L’Avril, una advocada abonada a les causes perdudes, es va prometre a ella mateixa: guanyaré el meu proper cas! Però quan en Dariuch, un client tan desesperat com la seva causa, li demana que defensi el seu fidel company Cosmos, les conviccions d’Avril agafen cos. Aleshores comença un judici tan inesperat com agitat: el judici del gos: aquesta és la sinopsi de la còmica òpera prima de l’actriu (i directora teatral) francosuïssa Lætitia Dosch (que també ha publicat diversos articles a ‘Cahiers du Cinéma’), “El juicio del perro” / “Le procès du chien”, presentada a la darrera edició del Festival de Canes i protagonitzada per Lætitia Dosch, François Damiens, Jean-Pascal Zadi, Anne Dorval, Pierre Deladonchamps, Anouk Grinberg, Bouli Lanners.
Premi: Palm Dog al Festival de Canes 2024 |
Tràiler:
Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.
Distribuïdores i estrena als cines, DE: Filmin, EE: 17.01.2024, DF: The Jokers Films, EF: 11.09.2024, DI: pendent, EI: pendent.
ARTICLE PUBLICAT RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:
Es pot jutjar un gos per mossegar una persona? (Xavi Serra, diari ‘Ara’): L’Avril és una advocada amant de les causes perdudes a qui el seu superior suplica que, per favor, guanyi almenys un judici. Tanmateix, no es pot resistir a acceptar el cas d’un home a qui els tribunals amenacen amb matar el seu gos per haver mossegat i desfigurat la cara d’una dona. La condemna sembla segura, però el cas pren un gir quan l’Avril convenç el jutge que si és la vida del gos la que està en joc, és l’animal a qui s’hauria de jutjar, no l’amo. Així arrenca “El juicio del perro”, que arriba als cinemes aquest divendres i que, tot estirant les situacions fins a l’absurd, planteja un debat engrescador sobre el paper de les mascotes en la nostra societat, un tema cada vegada més rellevant: segons un cens de 2023, a Catalunya hi ha 1.254.211 gossos; és a dir, un per cada 6,3 persones. (..) Un film que s’inspira en un cas real que va arribar al Tribunal Europeu de Drets Humans: el d’un home processat pels atacs del seu gos a altres persones (..). El més curiós de l’aproximació al debat del film és que no intenta humanitzar el gos, estratègia habitual dels animalistes, sinó mirar de comprendre’l en tota la seva dimensió evolutiva d’animal salvatge domesticat, una contradicció que en la pel·lícula miren de desxifrar filòsofs, experts i religiosos (..). La reflexió sobre el comportament basat en la fidelitat, el conformisme i l’afecte incondicional que s’espera dels gossos porta a desplegar en el film un paral·lelisme inquietant entre gossos i dones. “No hem d’oblidar que fins fa uns 150 anys les dones eren considerades possessions davant la llei, igual que els gossos –apunta la directora–. No és estrany, per tant, que les relacions entre homes i dones encara estiguin marcades per expectatives de submissió”. Val a dir que el film de Dosch imprimeix lleugeresa i humor als temes que tracta, amb un to que fluctua entre la comèdia esperpèntica i el drama sentimental. “Per a mi és una pel·lícula seriosa amb bromes, perquè és tan important fer riure com fer pensar”, resumeix (..).
ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE CANES:
Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’ -també publicat a Facebook-: (..) Com el títol indica, la primera pel·lícula de l’actriu Laetitia Dosch, ens explica el judici que es porta a terme contra un gos. Tot comença quan el propietari de l’animal es presenta davant d’una advocada dient que han denunciat l’animal per haver mossegat una noia. L’advocada accepta el judici, però reclama que no es jutgi el propietari sinó el mateix gos anomenat Cosmos. El to inicial de la pel·lícula és una farsa. La fiscal que participa al judici és una política populista que ha començat a fer campanyes d’extrema dreta i que es beneficia de la qüestió. L’animal no pot declarar i un entrenador li ensenyarà com s’ha de comportar a la cort. La comèdia sembla sortir de to fins que tot fa un gir inesperat. Descobrim que la víctima de l’animal és una noia portuguesa, que treballa com a empleada de la llar, a qui el gos li ha desfigurat la cara. A l’opinió pública esclata un debat en què, d’una banda, els animalistes acusen la noia de ser un monstre que vol destruir l’animal, mentre les feministes acusen el gos de ser un misogin. Tot es complica i ningú no intenta analitzar el cas des d’una perspectiva raonable, allunyada dels tòpics de la nostra època. Laetitia Dosch, que interpreta el paper de l’advocada, ens mostra la incapacitat social de complexitzar les coses i com l’ésser humà intenta portar-ho tot al seu terreny. L’advocada denuncia que el gos s’hagi convertit en un animal al servei del plaer humà i busca correspondències amb altres coses que passen en un món on cadascú intenta construir la seva parcel·la aprofitant-se de l’altre. La farsa no triga a convertir-se en una reflexió amarga i lúcida sobre el nostre temps. La sala de judici és un microcosmos de totes les contradiccions polítiques i el gos és la víctima sempre perseguida per la intolerància i el seny. Una esplèndida faula política.
Carlos F. Heredero, en un article per a ‘Caimán’ esmenta de passada aquesta pel·lícula i la qualifica de vana rucada suïssa.
Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: L’actriu Laetita Dosch (..) interpreta una advocada de causes perdudes que decideix assumir la defensa d’un cas impossible: el d’un gos acusat de mossegar diverses dones, un escenari que a Suïssa, on s’ambienta la pel·lícula, està penat amb el sacrifici de l’animal. Dosch arrenca el film com una comèdia extravagant que sembla fer befa dels codis rígids i altisonants dels films judicials tan de moda al cinema francès tot posant un animal al centre d’un procés, alhora que treu partida de la recent afició al cinema pels quissos com a protagonistes. Des del propietari del gos (François Damiens) fins a l’advocada que exerceix l’acusació (Anne Dorval), la majoria de secundaris treballen en un registre histriònic que pot resultar en excés carregant. A mesura que avança la història, “Le Procés du chien· vira cap al drama emocional amb les pròpies tribulacions de la protagonista al centre. Dosch construeix un d’aquells personatges femenins amb un punt d’excentricitat que triomfen a les comèdies creades per dones (..). El seu personatge (..) acaba caient més en l’autocomplaença que en la paròdia d’ella mateixa, i acapara protagonisme respecte l’assumpte de fons: quina ha de ser la naturalesa legal dels animals (segons el marc judicial del film, si no són una persona, són una cosa) i, per tant, de quina manera s’han d’emparar els seus drets.
Altres reaccions (només enllaços).- Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!