Club 7 Cinema

Sinopsi: Ambientada en un institut de dones de Venècia a finals del segle XVIII, narra la història de la Teresa (Galatea Bellugi), una noia amb un talent visionari, que, juntament amb un petit grup de músics extraordinaris, transcendeix els segles i desafia els cadafals polsegosos de l’Antic Règim inventant música rebel, lleugera i moderna. Pop!

Discretament ha arribat a Catalunya, “Gloria!“, òpera prima de Margherita VICARIO, pel·lícula italiano-suïssa que va ser seleccionada a competició al Festival de Berlín de 2024 i que, amb guió de Margherita Vicario i Anita Rivaroli, està protagonitzada per Galatea Bellugi, Carlotta Gamba, Veronica Lucchesi, Maria Vittoria Dallasta, Sara Mafodda, Paolo Rossi, Elio, Natalino Balasso, Anita Kravos, Vincenzo Crea, Jasmin Mattei.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrenes al cine, DE: Surtsey Films, EE: 17.01.2025, DF: Nour Films, EF: 12.06.2024, DI: 01. EI: 11.04.2024.

La directora: Margherita Vicario (Roma, Itàlia, 13.02.1988). Actriu, compositora, és co-autora del curtmetratge musical “Si riesco parto” (2011). La seva tesi de llicenciatura va explorar l’ús de la música popular per part de Bertolt Brecht en el teatre polític.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

Reivindicació del fortepiano, peça del diari ‘El Periódico‘: Si obviem els jocs entre la música de l’època, la Venècia de 1800, i les sonoritats actuals, que no assoleix la categoria de desconstrucció anacrònica com a “María Antonieta” de Sofia Coppola, “¡Gloria!” és una pel·lícula ferma sobre una altra rebel·lia, la d’un grup de noies de l’orfenat de San Ignacio que es van enfrontar als dogmes inalterables, perpetrats per homes, sobre la composició musical. (..) El personatge principal és Teresa, la serventa muda, que, després de descobrir un fortepiano a les entranyes de l’hospici, comença a tocar, compondre, rebel·lar-se contra el seu destí –hi ha més elements dramàtics al llarg del film en relació amb aquest personatge–, unir a quatre noies i demostrar al món el possible paper de la dona en la música. És una pel·lícula històrica i reivindicativa, però resulta més interessant quan perfila els rebutjos inicials i els afectes duradors entre les joves protagonistes, o quan descriu la musicalitat dels sons quotidians i el plaer de la composició musical.

Teresa té un do, crítica de Núria Vidal, a ‘Filmtopia‘: En el seu debut com a directora, Margherita Vicario ha posat al servei de la pel·lícula el seu coneixement musical com a compositora, en un film que és tant un conte romàntic com una reivindicació del paper de les dones a la història de la música. (..) Vicario, coneguda fins ara per la seva carrera com a actriu, no cau en la temptació de ser protagonista, però si assumeix els rols de guionista, compositora i directora, posant al servei de la història que explica la seva experiència amb la música i el seu coneixement de la història de les dones al terreny musical. Més ben dit, l’absència d’aquesta història, ja que les dones són pràcticament desconegudes en aquest àmbit (..).

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM A LA BERLINALE 2024:

Nicolas Bardot, a la crítica per a ‘Le Polyester’: A la primera escena de “Glòria!”, els protagonistes (la Teresa, i la canalla que l’envolta) es comuniquen sense paraules però amb notes musicals. Aquesta és una aposta que pot ser prometedora en el primer llargmetratge de la italiana Margherita Vicario, que també és cantant. La música és un llenguatge per a la Teresa, una noia que no parla, i per a qui tot el que l’envolta és música. Poc després, des del punt de vista sensible de la Teresa, un moment quotidià es transfigura en una escena d’una pel·lícula musical: els sorolls que l’envolten es converteixen en notes i componen un ritme, una melodia. La recepta: un lleuger pessic de “Dancer in the Dark” i tres cullerades gruixudes de Disney. Perquè malauradament, molt ràpidament, “Glòria!” porta peülles pesades. Quant al to, fa la impressió que estem veient una adaptació d’una novel·la juvenil, la direcció dels actors empeny tothom a exagerar com en una telenovel·la. La pel·lícula, però, està sens dubte carregada de bones intencions. Vicario intenta tornar al seu lloc dones esborrades d’una història masclista. Aquestes adolescents, fins i tot el 1800, tenien set d’emancipació mentre la veïna Revolució Francesa obria noves perspectives. El propòsit és perfectament lloable, però el tractament encara ens sembla massa pesat. Quan una de les seves companyes vol expressar musicalment els seus sentiments, la Teresa l’anima i l’acompanya amb un piano de xarop digne d’un confessionari de reality. La pel·lícula aposta per la música moderna, composta per Teresa que no només sent la música en tot sinó que també compon música “del futur”. Ai, quan “Glòria!” tomba cap a ‘Glee’ (..). “Glòria!” també s’encalla en aquesta paradoxa en què noies joves a la recerca de la llibertat fan la seva pròpia música fora dels codis, tot això en una pel·lícula sense perspectiva, molt estereotipada i, a banda del seu gir musical, molt acadèmica. El final vergonyós i súper cursi, en què els bons són molt simpàtics i els dolents són decididament molt mesquins, als nostres ulls és massa ingenu, massa sacarina, malgrat tota la bona voluntat.

Guy Lodge, a la ressenya per a ‘Variety’: Amb la possible excepció de “Tora! Tora! Tora!”, qualsevol pel·lícula amb un signe d’exclamació al títol hauria de ser, per dret propi, un musical brillant i a gran escala. Una espumosa història sobre sensibilitats en conflicte amb la música clàssica en un refugi venecià per a nenes, “Gloria!” no acaba de seguir aquesta regla; però és quan suspèn del tot la realitat per assolir un èxtasi coral de cants que el debut desigual de Margherita Vicario resulta més emocionant. Per altra banda, aquesta barreja de drama d’època emmidonada i d’elevació feminista contemporània i adreçada a la joventut topa amb un guió de fòrmula, amb personatges adotzenats i punts de la trama que no s’avenen amb les ambicions artístiques més elevades de Vicario. Tanmateix, és difícil resistir-se a l’entusiasta energia de la pel·lícula, que segurament conquerirà el públic dels festivals (començant per Berlín, on ha aconseguit una selecció força generosa a la Competició) i al públic italià (..).

Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: [“Black Tea” i “Gloria!” són les dues pel·lícules] més oblidables i lamentables entre les aspirants a l’Os d’Or presentades de moment (..). I Gloria! la primera pel·lícula d’una cantant pop italiana anomenada Margherita Vicario, viatja fins a una institució per a noies òrfenes a la Venècia de fa dos segles a fi de reivindicar la solidaritat entre dones i el poder alliberador de la música, i per a això exhibeix un nivell de sofisticació narrativa perfectament acceptable en, per exemple, un telefilm de Disney Channel, però no tant en una pel·lícula que aspira a premi en un dels festivals més prestigiosos del món.

Altres reaccions: Savina Petkova, la crítica per a ‘Cineuropa’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!