Club 7 Cinema

La Sofia, prometedora jugadora de voleibol amb només 17 anys, s’assabenta que està embarassada el dia abans que comenci un campionat que pot marcar el seu destí. No vol tenir la criatura, malda per a avortar il·legalment i es converteix en la diana d’un grup fonamentalista ben decidit a impedir-li-ho costi el que costi. Però ni la Sofia ni els seus no tenen cap intenció de sotmetre’s al fervor cec de la massa: d’això va “El desafío de Sofia” / “Levante” / “Power Alley”, òpera prima de Lillah Halla, que es va presentar a la Setmana de la Crítica de Canes 2023, d’on obtingué el Premi FIPRESCI de la Crítica Internacional. Així se’n va dir: l’avortament és encara il·legal al Brasil (..) La cineasta brasilera contraposa al conservadurisme que rosega el seu país una visió queer i que fa pinya. Una per a totes i totes per a la Sofia.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Reverso Films, EE: 07.02.2025, DF: Rezo Films, EF: 06.12.2023, DI: pendent, EI: pendent.

La directora: Lillah Halla, de nacionalitat brasilera i italiana (Vargem Grande do Sul, Brasil, 06.04.1981). Diplomada a Cuba, el seu curt “Menarca” va participar a la Setmana de la Crítica 2020.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

Fent equip contra els ultracatòlics antiavortistes (diari ‘El Punt Avui’): La líder d’un equip de vòlei femení brasiler queda embarassada als 17 anys. El pare i les companyes d’equip l’ajuden a avortar en un país dominat per sectors ultracatòlics on l’avortament és delicte. Film de Lillah Halla que va guanyar el premi del jurat jove a Rotterdam i que ha estat ben rebut per la crítica internacional.

El nostre cos, la nostra decisió, crítica de Marla Jacarilla, a ‘Filmtopia’: (..) enèrgic al·legat a favor de la llibertat de decisió de les dones. (..) Al món hi ha 24 països on està terminantment prohibit l’avortament sota qualsevol circumstància i 43 on es permet, exclusivament, per salvar la vida de la dona. Brasil pertany a aquests últims, i interrompre voluntàriament un embaràs pot arribar a convertir-se en un malson que amoïna a milers de dones i porta a la presó a altres tantes. A més, el fervor religiós de gran part de la població provoca que nombrosos grups antiavortistes insultin, amenacin i agredeixin aquelles dones que pretenen interrompre el seu embaràs de manera voluntària. Aquest és el cas de Sofía, que sota cap circumstància desitja veure acabada la seva prometedora carrera esportiva i professional per convertir-se en mare. (..) La militant òpera prima de Lilah Halla (guanyadora del Premi del Jurat Jove en el Festival Internacional de Rotterdam entre d’altres premis internacionals) posa el focus en la falta de poder de les dones per decidir sobre el seu propi cos i els nombrosos esculls legals, econòmics i socials que han de sortejar. A més, quan el govern legisla de manera restrictiva –i punitiva– en aquests casos, les úniques i arriscades “solucions” passen per clíniques clandestines de dubtosa seguretat o fins i tot per avortaments autoprovocats que posen seriosament en risc la vida de les dones. Però el tema no és nou, en absolut. Ja el 1977 la directora Agnès Varda s’atrevia a reflexionar sobre això en “Una canta, l’altra no” (“L’une chante l’autre pas”). Han passat gairebé cinquanta anys des de llavors, és cert, però en molts països la legislació sobre aquest assumpte roman inamovible i continua sent un tema tabú. Fins i tot en països com Espanya amb una legislació molt menys restrictiva al respecte, una gran quantitat de metges d’hospitals públics es nega a practicar avortaments; amb la qual cosa, malgrat estar legalment permès, acaba convertint-se en un luxe que només es pot permetre qui pot pagar una clínica privada. (..) Al contrari que altres pel·lícules de caràcter més alliçonador i fins i tot moralista, el film de Halla no mostra les dones com a éssers indefensos i incapaços de prendre decisions, més aviat al contrari. Les dones que protagonitzen la pel·lícula són fortes –tant física com emocionalment–, tenen caràcter i desafien les imposicions i la injustícia. Amb una vibrant posada en escena que transmet el dinamisme i l’energia dels partits de voleibol que Sofía juga cada dia, la càmera ens mostra la vida de la protagonista i la seva cerca constant d’alternatives, acompanyada per un microcontext feminista i queer, petit refugi on protegir-se de la resta de la societat. Afortunadament, la sororitat s’imposarà sobre les restriccions legals abusives i l’equip de Sofia estarà al seu costat per recolzar-la, fent que el conservadorisme que les envolta trontolli, almenys una mica.

RESSONS DE CANES 2023:

Wendy Ide, a la crítica per a ‘Screen International’: Una energia contundent i de confrontació impregna aquesta celebració de la germanor queer enfront del conservadorisme brasiler. La Sofia (Ayomi Domenica Dias), de disset anys, ho té tot per ella. Una jugadora de voleibol amb talent, actualment li fa la cort un caçatalents que li ofereix l’oportunitat d’una beca patrocinada a Xile, i està gaudint d’una relació incipient amb la seva companya d’equip Bel (Loro Bardot). La Sofia descobreix, però, que està embarassada. Té previst interrompre l’embaràs però, al Brasil, l’avortament és un delicte. Tot i que de vegades és una mica didàctic, aquest enèrgic debut cinematogràfic de Lillah Halla és una peça de cinema vívida i dinàmica impulsada per les connexions brillants entre les companyes d’equip i una partitura electrònica fantàstica i vibrant. (..) Amb la seva intensa i gairebé febril sensació d’unió femenina a través de l’esport, “Power Alley” té un parentiu amb les primeres escenes de “Girlhood”, de Celine Sciamma. Temàticament, hi ha paral·lelismes amb pel·lícules com “Nunca, casi nunca, a veces, siempre“, d’Eliza Hittman, i “L’événement”, d’Audrey Diwan, tot i que “Power Alley” adopta un enfocament marcadament més agressiu i directe al tema (..) dels drets reproductius femenins (..). L’equip de voleibol de Sofia es diu C. Leste (abreviatura de Capao Leste, que rep el nom del barri de Sao Paulo on viuen els membres de l’equip). L’equip és fluid de gènere: conté almenys una dona trans, i el rètol del vestidor de les dones s’ha modificat de manera que ara digui “Ells”. La jugadora estrella de C. Leste, Sofia, sap que sense ella, és poc probable que l’equip guanyi el Concurs de voleibol juvenil; no només s’arrisca a perdre una oportunitat que li canviarà la vida a causa de l’embaràs, sinó que també defraudarà les seves amistats. Se sent aïllada i sola amb aquest problema. La seva mare no apareix a la pel·lícula, el seu pare és afectuós i solidari, però està preocupat per intentar pujar vídeos d’apicultura a YouTube i no se n’adona, al principi, que la seva filla s’està allunyant de la resta del món. Decidint prendre el tema amb les seves pròpies mans, troba una clínica d’avortament a Internet. (..) La ‘clínica de l’avortament’ és una façana per a un grup fonamentalista que utilitza qualsevol mitjà necessari per evitar les interrupcions de l’embaràs. I ara que tenen les seves dades, la Sofia s’enfronta a una campanya creixent d’intimidació. El desenvolupament de la relació amb [la seva companya] Bel dóna lloc a alguns problemes de ritme: la tensió propulsora del dilema de Sofia es deixa de banda temporalment per a un interludi romàntic vaporós que sembla una mica fora de lloc dins de la història. I tot i que la conclusió de la pel·lícula potser és una mica pesada, l’entrega del missatge -dels drets reproductius de les dones i l’acció sobre les seves vides i els seus cossos- és un autèntic cop.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!