Club 7 Cinema

Després que “El baño del diablo” / “The Devil’s Bath” / “Des Teufels Bad” triomfés al Festival de Sitges 2024, ja vaig publicar-ne en aquest blog un recull d’articles: “El bany del diable”: la pel·lícula que ha guanyat a Sitges i que ja va impactar a la Berlinale 2024. Ara, amb aquest nou apunt, hi aporto escrits publicats ran de la seva estrena comercial a Catalunya.

Nota sinòptica: un film sobre dones, religió i crims rituals.

Sinopsi: Àustria al segle XVIII. Els boscos envolten els pobles. Matar un nadó fa que una dona sigui condemnada a mort. L’Agnes (Anja Plachg) es prepara per a la vida matrimonial amb el seu estimat. Però la seva ment i el seu cor es fan pesats. Un camí ombrívol interior, en solitari, tot sobreeixint mals pensaments.

Articles nous:

Víctima o botxí?, Jordi Camps i Linnell, al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘: En la línia dels estudis revisionistes que es fan al voltant de la bruixeria des d’una perspectiva de gènere, en què s’ha demostrat l’assassinat en massa comès sobretot a dones que es va estendre per Europa entre els segles XV i XVIII, el tàndem artístic austríac Veronika Franz i Severin Fiala (“Goodnight Mommy”, “The Lodge”) continua explorant les fronteres del gènere, en aquest cas el del ‘folk horror’, per rescatar i aprofundir amb detall una altra nota de peu de pàgina de la història de l’edat moderna europea, tan o més fosca i molt menys coneguda. (..) Treuen a la llum el fenomen de persones amb tendències suïcides, la majoria dones, que decidien cometre crims de sang que implicaven la pena capital per evitar així matar-se elles mateixes i, per tant, eludir la condemna eterna per motius religiosos. És a dir, cometre un assassinat que els permetia rebre l’absolució, si es confessaven abans de l’execució, en comptes d’encarar una condemna eterna pel fet de cometre l’imperdonable suïcidi. Les víctimes, generalment, eren els infants, per allò arrelat en el catolicisme mal entès que les seves ànimes encara eren pures i innocents. (..) Posats en situació, i de quina manera, a partir d’aquí “El baño del diablo”, l’obra que representa Àustria als Oscar, guanyadora de l’Os de Plata a Berlín i Premi a la Millor Pel·lícula al Festival de Sitges, pren un altre rumb i s’endinsa en terrenys del drama psicològic emmarcat a l’Alemanya rural del segle XVIII (..). La pel·lícula pot resultar lenta, perquè els directors prefereixen enfocar el patiment psicològic de la protagonista (brillantment interpreta per la cantant Anja Plaschg, que tan sols havia participat en dues pel·lícules) (..). El retrat del patiment interior és concís, perquè indaga en els horrors inherents a l’existència. I fereix perquè el tema no és ni molt menys un succés del passat, els problemes de salut mental i la depressió profunda, i ja no diguem el suïcidi, continuen sent un tabú avui dia. (..)  Tot mostrat amb matisos, amb una paleta de grisos que s’adiu a un naturalisme que, estèticament, recorda a la magistral “The Witch” de Robert Eggers, on també hi ha una convergència de les forces de la religió, el folklore i la natura. I amb un personatge principal d’una gran complexitat, perquè Agnes és víctima, però també és l’autora d’un crim terrible (..).

Una història de bruixes sense bruixes que fa més por que el cinema de por, crítica de Joan Pons, al diari ‘Ara‘: (..) per alguna cosa aquesta parella de cineastes centreeuropeus són mestres en els relats de terror psicològic, com demostren títols anteriors com “Bona nit, mama” i “La cabana sinistra (The lodge)”. Però, per molt que sembli una història de bruixes en un bosc tenebrós, per moltes heretgies i rituals truculents que apareguin en pantalla (tot i que tampoc tants), per molt esgarrifosos que fossin els casos reals sobre “suïcidis indirectes” que inspiren el film i per molt premi a la millor pel·lícula al darrer Festival de Sitges que tingui, “El baño del diablo” és una obra sobre la contemplació de l’abisme. Un tema molt poc ‘de nínxol’ amb què probablement tothom pot projectar algun llampec vital de la seva existència (esperem que passatger, això sí).

El terror que s’inspira en la història, article de Desirée de Fez, al diari ‘El Periódico‘: Els austríacs Veronika Franz i Severin Fiala han aconseguit la seva breu però consistent filmografia partint de, coma mínim, tres coses: una idea perversa de les relacions familiars (la majoria de les vegades entesa com una representació acotada dels mals socials), un treball excepcional de les atmosferes i una habilitat per concebre situacions i imatges d’impacte, molt aclaparadores, i fer-les lliscar quan i com l’espectador no se les espera. (..) Com sol passar amb les pel·lícules del duo, la narrativa no s’acaba d’apuntalar. Tot i així, aquesta flaquesa queda compensada per la interpretació d’Anja Plaschg, plena de dolor i bellesa, i per la capacitat de Franz i Fiala per explicar el seu patiment a través de l’atmosfera i del treball sobre el cos. És impressionant la manera amb què mostren com, a més de trencar la seva ment, el fanatisme, el masclisme i la violència estructural alteren el seu rostre i el seu cos.

El baño del diablo: Ànimes turmentades pretenent evitar la condemna eterna, crítica de Marla Jacarilla, a ‘Filmtopia‘: (..) interessant incursió en el folk horror basada en un esgarrifós cas real. El film parteix d’una recerca realitzada per la historiadora Kathy Stuart i plasmada en el llibre ‘Suicide by Proxy in Early Modern Germany: Crime, Sin and Salvation‘. (..) La recerca de Stuart se centra en Alemanya, però aquesta pràctica es va estendre durant dos segles per gran part d’Europa i va tenir com a conseqüència la mort de centenars de nens i nenes. Ambientada en una petita vila austríaca l’any 1750, “El baño del diablo” conta la història d’Agnes, una jove aparentment feliç que, després de casar-se amb el seu marit Wolf, veurà com a poc a poc la seva vida es va tornant cada vegada més i més opressiva. Les constants pressions per tenir descendència, el distanciament i la falta d’interès del seu absent marit o el control tant de la seva sogra com de l’església i fins i tot dels veïns, seran els factors clau que desencadenaran el seu descens a la bogeria. (..) La pel·lícula submergeix el públic en un entorn natural bromós, amenaçador i opressiu on la protagonista mai sembla estar fora de perill; ni dins, ni fora de la cabanya on viu junt amb el seu marit. La vida en el camp és dura, però no és ni de lluny el pitjor que Agnes ha de suportar en un entorn com aquest, supersticiós i patriarcal. El fanatisme religiós i el pes dels costums socials que dictaminen el destí d’una dona (cuidar de la casa, tenir descendència, sotmetre’s al marit…) són pressions insuportables per a moltes dones. (..) El film, amb una atmosfèrica i pertorbadora banda sonora que ha estat composta per la pròpia protagonista (la debutant Anja Plaschg, sota el nom artístic de Soap & Skin), no és especialment explícit, però sí tremendament asfixiant. Una reivindicació feminista disfressada de pel·lícula de terror psicològic; un dens malson que ens demostra que el monstre més amenaçador és, la major part de les vegades, el mateix ésser humà en coaccionar els seus semblants.

La tieta i el nebot que han dirigit el film de terror de l’any, article de Xavi Serra, al diari ‘Ara‘: (..) la particular manera d’entendre el terror d’aquesta parella de cineastes austríacs, al·lèrgica a les convencions del gènere de terror. “No pensem en les nostres pel·lícules com a films de terror, això són etiquetes de les distribuïdores i els agents de vendes –diu Fiala–. Nosaltres simplement trobem una història o un personatge i la seguim”. Veronika Franz i Severin Fiala, que abans de La cabana sinistra havien dirigit Kern i l’aclamada Bona nit, mama, formen una parella curiosa de directors: són tieta i nebot polític, i es porten vint anys de diferència. El seu vincle és el conegut director Ulrich Seidl, tiet de Fiala i parella artística i sentimental de Franz. (..) L’última història que va atrapar Franz i Fiala va ser la de l’epidèmia de “suïcidis indirectes” que es van produir a l’Europa central durant els segles XVII i XVIII, quan dones deprimides i amb instint suïcida cometien un crim horrible per ser executades –així evitaven la condemna segura a l’infern dels suïcides–. La magnífica “El baño del diablo”, que s’estrena divendres i que tant el públic com el jurat de l’última edició de Sitges van considerar la millor pel·lícula del festival, s’inspira concretament en els casos de dues dones austríaques que van commoure els directors. “Vam llegir la transcripció dels interrogatoris i ens van semblar increïblement modernes, sobretot el que deien de la depressió”, diu Franz, i Fiala afegeix: “És arrogant i estúpid pensar que la gent de fa segles era molt diferent de nosaltres. L’Agnes era una persona normal, molt semblant a nosaltres, i explicar la seva història ens permetia parlar d’un fenomen històric ocult i alhora del món actual, que encara posa molta pressió sobre tots nosaltres, una pressió que pot conduir a la depressió”. El terror d’”El baño del diablo” emana de la desesperació que s’instal·la en una jove camperola quan la vida de casada revela les exigències d’una societat ultrareligiosa, la de l’Àustria del segle XVIII, que reserva a les dones un únic rol: la maternitat. “Abans, el suïcidi era un fenomen masculí, però durant aquesta època es va feminitzar i, al final, dos terços dels suïcidis eren de dones –explica Fiala–. Cada vegada hi havia més pressió sobre elles, sobretot per quedar-se embarassades”. Franz matisa que “tothom sentia la pressió, fins i tot el marit de l’Agnes”, i que “per això la pel·lícula no assenyala culpables: tots en són víctimes” (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!