Club 7 Cinema

«Forastera engega com tants altres films al voltant d’una noia i la seva germana que passen les vacances d’estiu vora al mar, a casa del padrí i la padrina (..). El conte d’estiu es trastoca quan l’àvia mor de manera sobtada en un accident que només presencia la Cata. Trasbalsada per un fet que no sap com encaixar, la noia enfronta el procés de dol tot començant a adoptar la identitat de l’àvia, que a més es deia com ella, Catalina. Es posa la seva roba, comença a parlar en català, tracta l’avi com si fos la seva parella… [Es tracta d’] un retrat psicològic sobre com un procés de dol travessa la identitat personal i cultural d’una jove en ple procés de trànsit cap a la maduresa. Un film que, a més, se situa en aquest territori d’estranyesa, sovint inquietant, de qui se sent alhora pròxim i distant del lloc on es mou» (Eulàlia Iglesias [1]). «És una idea fabulosa, per part de la directora i guionista, convertir el dol en una estratègia de suplantació identitària i d’emmascarament (o potser hauríem de dir de possessió espiritual?) que acaba transformant les dinàmiques d’una família marcada, com totes, pels desacords i la incomunicació. (..) No hi ha dubte que ens trobem davant d’una opera prima d’una força i confiança inusuals» (María Adell Carmona [2]). «(..) Lucía Aleñar Iglesias encerta a esquivar-ne el perill entre silencis i reflexos, amb la Mediterrània imposant la seva llum sense ombres. Impressionista, suggeridora, de colors esvaïts, Forastera avança lentament, com una tarda d’estiu lànguida, suspesa en el temps» (Salvador Llopart [4]). «Stein, actriu barcelonina de presència i mirada intenses i desconcertants, s’erigeix en el centre d’aquesta funció. El que fa i com ho fa constitueixen el nucli de la pel·lícula» (Quim Casas [3])

Articles publicats:

Un conte estiuenc de dol i fantasmes. Eulàlia Iglesias. Crítica, a Filmtopia, 10.09.2026: [1]

«A Mallorca, la paraula ‘forastera’ té una connotació semàntica concreta. No funciona com un sinònim general de persona vinguda de fora o estrangera, sinó que es refereix explícitament a les persones espanyoles no catalanes, tant aquelles que hi van de visita, com també les que s’hi estableixen però no adopten la llengua pròpia de l’illa. El primer llargmetratge de Lucía Aleñar Iglesias, que expandeix el curt del mateix nom del 2020, estrenat a la Setmana de la Crítica de Canes, es desplega a partir d’una protagonista, la Cata (Zoe Stein), que respon, en principi, a aquest concepte. Ha crescut a Madrid, filla de mare mallorquina (Núria Prims), i torna els estius a l’illa a casa dels padrins (Lluís Homar i Marta Angelat), amb qui parla en castellà. Però Lucía Aleñar Iglesias no pretén fer amb Forastera una lectura sobre la (pèrdua de la) transmissió de la llengua, tot centrant-se en una neta que manté el vincle afectiu, però no el cultural amb els seu avi i la seva àvia, sinó un retrat psicològic sobre com un procés de dol travessa la identitat personal i cultural d’una jove en ple procés de trànsit cap a la maduresa. Un film que, a més, se situa en aquest territori d’estranyesa, sovint inquietant, de qui se sent alhora pròxim i distant del lloc on es mou.

Forastera engega com tants altres films al voltant d’una noia i la seva germana que passen les vacances d’estiu vora al mar, a casa del padrí i la padrina (..). El conte d’estiu es trastoca quan l’àvia mor de manera sobtada en un accident que només presencia la Cata. Trasbalsada per un fet que no sap com encaixar, la noia enfronta el procés de dol tot començant a adoptar la identitat de l’àvia, que a més es deia com ella, Catalina. Es posa la seva roba, comença a parlar en català, tracta l’avi com si fos la seva parella… No és una imitació grotesca, sinó una aproximació subtil, que la situa en un territori força inquietant. Què pretén la Cata amb aquesta substitució? Fins a on arribarà aquest joc de rol amb l’avi?

En la seva aproximació insòlita al cinema de trànsit juvenil, Aleñar juga amb una sèrie de referents dels quals s’apropia de forma perspicaç. L’ombra d’Ingmar Bergman plana sobre tot el metratge (..) I Forastera se centra, com Persona (1966), en aquesta suplantació d’identitat que també era el motor de Vertigen (D’entre els morts) (1958) d’Alfred Hitchcock. (..) Aquí la confusió de personalitats no té res a veure amb adaptar-se a un model de feminitat que respon al desig d’un home, sinó que es deu a la necessitat subconscient de la protagonista de gestionar el dol a partir d’encarnar el fantasma de la persona desapareguda.

La voluntat de la directora d’esquivar les zones més obscures i perverses per on es movien els films referenciats genera un efecte ambivalent: la sensació que potser no es porta prou lluny el plantejament del film a l’hora d’explorar la dimensió inquietant que esbossa. Cap al final, una última picada d’ullet a una altra obra mestra de la replicació de personatges femenins, Viridiana (1961), de Luis Buñuel, demostra el gust de Lucía Aleñar pels jocs subtils»

Un conte de fantasmes amb Lluís Homar, Núria Prims i una enlluernadora Zoe Stein. María Adell Carmona. Crítica, al diari Ara, 09.09.2026: [2]

«La cineasta madrilenya parteix d’un espai físic (una casa a Mallorca, a la vora del mar) per revelar, a poc a poc, la interioritat d’una família sumida en el dol (..). De Cría cuervos a Verónica, les històries de (i amb) fantasmes han constituït marcs ideals per a narratives d’iniciació i transició a l’edat adulta, però Aleñar Iglesias esquiva els llocs comuns del subgènere amb una proposta estètica, formalista i rigorosa que emula una postal gastada i amb un esquerp personatge central, la Cata (Stein), que desafia tota definició.

És una idea fabulosa, per part de la directora i guionista, convertir el dol en una estratègia de suplantació identitària i d’emmascarament (o potser hauríem de dir de possessió espiritual?) que acaba transformant les dinàmiques d’una família marcada, com totes, pels desacords i la incomunicació. (..) No hi ha dubte que ens trobem davant d’una opera prima d’una força i confiança inusuals»

Un estiu estrany. Quim Casas. Crítica, al diari El Periódico, 11.09.2026: [3]

«(..) La Catalina, la protagonista del film, és l’única que veu morir la seva àvia. Mentre transcorren els dies d’un estiu que ja no pot ser el mateix, se sent cada vegada més atreta –¿obsessionada– per l’àvia, fins al punt que adopta la seva actitud física i agafa els seus vestits. Hi ha una cosa fantasmagòrica en aquest procés, tot i que no sigui una història de fantasmes.

(..) El relat s’estira més del compte i de vegades li costa trobar el ritme just. Stein, actriu barcelonina de presència i mirada intenses i desconcertants, s’erigeix en el centre d’aquesta funció. El que fa i com ho fa constitueixen el nucli de la pel·lícula»

Notícia del premi FIPRESCI a Toronto: El film ‘Forastera’, rodat a Mallorca, guanya el premi de la crítica internacional del Festival de Toronto (Vilaweb, 14.09.2026), Premien a Toronto l’òpera prima de Lucía Aleñar ‘Forastera’ (El Punt Avui, 14.09.2026), “Forastera”, amb la participació d’IB3, guanyadora de festival de Toronto (IB3, 15.09.2026),

Més veus (no traduït):

A plena luz*. Salvador Llopart. Crítica (li posa 4 estrelles sobre 5), al diari La Vanguardia, 11.09.2026: [4]

«Catalina, Cata, vive en una zona gris en la que empieza a evocar, en su forma de vestir y de sentir, a la abuela, interpretada por la inmensa Marta Angelat, cuya presencia en el filme es breve aunque su recuerdo acaba por impregnar todo. Forastera, la de fuera, la que no está, Cata, adolescente con sótano que Zoe Stein, a su vez, llena de rincones inesperados. La extrañeza empieza a imponerse. Lluís Homar encarna al abuelo -el viudo que se siente perdido- con la dignidad de un hombre mayor, profundamente herido y no menos intransigente, con un porte y una sensibilidad que hacen que uno se pregunte por qué Homar no ha trabajado más en el cine, mucho más. (..)

¿Qué está pasando aquí? Pues que este relato de iniciación y duelo —esta casi historia de fantasmas— va y viene del realismo a la fantasía sin dejar de ser realista, caminando por la cuerda floja de la monotonía. En ocasiones, y ese es su mayor riesgo, uno siente la narración amenazada por el hastío, allí donde la cotidianidad acaba por agotar. Pero Lucía Aleñar Iglesias, su directora, acierta a sortear el peligro entre silencios y reflejos, con el Mediterráneo imponiendo su luz sin sombras. Impresionista, sugerente, de colores desvaídos, Forastera se desliza lenta como una lánguida tarde de verano, suspendida en el tiempo»

Declaracions:

Lucía Aleñar: “M’interessava parlar d’algú que se sent fora de si mateix”. Bernat Salvà [BS]. Entrevista amb Lucía Aleñar [LA] -Seminci 2025-, publicada al diari El Punt Avui, 11.09.2026:

[BS]: Per què aquest retorn a la terra, als seus orígens familiars, més que personals?

[LA]: Quan vivia a Nova York em sentia bastant lluny i em sorgien tots aquests pensaments sobre la nostàlgia i sobre el dol. I, en concret, aquesta inquietud que et provoca quan algú et confon amb una persona que ja no hi és, amb una difunta. M’interessava què pot provocar això dins d’algú. Estava pensant en les maneres una mica estranyes que tenim d’intentar que els nostres éssers estimats siguin més a prop del que realment són; com projectem sobre objectes, llocs o persones. I d’aquí neix una mica la història de Forastera: una noia que sent aquesta connexió, que sent una altra persona en ella mateixa i es planteja com travessar aquest dol jugant amb les disfresses.

(..) [LA]: Jo he crescut anant cada estiu de la meva infància a Mallorca a veure els meus padrins i els meus oncles, i sempre sentia aquesta barreja d’idiomes. I encara més a Mallorca, on hi ha tant turisme. Vas a la platja, a Alcúdia, i sents alemany, anglès, suec…

[BS]: Hi ha, per tant, alguna cosa d’autobiogràfica?

[LA]: No, la història, no. Potser el lloc té alguna cosa d’autobiogràfica. D’una banda, m’interessava que aquesta història de dol transcorregués en un lloc d’una bellesa absoluta, colpidora. M’agradava aquest contrast. Però també hi ha alguna cosa de plantejar aquesta pel·lícula amb la Mallorca vista per una forastera, algú que arriba a l’illa, que hi té una relació intermitent i que hi transita: (..)

[BS]: El concepte de ‘forastera’ té moltes connotacions. Abans era un terme gairebé racista. Volia jugar amb aquesta polisèmia?

[LA]: D’una banda, ella és madrilenya i ve de fora; per tant, hi ha aquesta idea. Però tampoc no hi jugo gaire, m’interessava més parlar d’algú que se sent fora de si mateixa, que fa aquest viatge a través del dol en què, d’alguna manera, deixa anar qui era per endinsar-se en un personatge, l’àvia. I aprèn més coses d’ella mateixa que de l’àvia que intenta imitar. Al final sent aquesta curiositat per un personatge que amb prou feines coneix (..).

[BS]: Se suposa que a Mallorca som mediterranis, però Catalina pateix un terratrèmol emocional i ho expressa molt poc.

[LA]: M’interessava un personatge més opac. Crec que hi ha una mica de misteri també per al públic. Al final m’agraden aquestes pel·lícules que no et donen tota la trama molt mastegada, sinó que hi ha aquest espai, aquest misteri, perquè tu com a públic puguis interpretar allò de diferents maneres (..).

(..) [LA]: Amb Zoe Stein tenim una connexió semblant perquè jo tinc pare mallorquí i ella té mare també amb família de Mallorca, i aleshores hi havia com una connexió interessant d’aquest lloc que significa tant per a nosaltres.

(..) [BS]: Hi ha elements identitaris mallorquins molt forts. Juguen a truc, amb les cartes.

[LA]: Sí, volia inserir en aquest món aquestes coses mallorquines a les quals jo tinc molt d’afecte, com són els rubiols. A l’hora de rodar, volia fer-ho en aquestes platges tan boniques que tenim. Després també la casa (..).

[BS]: Hi ha alguns elements sobrenaturals que s’insinuen, no queda clar que siguin reals. Això connecta amb el que deia, que li agrada que hi hagi misteri?

[LA]: D’una banda, m’interessava molt de jugar amb l’aspecte de la presència. Quan mor algú es crea com una presència difícil de descriure. I tenim aquest petit fantasma que de vegades transita per les escenes. La meva idea era introduir-lo de manera casual, que no jugués amb el gènere fantasmagòric que potser coneixem. (..) Això és el més interessant del viatge d’aquest personatge, que al final s’endinsa en aquest món de la seva imaginació i no l’acaba de distingir de la realitat.

Articles d’altri posteriors a la publicació d’aquest apunt:

‘Forastera’, o Heredar una ausencia*. Sergi Sánchez. Crítica, al seu compte de Facebook, 12.09.2026:

«Forastera parte de una idea muy estimulante. ¿Qué ocurriría si, en ese periodo de búsqueda e incertidumbre llamado primera juventud, forjásemos nuestra identidad en base a una ausencia, a un fuera de campo, a un fantasma que ha dejado rastros de su existencia terrenal? Es lo que le ocurre a Cate (Zoe Stein) con la repentina pérdida de su abuela. Su progresivo proceso de identificación con ella es acaso una manera de asumir el duelo, que Lucía Aleñar filma desde un naturalismo a veces atravesado por un cierto aire onírico que, a través de detalles que matizan el ambiente cotidiano y soleado de un apartamento de verano en Mallorca, nos hablan de ese espectro que habita los últimos rincones de un espacio hechizado, difícil de cartografiar, y de lo complejo que resulta escapar a su influjo. La invasión de las hormigas en la cocina; la luz del fluorescente que chisporrotea, se apaga y se enciende; la brisa que agita las cortinas del balcón… son elementos atmosféricos que contribuyen a que entendamos el viaje interior de Cate como una suerte de posesión.

A ello se añade la relación que la joven mantiene con su abuelo cascarrabias (Lluís Homar), que casi la trata como una sustituta de la esposa muerta, frente al conflicto que lo enfrenta permanentemente con una hija (Núria Prims) que siempre percibe como una intrusa. Entre esos tres personajes -y la ausente- la película baila un rondó familiar que a ratos resulta hipnótico, cuando no se pierde en subtramas que no acaban de aportar nada significativo – el amor de verano de Cate con un chico sueco- o se olvida de desarrollar vínculos que tienen su potencial -la relación de Cate con su hermana pequeña, un personaje del todo desaprovechado.

Lo mejor: Un tono que encuentra un equilibrio entre lo naturalista y lo atmosférico.
Lo peor: Lo que se desvía de la trama principal no aporta, no suma al conjunto»

—

PORTADA: Forastera | Foto, gentilesa d’Atalante

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!