la convivència entre diferents.

En un barri urbà situat a la perifèria de Barcelona, en què les restes de la natura estan en perpètua amenaça i transformació, l’existència de la comunitat sorgeix com un miracle. José Luis Guerín parteix de la mirada documental per donar forma a aquest miracle. És com si Vallbona existís per al cinema i com si el cinema pogués convertir-se en l’autèntic territori d’aquella utopia humanista i multicultural que necessitem per combatre la intolerància i el racisme social latent. A Vallbona s’hi escolten moltes llengües i aquestes no estan creades per establir barreres, sinó per entendre’s; els veïns que viuen a les velles barraques construïdes clandestinament poden parlar amb els que es van establir als blocs de pisos; tots plegats poden banyar-se al petit rierol que travessa la zona. Els pagesos cuiden els seus horts mentre senten el so constant dels trens que travessen la zona, mentre que els nens recullen flors i observen una natura que la vida urbana ha apartat. Hi ha una mena d’innocència en la mirada, com si la natura eclipsada,
el ciment i el descobriment d’un hort es convertissin en una celebració. Vallbona es converteix en un paradís sota amenaça, en un Walden de Thoreau situat a la perifèria de Barcelona que aviat deixarà d’existir. Com a Johnny Guitar, els veïns esperen l’assentament d’una estació de ferrocarril que ho canviarà tot. Com a la pel·lícula de Ray hi ha un tro llunyà, no hi ha explosions, però sí el so persistent i amenaçador de les grues que estan construint l’estació de la Sagrera. A la vall el que s’imposa és el sentiment de pèrdua, com si assistíssim al crepuscle de la vall. Els funcionaris de l’empresa de ferrocarrils expliquen que els nens es quedaran sense camp de futbol, però els demanen paciència perquè algun dia en tindran un altre de més ampli. Els veïns callen i observen per la finestra com la vida continua, però ja no pot ser igual.

Guerín no mostra la destrucció sistemàtica del barri ni penetra en el costat sòrdid que deu existir darrere les barraques i els pisos. Prefereix quedar-se en aquest to propi de les grans obres crepusculars, en què els morts són acomiadats coralment al seu de La vall del riu vermell, en què la comunitat s’uneix per exalçar les seves dosis d’humanitat, en què, malgrat les mancances, hi ha espai per a la felicitat. La gent canta en un enterrament, amb el mateix respecte i vehemència amb què ho feien en una pel·lícula de John Ford. I al final de la funció, quan gairebé ens havíem oblidat de l’existència dels colons, una veu avisa que el perill és imminent i que les forces de l’ordre entraran a la reserva per destruir el que queda d’un món feliç. El western acaba abraçant la idea del paradís perdut; la comunitat utòpica pot esvair-se, però continuarà conservant la seva dignitat. Historias del buen valle ens construeix, des del documental, una sèrie de relats sobre un món ideal per demostrar-nos que en un entorn multicultural i postcolonial, la convivència i l’harmonia també són possibles. Al final tenim la sensació que hem visitat un món bonic, però sorgeix una pregunta sobre si aquest món existeix o és una projecció cinematogràfica d’una utopia somiada

Declaracions:

“En una realitat petita i humil com Vallbona trobes ecos del món sencer”. Bernat Salvà [BS] entrevista José Luís Guerín [G], al diari El Punt Avui:

[G]: Jo he intentat filmar el present, sobretot, però fent que en aquest present gravitessin i s’entenguessin les empremtes que han generat el passat i cap on apunten els signes d’un futur incert. (..) Els veïns més grans entenien que la història del barri era la de les lluites en la clandestinitat, la reclamació dels serveis, clavegueres, aigua, electricitat… els serveis bàsics dels quals ens beneficiem al centre des de fa sempre i que allà els van aconseguir a base de moltes lluites. Aquestes històries de supervivència senten que són la seva història, i alguns estan gairebé dolguts que m’interessi també per gent que acaba d’arribar i per altres veïns, perquè identifiquen el barri només amb aquell passat. És un barri que té aquestes dues ànimes: la memòria dels seus primers migrants, arribats sobretot del sud d’Espanya en diferents onades a partir de la postguerra, i després la gran realitat social de la migració global del nostre segle, i la realitat de la ciutat dormitori. Són persones joves que han patit desnonaments o no poden pagar un lloguer al centre de la ciutat i acaben vivint allà només per dormir; tota la seva vida social i laboral es desenvolupa al centre. Hi ha aquestes diferents perspectives i estrats que he intentat sintetitzar dins de la pel·lícula per donar una mirada justa, i sobretot no volia humiliar una part de la població que ja ha estat llargament humiliada.

[G]: Quan treus una càmera al carrer, cosa que ja vaig constatar a En construcción, així com sempre hi ha persones que et demanen que no els treguis, també n’hi ha d’altres que, per alguna misteriosa raó, senten el magnetisme de la càmera, venen cap a tu i es converteixen de manera molt natural en els teus col·laboradors. En l’elecció de personatges coexisteixen el gust pel que t’aporten individualment amb la seva significació social dins del barri. Ens plantegem com definir Vallbona en els seus diferents estrats: des de la pagesia catalana amb l’afecció a la terra originària, les diferents onades migratòries, l’Antonio el Carboner, que coneix la història de cada ruïna, el senyor Nicolás, que és un poc l’antimemòria, la pèrdua de la memòria… Es tractava d’anar triant els personatges perquè aquesta suma donés el paisatge humà just del barri.

[G]: (..) partint d’una realitat tan petita i humil com Vallbona, trobar-hi els ecos del món sencer: des de la crisi climàtica i els problemes urbanístics d’habitatge, fins als problemes identitaris, els de l’agricultura… (..) En el reportatge o el periodisme a vegades és molt necessari parlar en clau local, però quan fem una pel·lícula ens assisteix l’ambició d’una perspectiva universal; és a dir, que qualsevol espectador de qualsevol racó del món pugui entendre l’essència de la pel·lícula.

[G]: (..) la saviesa que es pot extreure de personatges molt populars. Poden ser petits filòsofs, descobrir-te perspectives molt poètiques i, al mateix temps, dir coses abjectes. Per a mi és molt important respectar-ho (..). Un personatge pot dir una sentència filosòfica molt bonica i, minuts després, sorprendre’t amb una cosa amb què estàs profundament en desacord. No vull condemnar els personatges com fan les xarxes socials, sinó mostrar les coses respectant la seva riquesa i ambigüitat. Per a mi és fonamental entendre les raons de cadascú i retornar la complexitat a les coses.

[BS]: El títol juga amb el significat literal del barri en català: Vallbona i bona vall.

[G]: Sí, es tracta de rescatar la perspectiva geogràfica, la multiplicitat d’històries efímeres. Finalment, el que les acull i els dona una certa estabilitat és el marc geogràfic, que va ser una vall vista com a bona pels primers pobladors. Si es diu Vallbona, com si es diu Vallcarca, no s’hi veu una vall; de la mateixa manera que a Madrid, si dius Cuatro Caminos, no veus quatre camins, sinó una estació de metro.

[G]: Marc Recha hi va filmar Petit indi. Almenys alguns plans són de Vallbona. El que passa és que no tenien aquell caràcter d’imatge d’arxiu que sempre busco quan començo un treball. (..) En el cas de Vallbona, no hi havia imatges ni en filmoteques ni en arxius històrics. No sé si això és un estímul o un inconvenient. En qualsevol cas, sí que m’activa una forma de procedir: començo filmant les meves pròpies imatges amb una càmera de Super-8 en blanc i negre, amb el sentiment d’estar generant una primera memòria visual d’aquell lloc. En prémer l’obturador sobre les escenes del present que tinc davant, les estic convertint en memòria, en arxiu, en passat, com si es produís una mutació temporal; el present muta en passat. Com que, a més, la primera impressió d’aquest barri és que està molt suspès en el temps, que és molt atemporal, em va semblar que el format adequat era recuperar la meva càmera de Super-8, la que vaig fer servir per als meus primers passos al cinema als anys 70, perquè eren escenes que em remetien a aquest país als anys 60 o fins i tot més enrere.

José Luis Guerin: “Jo estic en els marges del cine, i és allà on vull estar”. Nando Salvà [NS] parla amb José Luís Guerín [G], al diari El Periódico:

[G]: Volia suggerir a l’espectador que Històries de la bona vall és un organisme mutant. De fet, el seu metratge inclou evidències de la seva pròpia fabricació, com les imatges que vaig rodar a Super 8 tot just arribar a Vallbona o les que recullen el procés de càsting de la pel·lícula. En última instància, estic d’acord amb Orson Welles quan va dir que una pel·lícula no s’acaba, sinó que s’abandona. A més, el mateix barri és un ‘work in progress’, un lloc que busca la seva identitat.

[G]: (..) a l’explorar-lo vaig poder comprovar que és un microcosmos on bateguen tots els conflictes socials i polítics que defineixen el nostre present, com la crisi immobiliària, la gentrificació, les lluites identitàries, el canvi climàtic i les guerres.

[G]: (..) les obres que s’han emprès per facilitar el pas del tren d’alta velocitat seran una amenaça seriosa per al paisatge i el mode de vida que sobrevivien miraculosament a Vallbona, i el terreny serà objecte d’especulació. Però el que més em preocupa és el futur que plana sobre els seus habitants, que ara componen una morfologia humana tan eclèctica que resulta gairebé utòpica; al llarg de la meva pel·lícula, perquè ens en fem una idea, es poden reconèixer fins a 14 idiomes. L’espasa de Dàmocles penja sobre totes aquestes persones a causa de l’auge dels nacionalismes brutals que viu el món. Les dretes problematitzen l’existència mateixa d’aquesta gent, volen fixar una idea identitària immòbil, estàtica. Això, segons el meu parer, és una barbaritat, i m’omple de pessimisme.

[G]: Tal com jo ho entenc, el cine no reprodueix la realitat; d’això se n’encarreguen les càmeres de vigilància, que són a tot arreu. La nostra tasca va una mica més enllà: crear una nova realitat i capturar una veritat que, m’atreveixo a dir, és més profunda. Més complexa, almenys.

[G]: (..) existeix un clixé segons el qual el cine social només pot ser punitiu i els seus protagonistes només poden exercir de víctimes. Em nego a acceptar això. Els veïns de Vallbona ja han patit prou humiliacions, així que l’últim que necessiten és que ara vingui jo i els miri per sobre de l’espatlla. A més, sempre he sentit fascinació pels marges. En els meus últims anys a Barcelona passava la major part del temps a barris allunyats del centre.

[G]: (..)  per a mi, el cine respon sobretot al desig de descobrir alguna cosa i compartir-la. Sí que soc conscient que jo em mantinc en el marge de la indústria del cine, i allí és on vull estar, perquè és el lloc on puc fer el que a mi m’agrada. És una pena, això sí, que aquest marge s’hagi anat fent més i més petit, com les voreres d’una gran avinguda que cedeixen més i més espai a l’asfalt. De vegades, al pensar en la inabastable oferta de contingut de les plataformes d’estríming em pregunto: ¿què pinto jo aquí? ¿Què pot aportar algú com jo a tot aquest caos d’imatges, rere moltes de les quals no hi ha ni idees ni sentiments? Francament, no ho sé.

José Luis Guerín: «Volia celebrar la singularitat de Vallbona». Agus Izquierdo [AI] entrevista José Luís Guerín [G], a Núvol. El digital de cultura:

[G]: (..) Una pel·lícula és sempre un acte d’aprenentatge. Et situa davant la realitat d’una forma molt particular.

[G]:  La meva aproximació al cinema neix del desig de descobrir. I de compartir el que sigui que descobreixi amb el públic. Les pel·lícules t’esculpeixen com a cineasta, però també, potser sobretot, com a ésser humà.

[G]: No hi ha temes bons o temes dolents. Senzillament, hi ha mirades que veuen coses i mirades que no en saben, de veure. Quan un lloc no t’agrada, tendeixo a pensar que el problema no és del lloc, sinó teu. És culpa d’un mateix, que no ha sabut trobar la perspectiva adequada que mereix aquell lloc.

[G]: En construcción passa al Raval, i al Raval tot és diferent: tot és efervescència. A peu de carrer, el barri de seguida t’imposa les històries, els personatges i les seves corresponents situacions. A Vallbona no és així. Aquí has de dur a terme un treball de camp, d’investigació i empatia per apropar-te als veïns, excavant i triant qui seran els encarregats de dotar d’identitat i rostre al barri. Has d’intentar veure a través d’ells, humanitzant el paisatge. Aquest era el repte d’Històries de la bona vall.

[G]: (..) la meva manera de fer cinema en particular requereix de molt de temps improductiu en termes d’indústria.

[G]: El fet que capti alguna cosa valuosa només ha estat possible a molts dies previs en què he estat bàsicament al bar, escoltant i coneixent gent, xerrant, sense càmera, fixant-me en les persones i les relacions.

[G]: Jo intento, i això reconec que és potser el més singular del meu mètode, situar-me en el mateix pla que les persones filmades. El meu temps com a cineasta no val més que el de les persones que tinc al davant i que vull filmar.

[G]: Molt sovint ens sentim incòmodes davant una pel·lícula, sense saber exactament per què. I és perquè sentim que el director o cineasta abusa del poder que la càmera li atorga. Com gestionar aquest poder és una de les qüestions primordials, i un dels elements que defineixen i determinen les escriptures i les poètiques del cinema documental.

[G]: Tenia clar que no volia romantitzar-la, ni elevar-la a categoria de república utòpica. Vallbona és un barri amb moltes problemàtiques, condemnat a un aïllament per raons geogràfiques i urbanístiques. Està encapsulada entre el riu, la muntanya i els cinturons de comunicació viària: una xarxa complexa d’autopistes i vies de tren. Aquest aïllament provoca una falta de servei clamorosa. Però també preserva formes de vida i de resistència que han estat erradicades completament dels grans centres metropolitans. I a mi m’agrada celebrar això. No només victimitzar la singularitat del barri, sinó, sobretot, celebrar-la.

[G]: Hi ha pel·lícules que no expliquen, sinó que dicten. I amb aquest gest eliminen l’espai que pertany, de forma legítima, a l’espectador. Davant un film, el públic ha de tenir maniobrabilitat per jutjar. Hi ha una relació de poder, tornem-hi, entre el cineasta i l’espectador. El primer veu el segon com un ésser menor, intel·lectualment parlant. Sembla que haguem d’assenyalar-li com ha de mirar, com ha de jutjar els personatges. Per mi això és terrible, és atroç. El cinema modern, tal com jo l’entenc, ha de carregar l’espectador amb una responsabilitat. Perquè aquesta responsabilitat es tradueix com una llibertat de mirada, que tampoc tenia el cinema clàssic, entès en sentit canònic. Per mi aquest és el biaix més ambiciós pel que entenem “cinema modern”, que arrenca als anys seixanta i s’ha anat pervertint, per desgràcia.

[G]: Cal humilitat, cal considerar l’espectador com un igual. I empatia. Suposo que la tinc perquè soc molt espectador, miro moltes pel·lícules. En faig, poques, desgraciadament. Cada deu anys en faig una. Però com a espectador, soc més assidu, més actiu. I entenc el que sent un espectador quan mira una pel·lícula. Això és clau.

[G]: En català la pel·lícula es titula Històries de la bona vall.

—

FOTO DE PORTADA:  Historias del buen valle (Shellac Distribution)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!