Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Altres veus: El prestigi / The Prestige / El truco final (El prestígio) / Le prestige
Divisió d’opinions entre els crítics que han escrit sobre El prestigi, de Christopher Nolan. Des dels que la defensen, fins als que se la carreguen, passant pels que, tot i que no els ha convençut, es nota que en valoren positivament molts aspectes i s’ho han passat bé, mirant-la.
Fem un cop d’ull a aquestes altres veus, anant a "Vull llegir la resta de l’article". Pel que fa a la meva opinió, sobre aquesta pel·lícula, hi podeu accedir clicant aquí: El prestigi / Vador
Xavi Serra (Benzina núm. 11, gener de 2007) és dels que en diuen "no, però sí". Comença afirmant que Christopher Nolan continua exhaurint el crèdit que molts li vam concedir enlluernats per la complexa i fascinant Memento. Tanmateix, quan analitza El prestigi, assegura que la solvencia narrativa -de Nolan- es manté inalterable, que el film té la factura d’una gran producció d’època, que la direcció és elegant i que els actors conformen un càsting de luxe divers i bo -amb una remarca especial a David Bowie-. Xavi Serra reconeix que la pel·lícula es deixa veure i en destaca sobretot un parell d’escenes, així com el regust "pulp" a la ciència ficció de principis de segle XX que te tot el que envolta el personatge de Tesla (David Bowie). assenyala el crític el vincle entre aquell darrer moment d’esplendor dels espectacles de màgia i el cinema que estava naixent en aquella època. Ara bé -diu Serra- si la reconstrucció històrica és impecable, el dibuix dels personatges i les seves motivacions (..) no és ni de bon tros tan aconseguit. Personalment, em sembla que l’encerta -molt i molt- quan afirma amb precisió que la "vendetta" personal entre els dos protagonistes redueix les possibilitats de la història i esdevé una justificació dramàtica un pèl arbitrària. Tanmateix, ens recorda l’omnipresència del tema de l’ obsessió dels personatges en la filmografia de Nolan. Definitivament, però, on El prestigi s’estimba és en el gran fiasco amb la pretesa sorpresa final. I s’explica, al voltant d’un criteri: l’espectador pot permetre que li prenguin el pèl, però no pot deixar passar que se n’adoni abans d’hora.
La crítica completa de Xavi Serra la llegim a la pàgina 34 de la revista Benzina (núm. 11) de gener de 2007.
Quim Casas (Èxit, suplement setmanal d’El Periódico, d’ 11-17 de gener) qualifica d’ excel·lent la pel·lícula. Remarca que els dos mags protagonistes tenen un do especial per crear il·lusions des de l’escenari i que la seva rivalitat esdevé tràgica, replegada en un joc cruel i constant de venjances i humiliacions. Casas considera que Nolan s’ha endut la novel·la de Christopher Priest al seu terreny de reordenació especial del temps cinematogràfic i l’alternança de realitats i ficcions, del que veiem i ens imaginem. Reconeix que no és una proposata tan radical com Memento, tot i que la troba tan misteriosa com Insomni o determinats passatges del seu Batman Begins. De Michael Caine diu que està esplèndid i de David Bowie, ens recorda que el seu personatge -Tesla- és real i comenta com algun dels seus passatges atorguen dosis suplementàries de misteri a un espectacle que està construït precisament sobre el misteri.
La crítica sencera de Quim Casas, podem llegir-la a la pàgina 10 d’ Èxit, el suplement d’El Periódico, corresponent a la setmana 11-17 de gener de 2007.
Per cert que, en un altre article publicat a la mateixa plana d’ Èxit, Quim Casas traça el perfil de Christopher Nolan. Assegura que el cineasta britànic no s’ha convertit en esclau de si mateix, tot i que la seva Memento es convertí en un dels títols capitals en la nova reordenació de la narrativa cinematogràfica. Considera que no li ha passat com a Rodrigo García o Alejandro González Iñárritu, que van triomfar amb una modalitat narrativa diferent (..) i després no han deixat de repetir el mateix esquema fins que aquest ha mostrat símptomes d’esgotament. Tot repassant la trajectòria de Christopher Nolan, de Memento remarca especialment que hi encaixa totes les peces de l’alambinat puzzle narratiu, situant-se tant a l’interior del cap del protagonista com fora; d’ Insomni, que és un thriller poc convencional situat en aquesta particular zona mental que impedeix agafar el son i obliga a viure en entreson; de Batman Begins, que Nolan surt ben parat de les ostensibles tensions entre l’autor i la indústria de Hollywood i d’ El prestigi, que Nolan torna a situar-nos en un estat mental diferent: la màgia i l’il·lusionisme. De manera que Quim Casas ho remata amb un contundent: Més coherència, impossible!
Judith Vives (al seu bloc Espaiisidor.blogspot, 17 de gener de 2007) també defensa El prestigi, entrant més a fons en una qüestió tot just esbossada per altres crítics: el vincle entre la màgia i l’il·lusionisme del cinema, entre el truc duplicador i el que l’artista deixa de si mateix en l’acte de creació. Considera la pel·lícula com un entretingut i fascinant joc d’enganys, que els guionistes saben treure suc de la novel·la primmigènia i que el muntatge fragmentat i molt àgil gestiona la informació per mantenir el suspens i crear la sorpresa -prestigi- final. Finalment, Judith Vives destaca el treball dels actors protagonistes, fins i tot -reconeixent-se’n sorpresa- el de Hugh Jackman.
L’article sencer de Judith Vives, al seu bloc, podem llegir-lo clicant aquí: El Prestigi / Vives / Espaiisidor.blogspot (Un cop al bloc, cal anar baixant fins a trobar, amb data 17.01.2007, el post titulat "Màgia i cinema")
No és pas tan favorable a El prestige, l’opinió de Carlos Losilla (Avui, 14 de gener de 2007). Per Losilla, aquesta pel·lícula significa el retorn d’un cineasta que semblava haver-se passat a la comercialitat més descarada i ara vol deixar clar que no ha perdut el nord. No cal dir que, en repassar breument la trajectòria de Christopher Nolan, considera que el cineasta es va enredar al laberint de Batman Begins. Pel que fa a l’habitual joc de Nolan amb la temporalitat de la narració, assegura que, vol confondre les capacitats perceptives de l’espectador i, en aquest cas –El Prestigi– substitueix el tema de la memòria per la màgia, encara que el que vol investigar ve a ser el mateix: les fissures de la identitat, el joc de les aparences (en aquest punt i al marge que discrepi d’altres aspectes de la seva crítica, em sembla que Losilla està realment lúcid: les fissures de la identitat, el joc de les aparences). Retreu que s’hi vulgui tocar massa temes i, aquí, esmenta també el vincle entre màgia i cinema naixent. I finalment conclou que no són suficients els jocs d’artifici narratius per atorgar densitat a un relat tan fred com alguns dels seus escenaris, tan mecànic com alguns dels jocs de mans dels protagonistes.
La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: El prestigi / Losilla / Avui (Un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 > dia 14, ds > Cultura i espectacles > "Un retorn frustat")
Víctor Alexandre (al seu bloc Victoralexandre.cat) també Déu-n’hi-do com es carrega El prestigi, malgrat que n’assenyali positivament alguns aspectes. Considera que la pel·lícula parla de menys coses de les que aparenta i diu que se l’ha sobrevalorada -potser, planteja, perquè s’allunya de la buidor del cinema nord-americà actual-. L’aplaudeix com a bon exercici sobre les escletxes de la identitat i en remarca la qüestió de la rivalitat despietada entre els protagonistes; però és força crític amb els actors, llevat de David Bowie, a qui qualifica de formidable, i, evidentment, en salva la presència molt gratificant, com sempre, de Michael Caine. A més, Alexandre en blasma un dels desllorigadors del suspens, per decebedor.
L’article de Víctor Alexandre, al seu bloc, clicant aquí: El prestigi / Alexandre / Victoralexandre.cat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Anit vam anar a veure "La vida a l’abisme". Estic decebut. No anem bé. Llàstima. Falla el "tempo", sobra pel·lícula. El nas d’un barceloní que no hi arriba a copsar. (¿Com deixar el tema de les apostes ..en el joc de pilota valenciana on moltíssima gent s’ha arruïnat… i la seua plasticitat?) I diu (off de record), en la pel.li…s’ho juga tot…. i no traure ni un flash-back d’una partida.. NO parle de fer antropologia. El Chino està mi(s)tificat però tampoc no podria fer tals versos a la prostituta. Entremig d’una partida fitant càmera.
El monòleg final falla intenta relligar-ho tot. Li manca estructura narrativa. S’enten pel toll de flash backs que hi introdueix.
Jaeneda és un error. No és creïble. Li hem ensenyat la fonètica valenciana diu Ventura. Collons: Pep Sellés. El dolent de "Negocis de família" eixe era el Chino, carai!
El pitjor d’una pel·lícula és que isques igual que has entrat.
Espere la teua anàlisi.