Club 7 Cinema

La crítica cinematogràfica s’ha bolcat en Hamnet, de Chloé Zhao, la nominadíssima als Oscar història d’amor i pèrdua que va inspirar Shakespeare en la creació de ‘Hamlet’, adaptació de la ficcional i premiada novel·la homònima de la nord-irlandesa Maggie O’Farrell: reflex de la importància que, sense dubte, té aquesta pel·lícula.

Articles publicats:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits són, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

A la recerca extrema de l’emotivitat, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

(..) acoblada Zhao al cinema ‘mainstream’ i possiblement atesa la seva sensibilitat tant per abordar una experiència de dol com per recrear-se líricament en la naturalesa, estranya menys que un grup potent de productores, entre les quals d’associades a Steven Spielberg i Sam Mendes, li hagi confiat la direcció d’una pel·lícula que adapta ‘Hamnet’ , una novel·la de Maggie O’Farrell que, publicada fa cinc anys, és un dels grans èxits internacionals de la literatura recent.

A ‘Hamnet’, l’escriptora escocesa hi imagina quina podria haver sigut la vida d’Anne (convertida en Agnes tenint present que així és anomenada en el testament del seu pare) Hathaway, l’esposa de William Shakespeare. Una dona pràcticament desconeguda de la qual s’ha transmès el supòsit que era una camperola analfabeta que, quedant-ne embarassada, va voler ‘atrapar’ Shakespeare en un matrimoni miserable, tot i que ell, fugint-ne, va establir-se a Londres. Una narrativa, abonada per bona part dels biògrafs del cèlebre dramaturg, contra la qual (com també respecte a una altra que, més escassa, la presenta com l’esposa pacient que, cuidant dels fills, mantenia encesa la llar de la casa de Stratford) s’ha revoltat O’Farrell creant el personatge d’una dona amb una saviesa profunda, lligada a la terra i al coneixement de les propietats curatives de les plantes, posseint una intuïció sobre la interioritat de les persones i quin serà el seu futur. També independent i fins capaç de comprendre que el seu marit, alliberant-se a més d’un pare castrador, ha de viure llargament lluny de la família per poder desenvolupar el seu talent creatiu. Com ella mateixa ha explicat, una altra de les motivacions de Maggie O’Farrell per escriure la novel·la va ser contrariar aquesta afirmació d’un especialista en Shakespeare: “És impossible saber si va plorar la mort del seu fill.” Allò que ella considera impossible és que el dramaturg, que tant va saber descriure els sentiments humans i així les seves afliccions, no patís una gran pena a causa de la mort, als 11 anys, del seu fill Hamnet, que tenia una germana bessona, Judith, i una altra de més gran, Susanna. D’aquí, amb la llicència de la ficció, especula amb la idea que Shakespeare va concebre ‘Hamlet’ com una manera de donar nova vida a Hamnet i també com una expiació de la culpa per no ser-hi present quan va morir. Ho fa convertint part de la novel·la en una exploració del dol que, tanmateix, té les seves pàgines més commovedores en com el viu Agnes.

O’Farrell ha escrit amb Zhao el guió de la pel·lícula i és així que ha col·laborat en el fet que, a diferència de la novel·la, hi hagi referències explícites a obres de Shakespeare, a més de ‘Hamlet’, afegint-s’hi, cosa que fa que caigui en l’obvietat, recitacions del monòleg “To be or not to be”. (..) La interpretació, tan festejada, de Jessie Bucley transmet la força del seu personatge, però Zhao es recrea en una naturalesa bucòlica i també extrema la càrrega sentimental. Havent-se apostat per l’accent melodramàtic, el final s’allarga moltíssim a la recerca de l’emotivitat. Amb la col·laboració de la música de Max Richter, tot va fent-se emfàtic i massa explicat.

‘Hamnet’, l’adaptació de la novel·la que faria plorar Shakespeare, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari Ara:

(..) El film marca des del principi com l’Agnes respon a un model de feminitat heterodoxa, però idealitzada en els darrers anys: la dona que no s’ajusta a les convencions socials ni intel·lectuals per connectar amb unes formes d’experiència i coneixement vinculades amb l’entorn natural.

Zhao aparca, per tant, el punt de vista d’en Hamnet, el fill petit de la parella protagonista que dona nom a la història, la subjectivitat del qual no cobra protagonisme fins a la clau de volta dramàtica, tot un repte que la directora resol de forma més que convincent. L’exitosa novel·la d’O’Farrell submergeix el lector en el món de l’Agnes des de la sensorialitat. Zhao opta per una ambientació d’un preciosisme sobri que defuig l’encarcarament acadèmic. Però que, en comparació, resulta un pèl plana. La seva decisió més interessant consisteix en filmar frontalment moltes escenes interiors, de manera que recorden el punt de vista de l’audiència teatral. (..)  Tot el tram final, el de la representació teatral, cobra una ineludible força catàrtica, gràcies també a l’immens talent de Jessie Buckley, l’actriu que millor encarna el rol de dona “normal” al cinema contemporani.

Dramatúrgia catàrtica, crítica de Joan Millaret Valls, a cinemacatala. net:

(..) una història el gruix de la qual recau sobretot en la figura femenina, deixant en un segon terme la figura del barb. Una dona extravagant, unida a la terra i als boscos, que cuida un xoriguer, coneixedora de totes les plantes i les seves virtuts medicinals. Un aspecte remarcat des de bon inici en la pel·lícula que li dona un aire tel·lúric al relat, amb aquesta dona feréstega amb trets de bruixa i facultats endevinatòries. I l’home que s’enamora d’ella és un fill de guanters que s’enfronta al poder parental desafiant les normes perquè la seva dèria és escriure mentre s’enamora d’aquesta dona lliure. En la seva vida en comú, ella viu arrelada a la terra i a la casa mentre ell s’absenta sovint perquè passa temporades treballant a Londres. Això fa que Agnes visqui d’esquena al món literari i creatiu de William, centrada en la criança de la filla gran Susanna i després dels bessons, Hamnet i Judith.

La mort d’Hamnet per malaltia subsumeix la parella en el dolor i els retrets. Però Shakespeare canalitzarà aquest sofriment amb la creació del personatge de Hamlet per exorcitzar els seus dimonis interiors. La representació de la peça és un moment de catarsi per la parella esdevenint el clímax de la pel·lícula. Una bella i commovedora seqüència en què ella assisteix a l’estrena sense saber res de l’obra i com una neòfita intenta entendre tot el que passa dalt de l’escenari, trobant finalment una mena de reparació i de consol a tant patiment sofert (..).

La llavor dolorosa d’una gran obra, crítica de Núria Vidal, a Filmtopia:

Chloé Zhao dirigeix ​​un film de gran bellesa i sensibilitat (..)

(..) aquesta història meravellosa i dolorosa. El fet que la mateixa autora figuri com a coguionista (..) certifica que els canvis introduïts a la pel·lícula respecte al llibre són completament desitjats. O’Farrell demostra saber molt bé que els llenguatges d’un mitjà i de l’altre són molt diferents.

Tot i que l’essència d’aquesta història d’amor, creació i pèrdua es manté igual a la pantalla que a les pàgines del llibre, Zhao comença amb una imatge captivadora que t’envolta, que t’arrossega: la d’una dona al bosc, integrada a la natura com un element més. Aquesta imatge ens diu que la pel·lícula se centrarà en l’Agnes (Jessie Buckley) (..)

(..) Zhao no perd mai el punt de vista de l’Agnes: és ella qui condueix la història. Will és lluny. Només en un moment el veiem a Londres, en una seqüència que serveix per explicar la tragèdia.

El film, que fins aleshores no escapava d’un cert academicisme propi d’un cinema d’època molt codificat, fa un gir dramàtic i, en el seu últim terç, arriba a unes cotes d’emoció que es transmeten dels personatges a la pel·lícula i de la pel·lícula al públic. Conscient d’això, Zhao ha potenciat la representació de l’obra teatral ‘Hamlet’ com una catarsi compartida.

(..) Jessie Buckley construeix una Agnes inoblidable, sempre vestida de vermell, integrada al bosc, una dona  capaç d’acceptar el dolor gràcies al regal inesperat que li fa Will, un Paul Mescal més desdibuixat però fonamental en la seva interpretació de William Shakespeare, a qui al llibre no s’anomena mai i a la pel·lícula només una vegada (..).

El dol en soledat, article del diari El Periódico:

Després de la seva immersió en territori Marvel amb la descafeïnada Eternals, Chloé Zhao s’embarca en una pel·lícula de prestigi artístic rodada amb la fermesa que tenia a Nomadland i en l’anterior i esplèndida The rider (..).

(..) La interpretació de Jessie Buckley és excel·lent: duresa i fragilitat a parts iguals. Agnes és presentada com un personatge singular, una mica esotèrica –se la considera una bruixa–, ferma en un món que està dominat pels homes. Zhao la mostra al principi del film amb una imatge òrfica d’ella al bosc i més tard, al mateix escenari, Shakespeare li explica la història d’Orfeu i Eurídice: el forat al costat de l’arbre sembla l’entrada a l’inframon.

La seqüència catàrtica que té lloc al teatre és una mica innecessària, un subratllat dramàtic convencional, però la resta del film es mou molt bé entre el drama íntim i els dolorosos processos de la creació artística.

El teu fill, la teva destrucció, crítica d’Agus Izquierdo, a Núvol, el digital de cultura:

Confessava Maggie O’Farrell en una entrevista que si la seva novel·la era la seva filla, aleshores la pel·lícula vindria a ser la neboda. Aquest símil entre artefacte cultural i maternitat és més pertinent del que a priori un podria pensar: Hamnet és un relat sobre l’hemorràgia ininterrompuda del dol, però també un esplendorós seguiment de l’enamorament, la formació angular d’una família, l’assumpció d’una identitat i la persecució innegociable dels somnis, sigui quin sigui el preu d’aquesta recerca. També esdevé una palpitant i melodramàtica aventura que plasma el buit de l’absència paterna i la follia de la mare. El film se superposa com un cant d’amor al teatre i, per extensió, al cinema. Chloé Zhao insufla a la manierista adaptació de ‘Hamnet’ (traduïda en català per Marc Rubió Rodon a L’Altra) fragàncies malickianes a aquesta lliure ucronia, recolzada meravellosament en la més pura de les especulacions poètiques a propòsit de la mort de l’únic hereu baró de William Shakespeare.

El que fa amb més elegància i proesa Zhao és disposar una escorça atmosfèrica a partir d’un tractament dels espais prodigiós (contrastant els interiors i exteriors) i l’ús d’una fotografia orgànica que filma subjectivament els personatges amb la frontalitat gairebé inquisitiva dels primers plans (..).

Però Hamnet assoleix la seva empenta dramàtica construint una xarxa de psiques que interactuen vívidament entre elles, i dotant-les d’un sistema nerviós d’emocions i sentiments propis. (..) És cert que Hamnet juga a la corda fluixa de l’efectisme quan capta —amb humanitat verinosa i sota la demanda dels codis canònics, això sí, particularment distorsionats— l’ascens al paradís i el consegüent descens als inferns dels seus protagonistes. Però aconsegueix sortejar el precipici sensacionalista i és quan la tragèdia esdevé melodrama contingut.

(..) aprofita l’avinentesa per homenatjar la vocació reparativa de l’art i la ficció. No com a eslògan cursi i naïf per fer l’amor i no la guerra, sinó per recordar-nos que l’abstracció artística pot servir-nos com una via de retribució moral. En aquest sentit, Hamnet, d’essència retratista, però també amb intenció universalment lluminosa, pretén fer palesa la capacitat redemptora del teatre. No a través de la sanació espiritual —no hi ha cura per la pèrdua d’un primogènit— però sí, potser, mitjançant un consol que serveixi com a restitució en el moment en què una història personal és compartida amb el públic en catarsi col·lectiva. Si la directora aconsegueix aquí salvar-se de l’efectivitat, també ho fa d’una cosmovisió naïf de la cultura (..).

Hamnet i el poder de l’artista, crítica express d’Àngel Quintana, al seu compte de Facebook:

“Veníem a plorar i hem plorat”: anem a la preestrena de ‘Hamnet’, article de Laura Serra, al diari Ara:

Vaig plorar tant llegint ‘Hamnet’ de Maggie O’Farrell, que encara recordo aquell abisme: una mà entrant-me per la gola i col·locant-me un forat negre a la boca de l’estómac que bategava com si hagués de rebentar. Així que abans de veure l’adaptació al cinema de la directora Chloé Zhao, que acaba d’aconseguir vuit nominacions als Oscars, l’expectativa de xàfec era de deu a l’escala del meu Ploròmetre. I encara més alimentada per la matraca del màrqueting i el meu algoritme d’Instagram: últimament he vist més Jessie Buckley i Paul Mescal que els meus pares. A la cua dels cinemes Verdi Park, en la preestrena muntada per les editorials L’Altra i Libros del Asteroide per a convidats del sector i la premsa, confirmo que totes anem armades amb un paquet de mocadors perquè aquí tothom s’ha llegit el llibre. Això serà bo o dolent? Ho sabrem quan sortim.

Els llums del cinema s’obren a traïció quan tot just es fa el fos a negre i tenim les galtes xopes. Desenfundem mocadors i sonen uns quants nassos (..).

(..) Els dos editors s’han emocionat però amb contenció: “Vaig plorar més amb el llibre que amb la pel·lícula”, coincideixen (coincidim). “És un llibre tan bèstia i impactant que les expectatives són molt altes i després…”, afirma Broggi, com si em llegís el pensament. Si vas al cinema a cegues, el ganxo t’agafa desprevingut. I malgrat això, que bé haver travessat ‘Hamnet’, i que bé això que em diu l’editora, que el febrer del 2027 tindrem un nou O’Farrell: “I és boníssim. No decebrà” (..).

William Shakespeare, el bard més cinematogràfic, article de Quim Casas, al diari El Periódico:

Pere Gimferrer recordava, en el seu llibre ‘Cine y literatura’, el tòpic més repetit i acceptat entorn de William Shakespeare, el de si l’autor de ‘La fera sotmesa’ visqués avui, seria guionista de cine. “¿Per què precisament guionista i no director?”, es pregunta Gimferrer, “ja que era un home de teatre que tenia la seva pròpia companyia, és a dir, algú interessat en la realització global de l’espectacle i no tan sols en el text escrit” (..).

Des que el 1898 s’estrenés un curt basat en Macbeth, el pas de Shakespeare a les pantalles –entre llargmetratges, curts i televisió– és exuberant. La seva filmografia sobrepassa els 1.500 títols: (..). L’autor d’’El marxant de Venècia’ continua sent una font inesgotable d’arguments cinematogràfics. De ‘Macbeth’, per exemple, se n’han fet més de 30 pel·lícules, mentre que de ‘Hamlet’ n’hi ha gairebé 50, incloent-hi un curt de Georges Méliès del 1907, els films de Laurence Olivier i Kenneth Branagh, el Rosencrantz and Guildenstern han mort de Tom Stoppard –sobre dos personatges secundaris de l’obra encarnats per Gary Oldman i Tim Roth–, el Hamlet fa negocis d’Aki Kaurismäki –aquí Hamlet és l’accionista majoritari d’un grup empresarial de Hèlsinki– o l’encara inèdita versió amb Riz Admed ambientada en el si d’una família asiàtica del Londres actual. Shakespeare accepta per igual el cine d’època com també el que passa en el nostre temps.

Directors de totes les latituds (especialment Hollywood i el cine britànic), generacions i estils s’han interessat en les seves propostes narratives i en les reflexions sobre el bé i el mal, gelosia, egoisme, ambició, corrupció, família, poder, amistat, amor tràgic o diferència de classes que comporten els seus textos. D’Olivier a Baz Luhrmann passant per Orson Welles, George Cukor, Akira Kurosawa, Franco Zeffirelli, Roman Polanski, Kenneth Branagh, Joel Coen, Peter Greenaway, Jean-Luc Godard o Derek Jarman. Majoritàriament homes. Poques directores: la Julie Taymor de Titus (1999) i La tempesta (2010).

La seva prosa ha sigut respectada al mil·límetre o bé sacsejada (..).

La tragèdia shakesperiana canvia a la comèdia sense problemes. Ho veiem ara mateix al Teatre Coliseum de Barcelona en el qual Albert Pla i Peyu interpreten una particular lectura humorística de ‘Hamlet’ amb dos personatges en una habitació d’hospital. El sentit còmic era ben present en (..).

La majoria de les actrius i els actors cinematogràfics, procedeixin o no del teatre, saben del prestigi que dona encarnar els personatges eterns de Shakespeare: 8..).

Hollywood a més l’ha convertit en protagonista de biopics i ficcions diverses (..).

Després de dirigir cinc adaptacions de les seves obres ‘Enric V’, ‘Molt soroll per no res’, ‘Hamlet’, ‘Treballs d’amor perduts’ i ‘Como gustéis’–, i de rodar un film independent sobre una representació nadalenca de ‘Hamlet’ –”En el moment més cru de l’hivern”–, Kenneth Branagh va fer realitat un dels seus somnis encarnant l’escriptor a El último acto (2018). La pel·lícula, realitzada també per ell mateix, explica la seva vida després que el teatre Globe fos pastura de les flames, amb especial recalcament en com intenta refer la relació amb la seva dona Anne (Judi Dench) després de la mort del seu fill Hamnet. El mateix que relata, des de l’òptica de l’Anne (Jessie Buckley), l’última pel·lícula sobre Shakespeare i el seu món, Hamnet, una demostració més de la font inesgotable de plaers literaris i audiovisuals de l’home que va establir les bases de la dramatúrgia clàssica i moderna.

Declaracions:

Jessie Buckley: “Ser la dona de Shakespeare m’ha deixat entendre què és ser humana i ser viva”. Gabriel Lerman entrevista Jessie Buckley [JB], al diari La Vanguardia:

JB: És impossible plantejar-se el que pot ser el dol, és molt personal. No hi ha principi ni final per alguna cosa així. Perdre un fill és una cosa incommensurable. Amb tot el respecte a qualsevol persona que ho hagi viscut, jo vaig decidir lliurar-me en cos i ànima al paper i deixar-me portar on fos que em portés. No tenia la mínima idea que aniria als llocs de l’ànima on em va portar l’experiència de Hamnet . Jo vaig alimentar el meu foc interior tant com vaig poder per arribar a aquell punt. I el que va sorgir, va sorgir. No tenia res a veure amb qui soc jo. Aquell dolor és una cosa amb què tots ens podem identificar. Alhora, és un dolor molt antic. El que ella experimenta és el crit de cent mares i pares que han perdut els fills o gent a qui estimaven. És una cosa que em va arribar d’algun lloc que desconec i que tampoc no vull conèixer. No tinc problemes a conviure amb aquest misteri. En qualsevol cas, no em vaig afegir a aquest projecte per explicar una història sobre dol. Volia compartir una història sobre amor i humanitat, i sobre com és de complex i valent viure al màxim sabent que som mortals. Vivim i ballem entre la vida i la mort des del moment en què naixem o som concebuts. I aquest és un acte de creació en si mateix.

JB: No hi ha res sobre ella [Anne Hathaway]. Tampoc no m’interessava trobar-ho. No em va semblar un repte, perquè vaig poder crear des d’un lloc molt honest i immediat. Vaig poder connectar-me amb els personatges com a gent i no com a part de fets històrics. El que ens interessava era la seva humanitat, no fer una classe d’història. Òbviament això no aplica la direcció d’art o la creació d’aquest món per a la pantalla. Al contrari, això ens va servir per entendre com eren les coses llavors, sobretot físicament. La gent estava molt més connectada amb la preparació de medicines, la cuina i fer el foc. No tenien cap altre remei que fer-ho tot des de zero.

JB: A l’escola [William Shakespeare] m’era una mica intimidador. Però quan em vaig traslladar a Londres el vaig descobrir i ho va canviar tot. Em vaig adonar que podia fer servir les seves paraules per expressar-me i que ja no necessitava la música per poder treure els sentiments que portava a l’interior. Va ser el que em va permetre reconeixe’m com a actriu i comprendre que una sola paraula pot ser part d’un gegantí vaixell d’humanitat, com és cada un dels mons de Shakespeare.

—

FOTO DE PORTADA: Jessie Buckley, a Hamnet, de Chloé Zhao (Universal Pictures)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!