Club 7 Cinema

Sinopsi:

L’any 1943, en plena guerra a Europa, el règim franquista bloqueja el pas dels jueus que fugen dels nazis pels Pirineus. A la duana d’un poble fronterer, en Manel Grau, un funcionari amb passat republicà, decideix desobeir les ordres i ajudar-los a travessar-la. Compta amb la complicitat de la Juliana, una veïna del poble, i en Jérôme, un passador francès. Entre tots, inicien una croada per a ajudar a fugir de la guerra a tanta gent com els sigui possible. És llavors quan en Manel es veurà atrapat en una perillosa odissea que els despertarà, a ell i a la seva dona Mercè, vells fantasmes de l’encara recent guerra civil espanyola.

Tràiler:

Dades:

De Judith Colell, Frontera / Frontier. Producció: Catalunya -83.370%- (Coming Soon Films, Diagonal TV), Bèlgica -16.630%- (Bulletproof Cupid). Any: 2025. Durada: 1h41. Versió original: català (60 %), castellà, francès, alemany -s’ha estrenat subtitulada al català-

Guió: Miguel Ibáñez Monroy, Gerard Giménez. Muntatge: Liana Artigal. Fotografia: Andreu Adam Rubiralta. Efectes especials: Roger Salvany. Música: Liesa Van der Aa. Càsting: Anna González. Direcció artística: Marta Bazaco. Vestuari: Mercè Paloma.

Amb: Miki Esparbé (Manel Grau), María Rodríguez Soto (Mercè), Bruna Cusí (Juliana), Kevin Janssens (Jérôme), Asier Etxeandia (tinent José Antonio Sánchez), Jordi Sánchez (Ovidi), Joren Seldeslachts (Rudolf Meyer), Maria Molins (Flors Sabaté), Lauren Müller (Saskia), Anna Franziska Jäger (Judit), Lluís Borbalás Cruz (jueu), Pepa López (Neus), Ainet Jounou (Isabel), Jael Borràs (Josep). I amb la participació de: Tian Tosas, Miqui Uriz, Gregor Acuña-Pohl, Eduard Muntada, Amit Shabtay, Mauricio Wagensberg, Jiana Awwad, Pere Vall, Kasia Kapcia, Mònica Cordomí, Alex Galeote, Kevin Schessler, Diego Tafalla, Fred Plocque, Wiky Janus, Benjamin Duthion, Rafael Manchado, Cinthia Pérez Mas, Roger Salvany, Andreu Kreutzer.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Catalan Films, ICAA.

Festivals i premis: Valladolid 2025 – Secció Oficial Fora de Competició ♦ Estrena mundial | REC Festival Internacional de Cinema de Tarragona – Cloenda | Tallinn Black Nights Film Festival – Focus: Catalonia | Palm Springs Film Festival 2026 | Gaudí 2026 (8 nominacions: pel·lícula, actriu -María Rodríguez-, actriu secundària – Bruna Cusí-, actor secundari -Asier Etxeandía, Jordi Sánchez, Kevin Janssens, Joren Seldeslachts-, direcció artística, vestuari, maquillatge i perruqueria, efectes visuals-) | Altres reconeixements.

Distribuïdores i estrena als cines ⇒ Mercat espanyol, D: Filmax, E: 12.12.2025.

Cines de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona), Cines Babel -en VOSE-(València).

Altres cines de Catalunya amb estrena en versió original: Verdi – Barcelona, Renoir Floridablanca – Barcelona, JCA Cinemes Lleida – Alpicat (Alpicat), Cinemes Amposta (Amposta), OCine Arenys (Arenys de Mar), Aribau Multicines (Barcelona), Bosque Multicines (Barcelona), Cinemes Girona (Barcelona), Cinesa Diagonal (Barcelona), Cinesa SOM Multiespai (Barcelona), Gran Sarrià Multicines (Barcelona), Cines FULL (Cornellà de Llobregat), ACEC CAT Cines (Figueres), Ocine Granollers (Granollers), ACEC Cines Filmax Gran Via (l’Hospitalet de Llobregat), ScreenBox Funatic (Lleida), ACEC Cines Bages Centre (Manresa), Kinépolis Mataró Park (Mataró), ACEC Cines Olot (Olot),  Ocine Platja d’Aro – Parc d’Aro (Platja d’Aro), Espai l’Amistat (Premià de Mar), ACEC Cines Imperial (Sabadell), Ocine Sant Celoni – Altrium (Sant Celoni), Cinemes Sant Cugat (Sant Cugat del Vallès), CineBaix (Sant Feliu de Llobregat), Ocine Tarragona – Les Gavarres (Tarragona), Cinema Catalunya (Terrassa), Cinesa Parc Vallès (Terrassa), JCA Cinemes Tarragona – Valls (Valls), Odeon Multicines Vilanova (Vilanova i la Geltrú), Ocine Vila-seca – Port Halley (Vila-seca).

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Exercici de memòria històrica que connecta amb el present, article de Paco Vilallonga, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

Els darrers anys, el cinema català sembla haver iniciat un procés de descoberta i reivindicació de la memòria històrica, posant el focus en fets de la història del país que han quedat injustament oblidats o que directament són desconeguts pel gran públic. L’any passat, “El 47” de Marcel Barrena va treure de l’ostracisme la figura de Manolo Vital, el conductor d’autobusos del barri de Torre Baró, que l’any 1978 va “segrestar” el seu vehicle per reclamar millores en les condicions socials dels barris perifèrics de Barcelona durant els primers anys de la transició democràtica. I aquest any, una altra gran aposta del cinema català és “Frontera”, de Judith Colell, un film que recupera un fet històric de la postguerra, quan milers de jueus que fugien del nazisme a través dels Pirineus van ser ajudats per xarxes civils clandestines, amb molta gent anònima jugant-se la seva integritat per socórrer aquells que, desesperats, escapaven de les detencions i deportacions que majoritàriament acabaven als camps de concentració que el règim de Hitler va construir a l’Europa de l’Est.

Es calcula que durant els anys 1942 i 1943 van travessar els Pirineus més de 80.000 jueus, molts dels quals després van travessar la Península per acabar embarcant cap als Estats Units o altres països del continent americà. “Frontera” és una obra que és molt conscient -fins i tot s’explicita als títols de crèdit finals de la pel·lícula- de la seva funció restauradora d’aquesta memòria històrica. I també de com els fets històrics són sovint un mirall de situacions del present que ressonen amb evident paral·lelisme amb el que va succeir fa dècades. Els guionistes Miguel Ibáñez Monroy i Gerard Giménez han hagut de fer un laboriós exercici de documentació per traslladar al marc cinematogràfic tot aquest context, i ho fan a través de la figura de Manel Grau, interpretat per Miki Esparbé, que no només és el pal de paller de la trama narrativa, sinó també el personatge més interessant de la pel·lícula. Grau és el funcionari responsable d’un pas fronterer amb França situat als Pirineus lleidatans, però arrossega la frustració i la ferida moral d’haver lluitat al bàndol republicà durant la guerra però haver acabat desertant. En aquest sentit, és un personatge torturat, que no ha resolt els seus traumes i que aquesta ferida fins i tot ha acabat esquerdant profundament la relació amb Mercè, la seva dona, que interpreta Maria Rodríguez Soto.

Amb aquest material, “Frontera” és una pel·lícula que bascula permanentment en dos nivells narratius: el thriller històric que juga amb les intrigues i incerteses de la xarxa clandestina que ajuda als jueus i els intents d’aniquilació de l’escamot nazi que opera a la zona, i el drama psicològic que se centra en el procés de la síndrome personal de Manel Grau per redimir-se del seu passat a través de les accions del present. D’entrada, pot sorprendre que l’encarregada de dirigir tot aquest material sigui Judith Colell, una directora molt més acostumada a històries íntimes, de major risc artístico-estilítisc, i no tant a fer-se càrrec d’un film tan ambiciós de gairebé 4 M€ de pressupost. Però Colell resol amb molta solvència el repte, amb col·laboradors de luxe com la precisa i detallista direcció artística de Marta Bazaco i l’esplèndida fotografia d’Andreu Adam Rubiralta, que captura l’atmosfera i la llum del paisatge del Pirineu.

A “Frontera” també destaca una proposta multilingüística singular i molt coherent per donar credibilitat a tot l’ambient de l’època. A la pel·lícula s’hi barreja amb naturalitat el castellà (sobretot amb el personatge del Guàrdia Civil que interpreta Asier Etxeandía), el català més estàndard, el francès (en la xarxa clandestina hi intervenen també activistes que estaven vinculats a la resistència francesa), l’alemany (en allò que fa referència a l’escamot nazi) i també el pallarès, la variant dialectal de la zona de muntanya dels Pallars i que es veu sobretot en el personatge de Juliana, que interpreta Bruna Cusí amb un esforç encomiable per reproduir aquest parlar singular.

Però on “Frontera” és més interessant, i té més marge per fugir de la convencionalitat, és en el vessant psicològic dels personatges, fins al punt que, com a espectadors, gairebé hauríem desitjat conèixer-los millor, que s’hagués pogut aprofundir més en aquest vessant més íntim que és, a més, on Colell demostra moure’s amb molta més comoditat. Les seves solucions visuals -quan filma amb distància, des de fora, les converses familiars a la cuina o quan situa en la penombra de la llum de les espelmes o els quinqués d’oli els personatges- aporten tota la càrrega dramàtica que aquest vessant de la pel·lícula necessita.

Judith Colell: “Aquesta pel·lícula era la meva última oportunitat”. Article de Xavi Serra, al diari Ara, que recull declaracions de la cineasta, Judith Colell:

(..) Amb un repartiment molt sòlid liderat per Miki Esparbé, Maria Rodríguez Soto, Asier Etxeandia i Bruna Cusí, la pel·lícula representa, en certa manera, el retorn de Colell al cinema català després d’”Elisa K” (2010).

La mateixa directora –i presidenta de l’Acadèmia del Cinema– reconeix que, en els últims 15 anys, ha dirigit curts, telefilms i fins i tot una pel·lícula d’encàrrec a la República Dominicana (“15 horas”, del 2021), però “Frontera” és una altra cosa: un projecte de vocació comercial i un pressupost folgat en què hi ha moltes expectatives dipositades. “És una pel·lícula que m’ha obligat a sortir de la zona de confort –admet Colell–. Jo he fet sempre pel·lícules petites i intimistes de cinema social, i, de sobte, això era una gran producció, un ‘thriller’ amb molts personatges i figuració. Després de tants anys sense fer pel·lícules a Catalunya, sentia que aquesta era la meva última oportunitat”.

(..) Davant la situació, un oficial de duanes amb passat republicà (Esparbé) decideix actuar per ajudar els jueus, un moviment que involucra també la seva dona (Rodríguez), un guàrdia civil (Etxeandia) i l’hostalera del poble (Cusí). Són persones molt diferents, cadascuna amb els seus motius per implicar-s’hi. “Són personatges amb moltes capes –afegeix Colell–. La parella protagonista, veient que perdien la guerra, va prendre una decisió per salvar els seus fills, però des d’aleshores viuen amb una tristesa absoluta. De sobte, ajudar aquests jueus els fa sentir vius i retrobar-se”.

La història de “Frontera” és una ficció, però inspirada en fets històrics documentats. De fet, els dos guionistes (Gerard Giménez i Miguel Ibáñez Monroy) van tenir la idea al llegir una entrevista a un duaner que va ajudar molts fugitius dels nazis. La pel·lícula arriba poc després que el llibre de Núria Cadenes Qui salva una vida, l’últim premi Proa de novel·la, sobre una xarxa real de persones que va salvar centenars de fugitius del nazisme durant la Segona Guerra Mundial (..).

Colell també traça un paral·lelisme explícit entre els jueus que fugien del nazisme i la crisi actual dels refugiats que volen arribar a Europa. “La pel·lícula funciona com un mirall del nostre present, on també hi ha persones que intenten fugir de la guerra, de la fam i dels genocidis, i, com abans, hi ha persones que els ajuden i d’altres que els criminalitzen –recorda la directora–. Com deia una poeta d’Angola, ningú es llança al mar si no pensa que serà més segur que la terra d’on ve”.

(..) “La pel·lícula és un homenatge total a l’Agustí [Villaronga], que era un dels meus millors amics –diu Colell–. Me l’estimava molt i encara me l’estimo. Era un mestre fent cinema d’època i portant els personatges a llocs foscos”.La foscor de “Frontera” és més evident en el tractament del paisatge, que atorga a les muntanyes del Pallars un aspecte opressiu. La directora coneix bé la zona, on ha estiuejat des de petita, i sap que la naturalesa imponent del Pallars pot resultar “claustrofòbica i amenaçant” per a alguns, una sensació que “ajuda a entendre què representava per a aquelles persones creuar les muntanyes”.

(..) Colell és la primera dona que dirigeix una pel·lícula amb la subvenció especial d’1,5 milions d’euros de l’Institut Català de les Empreses Culturals per a projectes en català “amb vocació de mercat”. “No ho havia pensat, que jo era la primera, i em fa sentir responsabilitat, però també il·lusió, perquè les directores normalment no accedim a aquests pressupostos tan grans –assenyala–. Però les dones no hem de fer sempre pel·lícules petitones, intimistes i de personatges, també podem fer pel·lícules de gran format, barrejant el ‘thriller’, l’acció i el cinema d’època”.

“Les persones tenim una capacitat d’oblidar al·lucinant”. En Bernat Salvà va parlar amb la directora, Judith Colell, al Fetival de Valladolid, i ara en publica la conversa, al diari El Punt Avui.

Judith Colell — “Fer històries on pugui reconèixer-me”. Núria Vidal parla amb Judith Colell, a Filmtopia.

——

FOTOS: “Frontera”, de Judith Colell (Filmax)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!