Club 7 Cinema

Nota sinòptica d’ Estrany riu:

En Dídac (15 anys) viatja en bicicleta pel curs del Danubi amb la seva família durant un estiu. Però quan coneix el misteriós Alexander (18 anys), que apareix i desapareix a les aigües del riu, alguna cosa en ell comença a canviar. 

Sinopsi:

En Dídac (15 anys) viatja en bicicleta pel Danubi amb la seva família durant un estiu. Inicia el viatge on neix el riu, a Alemanya. Però aviat, comença a trobar una figura estranya. És l’Alexander (de 18 anys), que apareix i desapareix entre les aigües del riu, pels indrets per on passen… En Dídac nota que alguna cosa està canviant en ell i en la relació amb la seva família. En Biel (de 13 anys) veu com el seu germà va creixent i se n’allunya per estar amb l’Alexander. La Monika (40 anys), la mare, que havia fet el mateix viatge quan tenia setze anys, es comporta de manera estranya mentre coqueteja amb altres desconeguts. Ara, en tornar al riu, evoca el record d’un amor de joventut que va viure en aquella època, amb qui es va escapar en barca. Al final del viatge, quan la Monika veu l’Alexandre i el Dídac junts, entén que ara és el torn del seu fill de viure el que va viure i els dos nois se’n van riu avall en un vaixell. Però…

Tràiler:

Dades:

De Jaume CLARET MUXART, Estrany riu / Strange River. Producció: Catalunya (Alma Cinema*), Alemanya (Schuldemberg Films*). Any: 2025. Durada: 1h40. Llengües: català (principal idioma), anglès i alemany. Amb: Nausicaa Bonnín (Monika, la mare), Jordi Oriol (el pare), Jan Monter (Dídac) Bernat Solé (Biel), Francesco Wenz (Alexandre), Roc Colell (Guiu), Guió: Jaume Claret Muxart i Meritxell Colell. Muntatge: Maria Castan de Manuel i Meritxell Colell. Enllaços: Web pròpia, Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Acadèmia catalana del cinema, D’A, APPA, Audiovisual451. Festivals i premis: Venècia 2025 – Orizzonti | Sant Sebastià 2025 – Zabaltegi | Busan 2025 | Reykjavik International Film Festival 2025 (Millor Pel·lícula) |  Altres reconeixements. Vendes Internacionals: Films Boutique. Distribuïdores i estrena als cines, DE: Elástica. EE: 03.10.2025. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona). Films de Jaume Claret Muxart disponibles a Filmin: La nostra habitació (2025), Los danubios (2023), Ella i jo (2020).

En aquest blog, també:

Jaume Claret Muxart, el director d’”Estrany riu”, encomana la passió pel cinema, la vida, la natura, la poesia, la bellesa | Una pel·lícula en català, admirada on l’han vist, òpera prima que no ens podem perdre, “Estrany riu” s’estrena divendres 3 d’octubre | Pronòstic: els Gaudí seran cosa d’”Estrany riu”, “Romería” i “Sirât”, amb permís de l’Albert Serra | Magnífica rebuda d’”Estrany riu” a Venècia 2025 | El cartell d’ Estrany riu”, que passarà per Venècia i Sant Sebastià abans d’estrenar-se el 3 d’octubre | “Estrany riu”, de Jaume Claret, a la Mostra de Venècia! | “Estrany riu” s’estrenarà el 3 d’octubre! | Rumor intens: Jaume Claret debutaria a Canes 2025, amb “Estrany riu”.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Records transfigurats amb la imaginació, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui: La imaginació creativa és la invenció de mons més o menys irreals? Això, però, no és la fantasia? No deu ser que la imaginació poua de records per transfigurar-los, a vegades amb un desig del no viscut? Jaume Claret Muxart explica que “Estrany riu” s’inspira en els viatges en bicicleta que va fer, de nen i adolescent, amb la família, com ara vora el Danubi, on transcorre aquest seu primer i preciós llargmetratge. Tanmateix, hi traça un relat que no és autobiogràfic, sinó imaginari: com si ho fos del que podia haver-hi viscut o del que un altre pot viure / En tot cas, el jove cineasta ha creat un personatge (Dídac/Jan Monter) amb el qual explora l’experiència de ser adolescent, quan el cos es transforma i s’hi aviva el desig, no només sexual, sinó de tot, amb certa estranyesa. També ha creat els dos germans del protagonista (un de petit i un altre, que amb dos anys menys que Dídac, sent que aquest experimenta coses que se li escapen) i el pare (arquitecte / Jordi Oriol) i la mare (actriu / Nausicaa Bonnín) que encarnen el món dels adults: amb els seus records i amb una consciència del pas del temps que fa que sàpiguen que aquestes vacances en família, com la seva convivència quotidiana, estan destinades a la caducitat / Hi ha, doncs, una història que es fa misteriosa cap al final: allò que hi passa és real o desitjat? Però també hi ha la capacitat essencial del cinema de capturar la vida i bellesa del món. Pot suposar-se que les imatges, en 16mm, de la naturalesa en el seu moviment (les fulles dels arbres, el fluir de l’aigua) neixen de les sensacions recordades d’aquells viatges familiars, però alhora (com si hi palpités l’esperit de Jean Renoir, un cineasta fluvial obert a l’imprevist) són fruit del moment en què van ser filmades. Potser una clau del film és en una obra que llegeix la mare per representar-la: ‘La mort d’Empèdocles’, amb la qual el romàntic Hölderlin va imaginar que el filòsof va llençar-se al cràter de l’Etna per fondre’s plenament amb la naturalesa. Imma Merino va escriure’n aquest altre preciós article, al diari El Punt Avui, ran de la projecció del film a Sant Sebastià: La revelació plena d’un nou cineasta català, en què (entre moltes altres coses) hi podem llegir ‘Estrany riu’, una bellíssima pel·lícula sobre l’adolescència, amb Jan Monter, Nausicaa Bonnín i Jordi Oriol (..) Hi ha pel·lícules que fan present que, encara que expliquin una història, el cinema té la capacitat essencial i pròpia de capturar la vida en el seu moviment, que comporta una transformació. La vida dels humans (com la d’altres espècies) i la de la naturalesa com a manifestació de la bellesa del món. (..) En aquest moment de la vida, com el film fa sentir d’aquella manera amb la qual el cinema també és capaç de mostrar allò extern i a la vegada revelar alguna cosa interior, el cos sembla especialment sensible i exultant en el seu contacte amb el món. (..) Amb una mirada atenta a la vibració de la naturalesa i una sensibilitat per capturar-la en el moviment dels arbres i la fluïdesa de l’aigua, Jaume Claret Muxart fa que sentim la palpitació sensual de la vida mentre ens explica una bella història d’aprenentatge. I, al Full de Sala del Cinema Truffaut, la crítica s’hi ha esplaiat, per al nostre gaudi, a l’article Un relat d’aprenentatge palpitant-hi la vida i la bellesa del món, que transcric en aquest mateix apunt, una mica més endavant.

Xavi Serra, al seu article del diari Ara sobre la pel·lícula en què també recull declaracions del director: Jaume Claret Muxart estrena la seva ‘opera prima’ ‘Estrany riu’, una magnètica ‘road movie’ fluvial / (..) En el cinema de Claret Muxart hi ha inquietud i tremolor, però sobretot una intensitat plàstica que s’aprecia en les imatges rodades en 16 mm d’”Estrany riu”, l’opera prima que aquest jove director (26 anys) estrena divendres / (..) “Estrany riu” acompanya una família catalana en les seves vacances per Alemanya, on el Danubi els guia pels boscos d’una Selva Negra que contempla indiferent el despertar de la sexualitat del fill gran, el Dídac (Jan Monter). Qui sap si seran les “últimes vacances” en família, sigui perquè als 16 anys comença a anhelar de valent un espai propi o per les escletxes que es van obrint en la relació dels seus pares (Nausicaa Bonnín i Jordi Oriol). Al cap li bull la frustració d’una atracció no corresposta per un altre noi i una pulsió eròtica indefinida. Tanmateix, la conversa amb un pare comprensiu tot i que necessitat d’actualització (“Papa, no m’agraden els nois; m’agrada el Gerard”, li ha d’explicar el fill) deixa clar que no es tracta del ‘coming of age’ gai que ens veiem a venir / (..) Per encarnar aquest personatge a mig camí entre la infància i la maduresa, “Estrany riu” compta amb la mirada vulnerable i alhora magnètica del debutant Jan Monter, que transmet la incandescència i vulnerabilitat de l’adolescència amb el seu posat ambigu (..) / En la importància que Claret Muxart dona als cossos i el moviment, la fugida de la narrativa clàssica i l’adopció militant del cel·luloide de 16 mm, hi ha prou pistes per veure un cineasta més a contracorrent del nou cinema català del que podria semblar a primera vista (..) / L’interès per l’expressionisme de la imatge connecta el director amb els seus avis materns, que eren pintors. De petit, de fet, va passar moltes hores a l’estudi del seu avi, Jaume Muxart, veient-lo pintar (..).

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook: Algunes notes per un esbós de crítica d’Estrany Riu de Jaume Claret Muxart / En les primeres escenes d’”Estrany Riu”, la mare de la família -Nausicaa Bonín- no para de repassar el text d’una obra de teatre que haurà de representar quan acabin les vacances. L’obra és ‘La mort d’Empèdocles’ de Friederich Hölderlin, escrita a finals del segle XVIII on s’explica la història del filòsof presocràtic Empèdocles que viatja cap a l’Etna per suïcidar-se. Empèdocles troba en aquest gest de suïcidi una forma de comunió amb la natura, de fusió. L’obra és un text fonamental del romanticisme alemany i no deixa de ser casual que Jaume Claret Muxart l’utilitzi com a citació dins d’una pel·lícula contemporània rodada a la riba del Danubi i on l’herència del romanticisme no deixa de planar-hi constantment. La premissa fonamental que marca tot el recorregut de la pel·lícula no és altra que la possibilitat d’establir una comunió entre la natura i el naixement del desig. El Danubi es converteix en metàfora d’un corrent interna d’alguna cosa que es desperta a l’interior de Dídac, un adolescent de setze anys que es troba atrapat per un desig que el trasbalsa i el porta a redescobrir-se a ell mateix. El corrent del riu avança, mentre el jove sent un pessigolleig que el porta cap a l’altra, cap a la necessitat de sentir-se atrapat per aquell estrany objecte del desig. La força del vent, de la pluja, la presència de la canícula estival provoquen oscil·lacions del paisatge, de la mateixa manera que el cos adolescent del protagonista es troba en un estat d’oscil·lació permanent / Jaume Claret es proposa el complicat repte de donar forma fantasmagòrica a aquest desig. No estem davant una pel·lícula metafòrica, sinó d’una obra molt física. La càmera acarona els cossos, captura de forma impressionista la bellesa del paisatge que la família protagonista travessa amb les seves bicicletes i hi ha un pes clarament hedonista amb la forma com es captura l’entorn. Les presències hi són, però també hi ha un fantasma que va adduint una forma concreta. No sabem quins són els límits entre el real i el que se somnia, entre el que es viu i el que es desitja, però entenem perfectament que tot forma part d’una realitat que no només es manifesta en el que és visible, sinó també en tot el que és invisible. La natura dialoga amb un seguit d’espais arquitectònics. En un moment de la pel·lícula la família visita l’escola de disseny d’Ulm de Max Bill, on entre les parets té lloc una curiosa coreografia amb les formes, els cossos i les mirades. Aquest treball coreogràfic troba un moment clau en l’exploració quan els protagonistes arriben al barri austríac de Puchenau, on al llarg de la urbanització la natura penetra en els habitatges on hi ha una estranya harmonia entre habitatge i jardí. En aquell espai on tot es barreja també es produirà la revelació que permetrà un seguit de trànsits claus. El fantasma del desig de Dídac podrà agafar forma física i fins i tot arribar a tenir un nom. El fantasma del qual es viu per la mare en el passat podrà reproduir-se des d’una altra perspectiva i la mirada del germà mitjà Biel començarà a convertir-se en una mirada ‘voyeur’ que interroga i que de mica en mica començarà a esbrinar que també ha entrat en l’adolescència i que aviat sentirà allò que sent el seu germà i que li costa entendre. Filmada a contracorrent amb 16 mm i amb una impressionant textura de la imatge, “Estrany riu” és una pel·lícula en estat de gràcia. És una obra arriscada però d’una gran bellesa i sensibilitat. Un dels debuts més sorprenents que hem vist amb anys.

Debut esperançador, crítica de Desirée de Fez, al diari El Periódico: Hi ha alguna cosa essencial a “Estrany riu” que la situa en un lloc diferent, admirable i esperançador: un pensament de les imatges. En un moment en què el cine està segrestat per la narrativa, raptat pel relat, Jaume Claret Muxart debuta en el llarg amb una pel·lícula que ens recorda una cosa òbvia que semblem entossudits a oblidar: les imatges (la seva llum, la seva manera d’acompanyar els cossos) també poden estar travessades per les històries i per les emocions dels personatges / Al llarg d’un estiu amb bicicleta amb la seva família, a la vora del Danubi, l’adolescent protagonista d’”Estrany riu” (Jan Monter) descobreix l’amor i el desamor, la convivència en un mateix cos, el seu, de dues edats diferents, el desig i una revelació sempre dolorosa: que un dia els teus pares deixen de ser només els teus pares per convertir-se en persones complexes i, sovint, amb ferides. El director podria haver-se aferrat als codis més convencionals del drama d’aprenentatge, apuntalant verbalment i sentimentalment tots aquests temes. Però en lloc d’això troba la manera que les imatges, en calma però misterioses, serenes però en conflicte, expressin amb contundència i bellesa l’interior d’un adolescent en un dels estius de la seva vida. Un altre element interessantíssim és una qualitat espectral alliberada dels trops del cine fantàstic; la fantasmagoria brolla d’un lloc més abstracte i, sens dubte, més íntim.

On el cinema i la fantasia ens fan ser lliures, article d’Arnau Vilaseca Bellés, a Crèdits Finals: Un riu és un transcurs natural de l’aigua, on aquesta flueix, plena de so, moviment, naturalisme i reflexos, desconeixent quin és el seu destí final. “Estrany riu” és l’òpera prima de Jaume Claret Muxart; una pel·lícula tan enorme que combat contra la seva aura d’obra petita. Va ser la sorpresa al festival de Venècia, presentada a la secció Orizzonti, i m’atreviria a dir que la millor de totes les vistes; ara, passa per Sant Sebastià, i ja es veuen venir tots els elogis. S’estrenarà a sales el 3 d’octubre, apel·lant segurament a un públic molt concret, molt cinèfil, però la veritat és que el que ha aconseguit Claret Muxart mereixeria ser mirat per tothom / Mirat, no vist, perquè no és una pel·lícula a l’ús, no és simple entreteniment. El gran problema és que anar al museu en silenci i contemplar pintures gegants és percebut com un acte d’altíssima cultura, d’intel·lectualisme sanador; però llavors s’és incapaç de fer el mateix amb una pel·lícula pausada, feta per ser experimentada i viscuda, un viatge com el transcurs d’un riu. Tampoc ningú hauria pas endevinat l’èxit d’una aposta tan arriscada com la de “Sirat”, i ara no hi ha qui li negui el Goya a millor pel·lícula. Tant de bo hi hagi la mateixa valentia i ment oberta en la recepció d’”Estrany riu”. De nou: el film ho mereix / Durant les seves vacances d’estiu, la família protagonista viatja en bicicleta pel Danubi, banyant-se als rius per refrescar-se de la calor, discutint, passejant, obrint-se, barallant-se, plorant, masturbant-se, gaudint del fred d’un matí emboirat i, a vegades, simplement sent i estant. Hi ha un gran tema en la pel·lícula i aquesta hi gira entorn, que és el despertar homosexual del Dídac, el fill gran. És incapaç de reconèixer que el que sent per un amic de classe ho pot sentir per altres homes, així com se sent sol perquè creu que no li agrada a l’altre noi. En efecte, “Estrany riu” també és una pel·lícula sobre l’adolescència, però és que també ho és sobre el realisme en la família com a estructura social. La pel·lícula s’aprofita del gènere de viatges (les famoses ‘road-movies’) com a gran metàfora del viatge que viuen tots els seus individus, i en especial el Dídac. Aquí no tot són diàlegs; de fet, el més important no és el que es diu, ni tan sols el com es diu, sinó el com es mira, com un s’estira i com un es mou. Totes les pel·lícules de l’onada del ‘slow cinema’ parteixen de la mirada, de capturar la realitat i plasmar-la en fotogrames tal com es mostra, en el mateix espai-temps que aquesta ens acompanya. Ara bé, aquí només hi hauria el que l’ull veu; però i el que l’ull sent? /”Estrany riu” s’acosta molt més al realisme màgic, a una història de fantasmes, d’esperits que van i venen, que deambulen entre nosaltres, així com nosaltres ho fem davant la càmera que ens retrata i immortalitza. Hi ha un pols extraordinari entre el gra de la imatge analògica del film, una tensió on els personatges s’expressen tal com són. Aquest pols, aquesta tensió, és la veritat. Per davant de tot, “Estrany riu” és un retrat de la veritat. La pel·lícula dedica metratge a cada un dels personatges; encara que el Dídac sigui el protagonista, tots formen part d’aquest centre neuràlgic, tots són persones, amb patiments igual d’humans, amb remordiments, incoherències, banalitats i desitjos. És tan demolidora la tristesa del Dídac com la de les mirades d’un matrimoni que pot ser que ja faci temps que no acabin d’entendre què senten per l’altre / Viure a “Estrany riu” és viure als millors moments de “Romería” de Carla Simón, quan aquesta es converteix en el record de l’aventura desesperada dels seus pares, fusionant-se amb la imatge, entregant cada tros de carn, cada moviment sensual, per a la sensibilitat de l’espectador. La pel·lícula de Muxart se sent molt més com si hagués estat explicada des de la memòria, des d’aquell racó on idealitzem tots els moments, feliços o no, perquè ens són innocents des del present, ja no es poden corrompre. No importa si és real o no el que es veu a la pel·lícula, importa com se senten els personatges en viure-ho i com ens interpel·la a nosaltres / Ves a saber què ens oferirà el temps i què acabarà rodant Claret Muxart, però rere els seus setze mil·límetres hi ha cinema en estat pur, hi ha una passió desbordada per somiar en film i viure on les fantasies tenen cabuda. Malgrat la tristesa, “Estrany riu” és un lloc on quedar-se per ser lliure.

Article del Full de Sala del Cinema Truffaut (Girona):

Un relat d’aprenentatge palpitant-hi la vida i la bellesa del món (Imma Merino):

El Cinema Truffaut programa “Estrany riu” amb el desig que els seus espectadors gaudeixin de les seves belles imatges i comparteixin l’alegria pel fet que, amb aquest seu primer llargmetratge, un jove cineasta català revela plenament el seu talent i sensibilitat. En tot cas, no és la primera vegada que s’exhibeix al Truffaut un film de Jaume Claret Muxart, que, el dia 9 d’octubre, hi vindrà per mantenir un col·loqui a propòsit d’”Estrany riu”. Fa dos anys, va ser-hi present en una sessió en què s’hi va projectar el seu primer curt, Ella i jo (2020), junt amb una pel·lícula que va inspirar-lo per fer-lo com la seva pràctica final dels estudis cursats a l’Elias Querejeta Zine Eskola: Documenteur, d’Agnès Varda. Jaume Claret va parlar aleshores d’una afinitat cromàtica: els blaus dominen en els dos films, influïts per la pintura. Però també va dir que, com la cèlebre cineasta, havia partit de la vida real per crear una ficció amb la presència de persones estimades a les quals volia filmar. A “Ella i jo”, la mare del director, Anna Muxart, interpreta una dona (Queralt) que, vivint a Barcelona, intenta comunicar-se per telèfon amb la seva filla, Gemma, que s’ha instal·lat fa poc a Atenes. La filla (encarnada per Mariona Martín, professora de Literatura del director a l’Institut on va estudiar) no contesta les trucades i els missatges de la mare, però s’estableix un vincle entre elles a través de les pintures de cadascuna. Jaume Claret va comentar al Truffaut que va tenir present la relació en la distància que, durant un temps, van mantenir la seva àvia materna (Roser Agell) i la seva tia (Paulina Muxart). I també els propis sentiments, a vegades d’enyorança, quan estudiava a Sant Sebastià vivint lluny de la família. La vida real transfigurada, doncs, en una ficció. Com en el cas de tants altres creadors d’històries (escrites, dramatitzades, filmades) i d’obres artístiques, la memòria (d’experiències pròpies i alienes) com la matèria amb què treballa la imaginació.

La llarga referència a “Ella i jo” no és només per deixar constància de la primera visita al Truffaut de Jaume Claret Muxart, sinó perquè també ha partit de nou de la vida per crear una ficció. Al respecte ha explicat que ha pouat dels records dels viatges en bicicleta, dormint en una tenda de campanya en càmpings, que, de nen i adolescent, va fer amb la família per l’Europa Central, de manera particular vorejant part del llarg curs del Danubi, cosa que convida a fer present un altre dels seus curts: Els danubis (2023), en el qual, inspirant-se lliurement en el llibre El danubi que aplega diversos relats i reflexions de Claudio Magris, un escriptor va a la recerca de l’origen del riu que travessa deu països europeus. El cas és que, a “Estrany riu”, Claret no fa un relat autobiogràfic, sinó imaginari: com si, potser projectant-hi d’alguna manera un desig, ho fos del que podria haver-hi viscut i, per això mateix, del que un altre pot haver viscut o viure.

A partir del seu record, el cineasta explora en l’experiència de ser adolescent, quan el cos experimenta un canvi que fa que s’avivi el desig sexual, amb estranyesa, amb incertesa, amb por i, és clar, també amb el plaer que pot procurar. Però no és només una qüestió de sexe: en aquest moment de la vida, com el film fa sentir d’aquella manera amb la qual el cinema és capaç de mostrar allò extern i a la vegada revelar alguna cosa interior, el cos sembla especialment sensible i exultant en el seu contacte amb el món. Un adolescent (Dídac, encarnat pel debutant Jan Monter, amb un punt de misteri) és, doncs, el protagonista del relat. Aquest també dona joc als seus dos germans (un de petit i un altre que, tenint dos anys menys que Dídac, sent una mica enrabiat que aquest experimenta coses que se li escapen) i als seus pares: una actriu, interpretada per una esplèndida Nausicaa Bonnin, a cara descoberta, i un arquitecte que assumeix Jordi Oriol. Aquests representen la vida adulta: amb els seus records, potser amb les recances del no viscut o perdut, i amb la consciència del pas del temps que fa que sàpiguen que aquestes vacances en família, com la seva convivència quotidiana, té data de caducitat.

A “Estrany riu”, doncs, s’hi explica (o potser s’hi esbossa) una història d’aprenentatge i, per tant, de descoberta que, amb una pulsió homoeròtica sense remarca i dramatisme, es fa misteriosa cap al final (allò que hi passa és real o desitjat?) en un trànsit del naturalisme cap a l’oníric. Però és una d’aquelles pel·lícules que fan present que, encara que expliquin una història, el cinema té la capacitat essencial i pròpia de capturar la vida en el seu moviment, que comporta una transformació. La vida dels humans (com la d’altres espècies) i la de la naturalesa com a manifestació de la bellesa del món. Pot suposar-se que les imatges, en 16mm, de la naturalesa en el seu moviment (les fulles dels arbres, el fluir de l’aigua) neixen de les sensacions recordades d’aquells viatges familiars, però alhora (com si hi palpités l’esperit de Jean Renoir, un cineasta fluvial obert a l’imprevist, disposat a abandonar-se al món tal com és, amb els seus enigmes) són fruit del moment en què van ser filmades. Potser una clau de la pel·lícula hi és en La mort d’Empèdocles, amb la qual el romàntic Hölderlin va imaginar que el filòsof presocràtic (que creia en la transmigració de les ànimes, que el record és coneixement, que tot es transforma constantment i que l’amor uneix mentre l’odi destrueix) va llençar-se al cràter de l’Etna per fondre’s plenament amb la naturalesa. L’obra s’hi fa present perquè la mare actriu en llegeix fragments, i fins l’assaja amb Dídac donant-li la rèplica, en vista a representar-la en un nou muntatge teatral, tot i que no hi ha cap personatge femení. Una possibilitat, doncs, de transformar-la, de viure-la d’una altra manera.

Entrevistes:

Recull de boníssimes entrevistes (publicades ran de l’estrena) a l’apunt d’aquest blog: Jaume Claret Muxart, el director d’”Estrany riu”, encomana la passió pel cinema, la vida, la natura, la poesia, la bellesa

I també, publicada ran de la projecció a Venècia 2025: Paula Valls entrevista el cineasta, al diari Ara: Jaume Claret Muxart: “Quan vam veure la pel·lícula a casa, el meu pare va plorar”.

***

FOTOS: Elastica Films i Festival de Sant Sebastià 2025

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!