Club 7 Cinema

Dirigit per Elena Molina i Isaki Lacuesta, “Flores para Antonio” és més que un documental biogràfic (sobre Antonio Flores): és una carta d’amor sincera a tothom qui ha sentit l’absència i la força perdurable dels qui ja no són amb nosaltres (Goodfellas )

Sinopsi:

Una filla decideix buscar la veritat sobre qui va ser el seu pare, un músic llegendari, mort quan ella tenia 8 anys. Ell és Antonio Flores, ella la també cèlebre actriu Alba Flores. L’Alba va deixar de cantar en perdre l’Antonio i ara es disposa a recuperar la seva veu, intentant reconciliar la seva història personal amb l’heretada, preguntant per primer cop a la seva mare (Ana Villa), les seves ties Lolita i Rosario Flores, amics, músics i companys de vida.

Informació:

La pel·lícula incorpora material inèdit —vídeos casolans, fotografies, dibuixos, assajos i concerts— en un emocionant exercici de memòria familiar i musicalitat que es pregunta com algú creix “entre ecos” del que va ser un pare absent.

FOTO: “Flores para Antonio” (© Concha de la Rosa – A Contracorriente)

Tràiler:

Dades:

D’ Isaki Lacuesta i Elena Molina, Flores para Antonio. Producció: Espanya. Any: 2025. Durada: 1h38. Guió: Elena Molina i Isaki Lacuesta. Documental, amb la intervenció d‘: Alba Flores, Ana Villa, Rosario Flores, Lolita Flores, Nüll García, Elena Furiase, Guillermo Furiase, Antonio Villa, Mariola Orellana, Antonio Carmona, Ariel Roth, Joaquín Sabina, Juan Díaz Ojeda “Juanito el Golosina”, Sílvia Pérez Cruz, Marianne Nilsen, Eduardo Lago “Chirro”, Carlos Narea, Fernando Illán, Javier Catalá, Erik Franklin, Tato Icasto, Tomasito, Fernando Soto, Mara Rey.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, Letterboxd, ICAA. Festivals i premis: Sant Sebastià 2025 – Secció Oficial Fora de Concurs | Inèdit  Barcelona 2025 (Millor Documental Musical) | Altres reconeixements.

Distribuïdores i estrena als cines ⇒ Mercat espanyol, D: A Contracorriente, E: 28.11.2025. Vendes internacionals: Goodfellas. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

FOTO: del rodatge (© Concha de la Rosa – A Contracorriente)

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

La predestinació del cognom Flores, crítica de Joan Pons, al diari Ara:

(..) En el cas de l’actriu Alba Flores, concretament, utilitza la càmera (de vegades al davant, d’altres agafant-la ella mateixa) com una eina organitzadora i reveladora: per moltes imatges d’arxiu que hi hagi del seu pare Antonio, el fill de Lola Flores i Antonio González ‘El Pescaílla‘, no és fàcil fer-se un idea de qui era exactament.

El documental, més convencional del que Isaki Lacuesta ens té acostumats, però certament efectiu i emotiu, s’endinsa en aquesta nebulosa al voltant del germà mitjà de Lolita i Rosario. Més enllà del retrat a partir del seu caràcter bohemi, les perilloses addiccions i les amistats faranduleres (al film apareixen Joaquín Sabina, Ariel Rot, Antonio Carmona…), aquest és un film sobre com gestionar un llegat artístic familiar que pot esdevenir maledicció: el cognom Flores generava unes expectatives que podien dur els seus portadors al curtcircuit existencial. I això val tant per a Antonio com per a Alba Flores, que tothom es pregunta per què mai es va voler dedicar a la música i va deixar de cantar als 8 anys, després de la mort de son pare. Al final, tots dos són personatges que, de manera més dramàtica o més obliqua, fugen del seu destí.

La història mai explicada d’Antonio Flores, article d’Àngel Quintana, al Full de sala del Cinema Truffaut:

Qualsevol espectador o espectadora que hagi assistit a algun concert de la Rosario és conscient que, entre cançó i cançó, hi haurà un moment en què parlarà del seu germà Antonio. Serà el moment estrella del concert en què es posarà a cantar ‘No dudaría‘, un tema compost i enregistrat pel seu germà l’any 1980 que ha acabat convertint-se en el gran èxit de la mateixa Rosario. Trenta anys després que el passat mes de maig es commemorés la mort del músic, esdevinguda catorze dies després de la mort de la seva mare, Lola Flores, Elena Molina i Isaki Lacuesta, ens proposen descobrir qui va ser Antonio Flores i què va portar-lo a la mort. Tal com constata el seu títol, “Flores para Antonio” és una pel·lícula homenatge a aquell músic que va créixer emparat en una família de famosos i que va acabar donant forma i carisma al despreniment artístic de la seva germana Rosario. La pel·lícula no qüestiona el mite, l’amplifica a partir d’una mena de recerca al voltant de dibuixos, fotografies, cintes musicals, gravacions sonores. Hi ha la necessitat de treure a la llum una mica més de la persona que s’amaga darrere del mite, però sense alterar-lo en cap moment. Elena Molina i Isaki Lacuesta juguen amb un collage d’elements múltiples, duen a terme un muntatge complex, però en cap moment arriben a plantejar les contradiccions d’aquella família que, en paraules de la cantant Sílvia Pérez Cruz, va acabar entestant-se a posar banda sonora a la vida espanyola.

“Flores para Antonio” no pot ser una pel·lícula feta des de la distància, ja que està feta des de dins, i la construcció del punt de vista n’és l’aspecte més contradictori, però, potser, també el millor encert. La contradicció neix del fet que santifica una família que durant molts anys no ha deixat de ser santificada en totes les revistes del cor. Com si en la història d’aquest clan, alimentat pels excessos folklòrics de la verborrea de Lola Flores, s’hi trobés l’essència d’un cert ‘show business’ ibèric. L’encert ve determinat pel subtítol, que la defineix com “una pel·lícula de converses pendents”. Com Carla Simón a Romería, Alba Flores, la filla de l’Antonio, també vol saber qui va ser el seu pare, mort a causa de l’heroïna, i també vol descobrir algunes coses que mai no s’havien plantejat dins la família. La mirada que adopta la pel·lícula és la mirada d’Alba Flores, i en aquesta mirada hi ha alguna cosa que sobrepassa el pes de la família i que té a veure amb les preguntes que actualment es formula una generació sobre qui van ser els seus pares.

Alba Flores reuneix les seves ties, Lolita i Rosario, aconsegueix que la seva mare, Ana Villa, trenqui el silenci o que els amics del seu pare expliquin algunes coses. L’Antonio Flores apareix com un músic enamorat del rock. Sílvia Pérez Cruz o Joaquín Sabina glossen la figura de l’intèrpret. Els seus companys de banda o de la infantesa informen sobre la inestabilitat del germà i, gairebé de passada, es diu que als anys vuitanta, una de cada cinc-centes persones era addicta a l’heroïna i que per a l’Antonio va ser una manera de calmar l’angoixa. La pel·lícula no fa una exploració generacional ni una investigació sobre allò que hi havia darrere la música d’aquells anys, sinó que es queda a partir d’un joc de secrets de família, diu alguna cosa sobre l’aire dels temps passats. Al final tot desemboca en dues imatges de concerts. La primera és de l’última actuació de l’Antonio a Pamplona, pocs dies després d’haver-se trencat la mà de la ràbia en constatar la mort de la seva mare. L’última és d’un concert homenatge a l’Antonio, en què Alba Flores decideix cantar ‘No dudaría’ juntament amb la seva tia Rosario, davant d’un públic en què són presents totes les persones que han donat vida al documental. La família és sempre al centre.

***

FOTO DE L’APUNT: “Flores para Antonio” (© Marianne Nilsen – A Contracorriente)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!