Club 7 Cinema

Nota sinòptica: Imperi britànic. Una núvia abandonada persegueix el seu promès funcionari fugitiu a través d’Àsia, fent un ‘grand tour’.

Sinopsi: Rangún (actualment anomenada Yangon), Birmània (actual Myanmar), 1917. Edward, un civil que serveix per a l’Imperi Britànic, fuig de la seva promesa Molly el dia que hi arriba per casar-se. Durant els seus viatges, però, el pànic deixa pas a la malenconia. Contemplant el buit de la seva existència, el covard Edward es pregunta què ha estat de la Molly… Decidida a casar-se i divertida amb el moviment de l’Edward, la Molly en segueix el rastre en aquesta gran gira asiàtica.

De Miguel GOMES, “Grand Tour“.

Producció: Portugal, Itàlia, França. Any: 2024. Durada: 2h09.

Guió: Miguel Gomes, Telmo Churro, Maureen Fazendeiro, Mariana Ricardo.

Amb Crista Alfaiate (Molly), Gonçalo Waddington (Edward), Teresa Madruga (Espia), Jani Zhao (núvia xinesa), Lang-Khê Tran (Ngoc), Manuela Couto (Mrs. Cooper).

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Variety.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Avalon, EE: 07.03.2025, DF: Tandem/Shellac, EF: 27.11.2024, DI: Lucky Red, EI: 05.12.2024. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

Festivals i premis: Canes 2024 – Competició (Millor Direcció).

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

Mestissa gimcana asiàtica, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net‘: (..) està ambientada a Rangun, Birmània, el 1917, amb un funcionari de la Corona britànica, Edward (Gonçalo Waddington), promès amb Molly (Crista Alfaiate).// Aquest serà el punt d’arrencada d’un dilatat recorregut pel sud-est asiàtic, fent escales en diferents països, des de Tailàndia al Japó, conformat per la fugida d’Edward que intenta escapolir-se de l’obstinada Molly, dona bojament enamorada que el cerca per tot arreu, tossudament. ’Grand Tour’ és un relat mestís sobre un romanç colonial d’època amb imatges artesanals del passat en blanc i negre que no amaguen la seva condició d’imatges creades en estudi fent palès els decorats. També inclou fragments filmats del present, tant en color com en blanc i negre. Aquest hibridació de temps alterns i textures diferents apareix tot plegat sublimat per temes cantats o amb marionetes. El resultat és una fascinant, poètica i lliure gimcana asiàtica d’un artista que no obeeix a cap moda.

Embriagadora odissea per temps i espai, crítica de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico‘: A la vegada melodrama antiromàntic, documental etnogràfic, road movie existencial i meditació sobre l’art de narrar, el nou film de Miguel Gomes parla d’una fugida i una persecució. Ambientat el 1917, ens mostra un funcionari britànic que fuig de la seva promesa recorrent diversos països del sud-est asiàtic, i després la veiem a ella fent el mateix recorregut a la recerca d’una unió impossible; la pel·lícula reflecteix les diferències entre tots dos a través del contrast entre la melancolia i la introspecció de la seva primera meitat amb l’energia jovial de la segona. // Mentrestant, “Grand Tour” transita entre allò real i allò oníric, entre el color i el blanc i negre, entre la mitja dotzena d’idiomes parlats per veus en off i entre les artificioses escenes d’època (..) i vibrants imatges documentals contemporànies del territori relatat, que a més de la vida als carrers capturen espectacles de marionetes, actuacions teatrals i altres formes d’explicar històries. Pot ser que la pel·lícula sigui reticent a fer-nos saber on ens porta, però l’idoni és perdre’s en ella. Abandonar-se als misteris i els ritmes hipnòtics és la millor manera de disfrutar la seva esplendidesa.

Malenconia irònica, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) No hi ha dues parts, sinó, com si hi convisquessin dos films o dues maneres de fer cinema, dos viatges que, alternant-se, fan un mateix itinerari travessant Birmània, Singapur, Tailàndia, el Japó i la Xina, però en diferents temps. Un en el present, des del qual emergeix o es fantasieja una historia en el passat que transcorre a principis del segle XX i en què també es recrea, doncs, un imaginari de l’època colonial. La història és la d’un diplomàtic anglès que va fugint, com si volgués desaparèixer, de la dona amb la qual està promès. També és la d’aquesta dona, que, provinent de Londres, s’entossudeix a buscar l’home arribant sempre tard als llocs per on ell passa. De nou entre la malenconia i la ironia, aquest relat es plasma amb imatges fantasmals en blanc i negre, com somiades, rodades majorment en estudi per transmetre un món imaginari, una fantasia cinematogràfica. Una mena de viatge mental que s’alterna amb un de físic en el present en què els llocs reals són filmats amb un pols documental. Gomes continua explorant amb una poètica que a vegades fascina, però també una mica entotsolada, com pagada d’ella mateixa.

Il·lusions d’un món perdut, article d’Àngel Quintana, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: Entre finals del segle XVII i principis del dinou es coneixia amb l’apel·latiu de Grand Tour al viatge que feien alguns joves de l’aristocràcia europea per terres italianes per conèixer les grans obres de la Història de l’Art. El viatge s’efectuava quan els joves havien arribat a la majoria d’edat i durant el trajecte havien d’anar acompanyats d’un tutor. Era un viatge d’iniciació al gust i un retrobament amb l’imaginari del passat. //  El cineasta portuguès Miguel Gomes reprèn el tema a “Grand Tour” per parlar d’un viatge pel Sud-est asiàtic que comença a Birmània, passa per Singapur, avança cap a Tailàndia, arriba al Vietnam, fins a desplaçar-se cap a Osaka, desembarcar a Shanghai i acabar perdut al cor de la jungla xinesa. Els viatgers no són joves, sinó dos amants. A Miguel Gomes no li interessa el desplaçament físic, sinó la possibilitat de contemplar el viatge com un gest d’abandonament, però també vol parlar de la recuperació d’un món que només pot arribar a cobrar vida com a somieig. El viatge és alhora un viatge físic per la geografia actual del sud-est asiàtic i un viatge mental per un imaginari situat entre la Indoxina i la Xina colonial que funciona com si fos la barreja entre un gran relat d’aventures i una tristíssima història d’amor impossible. // Per entendre el joc que ens proposa Miguel Gomes cal retornar a la seva filmografia, quan el 2012 va rodar “Tabú”. La pel·lícula, ambientada al món colonial de Cap Verd, partia de la mort d’un personatge per fer un desplaçament cap a un passat en què l’imaginari africà i la fabulació ens desplaçaven cap a l’extraordinari. A “Tabú”, la ficció es diluïa als laberints de la imaginació. “Grand Tour” també proposa un joc entre un passat mític de caràcter colonial i un present filmat gairebé com una crònica turística. Miguel Gomes captura alguns paisatges asiàtics del present, però en l’acte de captura documental el que li interessa són sobretot les representacions i les tradicions mítiques de diferents comunitats. Els titelles, les ombres xineses, les disfresses i les cançons malenconioses solquen una geografia en què el que es representa dialoga amb el mateix cinema com a espai per a noves representacions. El paisatge documental del present funciona com una sèrie de portes que s’interconnecten amb el passat i que ens desplacen cap a la història d’una fugida. // (..) L ’aventura ens remet per moments a la prosa de Joseph Conrad, a les pel·lícules de Josef von Sternberg o fins i tot a les aventures de Tintín. En aquell món on hi havia països anomenats Siam o Cotxinxina apareixen aventurers, negociants, missioners, cantants d’òpera o dones natives que coneixen els secrets dels difunts. Miguel Gomes dibuixa un camí en què l’evocat suplanta sempre l’explícit. Un trajecte en què el somni ens situa en aquest món difús entre la vida i les al·lucinacions, un món en què l’imaginari s’acaba convertint en el millor camí del Grand Tour.

Miguel Gomes: “Fer cinema és un pretext per sortir de casa”, article de Xavi Serra, al diari ‘Ara‘:  (..) A “Grand tour” hi abunden els elements antagònics: passat i present, ficció i documental, fotografia en color i en blanc i negre… La lògica que hi ha al darrere sorgeix de l’interès de Gomes per crear relacions inesperades en el públic. “Posar dos elements contraris a la pantalla crea al cap de l’espectador un xoc, una violència que produirà una tercera cosa en funció de la seva mirada i les seves idees –explica–. En el fons, la meva feina és organitzar la pel·lícula com si fos un espai arquitectònic on l’espectador es pot passejar i fer-hi coses diferents, de manera que la pel·lícula sigui també diferent per a cada espectador”. // El director atribueix el risc i la llibertat del seu cinema a l’absència d’una indústria del cinema forta a Portugal: “Es fan tan poques pel·lícules que no hi ha diners, així que aprofitem la falta de pressió industrial per fer un cinema més personal amb una identitat molt cinèfil” (..).

Miguel Gomes: “Per fer cada film invento les seves pròpies regles”. Bernat Salvà [BS] entrevista Miguel Gomes [MG], al diari ‘El Punt Avui‘. BS: Ha fet un film amb diversos viatges? Hi ha el geogràfic, salts del passat al present i un viatge emocional dels personatges… MG: Sí, és veritat. En el cinema passa una cosa veritablement increïble, podem dir sempre que un paisatge, un lloc filmat en una pel·lícula, existeix per si mateix, és un lloc al món amb la seva pròpia personalitat, i alhora, inserit en el context d’una història, pot dir alguna cosa, hi pot ressonar el món interior dels personatges. A “Grand tour” intentàvem fer escenes més vertiginoses o més malenconioses d’acord amb el que volíem que passés en el seu món interior, en les emocions i els sentiments dels protagonistes. (..) BS: Per què hi ha aquesta barreja de gèneres? Documental i ficció, blanc i negre i color… MG: Precisament perquè el cinema és com una constel·lació de coses molt diferents, hi ha la possibilitat de registrar el món tal com existeix, però hi ha la possibilitat d’inventar gairebé un món paral·lel, un món que només pot existir en cinema amb les seves regles pròpies que no són les de la vida. Per què escollir fer-les d’una manera si tenim tantes possibilitats? Per a mi, l’interessant és passar d’una cosa a l’altra. // MG: (..) estava llegint un llibre que es diu en anglès ‘Gentleman in the parlour’ (‘Cavaller al saló’), d’un escriptor britànic anomenat Somerset Maugham, sobre la seva experiència de viatjar al sud-est asiàtic, a Cambodja, l’antiga Birmània i crec que Tailàndia. L’escriptor va conèixer un senyor que estava promès amb una dona i per una raó o l’altra mai no es van poder casar. Quan la senyora ja estava farta d’esperar se’n va anar en vaixell cap a Birmània i el senyor va tenir un atac de pànic i es va escapar. La senyora va continuar perseguint-lo. En el llibre són tres pàgines, són el punt de partida per a aquesta pel·lícula. Com que era un llibre de viatges, vaig pensar que era possible explicar aquesta història i també mostrar el món que travessen els personatges, però en l’actualitat, amb imatges contemporànies d’aquests llocs per on estan passant. BS: Per això hi ha aquesta barreja d’imatges d’època i actuals? MG: Sí, hi ha imatges actuals, però sense perdre de vista els personatges. Hi ha una veu en off que va relatant què passa als protagonistes, mentre mirem imatges contemporànies dels llocs on eren. Els actors estan interpretant els personatges en un estudi, en un espai molt artificial, teatral. La història d’Edward i Molly passava el 1917. Era un període colonial i no podia fugir d’això, venia amb la història. No és que volgués tractar la qüestió colonial, no la vaig buscar.

RESSONS AL FESTIVAL DE CANES:

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) la nova pel·lícula de Miguel Gomes va contra direcció de gairebé tot el que es veu a la competició del Festival de Canes. És que, més enllà de l’excepció de Jia Zhangke, fins i tot les molt bones pel·lícules que s’han vist aquí (que n’hi ha hagut) responen a models narratius accessibles, formes del relat més o menys estandarditzades i acceptables. No passa això, per res, amb “Grand Tour”. És un reflex, o potser un recordatori, que a la competició de Canes hi ha d’haver espai per a un cinema d’autor en un sentit una mica més radical de la paraula. El film del portuguès és això: una recerca, una fugida, un invent, una persecució. L’intent de crear màgia cinematogràfica a través de buscar-la al món real. A “Grand Tour”, Gomes segueix apostant a aquesta idea d’històries que es propulsen i es desdoblen, que s’amplien, s’estiren i compliquen sobre la marxa per després retrotreure’s i, en cert sentit, explicar-se una mica millor. (..) Una ficció creada com un viatge, un recorregut i una investigació (..).

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ L’amor pel cinema a Canes: En contrast amb el sensacionalisme de tantes pel·lícules a concurs en aquesta edició del festival, el portuguès Miguel Gomes ha fet present a Canes que el cinema pot ser una forma poètica a prop del somieig amb “Grand Tour”, que, com anuncia el títol, narra un gran viatge, que tant és físic com mental. De fet, són dos viatges asiàtics (..). La història transcorre a principis del segle XX i Gomes hi recrea un imaginari de l’època colonial (com ho feia a “Tabú”, en relació amb l’Àfrica) amb una textura fantasmal i una tonalitat entre la malenconia i la ironia. És un film d’aventures i un drama d’amor impossible. Les imatges del relat han estat rodades en estudi (per transmetre un món imaginari, una fantasia cinematogràfica) i s’alternen amb d’altres de caràcter documental sobre el present dels llocs com si haguessin estat capturades per algú que hi fa un viatge en l’actualitat.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) “Grand Tour” són dues pel·lícules pel preu d’una. La primera: L’Edward és un funcionari britànic destinat a Yangon, Birmània, que decideix fugir el dia del casament amb la Molly. Inicia un viatge en solitari que el porta a Tailàndia, Vietnam, les Illes Filipines, la Xina i el Japó, i que és narrat majoritàriament per veus que canvien d’idioma cada vegada que canvia de destinació. La segona: La Molly persegueix el seu promès pel sud-est asiàtic, enviant-li telegrames amb l’esperança d’obtenir alguna explicació al seu acte sobtat de covardia. El dispositiu sonor és el mateix. Els dos viatges són asimètrics i ressonants, i fan olor de melodrama colonial en blanc i negre, cartes esborronades per la pluja, cançons de comiat d’un imperi que sap que els seus dies estan comptats, i al qual només li falta donar pas a un futur on cada cultura, cada tradició, creï les seves pròpies imatges. El diàleg entre present i passat és fèrtil (..) És bonic pensar que una pel·lícula tan manierista, tan romàntica i malenconiosa, és, al capdavall, fruit de les seves accidentades circumstàncies de rodatge: potser no hi hauria tanta ‘saudade’, tampoc tanta bellesa, si Gomes no hagués hagut de salvar tants obstacles per portar-la a bon port.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Paolo Sorrentino busca la bellesa i Miguel Gomes la troba: S’esperava amb molt interès el debut a la competició oficial del portuguès Miguel Gomes, nom clau del cinema d’autor dels últims 15 anys i fins ara al marge de la projecció que atorga la primera línia d’un festival com Canes. (..) El director entrelliga imatges documentals de vocació etnogràfica amb una història mínima d’amor: en la primera part del film, un diplomàtic anglès fuig de la seva promesa, saltant de ciutat en ciutat, i en la segona veiem com ella, incansable, el persegueix d’un lloc a l’altre. En la línia del cinema de Chris Marker, Gomes experimenta amb el documental i la ficció de manera que no hi ha tensió entre unes imatges i les altres, sinó que la poètica de les unes ressona i amplifica la bellesa de les altres. No importa si és una sínia propulsada per la força d’uns treballadors que s’hi juguen la vida, la coreografia caòtica d’una rotonda de Manila o l’home que es desploma a la cadira entre llàgrimes després de cantar ‘My way’ en un karaoke: els fragments de realitat de “Grand tour” tenen vida i emoció, i els de ficció el romanticisme i l’encant del cinema clàssic, acolorit per l’artifici dels anacronismes que habiten la pel·lícula amb total naturalitat. No és el treball més accessible del portuguès, però té l’ambició artística i el diàleg amb la història del cinema que un espera de la competició oficial del festival més important del món.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’: (..) Els dos relats ficcionals –situats al pretèrit de 1918– intercanvien vincles, ressons i ressonàncies amb les imatges documentals del present rodades en color, que dialoguen amb les imatges del passat filmades en estudi (i mostrades deliberadament com a tals) en un estilitzat i sedós blanc negre entre les boires del qual, enmig del bosc on descarrila un tren, o al costat del riu pel qual avança una barcassa on un ase es nega a pujar, semblaria que estiguéssim als paratges del cinema fantàstic de Jacques Tourneur. Ressons i correspondències que posen en relació el vessant ‘meravellós’, il·lusionista i artesanal (pròxim a Mélies) del pretèrit fantasiat amb l’Àsia real del present, del qual Gomes rescata en repetides ocasions diverses formes de representació que remeten no per casualitat al precinema : les marionetes i les ombres xineses, també animades mitjançant les mans dels seus artífexs. Un diàleg bonic entre el cinema dels orígens i el món contemporani, però també entre les eines del cinema primitiu i la hibridació pròpia de l’actual, s’obre pas amb inèdita llibertat i atreviment fins a compondre, de vegades, insospitats ballets d’imatges actuals mitjançant successius fosos encadenats i belles metàfores que semblen remetre les unes a les altres en un carrusel d’incessant inventiva. Docuficció lúdica disfressada d’exploració etnogràfica mitjançant un treball que es reivindica a si mateix com a artesanal (en el fascinant bricolatge de tempos i textures, de motlles i de codis, de formats i de colors), “Grand Tour” ens torna al Miguel Gomes de “Tabú” amb renovades energies creatives. Un cineasta que sembla entossudit a perseguir el fantasma de la narrativa colonial de principis del segle XX a través d’un relat l’armadura del qual remet joiosament, aquesta vegada, als motlles de la comèdia screwball (..) per donar forma a un somni romàntic que només pot viure, com desvetlla l’últim pla de la pel·lícula, en forma de posada en escena cinematogràfica. No són lluny, tampoc, el Chris Marker de “La Jetée” o el cinema aventurer de Josef von Sternberg, però un cop situades totes aquestes referències hauria de quedar clar que les imatges d’aquest film-tresor, d’aquesta obra plena de sorpreses, per moments hipnòtica i desbordant, s’expressa amb una veu pròpia perfectament identificable amb la del seu autor, capaç de proposar-nos, com també fa Jia Zhang-ke a “Caught by the Tides”, noves i originalíssimes formes de relació entre el documental i la ficció, obrint-les nous camins al cinema del present. Que un cineasta es mostri alhora tan lliure i tan aventurer, i que s’atreveixi a explorar territoris ignots amb tanta generositat, ens hauria de portar a declarar-ho ‘espècie protegida’ (..).

Àngel Quintana, acaba l’article per a ‘Caimán’ dient: El resultat final ens aboca a la pel·lícula més enlluernadora i emotiva que s’ha vist a la secció oficial.

Diego Batlle, a  la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) al cinema de Gomes de vegades importa més el com que el què. I el com, la forma, és un altre prodigi narratiu i visual que el director portuguès aprofundeix pel·lícula rere pel·lícula (“Tabú” és la que més connexions evidents té amb aquesta). (..) El relat avança bàsicament a partir de les veus en off d’empremta literària que s’escolta en l’idioma de cada nou país on es trasllada l’acció. (..) Com sempre al cinema de Gomes, les presències de la música, dels artistes en viu, de les performances pròpies de cada lloc, es converteixen en un element tan o més important que els diàlegs o els conflictes que s’esbossen. Potser l’efecte de fascinació de “Grand Tour” és una mica menor que el de “Tabú” perquè hi ha certs elements (com certa estètica pròpia del cinema mut o les reflexions sobre el colonialisme) que es reiteren i les dues històries s’estenen per sobre de les dues hores, però la nova pel·lícula de Gomes continua sent una experiència en molts aspectes sorprenent, curiosa, reveladora, amb l’esperit del cinema d’aventures i l’inconfusible segell radical i experimental del director portuguès.

Altres reaccions (només enllaços).- Olivier Lamm, ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: (..) l’èpica híbrida del cineasta portuguès és un trist fracàs. Davide Abbastescianni, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: El nou treball de Miguel Gomes és una juganera i fascinant experiència cinematogràfica que narra la història d’un home que fuig de la seva promesa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!