Club 7 Cinema

Sinopsi d’Esmorza amb mi:

La Natàlia (Anna Alarcón), una mare separada amb problemes econòmics i sentimentals, pateix un accident de trànsit que la podria deixar paralítica. A l’hospital, es retroba amb Salva (Iván Massagué), un antic amic que ha deixat enrere el passat de delinqüència juvenil per trobar la pau ajudant els altres. El seu objectiu és marxar de la ciutat amb la seva parella, Carlota (Marina Salas), que es recupera d’una vida d’excessos i abandó, alhora que lluita contra la seva obsessió per Omar (Álvaro Cervantes), un compositor de música publicitària atrapat en una crisi existencial i creativa.

En aquest blog, també:

Fitxa de la pel·lícula

Entrevistes:

Iván Morales: “Som un país que no s’atreveix a parlar de la lluita de classes”. Xavi Serra [XS] entrevista el director del film [IM], al diari Ara. XS: Una cambrera que es recupera d’un accident mentre enllesteix un documental pasolinià sobre el desamor; un músic de trap que es refugia en els ‘jingles’ de publicitat; un ‘dealer’ reconvertit en zelador d’hospital i enamorat d’una exaddicta enganxada al record d’una nit de festa memorable. Són les quatre ànimes perdudes d'”Esmorza amb mi”, (..) la primera pel·lícula que dirigeix Iván Morales (Barcelona, 1979), conegut sobretot per la seva tasca com a dramaturg i director teatral. (..) “Esmorza amb mi” radiografia la fragilitat emocional de quatre personatges a la deriva, però també la seva resiliència i capacitat de transformació. Un retrat amb tocs generacionals que Morales filma amb la intensitat dels debutants que salten al buit sense mirar enrere. XS: Va començar a escriure el guió d’”Esmorza amb mi” fa vint anys. Per què ha trigat tant a convertir-se en pel·lícula? IM: Hi ha vegades que l’espurna apareix en un moment donat, però tu has d’anar madurant les idees. Quan vaig escriure “Esmorza amb mi”, amb vint-i-pocs anys, venia d’una trajectòria relativament prometedora al cinema. Havia venut un guió de llarg amb 19 anys i després vaig escriure “El truco del manco”, que es va endur tres Goya. També havia dirigit un parell de curts que havien anat bé per festivals. Aquella primera versió d’”Esmorza amb mi” sorgia d’una necessitat per representar la gent de Barcelona de la meva generació, perquè sempre que la veia representada era en relats escrits des de Diagonal en amunt, amb condescendència o miserabilisme, sense espai per a la nostra quotidianitat afectiva. Jo volia parlar de com estima la gent de classe treballadora, i no posar el focus en la precarietat econòmica; més aviat en la superació de les precarietats emocionals. XS: I què va passar? IM: Vam trucar a totes portes, però vam topar amb la crisi del cinema d’autor d’aleshores, que va arrasar les pel·lícules de classe mitjana. Això em va provocar un ‘baixon’ molt gran, perquè m’apropava als 30 i sentia que m’estava enfocant cap a un camí que no anava enlloc. Aleshores vaig decidir fer una obra de teatre molt possibilista i econòmica per treure’m aquella frustració, que va ser “Sé de un lugar”, i va funcionar tan bé que em va proporcionar una trajectòria com a director teatral. I quan vaig adaptar “Esmorza amb mi” al teatre, el productor Roger Torres em va demanar si voldria portar al cinema aquella història. XS: En aquests vint anys la seva generació s’ha fet gran, i també els personatges del guió. Com ha canviat això la història? IM: Abans tenien vint-i-pocs anys i ara estan entre els trenta-pocs i els quaranta-molts. Però no vaig revisar gaire l’antic guió. Jo he canviat, però el tema i l’espurna no. Seguia sentint la necessitat d’escriure una carta d’amor als amics i amigues que m’han ensenyat a estimar. I en tot moment he intentat fer una pel·lícula del seu moment, del 2025 (..). XS: Abans parlava de la manera d’estimar de la classe treballadora. Com és? IM: A veure, des de l’alienació és difícil connectar amb els altres. L’alienació de classe va acompanyada de precarietat econòmica, indefensió apresa i falta de legitimitat. És la sensació de no ser prou bo per tenir un espai social i afectiu. Quan ets de classe treballadora l’amor propi està molt amenaçat. I si no tens amor propi, tot és més difícil (..) XS: Els personatges d’”Esmorza amb mi” estan desconnectats del seu passat. Amb la música que feien de joves, l’estil de vida que portaven… I tampoc són tan grans. IM: Perquè tothom ha de canviar de pell de tant en tant, encara que no vulgui. Sentir desamor vol dir que els pilars que abans et sostenien ja no ho fan. Has d’assumir que la construcció identitària que t’havies fet ja no serveix. El desamor és una cura d’humilitat que passa per acomiadar-se de qui eres. I és dolorós acomiadar-se de parts de tu que semblaven indispensables en la teva identitat. Hi ha moments que entens que només mirant de cara la teva ferida pots trobar la llum per tenir ganes de seguir caminant, però el més normal en aquest món és mirar cap a una altra banda, evadir-te. Els personatges d’”Esmorza amb mi” ja no poden mirar a una altra banda, han d’enfrontar-s’hi ells mateixos… I han de mirar-se amb admiració i valorar la seva capacitat per no rendir-se, passi el que passi. XS: El cinema actual tracta aquest tipus de personatges millor que fa vint anys? IM: En general, som un país que no s’atreveix a parlar de lluita de classes, és un tabú. I si col·lectivament no ens hi atrevim, és normal que la majoria de les nostres experiències culturals i relats siguin aspiracionals. Quan vas al cinema o veus una sèrie, potser ho passen malament o estan confosos, però mira quines cases tenen. La consciència de classe és un tabú en els nostres relats audiovisuals i teatrals. (..) I de vegades hi ha una certa impostura en el cinema a l’hora de filmar, per exemple, com viu la gent humil (..) XS: Fer cinema et desclassa? IM: Sí, exacte. Primer de tot, perquè no hi ha consciència de classe. Enric Auquer em va dir una vegada que en el món de la cultura el secret és que la gent sàpiga que pots fer de pobre però sense ser pobre. Si et veuen pobre, em venia a dir l’Enric, s’ho pensen molt abans de fer res amb tu, perquè la pobresa s’encomana. La cultura és un entorn molt desclassat. Però jo soc molt tossut, i segueixo vivint al Raval, perquè no vull que el meu privilegi com a artista afecti la meva mirada. (..) Part de la meva necessitat com a artista era no oblidar d’on vinc ni qui són els meus amics, la gent que m’ha ajudat a construir-me. XS: El final de la pel·lícula sembla apostar per un model de relació que supera els binomis clàssics de parella, una altra manera d’estar junts i d’estimar-nos més col·lectiva. IM: És que les ciutats ultracapitalistes en què vivim només ens ofereixen un espai de relaxament espiritual associat a la parella normativa, però això és un suïcidi espiritual, perquè som animals socials i de tribu i hem de trobar la manera de conviure entre nosaltres (..)

Álvaro Cervantes: “El que ens mou a la vida és l’amor, per això el desamor és tan dolorós”. Bernat Salvà [BS] entrevista l’actor [AC] del film, al diari El Punt Avui. BS: Intèrpret precoç, que ja vam entrevistar en aquestes pàgines fa 17 anys per “El juego del ahorcado”, Álvaro Cervantes (Barcelona, 1989) ha desenvolupat la major part de la seva carrera al cinema (..) i a la televisió (..). A “Esmorza amb mi”, film basat en l’obra de teatre homònima del seu director, Iván Morales, interpreta un cantant de ‘hip-hop’ en crisi en una història de vides encreuades de quatre personatges que lluiten per recuperar la fe en ells mateixos i en l’amor. L’acompanyen en el repartiment Marina Salas, Ivan Massagué, Anna Alarcón i Oriol Pla. El film es va presentar en el darrer Festival de Màlaga, on va rebre quatre premis de la secció Zonazine: millor pel·lícula, actriu (Anna Alarcón), actor (Iván Massagué) i premi del públic. Álvaro Cervantes va guanyar el premi a millor actor de la secció oficial per un altre film, “Sorda”. BS: El 2007, Iván Morales el va dirigir al curt “Dibujo de David”. “Esmorza amb mi” és una retrobada o mantenien lligams? AC: Des de llavors, hem somiat molts cops fer pel·lícules junts i hem intentat engegar projectes que no han acabat de sortir, perquè el cinema és molt difícil. I per fi, gairebé vint anys després, ha arribat la pel·lícula, la seva ‘opera prima’, i hem pogut compartir-la. L’Iván ha tingut una trajectòria molt sòlida durant tot aquest temps, sobretot en l’àmbit teatral, com a dramaturg i director, amb obres que crec que han marcat molt l’escena de Barcelona. BS: L’ha seguit de prop? AC: Recordo veure la seva obra ‘Sé de un lugar’ i sortir-ne molt impressionat (..). I així fins a arribar a l’obra de teatre ‘Esmorza amb mi’, que també vaig veure en el seu moment i em va agradar molt. Penso que la pel·lícula tenia el suport de l’obra de teatre prèvia i de l’ofici incontestable de l’Iván a l’hora de treballar amb els actors i de generar un text molt sòlid. A part de ser un gran guia per als actors, ja que ell també ho és, els seus guions són una partitura molt ben treballada que funciona a la perfecció. Si confies en la partitura, el tema acaba sonant. BS: Els d’”Esmorza amb mi” són personatges amb dificultats per relacionar-se i trobar el seu camí. AC: Crec que gairebé són motxilles que carreguen els personatges. Són una ferida oberta i, per mi, aquesta ferida oberta és la manera de vincular-se profundament amb la resta de persones. Sento que he fet amics de veritat quan m’he obert cap a ells. (..) En el cas de l’Omar, és un personatge que se sent molt sol, que no és el mateix que estar sol i viure la solitud en plenitud. Se sent sol perquè ve d’un moment de molta explosió i exposició en què s’ha perdut, i necessita reconnectar però no sap com fer-ho. BS: Per reconnectar cal obrir-se? AC: Sí, és obrir-se i també acceptar el dolor d’aquell moment. Penso que, al final, ens hem de reconciliar amb el desamor, amb la idea que, en un moment o altre, sempre apareix a la nostra vida. El que realment ens mou a la vida és l’amor, i per això el desamor és tan dolorós. M’agrada que a la pel·lícula el desamor es tracti des d’un lloc molt lluminós, no des de la toxicitat que estem acostumats a veure a la pantalla. Hi ha una voluntat de prendre’n consciència. Els personatges estan en un moment molt incipient, però la pel·lícula apel·la a aquesta llum, a aquesta reconciliació amb el dolor, i al fet de travessar-lo. Només estant bé amb un mateix es pot arribar a connectar amb els altres, sense intentar suplir els buits propis amb altres persones. Al final, penso que moltes vegades l’enamorament té més a veure amb un mateix que amb l’altra persona: amb les ganes que tens, amb el que hi projectes, amb el que hi vols veure, amb el que sents que et falta i t’imagines. I, de vegades, els amors són històries que un es munta i que no existeixen. És una mica el que li passa a l’Omar: s’ha inventat un amor que no existeix i necessita primer mirar-se a ell mateix i curar-se per poder avançar (..)

***

FOTOS: “Esmorza amb mi” (Filmax)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!