Club 7 Cinema

A Mèxic, avui en dia. La Rita és una advocada d’un gran bufet que un dia rep una oferta inesperada: ajudar el temut cap d’un càrtel a retirar-se del seu negoci i desaparèixer per sempre convertint-se en la dona que ell sempre ha somiat ser: Aquesta és la sinopsi d’Emília Pérez, de Jacques AUDRIARD, comèdia musical de crim i transsexualitat, el personatge principal de la qual, que dona nom al film, s’ha inspirat en un capítol de la novel·la ‘Écoute‘, de Boris Razon del 2018 i compta amb cançons de Camille, música de Clément Ducol, coreografia de Damien Jalet i està protagonitzada per Karla Sofía Gascón, Zoe Saldaña, Selena Gomez, Edgar Ramírez, Adriana Paz, Anabel López.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Unifrance, altres enllaços.

Festivals i premis: Festival de Canes 2024 – Competició, Premi del Jurat i de Millor Interpretació Femenina (Adriana Paz, Zoe Saldaña, Karla Sofía Gascón, Selena Gomez) | Festival de Sant Sebastià 2024 – Perlak | 10 nominacions als Globus d’Or (Millor Musical o Comèdia, Millor Director, Millor Guió, Millor Actriu en un Musical o Comèdia -Karla Sofia Gascón-, 2 millors actrius secundàries – Zoe Saldana, Selena Gómez-, Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa, Millor Banda Sonora, 2 millors cançons -‘El mal’ i ‘Mi camino’) | Altres festivals, premis i nominacions.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DEL FILM A CATALUNYA:

El foc d’encenalls d’un ‘film trans’, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) Amb “Emilia Pérez”, però, [Jacques Audriard] sembla haver-se desinhibit amb un film transgènere que, abordant un tema tan terrible com el narcotràfic, barreja el musical amb el melodrama, tot i que més aviat barreja el serial, el ‘thriller’ i la comèdia almodovariana. Ho fa a propòsit d’un personatge transsexual que, passant de ser home a dona a través d’una operació quirúrgica definitiva, també viu una transformació moral (..). Embolica que fa fort. La ficció pot ser un lloc per a la fantasia utòpica, o potser simplement per realitzar un deliri de la imaginació, però no cau Audiard en una certa banalització? A vegades pot fer aquesta impressió, mentre que tot plegat té alguna cosa efectista. (..) Amb girs de guió truculents, números musicals no gaire inspirats a excepció del primer amb Saldaña, el globus es desinfla: foc d’encenalls.

Un ‘narcomusical’ trans ostentós per fora i buit per dins, crítica de Paula Arantzazu Ruiz, al diari ‘Ara‘: (..) el film s’esgota en la descripció del seu enunciat: “Emilia Pérez” és (..)  un musical trans que explica amb cançons la història d’un narcotraficant mexicà que fa la transició a dona (..). El film també és, lamentablement, una oportunitat perduda per aprofundir en el submon criminal mexicà i en el xoc de sensibilitats entre els imaginaris masculins i femenins personificat en la seva protagonista. Audiard passa de puntetes per aquests dos pilars conceptuals i, per tant, la solemnitat i autoritat de la seva posada en escena descol·loca per complet. Tampoc encerta quan la pel·lícula flirteja narrativament amb el format del serial i encara menys amb les cançons, petites píndoles musicals que aspiren a ser operístiques i es queden en un no-res, perdudes en la velocitat i vacuïtat de la proposta.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE CANES:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Salt a l’abisme a Canes: un musical trans amb narcos i Selena Gomez: (..) “Emilia Pérez” (..) és un temerari salt a l’abisme que no té comparació amb cap pel·lícula anterior del director: un musical sobre el líder d’un càrtel mexicà que vol canviar de sexe i de vida. El francès es posa el barret de mariachi per dirigir aquest culebró arravatat i ple de girs inversemblants en què els números musicals van del duet íntim a la coreografia multitudinària. La història de la narco transsexual es narra des del punt de vista de l’advocada brillant –però frustrada professionalment– que l’ajuda a deixar enrere la seva vida de crim, una Zoe Saldaña (..) [que construeix] un vincle d’amistat transformadora amb la protagonista, a qui interpreta l’actriu trans madrilenya Karla Sofía Gascón. (..) En l’ambició artística d’”Emilia Pérez” hi ha alguna cosa de disbarat a contracorrent que l’emparenta amb altres musicals desencaixats, com “Ballar en la foscor” o “Anette”, sobretot en escenes tan passades de voltes i kitsch com el número musical en una clínica de canvi de sexe, però el film d’Audiard va coix de solidesa i entitat, i fins i tot d’autèntica bogeria. És inevitable pensar què hauria fet Almodóvar amb aquest laberint de passions tèrboles, i també imaginar com seria el film amb un director i un repartiment realment mexicans, tot i que l’artifici inherent al gènere musical dissimula prou bé l’amanida de cultures i accents.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’ ‘Emilia Pérez’, una heroïna trans a la conquesta de la Palma d’Or: (..) cal ser un autèntic temerari –un temerari genial– per atrevir-se a fer una pel·lícula com la que va presentar ahir a concurs al Festival de Canes: “Emilia Pérez” és un culebró musical sobre un narcotraficant que canvia de sexe, rodat a Mèxic i parlat en anglès i espanyol, idiomes que Audiard no parla. I resulta molt temptador aventurar-se a predir que, gràcies a ell, el francès podrà col·locar a la seva vitrina una segona Palma d’Or al costat de la que ja va guanyar el 2015 per “Dheepan”, en part perquè la seva exuberància, el seu esperit feminista i la seva audàcia sens dubte enlluernaran la presidenta del jurat, Greta Gerwig (..). Un senyor de la droga que decideix canviar de sexe per ser finalment capaç de viure com la dona que sempre ha sigut, i que després de fer-ho es converteix en una heroïna del poble anomenada Emilia Pérez, encarnada per l’actriu andalusa Karla Sofía Gascón. El retrat que en fa Audiard arriba a dimensions gairebé mitològiques, erigit en símbol de la llibertat individual en un país podrit fins al moll de l’os, i per traçar-lo la pel·lícula avança a través d’episodis melodramàtics febrils i, sobretot, d’una successió d’interludis musicals que inclou una coreografia inspirada en les de Busby Berkeley a ritme d’una tonada sobre vaginoplàsties, una melodia tontipop il·lustrada amb el tipus de videoclip que projecten a les pantalles dels karaokes, una balada que bé podria haver firmat Shakira, un parell de balls en què l’actriu Zoe Saldaña –portentosa– es mostra posseïda per Lola Índigo i una cançó com les de Selena Gomez interpretada per… Selena Gomez, la feina actoral de la qual, això sí, és la baula més feble. El resultat és una pel·lícula molt més boja del que suggereix el que acabem d’explicar, i té moments en què voreja el ridícul, tot i que són molts més aquells durant els quals s’acosta al sublim.

Carlos F. Heredero, a l’article per a ‘Caimán’ -: La sorpresa era aquesta. Una producció francesa amb forma de musical parlat i cantat en espanyol per explicar un ‘narcocorrido’ mexicà de temàtica trans i nítida inspiració queer elaborat amb materials narratius de telenovel·la barata de sobretaula. Difícilment hi haurà qui s’atreveixi a saltar tan lluny amb aquesta mena de material. Però encara quedava una altra sorpresa més gran: que aquesta operació acabés per caure dempeus malgrat que no sempre surt ben parada de tots els reptes que es posa a si mateixa. La idea que un poderós, amenaçant i criminal capo del narcotràfic (Manitas) vulgui convertir-se en una dona perquè és el somni de tota la seva vida i que, un cop operada la transformació ginecològica, aquesta corri paral·lela a la transformació moral, de manera que l’assassí d’abans es converteixi ara en benefactora de les víctimes de la violència (Emilia Perez) és tan acientífica i tan delirant com la presumpció de tots els qui extreuen del film, sense cap mena de distància irònica, la conclusió que la maldat és una propietat intrínseca de la testosterona. Una interpretació que a més dóna l’esquena al format estilístic mateix de la pel·lícula, que és precisament el d’un musical hiperestilitzat que no aspira a assentar cap tipus de tesi realista, sinó a fantasiejar –amb explícita distància irònica, en el límit del que és estrictament ‘camp’– sobre una història improbable que sembla extreta d’un pulp de quiosc tan barat com els que s’exhibeixen a les pròpies imatges. (..) El gran descobriment del film és l’actriu trans espanyola Karla Sofía Gascón, capaç d’injectar convicció i autenticitat a Emilia Perez, la renascuda heroïna que es trobarà a si mateixa no només en abanderar la causa de reparació moral de les víctimes, sinó també en enamorar-se d’una altra dona. (..) La sorpresa va resultar majúscula i les apostes es van disparar immediatament. Ahir mateix compareixia una obra de molta substància (Caught by the Tides, de Jia Zhang-ke), però les rotllanes del festival es van afanyar a dictar sentència: si el certamen vol una Palma d’Or popular d’acord amb els temps que corren, ja tenen a “Emilia Perez”. I no seria descartable.

Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -també publicat a Facebook-: Jacques Audiard construeix una extravagància. Emilia Perez és una mena d’òpera pop amb aires de narco queer. La fórmula desconcerta i pot ser acusada de ser una extravagància oportunista, de ser la clàssica pel·lícula llaminera que el públic dels festivals vol veure per poder dormir amb certa tranquil·litat i utilitzar tota mena d’adjectius elogiosos. (..) En el cas “Emilia Perez” és de justícia afirmar que és una gran pel·lícula, una comèdia musical molt brillant. Però no n’hi ha prou amb adjectivar les seves bondats, cal indagar a les seves arrels. En primer lloc, convé assenyalar que estem davant d’una pel·lícula produïda per Yves Saint Laurent, productora de tres pel·lícules del festival, que imposa al vestidor el seu look conscient que el cinema pot ser més rendible que la passarel·la. En segon lloc, hem de tenir present que “Emilia Perez” parteix d’una banda sonora la música de la qual està escrita pel compositor francès Clément Ducol amb lletres de la seva dona, la cantant Camille. Jacques Audiard havia vist l’espectacle ‘Music Hole’ i li va passar a Ducol el llibret d’una òpera ambientada al món del narcotràfic. En el procés de producció va treballar l’equip tècnic que havia col·laborat amb el grup Sparks al procés de composició d’”Annette” de Leos Carax. Al principi, els músics van pensar en la fórmula del musical clàssic, però a mesura que entraven al projecte van buscar ritmes urbans, musicalitats d’arrels mexicanes i van realitzar un curiós treball de música electrònica. A partir d’aquesta base, Jacques Audiard va treballar amb el coreògraf belga Damien Jalet, del qual havia vist l’espectacle estrenat a Mèxic, ‘Omphalos’. Amb tota aquesta suggerent base es va anar gestant una pel·lícula que explora amb un ritme frenètic una història que segueix una certa tradició del musical per trobar els seus vincles amb l’actualitat. “Emilia Perez” pot ser considerada com una pel·lícula que explora un joc de dualitats permanent. Al centre de la història hi ha un narcotraficant anomenat Manitas que es converteix en la santa Emilia Perez. Tant el personatge del botxí com el de la redemptora estan interpretats per Karla Sofía Gascón. Aquest personatge es mou entre culpa i redempció, en la possibilitat d’abandonar el crim per dur a terme una regeneració personal. En el seu camí anul·la la seva condició masculina per assumir la consciència de la feminitat vista com a alteritat binària. Audiard no para de mostrar com entre el bé i el mal, hi ha punts intermedis que provoquen que alguna cosa es trenqui de manera permanent. Amb aquest personatge hi ha el de Rita (Zoe Saldaña), una advocada que comença cantant que està cansada de tapar casos de violència i de silenciar la corrupció del govern, però que acaba transformant-se en una arribista. Rita vol ajudar Manitas a convertir-se en una altra persona, però pel camí va observant com sorgeixen les seves contradiccions personals i com la pretesa puresa ètica comença a corrompre’s. A l’altre extrem hi ha Jessie (Selena Gómez), que interpreta la dona del mafiós a qui se li ha ocultat la història i es troba que després de la suposada desaparició del seu home, apareix una dona que es vol apoderar dels seus fills. Audiard, que al llarg de la seva filmografia ha estat un cineasta preocupat per les formes de violència relacionades amb la masculinitat, parteix d’un guió que trenca l’estereotip de la masculinitat del narcotraficant, però no trenca amb els tòpics del gènere. El resultat és un relat ple de girs que assumeix la condició de ser una pel·lícula d’acció que acaba parlant d’una societat marcada per la violència de l’interior de la qual resulta difícil escapar-se ja que hi ha alguna cosa oculta que sempre sorgeix a la superfície. En aquesta societat plena de cadàvers, el bé només sobreviu quan adquireix la condició de màrtir, però corre el perill de santificar-se i, per tant, momificar-se.

Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: Audiard s’ha tornat boig? És el primer que hom es pregunta en enfrontar-se a “Emilia Pérez”, una d’aquelles pel·lícules que no deixa ningú indiferent i que pot ser elevada per uns a la categoria d’obra mestra i defenestrada per altres amb el terme d’escombraries (tots dos extrems es van experimentar a Canes). Amb una mica del cinema de Carlos Reygadas i Michel Franco barrejat amb el de Pedro Almodóvar, el de Jacques Demy i un final de pur western, “Emilia Pérez” ratifica el mestratge narratiu, el geni per a la posada en escena i la inesgotable inventiva visual del director francès, però també genera interrogants del tipus: Per què? Per a què? Quin és el sentit de fer un film com a “Emilia Pérez”? (..) El cert és que, amb 72 anys, el prestigiós realitzador francès dóna mostres d’una llibertat, una ambició i una aposta pel risc que sempre és de celebrar (..).

Sergi Sánchez, a Facebook: És el musical un gènere mestís, afí al que és mutable, que transforma tot el que toca. És gràcies a ell que, a “Emilia Pérez”, que el francès Jacques Audiard va presentar ahir a competició a Cannes, un thriller sobre el món del narcotràfic es converteix en melodrama, o el que és el mateix, en un drama que treu la música que porta a dins. Ho fa amb una protagonista singularíssima: el Manitas (..). El resultat és una pel·lícula que camina amb convicció entre allò sublim i allò ridícul, gens avergonyida de la seva condició de culebró desaforat. (..) Audiard, que portava donant voltes al guió des de fa més de dos anys i el primer objectiu del qual era fer una òpera, ens empeny que combreguem amb rodes de molí, i que comprem una decisió que sobre el paper pot resultar molt discutible: que, quan un assassí sanguinari sigui la dona que sempre va somiar, es transformi en una santa, disposada a redimir-se dels seus crims perpetrats com a home. La veritat és que el més interessant de la pel·lícula és que aquesta transició moral funciona dramàticament, i coincideix amb la fluïdesa de gènere del mateix film, que transita del musical al drama i després al thriller i després al musical i després al culebró i una altra al musical i finalment a la tragèdia, amb un admirable desvergonyiment. Cineasta mercurial com pocs, Audiard demostra que no tem el cinema popular, ni tampoc que l’acusin de banalitzar la violenta realitat de Mèxic. Aquí no es tracta de cantar bé, sinó de cantar els sentiments. Jacques Demy, que va guanyar la Palma d’Or el 1964 amb la fundacional “Els paraigües de Cherburg”, hauria aplaudit una pel·lícula com “Emilia Pérez”. Karla Sofía Gascón brilla en el doble paper de príncep dels narcos i epifànica benefactora dels familiars dels desapareguts que ell mateix va ordenar enterrar en fosses comunes. Ja està acaronant el premi a la millor actriu. Una nota discordant: Selena Gómez com a esposa del Manitas, molt incòmoda parlant en espanyol.

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’ Audiard enlluerna Canes amb un musical ‘queer’: Jacques Audiard sembla haver enlluernat el festival de Canes amb “Emilia Pérez”, un musical hibridat amb elements melodramàtics (..). El nou film del cineasta francès s’ha celebrat com una brillant faula ‘queer’, una aposta arriscada guanyada amb llibertat i audàcia. Tanmateix, també ha generat dubtes, com ara els que vol plantejar aquesta cronista. “Emilia Pérez” sembla calculada per impressionar fins a caure en els cops d’efecte. No discutirem que un gènere, i més el musical, pot justificar tota mena de llicències, però com es fa present una qüestió tan dolorosa com la dels desapareguts (a causa de la criminalitat del narcotràfic o de la repressió política) pot semblar d’una frivolitat irritant. Pot considerar-se que, essent fins ara un cineasta força testosterònic, Audiard fa la pròpia transició cap un ‘cinema ‘queer” amb el qual qüestiona la violència masculina. Ell ja deu saber que la cosa no és tan simple per creure que una “feminització” (un “esdevenir dona”) canviaria per si la societat. Però juga amb la idea amb puerilitat. Fins que, de fet, surt com Manitas perviu en el cos d’Emilia. Tot plegat té alguna cosa de foc d’encenalls, però el film pot enllaminir amb la seva voluntat de sorprendre i les coreografies amb les cançons compostes per Clément Ducal amb lletra de Camille. I tots van vestits d’Yves Saint-Laurent, que paga part de la festa.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) una pel·lícula estranyíssima, en més d’un sentit incomprensible, que barreja un assumpte super delicat com la violència de gènere, la desaparició de dones i el rol dels narcos en aquests crims amb una telenovel·la musical composta en francès i traduïda al castellà. És absurd? Sí, ho és, des del principi fins al final. Funciona? En cert sentit sí i molt bé. En altres, no tant. (..) El nucli central de la pel·lícula del realitzador d’”Un profeta” passarà pel treball social que fan, mitjançant una ONG, [Emilia] i Rita, ocupades a defensar víctimes de femicidis per més que una els va cometre –en la seva versió anterior, masculina i violenta– i l’altra va defensar-ne diversos causants. És aquí on la pel·lícula comença a tornar-se problemàtica. Hom pot acceptar el concepte i el to musical, assumir que, dins de com n’és d’extravagant la proposta, les coses funcionen més o menys bé (Saldaña ho fa tot a la perfecció), sentir que Audiard captura el pols excessiu de la seva trama a tall de culebró passat de rosca, però quan tot el ‘combo’ esdevé polític en el sentit més cras i oportunista, “Emilia Pérez” voreja l’abjecció. Deixa de ser un joc per ser un problema. En els seus propis termes, la pel·lícula està aconseguida i és efectiva. Les cançons no són gaire memorables que diguem –més enllà d’alguna excepció–, però donen a la pel·lícula una energia i vitalitat que la treuen del més previsible drama social sobre la violència a Mèxic. I aquest malbaratament d’idees de posada en escena és el que ens fa passar de llarg molts dels seus problemes: que la transformació de Manitas a Emilia és força impossible –no en l’aspecte físic sinó psicològic–, que per una llarga estona no hi ha cap conflicte, que Saldaña desapareix del mapa força temps (sense ella, la pel·lícula cau) i que el personatge d’Emília, molt ben encarnat per l’espanyola Gascón, no és altra cosa que una creació artística sense cap mena d’agafador lògic. Hom es deixa portar, de tota manera, per l’energia, la posada en escena intensa i la incredulitat que segon a segon proposa “Emilia Pérez”. Cal prendre una mica de distància dels seus mecanismes més funcionals i manipuladors per comprendre que en el fons és una pel·lícula que es pren massa a la lleugera i d’una manera excessivament irresponsable un fet polític terrible com són les víctimes del narcoterrorisme a Mèxic. És cert que hi ha moltes opcions estètiques i de gènere per tractar el tema, però aquesta mena de karaoke pop no sembla, convinguem, el més adequat (..).

Sandra Onana,a la crònica per a ‘Libération’: (..) “Les Olympiades” ja desprenien una sensació d’arbitrarietat. Però res en comparació amb la demostració de força d’aquesta superproducció que té lloc a la capital mexicana, rodada en castellà en un estudi d’Ile-de-France amb zero caps de cartell mexicans. (..) Audiard torna estar exagerant el paper del neoconvertit als temes de l’època, després d’haver-hi afegit el talent del compositor Camille i una nova guàrdia de coreògrafs per imaginar les seves escenes musicals hipervoluntaristes a millor glòria de l’autodeterminació de gènere: la tornada “Vaginoplàstia!” Rinoplàstia!” podria ser una fita. Pel que fa al to, té l’aspecte d’una ‘start-up’ imitant Almodovar, fent equilibri entre el ‘camp de brocante’s i les metralladores del thriller d’acció. Bàsicament, els punts cecs són evidents. Aquesta història de redempció oferia una possible perspectiva entre les restes introbables d’un Mèxic arrasat per les seves bandes –cents de milers de persones desaparegudes que Emilia Pérez, la primera responsable, s’esmerça a trobar– i la desaparició simbòlica del cos del marit. Llàstima per a nosaltres. “Emilia Perez” demostra que pots fer una pel·lícula alfa amb un tema ‘queer’, perdre el nord de la modernitat creient que l’estàs atenent, signar una pel·lícula d’explotació on el zel progressista es desqualifica.

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’ Jacques Audiard sorprèn amb un altisonant melodrama musical: (..) Es fa inevitable convocar a Almodóvar i els seus encesos melodrames transvestits. De igual manera no podem dissimular el deute contret amb el melodrama més extrem i intens emparentat amb la telenovel·la fulletinesca. Una pel·lícula ben intencionada que parla de redempció i de segones oportunitats així com de la impossibilitat tràgica d’escapar del destí. Tot i l’atreviment d’Audiard de bastir un melodrama sublimat pel musical el resultat final és altisonant i cau en el ridícul en ocasions.

Altres reaccions.- Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5. Peter Debruge, ressenya per a ‘Variety’.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ:

Paco Vilallonga, a la crònica per al ‘Diari de Girona’: Presentada a la secció “Perlas”, també s’ha pogut veure a Sant Sebastià “Emilia Perez”, l’arriscadíssim film de Jacques Audiard que es confirma com una de les pel·lícules de l’any i una de les clares favorites a la cursa dels Oscars. Guanyadora del premi (coral) a la millor interpretació femenina i el Premi del Jurat a Canes, “Emilia Peréz” és un film volcànic, original, que trenca constantment els codis i juga amb les expectatives de l’espectador.

ENTREVISTES:

Jacques Audriard: “La violència t’intenta atrapar, no et vol deixar escapar”. Bernat Salvà [BS], amb el director [JA], al diari ‘El Punt Avui‘: (..) BS: La transformació del personatge de Manitas a ‘Emilia Pérez’ no és només un canvi de gènere i físic, és com si canviés també l’ànima del personatge. Ja era així a la novel·la? JA: No, el que hi havia al llibre era només aquesta idea del canvi de gènere, però tota la resta és absolutament inventat. És el tipus de coses que busques quan et planteges una transformació important del personatge. BS: La pel·lícula també es caracteritza per un compromís social contra la violència. Es diu que el cos també pot ser un motor del canvi social. Ho creu? JA: Sí, ho pot ser des del moment que es posen en qüestió les assignacions de gènere. El personatge d’Emilia Pérez pensa realment que farà el bé. Ha provocat el mal absolut i vol reparar el que ha fet. Em fa il·lusió la idea que pot aconseguir-ho, encara que quan ho intentes, la violència t’intenta atrapar, no et vol deixar escapar. (..) BS:  Ha comentat que els intèrprets han participat en la creació dels personatges. JA: Sí, és cert que els actors han influït en el guió. (..) BS:  Hi ha una idea de violència associada al patriarcat i una manera de resoldre els conflictes per part de les dones diferent. JA:  Sí, és clar, això formava part integral del projecte. Jo tenia una visió operística del tema, i concebia els personatges com arquetips, de la feminitat i la masculinitat, com passa a l’òpera. En tot moment ho he plantejat com si estigués fent una òpera. (..) BS: Fa pel·lícules d’autor i, dins aquest tipus de cinema, cada projecte que fa és completament diferent, s’arrisca. Hi ha gent que sempre fa el mateix. JA:  No tinc aquesta sensació. (..) Potser podria dir que faig sempre el mateix film, però en formes diferents. Per exemple, hi ha un tema que es repeteix als meus films, que és el canvi de vida. Pel·lícules com “De tant bategar se m’ha parat el cor” o “Un profeta”, en general, plantegen qüestions com: “A quantes vides tenim dret?” “Si la primera costa tant, quant costarà la segona?” D’això parla “Emilia Pérez”, planteja aquest debat. D’alguna manera, jo faig sempre les mateixes pel·lícules.

Jacques Audiard: “Les tragèdies s’han de cantar i ballar”. Xavi Serra [XS] recull declaracions del cineasta [JA], al diari ‘Ara‘: (..) XS: “Emilia Pérez”, que s’estrena aquest dijous als cinemes, explica la història del narco mexicà i l’advocada que l’ajuda a canviar de gènere, de vida i de moral, i ho fa amb l’ímpetu del ‘thriller’ criminal, la intensitat del melodrama i la vehemència del musical. No és una manera de dir: la pel·lícula barreja tots aquests gèneres en una coctelera fins a perdre el sentit, fins i tot amb un punt d’inconsciència. [JA]: No pots fer una pel·lícula com “Emilia Pérez” amb por al què diran –diu–. No s’ha de tenir por al ridícul ni al kitsch ni a la complexitat. La pel·lícula havia de desbordar els gèneres, moure’s entre el musical, la telenovel·la i el ‘narcothriller’, sempre en moviment, sense estabilitzar-se mai. XS: En un primer moment, el director de “Dheepan” volia rodar a Mèxic en escenaris naturals per aconseguir el màxim realisme, però després d’unes quantes visites al país va fer un gir de 180 graus. JA: Vaig decidir que ho rodaria en un estudi per obtenir la màxima estilització possible –diu el director–. Al cap i a la fi, quan introdueixes les cançons i el ball, la pel·lícula deixa de ser realista. A més, aquesta història és una tragèdia, i les tragèdies s’han de cantar i ballar. Els únics musicals que m’agraden, de fet, són els polítics, com “Cabaret”. Si vols parlar de l’auge del nazisme, fas “Cabaret”. Si vols parlar de la Guerra d’Algèria, “Els paraigües de Cherbourg”. (..) XS: Però el gran gir del càsting va ser donar a Gascón l’oportunitat d’interpretar el Manitas abans i després de la seva transició, un treball que inicialment Audiard volia que fessin dos intèrprets diferents. JA: Sí, tenia dubtes –reconeix el director–, però és per una cosa que va passar rodant “Els germans Sister”. Havia vist una foto del 1850 d’una dona amb bigoti que tenia un bordell i vaig voler incorporar-ho a la pel·lícula, així que vam fitxar una actriu trans estupenda i li vam posar un bigoti. I aquella mateixa nit la van haver d’ingressar per un edema facial. Després de moltes proves van concloure que no era cap al·lèrgia sinó una reacció psicosomàtica. I això em va fer dubtar, esclar.

Jacques Audiard: “Si una pel·lícula meva molesta els feixistes, em sento feliç”. Nando Salvà [NS], amb Audriard [JA], al diari ‘El Periódico‘: (..) NS:  ¿D’on prové el seu interès en el cine musical? JA:  El musical és un format que no conec gaire bé i amb el qual, francament, no disfruto gaire; en realitat, només m’agraden els musicals que no són comèdies romàntiques i, en concret, aquells que són pel·lícules polítiques (..) .I crec que aquest desinterès em va donar llibertat a l’hora de treballar en “Emilia Pérez” perquè ho vaig fer sense idees preconcebudes ni motllos als quals m’hagués d’ajustar. Això no vol dir que fos fàcil de fer-la. El format musical em va plantejar molts desafiaments i em va imposar incomptables limitacions. Ara que la pel·lícula està acabada, en tot cas, puc dir que encaixa a la perfecció en la idea que tinc d’una òpera moderna, plena de grans emocions i de gestos encara més grans. NS:  ¿Podria dir-se que “Emilia Pérez” és una pel·lícula transgènere? JA: Sí, i no només perquè està protagonitzada per una dona transgènere, sinó perquè transita constantment entre gèneres i tons, de la intriga criminal al cine de denúncia social, passant per la telenovel·la i el drama romàntic. Per fer-la vaig haver de treballar amb mètodes narratius dels quals fujo sovint, i per tant vaig haver de perdre moltes pors: la por de l’excés, la por del ridícul, la por de semblar kitsch. I jo, ho he de confessar, soc una persona molt poruga (..). NS: Hi deu haver gent que pensi que vostè no és el cineasta adequat per dirigir una pel·lícula que, com Emilia Pérez, parla de la xacra del narcotràfic a Mèxic. JA: Entenc que és estrany que un director francès com jo abordi el tema: hi ha molta gent que ho coneix més bé. Però el meu desconeixement no deslegitima la indignació que sento davant de qualsevol atac a la democràcia i els drets humans, i potser ser un outsider m’atorga una perspectiva diferent i estimulant. Una part de mi sent que, quan aconseguim abordar un tema tan seriós i tràgic a través d’una col·lecció de cançons i de números de ball vistosos, d’alguna manera ajudem a fer que un nombre més gran de gent sigui conscient de la situació. A més, crec que un personatge com Emilia Pérez, que s’allunya del món de les drogues al fer la transició d’home a dona, és especialment rellevant en una societat tan caracteritzada pel masclisme i el patriarcat com la mexicana (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!