Club 7 Cinema

La Làmia és la nena protagonista d’ El pastís del president, que recorre Bagdad a la recerca d’ingredients per un pastís a millor glòria de Saddam Hussein, i «amb els seus ulls innocents i espaordits, ja té un lloc entre els infants pobres, perduts i dissortats que travessen la història del cinema», com escriu Imma Merino. I precisament aquesta ‘herència’ cinematogràfica que ostenta la pel·lícula centra bona part de l’atenció dels crítics, així com la situació de dictadura i pobresa en aquell Iraq que el film testimonia.

Articles publicats:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Una nena iraquiana en temps de Saddam, crítica d’Imma Merino, al diari El Punt Avui:

Al començament de La tarta del presidente, (..) una frase impresa en un fons negre recorda que, al 1990, l’ONU va imposar sancions a l’Iraq que van provocar pobresa i escassedat d’aliments i de medecines. No es diu que les sancions van arribar després que, a l’agost d’aquell any, Kuwait fos envaït per l’Iraq: el conflicte, havent-hi la lluita pel petroli, va esclatar el gener del 1991 amb la Guerra del Golf. Allò que s’hi afegeix és que, a pesar de les privacions, Saddam Hussein va demanar als iraquians que s’unissin a la celebració del seu aniversari, datat el 28 d’abril (..).

Inspirant-se en records de la seva infantesa (..), Hasan Hadi narra l’odissea de Lamia (..) a la recerca dels ingredients pel pastís: a casa no tenen ni ous, ni farina, ni sucre, ni llevat; tampoc diners per comprar-los. L’àvia la du a Bagdad, plena de retrats de Saddam, per confiar-la a una amiga; però la nena fuig i, amb un amic de l’escola, viu tota mena de peripècies, per aconseguir allò que necessita, mentre els adults responen amb indiferència o bé els enganyen i n’abusen: com si, en un clima de corrupció, hi reproduïssin la dominació exercida pel dictador. Lamia, amb els seus ulls innocents i espaordits, ja té un lloc entre els infants pobres, perduts i dissortats que travessen la història del cinema.

Pocs somriures i moltes llàgrimes a l’Iraq de Saddam Hussein, crítica de Manu Yáñez, al diari Ara:

(..) Aquesta premissa argumental permet a Hasan Hadi, director iraquià format a Nova York, convertir El pastís dels president en un drama social de manual; és a dir, una col·lecció d’episodis entre funestos i directament sòrdids que il·lustren una realitat marcada pel fanatisme militarista i per una profunda crisi moral.

Per construir el seu fresc unidimensional, Hadi (..) recull un conjunt de valuoses herències fílmiques, que tenen com a fil conductor el retrat d’una innocència infantil esquinçada per les ombres del món adult. Així, El pastís del president remet a pel·lícules neorealistes com Lladre de bicicletes i Alemanya, any zero, i també al tractament de les criatures en el cinema d’Abbas Kiarostami i Jafar Panahi. Tanmateix, la poderosa ressonància humana d’aquest llinatge cinematogràfic –que vibra en el delicat rostre de la petita Baneen Ahmad Nayyef– es veu esclafada per la insistència de Hadi a subratllar la denúncia social mitjançant un incessant cúmul de calamitats.

El pastís de la submissió, article d’Àngel Quintana, al Full de Sala del Cinema Truffaut:

El punt de partida de El pastís del president és emocionant i desconcertant. Estem a l’Iraq, l’any 1990. Saddam Hussein ha envaït Kuwait i les tropes nord-americanes bombardegen el país. La vida continua al carrer, i el dictador decideix que la població li ha de retre homenatge amb motiu del seu aniversari. A l’escola, el professor encarrega als nens que preparin una sèrie d’ofrenes pel Dia del President; si no ho fan, s’arrisquen a anar a la presó. Lamia és una nena òrfena de nou anys que viu amb la seva àvia en una cabana miserable en mig d’un terreny pantanós. Quan li demanen fer un pastís, es veu atrapada en una paradoxa cruel, ja que aquell simple dolç, que hauria de ser un gest
d’alegria i celebració, es converteix en un instrument de servitud i submissió. El pastís, un símbol tangible de la coerció d’un règim, que obliga fins i tot els més petits a obeir i rendir culte al poder del seu dictador. La nena viatja amb l’àvia a la ciutat buscant els ingredients necessaris, però l’escassetat i la pobresa fan que cada pas es converteixi en una prova. L’àvia no resulta gaire d’ajuda, i Lamia es perd en els carrers, descobrint la dura realitat d’un país assetjat. Els bombardejos ressonen a l’horitzó, els hospitals manquen de medicaments i la gent desfila pel carrer rendint homenatge a un líder omnipresent i temut. Cada gest que la nena ha de fer per completar el pastís sembla carregar
amb ella tot el pes de la dictadura, convertint un acte aparentment innocent en una metàfora de la submissió obligada i del control totalitari.

El cineasta iraquià Hasan Hadi sembla inspirar-se en el cinema del cineasta iranià Abbas Kiarostami, especialment en la manera d’acompanyar la protagonista en un recorregut urbà que revela fragments de la vida quotidiana sota la por i la vigilància constant. No estem lluny d’On es troba la casa de l’amic? (1987) o de les seves primeres pel·lícules protagonitzades per nens. La pel·lícula adopta un ritme pausat, amb plans llargs i seguiments de Lamia, creant una sensació de transitar un espai i un temps
concrets, on cada carrer, cada trobada i cada miratge de normalitat reflecteix les tensions i les absències d’un país sotmès. L’estructura és fragmentària i itinerant, gairebé com una sèrie de petites proves o episodis, que van teixint una xarxa de petits detalls significatius i moments de descobriment.

Hasan Hadi evoca a El pastís del president la presència fantasmagòrica de Saddam Hussein i les humiliacions imposades a la població per la dictadura, mostrant com fins i tot els actes més senzills —com fer un pastís— poden convertir-se en instruments de poder i control. Com Abbas Kiarostami -o les primeres pel·lícules de Jafar Panahi – el cineasta iraquià combina realisme i poesia visual. Els paisatges urbans i rurals no només serveixen de decorat, sinó que actuen com a elements narratius carregats de simbolisme, reflectint la por, l’absència, la resistència silenciosa i la vulnerabilitat. L’estructura oberta de la pel·lícula, que evita conclusions tancades, convida l’espectador a recórrer amb Lamia un Iraq en crisi, sotmès i amenaçat, on la mirada infantil capta amb innocència la crueltat del règim. Al final, la pel·lícula acaba transformant un recorregut físic en una experiència emocional i política que perdura més enllà de la pantalla.

Més veus (que no tradueixo):

Jara Yáñez, a la crònica des de Canes 2025 per a Caimán:

La alargada sombra de Kiarostami pesa especialmente en esta ópera prima cuya primera consideración puede ser precisamente esa: se parece demasiado a otras películas ya vistas (..)

Y aunque hay algo interesante en el modo a través del cual la película de Hasan Hadi juega entre la comedia y el drama, entre el naturalismo y una cierta fábula, y no hay duda del valor de su apuesta por ofrecer un retrato sin salida de la vida de un país bajo la autarquía, definitivamente, “The President’s Cake” es esa película ya vista.

Elisabeth Franck-Dumas, a la ressenya des de Canes 2025 per a Libération:

“The President’s Cake”, tourné en Irak et censé se dérouler dans les années 90, au moment où l’embargo américain provoquait une pénurie alimentaire gravissime dans le pays, a tous les atours de l’honnête gruau que le festivalier lambda s’attend à devoir ingurgiter à un moment ou un autre de son séjour – contrée lointaine, enfants touchants, sentiments lisibles, dénonciation des régimes autoritaires. Premier long métrage de l’Américano-Irakien Hasan Hadi, prof dans le Graduate Film Center de la New York University, “The President’s Cake”, projeté à la Quinzaine des cinéastes, est à peu près conforme à ce qu’on en attendait une fois l’intrigue connue : une fillette élevée dans un village des marais par sa grand-mère est tirée au sort pour confectionner un gâteau célébrant l’anniversaire de Saddam Hussein, et doit s’exécuter sous peine d’être dénoncée bien qu’elle n’ait pas un sou vaillant. C’est l’occasion d’une virée en ville pour Lamia (Baneen Ahmed Nayyef) et son ami Saeed (Sajad Mohamad Qasem) lancés dans une course contre la montre sous influence du chef-d’œuvre d’Abbas Kiarostami “Où est la maison de mon ami”, tant leur équipée semée d’embûches découle en fin de compte de la nature cinglée du régime politique, faite d’absurde et d’arbitraire, qui a corrompu les moindres rapports humains et où les deux enfants, par ailleurs formidables non-professionnels, font front avec autant de naïveté que d’entêtement

Là où le film intéresse quand même, c’est dans son portrait, inspiré par l’enfance du cinéaste dans le sud de l’Irak, de ce culte de la personnalité dément qui rythmait les jours et les nuits de ses habitants, par exemple avec cette coutume sadique de tirer aux sorts les pauvres hères censés prendre sur eux pour célébrer l’anniversaire du Raïs en apportant qui des fruits, qui un gâteau, et entonner sans arrêt des chants à sa gloire, alors que pas un coin de rue, pas une administration ne manquait de parader son portrait souriant.

Més ressons de la projecció del film: Tomris Laffly, ressenya des de Canes 2025 per a Variety |

Declaracions:

“El dolor s’oblida, no recordem la fam de fa deu minuts”. En Bernat Salvà [BS] entrevistà el director, Hasan Hadi [HH] al Festival de Sant Sebastià i ara en publica la conversa al diari El Punt Avui:

[HH]: La pel·lícula critica el feixisme i l’autoritarisme, però també critica el silenci i la duresa de la comunitat internacional. Parlava d’aquesta idea dels avions que es veuen volant a la pel·lícula, de com la comunitat internacional veia què passava i no deia res, restava en silenci. Realment la combinació és terrible quan tens un algú que és dolent i el silenci; d’aquí neix el mal.

[HH]: És com el soldat que diu: “A mi m’han dit que mati o que faci això; no és la meva feina interpretar-ho o entendre-ho, jo només ho he de fer.” Si els diuen que s’ha de fer el pastís per al president, ho fan fer. Alguns professors assumien riscos i mai no castigaven ni informaven si un estudiant era rebel, però no tots eren així. Els éssers humans a vegades tenim memòria de peix i se’ns oblida tot ràpidament. Hi ha gent que diu que no n’hi havia per a tant perquè el cervell oblida el patiment. Hi ha una història molt coneguda a l’Iraq: un professor va entrar a classe i va veure escrit a la pissarra “Mort a Saddam!”. Va preguntar qui ho havia fet i ningú no va dir res. Van matar tots aquells estudiants. Tots! La gent s’oblida immediatament del dolor i de la humiliació que suposa viure en aquestes condicions. Quan menges, ja no recordes la gana que tenies deu minuts abans. Quan descrivim un període de dictadura o de patiment sempre sorgeix el dubte de si ho estem exagerant, però la realitat era aquesta.

[HH]: vaig néixer el 1988, al final de la guerra entre l’Iran i l’Iraq. Recordo que quan tenia sis o set anys a les escoles no hi havia ni bolígrafs, ni llapis, ni quaderns. El nens patíem gana; no podíem comprar res i veies com la teva família ho venia tot per sobreviure. (..) Com a nen recordo totes aquestes coses, però alhora són records que tothom comparteix amb la família i els amics. Encara avui lluitem contra els efectes col·laterals d’aquelles accions; aquells anys ens van marcar profundament i fins a l’actualitat encara ho sentim.

[HH]: He viscut gairebé tota la vida a l’Iraq. Només vaig anar a Nova York a estudiar un màster entre el 2018 i el 2020. Vaig néixer al sud de Babilònia i després ens vam traslladar a Bagdad. Soc iraquià i només tinc aquest passaport. Gairebé no vaig poder estudiar cinema perquè l’Iraq tenia prohibit viatjar per les restriccions de Trump; fins una setmana abans de marxar no van aixecar el veto perquè els iraquians poguéssim viatjar.

[BS]: Hi ha un gran contrast entre la bellesa i l’harmonia del camp que vostè mostra i aquesta ciutat més hostil i caòtica.

[HH]: Al camp tot és molt més lent. Has de tenir molta paciència perquè et mous en canoa per anar d’un lloc a un altre; no pots anar ràpid. Tot és molt més tranquil. Ho vaig fer intencionadament per generar un contrast amb la vida d’un poble dels aiguamolls. Fins i tot vam jugar amb el disseny de so, perquè quan arribes a la ciutat… (..) Volia subratllar aquesta diferència entre la vida als aiguamolls i a la ciutat.

[BS]: S’ha estrenat la pel·lícula a l’Iraq?

[HH]: Sí, s’ha estrenat i les reaccions han estat molt positives, especialment de gent que ha reaccionat de manera molt emotiva. També hi ha hagut molta gent crítica perquè parlem d’un període molt delicat. Encara avui hi ha persones que continuen sent seguidores de Saddam Hussein i no els agrada aquesta narrativa. Alhora, és la primera pel·lícula iraquiana que parla d’aquest període; cap altra ho havia fet. (..) La idea és intentar generar debat sobre el que va passar i per què va passar.

—

FOTO DE PORTADA: El pastís del president (Atalante)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!