Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

23 d'agost de 2026
0 comentaris

Altres veus: “El cel promès” – “Prometido el cielo” – “Promis le Ciel” (Erige Sehiri, 2025)

A El cel promès, «La directora Erige Sehiri posa al centre de la història una dona d’aquest país que conviu amb una jove mare i una estudiant. Una nena òrfena posa a prova la seva solidaritat» (Redacció d’El Punt Avui [1]); «La directora d’Entre figueres (2022) es fixa en aquesta ocasió en tres dones de l’Àfrica subsahariana que viuen a Tunísia, marginades legalment i socialment» (Gerard Casau [3]); «(..) El principal valor de la proposta és l’abordatge de la qüestió migratòria des d’una perspectiva totalment africanocèntrica. (..) Les dones desconfien de les institucions d’un país cada cop més hostil i racista contra les persones subsaharianes. (..) Aquest drama social troba la seva principal força en la interpretació de les actrius en uns rols que demostren la diversitat d’experiències de l’emigració femenina» (Eulàlia Iglesias [2]).

Complementen aquest apunt el recull (sense traduir) de crítiques de Salvador Llopart [4], Àngel Quintana [5], Diego Lerer [6], Fabien Lemercier [7], Nicolas Bardot [8] i Tomris Laffly [9], a més de sengles entrevistes (d’enllaç lliure i en francès) a la directora.

Articles publicats:

Promís le Ciel | Foto: ® Maneki Films Henia Production, gentilesa d’Atalante

De la Costa d’Ivori a Tunísia i bitllet a Canes. Redacció. Peça, al diari El Punt Avui, 21.08.2026: [1]

«La directora Erige Sehiri posa al centre de la història una dona d’aquest país que conviu amb una jove mare i una estudiant. Una nena òrfena posa a prova la seva solidaritat»

La qüestió migratòria des d’una perspectiva totalment africanocèntrica. Eulàlia Iglesias. Crònica de Canes 2025, a Filmtopia: [2]

«(..) El principal valor de la proposta és l’abordatge de la qüestió migratòria des d’una perspectiva totalment africanocèntrica. En aquest cas, Tunísia funciona com el país receptor de persones emigrants subsaharianes que s’estableixen allí o esperen seguir el seu viatge cap a Europa. El film se centra en tres dones de Costa d’Ivori, Marie (Aïssa Maïga), la predicadora d’una església evangèlica, la seva filla i una amiga, la Jolie (Laetitia Ky), que acullen una nena òrfena i única supervivent del naufragi d’una pastera. (..) Les dones desconfien de les institucions d’un país cada cop més hostil i racista contra les persones subsaharianes. Sehiri dibuixa així una panoràmica inèdita de les tensions racistes al Magreb respecte a les persones nouvingudes de països del Sud. Aquest drama social troba la seva principal força en la interpretació de les actrius en uns rols que demostren la diversitat d’experiències de l’emigració femenina. Però també desemboca per camins i tons força previsibles, alhora que no treu profit a contextos amb tant de potencial com el de la comunitat evangèlica»

No tots els relats sobre migrants passen per Europa. Gerard Casau. Crítica, al diari Ara, 17.08.2026: [3]

«“Em van prometre el cel / però de moment continuo atrapat a la terra, lluitant per tirar endavant”. Així diu Promis le ciel, la cançó de Delgrès que, a més d’inspirar el títol d’El cel promès, posa el ritme als minuts finals del tercer llargmetratge d’Erige Sehiri, arrodonint el discurs que la pel·lícula ha anat construint orgànicament. La directora d’Entre figueres (2022) es fixa en aquesta ocasió en tres dones de l’Àfrica subsahariana que viuen a Tunísia, marginades legalment i socialment. (..)

Mentre el relat oficial de l’actualitat insisteix en el fet que la qüestió de les persones migrants tensiona exclusivament Europa i els Estats Units, El cel promès desplaça el marc cap a unes altres coordenades. Amb voluntat naturalista i sense recórrer a cops baixos, Sehiri exposa la creixent decepció i incertesa dels seus personatges, que xoquen una vegada i una altra amb els límits d’un país que no els deixa tenir res seu, ni tan sols un regal d’aniversari»

Més veus (que no tradueixo):

Promís le Ciel | Foto: ® Maneki Films Henia Production, gentilesa d’Atalante

Por los resquicios*. Salvador Llopart. Crítica (★★★★✩), a La Vanguardia, 21.08.2026: [4]

«La vida y nada más, sin ideas preconcebidas ni lugares comunes. La vida atrapada en una red donde, al principio, se imponen los huecos narrativos. Tres mujeres negras, migrantes subsaharianas en Túnez y, con ellas, una niña contando la historia de su naufragio. Así arranca Prometido el cielo, un caos en marcha, un trozo de vida. Nada más. Y nada menos. Te descoloca y te subyuga, impone su mirada sin paternalismo, cargada de razones. La vida, ya digo, antes que el discurso.

Y una cámara testigo con voluntad de documental. El tópico brilla por su ausencia. Con grandes actrices al servicio de la directora. (..) Narración puzzle, desordenada en apariencia: tan sólo mujeres subsaharianas viviendo, sobreviviendo en Túnez. La conciencia entra, como un rayo de luz, por los resquicios que deja su existencia. ¿Les he dicho el nombre de la directora? Erige Sehiri. Ha nacido una estrella»

Promis le ciel (Erige Sehiri). Àngel Quintana. Crítica, a Caimán, 16.05.2025 – Festival de Canes: [5]

«En Túnez se suelen considerar como africanos a los emigrantes provenientes de Costa de Marfil, el Congo o Nigeria, olvidándose muchas veces que Túnez también es África y que el muro de mar azul que representa el Mediterráneo también es para los habitantes del país una frontera hacia nuevos horizontes. Promis le ciel está realizada por Erige Sehiri, la directora de la notable Entre las higueras (2022) y plantea una reflexión sobre el racismo en Túnez, los problemas de integración y la burocracia que deben gestionar las mujeres subsaharianas en la residencia en Túnez. La película deja claro que el endurecimiento de las políticas migratorias no es solo patrimonio de Europa y que también existe en el corazón de ciertos países árabes. Las protagonistas de Promis le ciel son tres mujeres. (..) El gobierno tunecino ha endurecido el control de la emigración y el destino de las tres mujeres cada vez es más incierto. Promis le ciel es una película rodada con una dignidad que, más allá de explorar la peculiaridad del tema en el contexto árabe, no aporta ninguna visión nueva, ni en el diseño de los personajes, ni en los acontecimientos que relata»

«Promised Sky» («Promis le ciel»), de Erige Sehiri. Diego Lerer. Crítica, a Micropsia, 14.05.2025 – Festival de Canes: [6]

«(..) tres mujeres que migraron a Túnez desde la Africa subsahariana. Mujeres negras, con una religión, costumbres y formas de actuar distintas a las usuales en ese país mayormente musulmán, las tres se sienten fuera de lugar, lidiando con todo tipo de dificultades y tratando de hacer pie de la mejor manera posible. Por lo general, sin mucha suerte.

(..) La película de Sehiri sigue a las tres juntas y por separado, lidiando cada una con los problemas específicos que su personal situación les genera pero en todos los casos siendo víctimas de un racismo, sexismo y sentimiento anti-inmigratorio que las hunde y les impide avanzar. Y la curiosa iglesia a la que van —que ayuda espiritualmente pero también se queda con parte de sus dineros— no es necesariamente el lugar que lo resuelve todo.

Una película sensible, políticamente correcta, muy de este momento de una forma que suena quizás un tanto calculada, Promised Sky es un film sensible pero que no está a la altura de la sorprendente opera prima de la realizadora. Si bien se trata de un film bienintencionado, curioso, que pone la lupa en una lucha poco conocida en su especificidad en Occidente, el film peca de cierto academicismo festivalero, más “apropiado” que urgente, más mesurado que políticamente intenso. Es un film humanista y empático, comprometido con sus personajes, con sus muchos sufrimientos y sus pequeñas alegrías, emociones que alcanza a retratar pero sin lograr dejar una huella profunda»

Promis le ciel. Fabien Lemercier. Crítica, a Cineuropa, 14.05.2025: [7]

«”Ne laissez personne vous dire que vous n’êtes rien ici. Chaque jour est une bataille.” Vivre à des milliers de kilomètres de chez soi, quels que soient les circonstances, les buts, les rêves ou les drames qui vous ont amenés là, n’est jamais facile, surtout quand le pays qui vous abrite ne cherche pas à vous intégrer, tente de vous ostraciser, voire de vous repousser comme cela se produit actuellement beaucoup de par le monde. Mais dans ces difficultés, il y aussi souvent de l’entraide, un sens développé de la communauté, une foi dans le pouvoir miraculeux des efforts peut-être un jour récompensés et surtout énormément de débrouille au quotidien. C’est ce vaste sujet et les multiples questions qui en découlent dont s‘est emparée avec énormément d’empathie et de chaleur humaine, la réalisatrice tunisienne Erige Sehiri avec le très féministe et généreux Promis le ciel qui a ouvert le programme Un Certain Regard du 78e Festival de Cannes.

(..) Chacune a son caractère et son vécu, mais l’harmonie règne entre elles car “les femmes prennent les devants en 2024”, même s’il faut trouver chaque jour des soutions aux multiples petits problèmes. Cependant, le climat local est tendu et les événements vont se précipiter quand les autorités accentuent “la chasse aux subsahariens”…

Doté d’un excellent rythme soutenu par un sens très fluide du mouvement et de la variation des décors, Promis le ciel lève le voile progressivement et avec habileté sur les différentes facettes de ses trois protagonistes, chacune ayant sa propre prise de conscience des conséquences individuelles d’une situation globale nourrie de petits détails dont le spectateur peut saisir parfaitement l’urgence et les enjeux. Avec ce second long métrage de fiction (après Sous les figues, découvert en 2022 à la Quinzaine des Cinéastes), Erige Sehiri passe clairement un cap qualitatif dans un parcours cinématographique dont la matrice était le documentaire. Elle réussit en effet à tenir idéalement un équilibre dynamique et très authentique entre un humanisme touchant sans sentimentalisme excessif et les échos d’un message politique empreint de gravité mais sans lourdeur aucune, grâce au filtre d’un microcosme et de trois héroïnes du quotidien dont la capacité à se dépasser doit s’adapter dans un monde parfois cruel de lois et de règles. (..)»

On aura le Ciel. Nicolas Bardot. Crítica, a Le Polyester, 28.01.2026: [8]

«Cela débute comme un conte de fées : une fillette, telle une princesse, est baignée non pas par sa maman mais par trois femmes qui ici ressemblent à trois marraines. Très vite, la Franco-Tunisienne Erige Sehiri (très remarquée avec sa première fiction Sous les figues sélectionnée à la Quinzaine 2022) déjoue une facilité : ce n’est pas l’enfant qui interroge pour que les adultes nous expliquent tout de manière scolaire. Les adultes, en fait, n’ont pas vraiment de réponse tandis que l’enfant a traversé des épreuves dramatiques. Voilà qui donne un aperçu de la complexité chérie par la réalisatrice dans ce film montré en première mondiale au Festival de Cannes, en ouverture à Un Certain Regard.

Promis le ciel traite d’un sujet encore peu abordé par le cinéma : ici, les tensions entre les Tunisiens et les populations migrantes subsahariennes. Les héroïnes du long métrage (dont Aïssa Maïga et Laetitia Ky, remarquée notamment dans Disco Boy) sont éloignées de tout : à la fois de leur pays d’origine mais aussi de la ville où elles habitent désormais. Ici, on observe un bateau au loin, là, on voit un avion trop haut dans le ciel : tout semble hors de portée. C’est leur monde à elles, à l’horizon étriqué, mais qui suggère tout un monde se déployant autour. Cela rejoint le dispositif de Sous les figues, mais la plus grande radicalité de ce dernier lui donnait à la fois plus de force et plus de caractère.

A la fois dur et lumineux, Promis le ciel se distingue par son écriture nuancée, à la hauteur des enjeux complexes ici racontés. Le film d’Erige Sehiri évoque quelque peu le cinéma de l’Autrichienne Sudabeh Mortezai, elle aussi « venue » du documentaire et dont les drames politiques (parmi lesquels le brillant Joy) sont rehaussés par des protagonistes qui ont différentes dimensions. Erige Sehiri dit avoir voulu « rendre visibles les invisibles ». Dans Promis le ciel, il est effectivement question de la difficulté à trouver sa place, ici et là dans l’espace d’abord, mais aussi vis-à-vis des lois et vis-à-vis des règles. A l’église, la pasteure encourage à chanter la persévérance – mais est-il encore humainement possible de persévérer ?

Erige Sehiri Delivers a Keenly Observed Migrant Drama With a Documentarian’s Aesthetic. Tomris Laffly. Crítica, a Variety, 15.05.2025 – Festival de Canes: [9]

«(..) Female relationships are complicated enough as is, even between those on a level playing field. But in Promised Sky, they are thornier since none of the women are equals from a socio-economic standpoint in their adopted home in Tunisia.

Utilizing the same perceptive documentarian aesthetic at the heart of her previous feature, Under the Fig Trees, Sehiri drops the audience into the lives of Marie (Aïssa Maïga), Naney (Debora Lobe Naney) and Jolie (Laetitia Ky), as the three roommates care for a little girl in a bubble bath, gently washing her as they try to get to know her situation.

(..) Promised Sky loosely reflects real events, and feels visually and texturally truthful thanks to Sehiri’s authentic point of view and cinematographer Frida Marzouk’s poetic lens. The film often feels like a mazy tapestry of moods and situations, rather than a traditional narrative.

Sehiri doesn’t necessarily attempt to tell a neatly organized story revolving around the three women’s actions after Kenza abruptly joins their ranks. Instead, she lets the chaotic messiness of their lives unfold organically, through a casually observant disposition that feels untidy and random at times. Sehiri’s film adds up to something greater than the sum of its parts, becoming a unique drama about marginalized African immigrant women fighting for their dignity and place not in Europe (the usual setting for many similarly themed films), but on their own continent, Africa.

(..) Promised Sky is at its strongest when Sehiri approaches a neorealistic style in filming the happenstances of street life, dialing up her documentarian instincts. It also packs a punch when Sehiri underscores just how deeply rooted (and similar-sounding) anti-migrant sentiments are around the world. In one scene, for instance, we learn that some Tunisians spread false rumors that migrants eat domestic cats — it’s an accusation that might bring to mind alarmingly comparable lies that were spreading in the U.S. less than a year ago.

The film also shines through Naney’s aching performance, and she delivers a soul-shattering and scene-stealing monologue near the end about how a better life hasn’t found her despite all her hard work, belief and perseverance. Even in its shakiest moments, Promised Sky pledges to honor that grit and against-the-odds struggle with dignity and humanism»

Entrevistes:

Promís le Ciel | Foto: ® Maneki Films Henia Production, gentilesa d’Atalante

Erige Sehiri: “Dans le quotidien, on cache les choses, on ne dit pas tout, on ne montre pas tout”. Fabien Lemercier. Entrevista a la directora, a Cineuropa, 15.05.2026 – Festival de Canes.

Promis le ciel, le regard de Erige Sehiri. Tarik Khaldi. Entrevista la directora, publicada al web del Festival de Canes, 28.01.2026.

Articles d’altri posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Promís le Ciel | Foto: ® Maneki Films Henia Production, gentilesa d’Atalante

Pendent.

PORTADA: Promís le Ciel | Foto: ® Maneki Films Henia Production, gentilesa d’Atalante

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!