Club 7 Cinema

Per a la Pansy la vida és una lluita constant. Carregada de dolor físic i mental, la seva manera de relacionar-se amb el món és a través de l’enuig i la confrontació: discuteix amb la família, amb el dentista, amb el metge, amb la caixera del supermercat… El seu marit Curtley fa temps que no sap com tractar-la, mentre en Moses, el seu fill, viu immers en el seu món, a penes diu una paraula i l’única cosa que fa durant tot el dia és caminar sense rumb per la ciutat: és “Hard Truths” / “Mi única família” / “Deux soeurs”, de Mike Leigh, amb  Marianne Jean-Baptiste, Michele Austin, David Webber, Tuwaine Barrett, Sophia Brown i Ani Nelson, que, presentada al Festival de Toronto 2024 i al Festival de Sant Sebastià 2024, s’ha estrenat en VOSC (i al Cinema Truffaut se l’ha rebatejat com “La meva única família”).

Enllaços: Viquipèdia, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: BTeam, EE: 28.02.2025, DF: Diaphana, EF: 02.04.2025, DI: pendent, EI: pendent. Cine de referència en aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

ARTICLES SOBRE LA PEL·LÍCULA:

Veritats com a punys (Paco Vilallonga, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘): Als vuitanta-dos anys, el britànic Mike Leigh és una de les grans institucions del cinema europeu contemporani després d’una llarga trajectòria de més de quaranta anys que continua més viva que mai. Autor incisiu, rigorós i autoexigent, la filmografia de Leigh s’inscriu en la millor tradició del cinema britànic de caràcter social, al costat d’altres grans noms com Ken Loach o Stephen Frears. Amb “La meva única família”, títol potser menys explícit que l’original “Hard truths”, que podríem traduir com “veritats com a punys”, Leigh torna al terreny pel qual és més reconegut, el del drama social, després de dues incursions en el cinema històric com “La tragèdia de Peterloo” i “Mr. Turner”. // El darrer treball del director britànic és un film gens complaent de veure, que està ple d’arestes, de moments incòmodes i que deixa poques escletxes on agafar-se a l’espectador. Leigh construeix un personatge central al voltant del qual pivota tot l’entramat dramàtic (..) // Pansy és un personatge amb el qual resulta molt difícil empatitzar, com si Mike Leigh volgués durant la primera part de la pel·lícula que ens distanciem emocionalment d’aquesta dona irritable, enfadada amb el món, inca- paç de positivar cap situació, frustrada amb si mateixa i amb els que l’envolten. Fins i tot en algun moment és inevitable que se’ns escapi algun somriure incòmode davant la intransigència absoluta del personatge amb tot el que l’envolta. Quan la pel·lícula gira cap a altres terrenys en la segona part, i comencem a tenir pinzellades de què és el que l’ha portat al forat en què es troba, comencem a entendre més el personatge i Leigh ens ofereix alguna espurna d’esperança. La profunditat dramàtica del film funciona amb una progressió molt precisa, que amagada per l’aparença de naturalitat i despullament en la posada en escena -els asèptics espais, el control permanent de la sobrietat amb la qual es mou la càmera, la precisió dels diàlegs- s’acaba desplegant com una mena de fragment d’una realitat, que sembla voler-nos dir Leigh, seguirà el seu curs i que de fet podria amagar-se, d’una forma o altra, en els milers de llars unifamiliars del barri on viu la família de Pansy. En aquest microcosmos, aquesta petita història intimista és una de les infinites històries dramàtiques que ens envolten, i de la que aquí la càmera ens permet posar-hi el focus com a espectadors i ser-ne testimonis en primera línia //  (..) La seva [la de Marianne-Jean Baptiste]és una interpretació descomunal, una autèntica exhibició, que resulta incomprensible -tot i que va estar en moltes travesses- que finalment no hagi estat finalista als Oscars. És un treball completíssim, des de la gestualitat a la dicció, del control de les pauses i els silencis, de la presència física, que ens transporta com a espectadors de la irritació a la compassió en un viatge emocional dels que deixen petja.

Mike Leigh s’endinsa en la profunditat de la infelicitat a ‘Mi única familia’, Nando Salvà, a la crònica de Sant Sebastià per al diari ‘El Periódico‘: El britànic Mike Leigh és un expert a l’hora de situar personatges extrems en l’àmbit del cine social i realista, i no ha tingut mai objeccions per retratar persones desagradables; la protagonista de la pel·lícula amb què aquest any competeix a Sant Sebastià, “Mi única familia”, és un exemple paradigmàtic de les dues tipologies. Encarnada per Marianne Jean-Baptiste, (..) Pansy és una dona permanentment hostil i furiosa, que escup el seu verí i la seva ràbia a qualsevol que es creui en el seu camí, ja siguin membres de la seva família, dependentes de magatzem o clients del supermercat. La seva crueltat resulta inicialment còmica però també hi ha una cosa inquietant en aquesta, en tant que evidencia tant patologies psicològiques com agonia física. Mentre la contempla, Leigh ens empeny a preguntar-nos si som capaços de sentir empatia per una persona que és rotundament desagradable, i l’agressivitat de la qual no és sinó la conseqüència inevitable de molt dolor. // Leigh ha dedicat bona part de la seva filmografia a endinsar-se en el concepte de felicitat, i a “Mi única familia” ho fa sobretot oposant l’actitud vital de Pansy amb la de la seva germana petita, tota alegria i calidesa. (..) Ofereix, en qualsevol cas, una persuasiva reflexió sobre els danys col·laterals causats pel patiment personal, i gira entorn d’una interpretació absolutament aclaparadora per part de Jean-Baptiste. El diari ‘El Periódico‘, ran de l’estrena del film a Catalunya, ha publicat l’article: Més secrets, més mentides.

Imma Merino, a la crònica de Sant Sebastià per al diari ‘El Punt Avui‘: Pel que fa a la secció oficial, ni Mike Leigh, a qui sempre podrà agrair-se que va dirigir “Secrets i mentides” fa quasi trenta anys, ha sigut gaire capaç de pujar-ne el nivell amb “Hard Truths”. La seva protagonista és una dona enrabiada i malhumorada (no fa més que fotre mocs a tothom) víctima d’una depressió de la qual no sembla adonar-se ningú: ni el seu marit, tan treballador, ni el seu fill, que tampoc no sap què fer amb la seva vida. Interpretada per Marianne-Jean Baptiste, convida a pensar que l’actriu reprèn el personatge de la jove negra que, a l’esmentada “Secrets i mentides”, descobreix, després de la mort dels seus pares adoptius, que la seva mare biològica és una dona blanca pobre. Leigh no dona gaires esperances abordant, com quasi sempre, el món de les classes populars més perdedores. Imma Merino, ho detalla a la crítica per al diari ‘El Punt Avui‘, explícitament titulada Una generositat moral mai retrobada:Fa quasi trenta anys, Mike Leigh va fer-se una bona reputació com a cineasta amb “Secrets i mentides” (1996), un drama commovedor en què, en una família obrera londinenca, es revelen certament secrets i es confessen algunes mentides amb l’aparició d’una jove negra culta i acomodada que, després de la mort dels seus pares adoptius, es presenta com la filla biològica d’una dona (blanca) que va donar-la quan va néixer en no ser capaç d’assumir aleshores la maternitat. La moral generosa d’aquesta pel·lícula fa que la veritat emergeixi dolorosament, però també que, d’una manera inesperada, resulti alliberadora i fins procuri moments de felicitat. // (..) O potser, de fet, “Secrets i mentides” es fa present perquè en bona part dels drames socials (anteriors, com “Naked”, o posteriors, com “Vera Drake” o “Another year”) de Mike Leigh, deixant de banda la seva interessant aproximació amb “Mr. Turner” a la complexa personalitat del pintor romàntic anglès, no sembla haver-hi lloc per a la generositat: no hi ha esperança mentre es rabeja en el dolor i la desesperació. Amb el títol original –aliè a “Mi única familia”, amb el qual s’ha distribuït a l’Estat espanyol– sembla voler deixar clar que parla de les ‘dures veritats’. Potser sí. En tot cas, Mike Leigh presenta personatges maltractats per la vida, però fins a quin punt ell també no els maltracta?.

ENTREVISTA:

Mike Leigh: “Una pel·lícula pot ser alhora còmica i tràgica, com la vida”. Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui‘ parla amb el cineasta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!