Club 7 Cinema

Broken Voices — El coro de Praga — Sbormistr «és una descripció empàtica d’una comunitat íntegrament femenina, la del cor juvenil del títol, i un únic home, aquest mestre reverenciat i temut que és, també, un compulsiu depredador sexual. Al film, no li tremola el pols a l’hora d’explicitar, gairebé didàcticament, com funciona l’abús de poder i sexual contra menors, mostrant-lo com un cicle interminable de violència que necessita silencis còmplices per continuar subsistint» (María Adell Carmona [1]); «Les pel·lícules basades en escàndols d’aquest tipus acostumen a ser sensacionalistes i truculentes, però Provazník no ha caigut en aquestes trampes» (Jordi Batlle i Caminal [2]); «Ondrej Provazník deixa clar, amb les seves explicacions, que el tema és complex, i sovint la víctima és qüestionada: “En aquest tipus de situacions, silenciades durant tant temps, la societat sovint no es creu les víctimes. Fins i tot el seu entorn més proper (amics, família) acostuma a dubtar de si diuen la veritat, de si ho recorden tot bé o de si elles mateixes no tenen una part de culpa del que va passar. Tanmateix, poca gent és conscient de com de complicada pot arribar a ser la relació entre víctima i agressor”» (Bernat Salvà [4]); «El film txec és un relat d’iniciació que troba en la música tant un pretext com una raó de ser» (Quim Casas [3])

Articles publicats:

Les noies del cor a la gola del llop. María Adell Carmona. Crítica, al diari Ara, 18.08.2026: [1]

«El títol inofensiu en castellà d’aquest tibant drama txec no permet presagiar el seu contingut desassossegant. L’original,Sbormistr, una única paraula que significa “el mestre del cor”, dona més pistes: la pel·lícula és una descripció empàtica d’una comunitat íntegrament femenina, la del cor juvenil del títol, i un únic home, aquest mestre reverenciat i temut que és, també, un compulsiu depredador sexual.

Basant-se lliurement en un cas real que va commocionar la societat txeca, Ondrej Provazník, director i guionista del film, aborda un tema tan global com la violència sexual cap a nenes i adolescents –i les circumstàncies socials i econòmiques que la faciliten– des d’una perspectiva completament individual: la d’una de les víctimes, Karolina (la debutant Katerina Falbrová, tota una lluminosa revelació), que, amb només tretze anys, s’incorpora al prestigiós grup vocal al qual també pertany la seva germana gran. És segurament aquesta perspectiva la que explica l’atmosfèrica posada en escena de Provazník, que recrea un univers femení adolescent hermètic ambientat en els anys noranta amb ressonàncies del cinema de Sofia Coppola. Sota aquesta aparença irresistible (..), al film no li tremola el pols a l’hora d’explicitar, gairebé didàcticament, com funciona l’abús de poder i sexual contra menors, mostrant-lo com un cicle interminable de violència que necessita silencis còmplices per continuar subsistint.

Sense aixecar la veu*. Jordi Batlle Caminal. Crítica, a La Vanguardia, 21.08.2026: [2]

«(..) Les pel·lícules basades en escàndols d’aquest tipus acostumen a ser sensacionalistes i truculentes, però Provazník no ha caigut en aquestes trampes: El coro de Praga exposa el relat d’una manera diàfana, concisa i realista, sense aixecar la veu i creant un clima progressivament pertorbador que esclata en el tram final en un magnífic pla fix a l’interior d’una habitació d’hotel, on només entreveiem el moment més dur a través del seu reflex en un televisor, mentre un colom contempla l’escena des de la finestra. Tota la resta és silenci, el silenci prolongat de les víctimes del monstre»

Drama sobre la rivalitat entre dues germanes i els abusos de poder. Quim Casas. Crítica, al diari El Periódico, 20.08.2026 (publicat a l’edició en català, sense signar, amb el títol Tot per la música): [3]

«El film txec és un relat d’iniciació que troba en la música tant un pretext com una raó de ser.

Hi ha a El coro de Praga diferents pel·lícules en una de sola. D’una banda, és un dissimulat coming of age el protagonisme del qual recau en Karolína, una jove txeca de 13 anys que té una bonica veu de soprano i està fascinada pel director del cor, Vitek. Però el film també és la crònica de la rivalitat entre dues germanes, Karolína i Lucie, dos anys més gran que ella, que aspira a convertir-se en la preferida del director. Hi ha més trames i sentits. Tota la família (les dues germanes i els seus pares) viuen únicament per a la música, i qualsevol decepció cau sobre ells com una llosa. I tot i que no sembli ser el tema central, hi ha l’abús de poder que Vitek pot exercir en qualsevol.

Presentades totes les qüestions, el film avança amb certa indolència, quant a veritables conflictes dramàtics, fins que l’acció queda instal·lada en una espècie de refugi dalt una muntanya nevada on les noies del cor i el director passen un parell de setmanes preparant-se per a una imminent gira nord-americana. Allà exploten tots els sentiments, de Karolína cap a Vitek, de Lucie cap a la seva germana, a més del teixit previsible de relacions entre la resta de les aspirants a formar part del cor de Praga. La música és de vegades l’excusa i, en d’altres, l’única raó de ser del film».

Declaracions:

‘El coro de Praga’, la complexitat d’un cas d’abusos polèmic a la Txèquia dels 2000. Bernat Salvà. Article, amb declaracions del cineasta, al diari El Punt Avui, 21.08.2026: [4]

«Pel·lícules com Spotlight (guanyadora dels Oscar del 2015), La duda, Oscura inocencia i Precious, entre moltes altres, han abordat el tema dels abusos a menors des de punts de vista molt diversos. Avui arriba als cinemes El coro de Praga , pel·lícula txeca dirigida per Ondrej Provazník que reprèn el tema posant l’accent en la complexitat que poden tenir aquests casos i en les dificultats per aclarir la veritat del que realment va passar. Ho fa a partir d’un escàndol real d’abusos sexuals relacionat amb el cor Bambini di Praga, que va ser molt polèmic a la Txèquia de la primera dècada del segle XXI.

El cor no va sobreviure a l’escàndol i va desaparèixer el 2011. “El judici va ser especialment polèmic, amb antics membres del cor donant testimonis contradictoris entre si –explica el director en els textos promocionals del film–. Aquest detall tan particular va ser el motor de la meva pel·lícula. A partir d’aquí, vaig intentar construir una història de ficció capaç de mostrar, amb matisos, d’on neixen aquestes lectures tan diferents del passat.”

L’acció arrenca als anys noranta, en una Txèquia que gaudeix de la llibertat recuperada recentment, sense parar gaire atenció a les conseqüències. (..)

La debutant Katerina Falbrová, premiada en el Festival de Karlovy Vary per aquest paper, i Juraj Loj, com a director del cor, protagonitzen aquesta pel·lícula lloada per la crítica internacional. Mitjans com Variety, The Hollywood Reporter i Screendaily lloen la seva honestedat, sensibilitat i subtilesa. El BCN Film Fest va donar cabuda a l’estrena a Catalunya d’aquest film.

Ondrej Provazník deixa clar, amb les seves explicacions, que el tema és complex, i sovint la víctima és qüestionada: “En aquest tipus de situacions, silenciades durant tant temps, la societat sovint no es creu les víctimes. Fins i tot el seu entorn més proper (amics, família) acostuma a dubtar de si diuen la veritat, de si ho recorden tot bé o de si elles mateixes no tenen una part de culpa del que va passar. Tanmateix, poca gent és conscient de com de complicada pot arribar a ser la relació entre víctima i agressor.”

Articles d’altri posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Pendent.

—

PORTADA: Broken Voices | Foto, gentilesa de Salaud Morisset (Vendes internacionals)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!