Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

2 de febrer de 2025
0 comentaris

Altres veus: “El profesor de esgrima” / “Une affaire d’honneur”, de Vincent Pérez

París, 1887. En una societat en ràpida evolució, el duel és l’últim lloc on hom pot defensar l’honor. En Clément Lacaze, carismàtic mestre d’esgrima, es troba atrapat en una espiral de violència destructiva. Coneix la Marie-Rose Astié, una feminista avançada al seu temps, i decideix ensenyar-li el complex art del duel. Enfrontaran provocacions i s’uniran per defensar el seu honor respectiu: heus aquí la sinopsi d'”El profesor de esgrima” / “Une affaire d’honneur” / “The Edge of the Blade”, de Vincent Pérez, que s’ha estrenat a casa nostra.

Amb Roschdy Zem (Clément Lacaze),  Doria Tillier (Marie-Rose Astié de Valsayre), Guillaume Gallienne (Eugène Tavernier), Vincent Pérez (Louis Berchère).

Enllaços: Wikipédia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: A Contracorriente, EE: 24.01.2025, DF: Gaumont, EF: 27.12.2023. DI: pendent, EI: pendent.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

L’espiral de l’honor a la violència i de la violència a l’honor (Paco Vilallonga, Full de Sala del Cinema Truffaut): (..) El personatge al voltant del qual [Vincent] Pérez construeix la
trama de “El profesor de esgrima” és Clément Lacaze (Roschdy Zem), un dels mestres d’esgrima més prestigiosos de París, que es veu involuntàriament involucrat en un cas d’honor a partir de l’enfrontament entre un capità de l’exèrcit (paper que es reserva per sí mateix Vincent Pérez) i el seu nebot. A més, la situació es complica quan també s’hi involucren el company de Lacaze a l’escola d’esgrima que ambdós regenten (Guillaume Galienne) i sobretot Marie-Rose d’Astié (Doria Tillier), una feminista que reivindica el sufragi de les dones i que veu en els duels una molt perillosa i arriscada forma de defensar la igualtat entre homes i dones. Amb aquests ingredients, l’espiral de violència és inevitable i Clément Lacaze es veu abocat a posar en una balança
la defensa de la seva família davant els seus valors. // En l’acostament de Pérez a tot aquest material sembla haver-hi en tot moment una voluntat de fer un apropament al context de l’època [a França però ja a les acaballes del s. XIX, en concret, el 1887. Tot i que oficialment els duels estan prohibits i perseguits per la llei, continuen ben vius a la societat francesa de l’època, i són una via habitual per dirimir enfrontaments que tenen a veure amb l’honor o les disputes amoroses]. En aquest sentit, el film ens situa en el moment històric i la reconstrucció està a mig camí entre una radiografia de la societat parisenca i la comprensió del drama vital dels personatges. L’administració dels elements escenogràfics és impecable perquè no hi ha cap excés ni es cau en la temptació de l’exhibicionisme fàcil. Com a espectadors som testimonis d’aquest ‘in crescendo’ dels esdeveniments i d’una certa frustració en comprovar com els estrictes mecanismes de la defensa de l’honor condueixen sempre inevitablement cap a la violència. I com les conseqüències d’aquest ‘statu quo’ semblen més irrellevants que les causes que l’han provocat. // Potser el personatge més interessant de la pel·lícula sigui la feminista Marie-Rose d’Astié, que veu en els duels una oportunitat de defensar la igualtat de sexes. En la lògica dels codis d’honor de l’època resultava impensable que un duel a espasa o a pistola enfrontés un home i una dona. Per això, d’Astié provoca de forma conscient, però gairebé suïcida, per tal que li permetin batre’s amb un home com a forma de reivindicació feminista. La seva història s’enllaça amb la del mestre d’esgrima fins a conformar una trama que avança implacable en paral·lel al fresc històric. “El profesor de esgrima” és doncs un estimable drama d’època, d’una època en la qual els codis de l’honor estaven sovint per damunt de la racionalitat, la concòrdia i el diàleg.

La dona amb l’espasa (diari ‘El Periódico‘): (..) L’actor i director Vincent Pérez, que es reserva aquí el paper d’un militar de la vella estirp a qui li agraden els duels, barreja una història de duelistes, un mestre d’esgrima afectat pels traumes de la recent guerra i la reivindicació feminista. La combinació no acaba de funcionar en un relat desequilibrat, però té alguns conceptes i moments interessants. A més del personatge que representa el títol de la pel·lícula, el protagonisme l’assumeix també una decidida dona que vol formar una lliga femenina d’esgrima i no dubta a batre’s, pel seu honor, amb el director del diari que l’ha difamat.// Són els temps en què a França les dones tenien prohibit portar pantalons excepte si anaven a cavall o amb bicicleta. La reivindicació es barreja amb la cruesa dels duels amb floret, pistola o a cavall amb sabre; el sabre que mutila o talla una barbàrie legalitzada.

Vincent Pérez: “He participat en trenta grans combats al cinema”. Bernat Salvà [BS] hi entrevista l’actor i director [VP]: (..) BS: Ha fet moltes pel·lícules de capa i espasa, i ara, a més d’interpretar-la, en dirigeix una. Li agrada el gènere? VP:  Fa molt temps que volia fer una pel·lícula al voltant de l’art del duel. Hi ha moltes pel·lícules d’època, però el duel mai és al centre del relat, excepte a la pel·lícula “Els duelistes”, de Ridley Scott. Això és el que més m’ha interessat des del principi, explorar aquesta pràctica que existeix des de fa temps (..). BS: Per què va decidir barrejar personatges reals i ficticis? VP:  El personatge principal, de fet, és una mena de síntesi de la idea del mestre d’armes. Tenia molts exemples possibles, però al final vaig preferir poder-me projectar jo mateix en aquest personatge una mica desarrelat. Un personatge que jo diria que ha passat situacions d’horror i que es concentra en l’art del duel i en la projecció del seu art, potser per salvar vides. És una mena de samurai. Però és una combinació entre els mestres d’armes que he conegut personalment i també els personatges que després he trobat als documents. BS: Eren mestres d’armes amb qui ha treballat per preparar els films? VP: Jo he participat en trenta grans combats al cinema: “Fanfan la Tulipa”, “La reina Margot”… He tingut la sort de treballar durant sis mesos amb el mestre d’armes Bill Hobbs, que va fer “Els duelistes”. Quan anava a l’institut, el meu mestre d’armes es deia Lacaze, com el protagonista. Després hi ha altres personatges que estan inspirats en la realitat. El personatge de Marie-Rose Astié de Valsayre va existir realment i la pel·lícula li ret homenatge. BS: I quina pel·lícula volia fer? VP:  És una pel·lícula que parla del final d’una època, del que vivim, de les nostres experiències. Vull que la gent pugui projectar-se en aquesta història (..) Avui en dia, el que estem vivint, amb totes les guerres, amb l’arribada de la intel·ligència artificial, amb les noves tecnologies, com les pantalles envaeixen les nostres vides, patim pel que passarà amb els nostres fills… Hi havia quelcom semblant llavors. Era el final d’una època i el principi d’una altra, el principi de la industrialització, de l’electricitat… La pel·lícula reflecteix també la posició de l’home i de la dona en la societat. Són coses que trobo que coincideixen, també, amb la nostra època. (..) BS: La violència és part de l’essència de la humanitat? VP:  Sí, de fet això una miqueta és el que reflecteix la pel·lícula. En un moment determinat, penso que hi havia la necessitat també d’expressar tot això, l’absurditat de la violència. Penso que tenim aquest sentiment en el duel. Sobretot en l’últim tram de la pel·lícula, els homes s’enfronten i es dona una situació totalment absurda. Cal aturar-ho. L’espiral de violència existeix, la veiem també avui en dia, amb el que passa, per exemple, entre Israel i Palestina. La guerra destrueix la humanitat. (..) I això és realment el que passa, el que explica la pel·lícula. Hi ha una relació entre tots aquests personatges. Tots han patit una desfeta, una derrota humiliant, i són personatges que s’estan reconstruint i reparant. I la reparació, per a alguns, passa pel duel. Com si volguessin reescriure la història d’una guerra perduda. (..) BS: Per què posa sobre la taula el personatge femení i tot el tema de la dona? Sorprèn molt que a França la llei que prohibia a les dones portar pantalons es derogués el 2013. VP: És precisament tot el que vam descobrir. Increïble! Al principi volíem fer una pel·lícula sobre els homes i vam trobar aquest personatge tan increïble, que ens semblava interessant confrontar-lo amb els homes. Es tracta d’un personatge que va ser oblidat. En canvi era molt conegut durant aquesta època, van sortir molts articles i va dedicar part de la seva vida perquè les dones poguessin portar pantalons. Estava totalment prohibit a l’època. Amb l’excepció de George Sand i altres personatges importants de l’època, les altres dones eren multades si portaven pantalons. Era una manera de mantenir-les lligades a la seva cotilla. Era un personatge avançat al seu temps, representava el futur, el món modern.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!