Club 7 Cinema

Recull d’articles d’atri sobre Fuck the Polis, el documental molt personal, lliure i creatiu de la prestigiosa cineasta portuguesa Rita Azevedo Gomes, que ha arribat a les nostres pantalles.

Articles publicats:

Viatge contemplatiu a Grècia, article de Judith Vives Bellalta, al blog Cinema i altres urgències:

(..) La directora de La venganza de una mujer (2012) fa un cinema molt personal i independent, potser hereu de Manoel de Oliveira (amb qui va col·laborar), on l’artifici pictòric i, sobretot, l’aspecte literari hi tenen un gran pes i on la implicació de l’espectador és més que necessària.

La seva nova proposta, que ens arriba gràcies a la distribució de Paco Poch, està a mig camí entre el documental, el dietari personal i la videocreació. Sense un argument clar, ens parla d’un viatge a Grècia i s’estructura a partir de diversos fragments de novel·les i poemes, a través dels quals la directora ens llança idees i reflexions sobre el món d’avui.

El mateix títol de la pel·lícula s’agafa d’un poema escrit per João Miguel Fernandes Jorge, amb el qual la directora ens vol advertir de com el turisme i la gentrificació estan destruint les ciutats i, per extensió, l’ecosistema natural i cultural d’on procedim els europeus.

Però aquesta és només una de les idees d’una pel·lícula que convida a una actitud contemplativa i relaxada, a fixar-se en petits detalls i a deixar treballar la ment per trobar-hi aquells significats que ens puguin dir alguna cosa a cadascú de nosaltres.

(..) Però tornant a Fuck the Polis. Imatges i referències als déus, detalls de les ruïnes i paisatges naturals “a cel obert” (aquest era el títol original del film) conviuen amb interiors on els personatges llegeixen, escolten i reflexionen. Les idees que es llencen des dels textos que acompanyen les imatges són com pensaments als quals ens podem o no agafar per donar sentit a aquest film arriscat i singular, fet des d’una llibertat absoluta.

Un refugi a Grècia, crítica de Marla Jacarilla, a Filmtopia:

(..) El film Fuck the Polis podria potser definir-se com un documental, encara que també podria ser una mena de videodiari poètic, una obra d’esperit lliure i difícil d’etiquetar que s’escapoleix amb elegància de les pressions sovint exercides pel cinema més narratiu i canònic. Un llibre de passatges particular, més minimalista que ambiciós, més subjectiu que monumental.

En aquest calidoscopi que és Fuck the Polis, les imatges de 2007 i les de 2024 es combinen, de la mateixa manera que es combinen els poemes de John Keats, Konstantinos Kaváfis, Lord Byron o João Miguel Fernandes Jorge; les cites d’Albert Camus o la música de Maria Farantouri. Les imatges en HD, en vídeo de baixa resolució i en súper-8 s’entremesclen de manera harmònica, conformant un viatge situacionista d’incert destí. Tant les imatges com les paraules ens parlen de la importància de tornar a la bellesa de la naturalesa, de recuperar aquesta connexió que algun dia els humans vam tenir amb ella. Ens inciten a observar el paisatge sense pressa, a llegir un poema, a parar esment a una partida d’escacs; a adonar-nos que la bellesa es troba de vegades en les coses més senzilles.

(..) Azevedo, com ja va fer a la seva pel·lícula anterior, El trío en mi bemoll, s’allunya del soroll i la violència de la contemporaneïtat i crea, a Fuck the Polis, un tranquil refugi al bell mig de la natura. Una Ítaca personal on reflexionar sobre la civilització.

Tornar a allò que vam ser, article de Carolina Martínez López, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

Què queda del que fou la veritable essència de les Polis gregues en les nostres actuals ciutats, pervertides pel capitalisme i el turisme de masses? Què queda del que fou el bressol de la nostra civilització en nosaltres? En la seva última i molt personal pel·lícula, la gran dama del cinema portuguès, Rita Azevedo Gomes (..), ens convida a fer un viatge a les illes gregues de Syros, Mykonos i Delos, i també al passat.

En aquest particular documental (..), la realitzadora s’encarna en una alter ego, Irma, per a provocar una trobada entre el seu jo del present i el seu jo de disset anys enrere, quan acabava de ser diagnosticada d’una malaltia mortal. En el film, aquesta alter ego es va narrant a si mateixa a partir d’un relat curt del portuguès Joâo Miguel Fernandes (autor també del vers que dona títol a la pel·lícula) i es va matisant amb fragments de l’assaig de Camus ‘L’exili d’Helena’ (1948). Si en aquest text, el filòsof francès parlava de la decadència de la civilització occidental després dels horrors de la Segona Guerra Mundial, i proposava un retorn als valors de la Grècia clàssica, a Fuck the Polis Azevedo ens convida, en una ruta a contracorrent de les hordes de turistes i els fluxos marcats pel capitalisme, a gratar la superfície de les ruïnes en què s’han convertit la nostra cultura i la nostra societat. El seu objectiu: trobar i fer emergir un centelleig de bellesa a partir del qual reconstruir un nou sentit del món i una nova cartografia física i simbòlica sobre la qual sostenir-nos. En el seu viatge acompanyen a Irma/Rita un grup de joves (presentats com una possibilitat de futur i de renéixer) que l’ajuden a anar creant aquest mapa paral·lel dels antics llocs sagrats, donant-los veu a partir de la lectura de poemes de Byron, Keats o Kavafis, que s’entreteixeixen amb imatges de flors, ramats d’ovelles i cabres, i arquitectura clàssica, il·lustrant la geografia emocional del personatge. Als poemes se’ls suma la música i la màgica trobada amb la cantant María Farantoúri, les cançons de la qual reconfiguren en el nostre imaginari personal la ruta d’Ulisses en la seva odissea i l’espera de Penèlope, alhora que ens conviden a continuar perseguint la nostra Ítaca particular. La pel·lícula es va conformant així com un palimpsest de diferents recursos narratius i codis visuals, alternant imatge en alta definició amb Súper-8. El resultat és un collage contemplatiu en el qual els espais i els temps es confonen, mentre Azevedo i els seus acompanyants van traçant, de manera performativa, una psicogeografía que busca recrear les sensacions del primer viatge, redibuixant-les des del present. El citat aspecte contemplatiu li ve sens dubte a la realitzadora del seu mestre Manuel d’Oliveira.

D’altra banda, aquest territori que crea a cavall entre la realitat i la representació dramàtica, així com la manera que té de col·locar-se a ella mateixa en la pel·lícula, ens remet inevitablement a Agnès Varda. El viatge que se’ns ofereix s’emmarca en una estructura tancada pautada per la vista del rastre blanc en la mar profundament blava que va deixant el ferry que ens porta d’illa en illa, que ens trasllada a l’origen del qual vam ser, a aquesta Grècia que tots tenim dins i, a partir de la qual, Azevedo, portant el cinema al seu límit, ens proposa un retorn a la naturalesa i al sagrat. Aquestes danses rituals que commemoren la sortida de Teseu del laberint i que apareixen en diferents moments de la pel·lícula potser ens donen alguna pista de com podem reconfigurar el nostre món, el qual el Segle de les Llums va conduir al buit actual en voler acabar amb qualsevol forma de màgia i religió, i, amb això, amb bona part de la bellesa. I si tornéssim a aprendre a llegir els presagis en el vol dels ocells? I si deixéssim per un moment de costat la nostra prepotència i ens lliuréssim amb humilitat al misteri?

Rita Azevedo emprèn un viatge de retorn molt personal a la Grècia clàssica, article de Bernat Salvà, al diari El Punt Avui:

(..) Rita Azevedo (Lisboa, 1952) explica en una entrevista a El Punt Avui la importància d’aquell viatge tan especial que va emprendre fa 19 anys: “Estava malalta. Em deien que era molt greu i que no em quedava gaire temps de vida. Quan vaig sentir això a l’hospital, vaig pensar d’anar a Grècia de seguida.” Aquella primera visita al país d’Homer la va ajudar a situar-se: “No estava gens angoixada per la malaltia, ho acceptava i allà vaig recuperar la confiança. Ara que estic preparant una nova pel·lícula, que és l’adaptació d’una novel·la, he entès que la confiança és el que és essencial i el que ens fa avançar a la vida. Allà em sentia en pau. Volia fer una pel·lícula sobre aquest viatge de quinze dies que vaig passar sola a Grècia. Em sentia bé físicament i volia aprofitar l’ocasió per si al cap de sis mesos ja no podia.”

Les circumstàncies vitals li van fer molt especial aquell viatge: “Aquella disposició em va fer estar molt receptiva a l’ambient. Vaig fer el recorregut d’Apol·lo i vaig visitar els seus santuaris. Tot el que va passar va ser una meravella, amb bones sorpreses i trobades realment fantàstiques. He tornat a Grècia diverses vegades, però aquell viatge em va marcar molt.”

Ara torna sobre els seus passos en aquest documental de creació, acompanyada per tres joves. (..) El film és una mena de puzle amb imatges del viatge original, en càmera domèstica, i del retorn, més polides i estètiques. El portuguès, l’anglès, el francès i el grec dels textos literaris ressonen entre blaus infinits, restes arqueològiques, turons i camps de roselles.

La cineasta subratlla que Fuck the polis no és un film nostàlgic: “No m’importa la nostàlgia, suposa el risc de quedar encallats. Els portuguesos ja som molt nostàlgics i intento allunyar-me’n, tot i que és difícil. Només vull obrir una finestra a una vivència tan especial que espero poder transmetre a la gent. Ahir algú deia que era molt relaxant veure la pel·lícula i m’agrada, perquè aquest era el sentiment que hi havia allà. La vida es lliga al que fem.”(..) La humanitat és igual, no aprenem mai i sempre repetim els mateixos errors.”La pel·lícula també cita una reflexió filosòfica sobre la diferència entre el món dels grecs i el món occidental actual: “No som fills de Grècia”, afirma Albert Camus a ‘L’exili d’Helena’. “Ho va escriure després de la guerra, en un moment similar a l’actual. Hem ocupat el lloc de Déu i hem canviat la jerarquia. Abans estàvem en contacte amb la natura i la vida i ara hem desbordat les coses per culpa del poder i els diners. El gran Déu d’avui són els diners i és horrible. Ara tenim eleccions a Portugal i no sé qui votar perquè el nivell és molt baix.”

—

FOTO DE L’APUNT: Fuck the Polis (Mallerich Films | Zinebi)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!