Club 7 Cinema

«El amor que permanece és un bonic i quotidià mosaic humà en la seva dimensió de retrat fragmentari a base de trossos de vida dels seus protagonistes que es presenta pautat per les estacions meteorològiques i el ritme natural dels contorns en un cicle anual. Una preciosa pel·lícula feta amb sensibilitat, humor, amor i tendresa, que compta amb paisatges canviants i, també, alguns ingredients fantàstics o onírics» (Joan Millaret Valls [1]); «Bona part de la filmografia anterior de Pálmason té a veure amb mons familiars. A El amor que permanece hi presenta una família inspirada en la pròpia, cosa que també suposa reflectir-hi, ficcionant-ho, la seva ruptura matrimonial. Hi actuen els seus tres fills. En aquest llarg, son els fills d’una parella que pateix una separació complicada: Anna, una artista visual que treballa amb materials oxidats vivint amb els nens en una casa de camp, i Magnus, que passa bona part del seu temps en un vaixell pesquer a l’altamar. Mantenint-hi una relació intermitent, el pare es converteix en un estrany pels fills» (Imma Merino [2]); «S’hi explica la història d’aquestes persones mitjançant escenes quotidianes, algunes d’extraordinàries (la de l’hospital i la fletxa). En aquestes, importen les emocions dels personatges» (Redacció d’El Periódico [3]); «Pálmason és un cineasta amb un sentit estètic rotund i alhora subtil: les imatges del paisatge islandès d’El amor que permanece són potents i evocadores sense ser postaleres. En qualsevol cas, la seva imaginació visual és més versàtil del que ens pensàvem perquè, a diferència de la seva obra anterior, aquí inclou fuites de fantasia o de comèdia desconcertant que demostren que és un creador que mai no es conforma només amb fer-ho bonic» (Joan Pons [4])

Articles publicats:

Reconstrucció familiar. Joan Millaret Valls. Crítica, a cinemacatala.net, 07.08.2026 (I també a AMIC): [1]

(..) Aquest inspirat melodrama familiar del cineasta islandès (..) retrata la vida d’una família després de la separació dels pares en una casa enmig de la planura islandesa. El pare treballa de pescador en alta mar passant llarg temps fora de casa mentre que la mare es fa càrrec dels quatre fills mentre treballa i alhora desenvolupa la seva creativitat artística. En aquest nou panorama humà de la reconstrucció, el pare intenta reenganxar-se a la família, però ella només el tracta com a amic i no li permet que es quedi mai a dormir, mentre un altre home intenta flirtejar amb ella sense massa èxit.

El amor que permanece és un bonic i quotidià mosaic humà en la seva dimensió de retrat fragmentari a base de trossos de vida dels seus protagonistes que es presenta pautat per les estacions meteorològiques i el ritme natural dels contorns en un cicle anual. Una preciosa pel·lícula feta amb sensibilitat, humor, amor i tendresa, que compta amb paisatges canviants i, també, alguns ingredients fantàstics o onírics. (..)

Què fer amb una trencadissa? Imma Merino. Crítica, al diari El Punt Avui, 07.08.2026: [2]

(..) Bona part de la filmografia anterior de Pálmason té a veure amb mons familiars, (..) [A El amor que permanece] hi presenta una família inspirada en la pròpia, cosa que també suposa reflectir-hi, ficcionant-ho, la seva ruptura matrimonial. Com en el cas del curt Nest (2022), en què tres nens construeixen una caseta damunt d’un arbre, hi actuen els seus tres fills. En aquest llarg, son els fills d’una parella que pateix una separació complicada: Anna, una artista visual que treballa amb materials oxidats vivint amb els nens en una casa de camp, i Magnus, que passa bona part del seu temps en un vaixell pesquer a l’altamar. Mantenint-hi una relació intermitent, el pare es converteix en un estrany pels fills.

El film comença mostrant la quotidianitat familiar (els joc dels nens, les activitats domèstiques) d’una manera naturalista, però, a mesura que les relacions es deterioren, irrompen elements fantàstics i també situacions absurdes. Potser Pálmason no acaba de trobar el to, però hi palpita un desconcert, fins una inquietud, interessant perquè té a veure amb les dificultats de fer amb la trencadissa alguna cosa que romangui a través del cinema.

Paisatge íntim d’una ruptura. Redacció. Article, al diari El Periódico, 07.08.2026: [3]

(..) Pálmason, que ambienta la cinta en un paisatge rural islandès obert al mar, no explora la nova vida dels personatges des del melodrama. No hi ha un arc clar, sinó vaivens. No hi ha una evolució emocional evident, sinó pics sentimentals i dubtes. No hi ha decisions fèrries, sinó personatges vulnerables que fan el que poden.

Explica la història d’aquestes persones mitjançant escenes quotidianes, algunes d’extraordinàries (la de l’hospital i la fletxa). En aquestes, importen les emocions dels personatges, però també dues idees que ajuden a comprendre’ls. Una és com aquests es relacionen amb els seus escenaris domèstics i professionals. L’altra, com les seves vides depenen en gran manera del paisatge i com el paisatge en depèn (l’art d’ella, la professió d’ell). És en aquestes dues coses, representades visualment de forma exquisida, on El amor que permanece agafa volada.

Com retenir moments de felicitat que no ho semblen. Joan Pons. Crítica, al diari Ara, 03.08.2026: [4]

(..) Com si fossin les brases d’un passat que mai no s’acaba d’apagar del tot, les fotos dels éssers estimats en un àlbum físic o a la galeria d’imatges i vídeos del mòbil conserven un encant i escalf intangible però innegable. Revisar-les és com trobar alguna d’aquelles petites coses que deia Serrat a la cançó: ens fan plorar quan ningú no ens veu.

A partir d’aquesta idea d’atrapar amb una càmera records que en un futur puguin tenir un valor sentimental o simbòlic alt encara que en el seu dia fossin imatges innocents o casuals, el director islandès Hlynur Pálmason construeix el sentit de les imatges d’El amor que permanece. Per això de vegades congela el pla o fa que sembli un reel d’Instagram, o que els personatges posin per a l’objectiu. Està retenint instants d’una història en els quals la felicitat apareixerà com un efecte retardat. O potser apareixerà la tristesa. Perquè per a la parella de separats amb tres fills que protagonitzen aquesta pel·lícula, aquests moments subratllats formalment seran els vestigis d’una felicitat perduda.

(..) Pálmason és un cineasta amb un sentit estètic rotund i alhora subtil: les imatges del paisatge islandès d’El amor que permanece són potents i evocadores sense ser postaleres. En qualsevol cas, la seva imaginació visual és més versàtil del que ens pensàvem perquè, a diferència de la seva obra anterior, aquí inclou fuites de fantasia o de comèdia desconcertant que demostren que és un creador que mai no es conforma només amb fer-ho bonic (..).

Entrevista:

Hlynur Pálmason: “El que importa és com i amb qui passem el poc temps que tenim”. Bernat Salvà [BS]. Entrevista al director [HP], al diari El Punt Avui, publicada el 07.08.2026:

[BS]: Hlynur Pálmason (Hornafjörður, Islàndia, 1984) només ha de plantar la càmera i filmar el pas de les estacions en els espectaculars paisatges de la seva terra per submergir l’espectador en un altre univers. Ho feia a Godland, una aventura ambientada al segle XIX, i ho torna a fer a El amor que permanece, la història d’una parella divorciada i amb fills que es reuneix al poble d’ella. Però el seu cinema és molt més que postals. Mentre les estacions canvien radicalment el paisatge, el cineasta reflexiona sobre el pas del temps i el que roman, sobre el que realment importa.

[BS]: Al cinema se sol parlar de les parelles abans i durant la relació, per què ha preferit centrar-se en el després?

[HP]: Personalment, quan faig alguna cosa, més aviat sé el que no vull: no vull gent cridant-se ni coses que ja he vist abans. (..) El que volia amb aquesta [pel·lícula], o el que vaig experimentar en explorar-la, és que el més valuós que tenim és simplement el pas del temps, el que importa és com i amb qui passem el poc temps que tenim. Sovint no saps el que tenies fins que ho perds, i la pel·lícula tracta molt sobre això. El meu focus era aquest, i no pas les baralles o els grans conflictes entre l’home i la dona, sinó més aviat les seqüeles.

[BS]: Fins a quin punt és una pel·lícula autobiogràfica? Hi surten els seus fills i la seva terra.

[HP]: Està rodada en el meu entorn, on visc. Els cineastes hem d’utilitzar el que tenim; no podem construir tot el que voldríem perquè no tenim tants diners, així que hem de ser austers. Si tinc un gos, el fem servir; si tenim gallines, les fem servir. Així es converteix en el nostre món i es torna personal, especialment si treballes amb els teus fills. Però la narrativa no és privada; no tracta sobre mi o la meva dona, no és que ens estiguem divorciant. És una pel·lícula molt personal, però no íntima; crec que hi ha una diferència. Utilitzo tant com puc el que tinc i les coses amb què vull passar el temps, perquè fer cinema tracta de triar amb qui vols treballar i amb qui vols passar l’estiu, que sovint és la família o són els amics. Els cineastes amb qui treballo són bàsicament els meus amics.

[BS]: S’identifica més amb l’home o amb la dona protagonista?

[HP]: Pel que fa als personatges, m’identifico amb tots dos. De fet, veig molt de mi mateix en gairebé tots els personatges, fins i tot en el pare o els nens. Soc força diferent de tots dos, però hi ha coses amb què em puc sentir identificat.(..)

[BS]: Per què utilitza elements fantàstics? Ajuden a parlar de les persones, de la humanitat?

[HP]: (..) Per exemple, durant el procés vaig veure una pel·lícula antiga, El monstre i la llacuna blava, i això de manera natural afecta l’escriptura del guió. Passa sovint quan dilates el temps i treballes en un projecte durant un període llarg, en lloc de rodar-ho tot en dos mesos. El fet de rodar durant un parell d’anys fa que la vida tenyeixi el projecte, i m’agrada molt aquest efecte perquè em fa dubtar més o em sorprèn. Totes aquestes escenes que són una mica màgiques o oníriques apareixen durant el procés d’allargar l’escriptura. Simplement deixo que passin. Si et dediques al cinema, sovint vius en la teva pròpia imaginació. Quan faig una pel·lícula, penso sobretot en l’experiència de l’espectador al cinema, en el que li provoca físicament o mentalment. M’agradaria que en sortir del cinema fos com haver estat en un concert; sovint penso en les pel·lícules com una composició musical, no només com una narració o una història.

[BS]: Per què dona tanta importància al pas de les estacions de l’any?

[HP]: He descobert que m’agrada molt capturar les estacions. Em dona una base molt bona de contrastos: fred i calor, agressivitat i bellesa. Quan dono forma a una pel·lícula, faig servir això per esculpir-la. Si hem tingut un capítol càlid i després anem cap a un de més fred o agressiu, puc jugar amb el canvi del temps i la temperatura. També és una qüestió de passar temps amb el projecte per somiar-lo i pensar-hi. De vegades passo molt de temps filmant, per exemple, una tempesta de neu. Potser em quedo en una caseta durant un parell d’hores i simplement escric, escolto la tempesta o en gravo el so. És la meva manera d’entrar en un projecte. Com més temps hi passo, més fàcil és escriure; tot sorgeix de manera natural, escrius el que veus.

Més veus (que no tradueixo):

El amor que permanece, o Los restos del naufragio*. Sergi Sánchez. Apunt al seu compte de Facebook, 08.08.2026:

Se abre el tejado de lo que parece un hangar abandonado, se desmantela un edificio como si se destapara la caja de los truenos, y el amor queda desprotegido, a la intemperie, sometido a la fuerza de la lluvia y el viento. La notable y desconcertante película de Hlynur Palmasson intenta filmar lo que queda en ese hangar, los restos del naufragio, también representados en ese espantapájaros, mitad tótem pagano, mitad estatua conceptual, que, azotado por el clima islandés, sirve como testigo silencioso al paso de las estaciones, una especie de hilo conductor que cose las viñetas, entre naturalistas y oníricas, que componen el relato de una ruptura amorosa.
Como película de divorcios, El amor que permanece es elusiva, huidiza. Su estructura es deliberadamente inconexa, como si Palmasson estuviera pensando en una tira (tragi)cómica de secuencias autónomas, en un dispositivo similar (aunque más realista) al del cine de Roy Andersson. Se contempla la vida por separado de una artista plástica con sus hijos, y su exmarido marino, cada uno identificado con su elemento (la tierra y sus óxidos; el agua y sus derivas), y los impulsos de atracción y rechazo que hacen que sus caminos se unan y desunan como un ovillo con el que un gato juega atolondrado.
A veces da la impresión de que Palmasson, que es también artista visual y que ha invertido mucho de su vida personal en el filme (la ha rodado en su casa, los hijos de la pareja son los suyos), está a punto de perderse en la mezcla de registros, aunque la melancólica banda sonora parece servir de argamasa tonal a una película que cita La mujer y el monstruo, que se venga de los galeristas de arte pretenciosos, que clava flechas a niños traviesos, y que aún cree en los gestos de amor surrealistas. Al contrario de Godland, que no podía ser más severa, El amor que permanece se siente etérea, ligera, volátil.
Lo mejor: Es una película que respira libertad creativa, y que le da una vuelta de lo más creativa al cine de divorcios.
Lo peor: Su naturaleza episódica impone una mezcla de registros tonales que a menudo resulta desconcertante

Escenas de vida familiar*. Jordi Batlle Caminal. Crítica, al diari La Vanguardia, 07.08.2026:

El amor que permanece es una película extraña, desafiante y no para todos los paladares. Es una película más bien desorganizada, que no sigue un orden narrativo ortodoxo ni un desarrollo dramático convencional A ratos tienes la sensación de que no pasa nada que suscite nuestro interés, como cuando miras por la ventana las ramas y las hojas de los árboles o a una mujer que pasea con un niño. Descoloca también su gama de registros: comedia, drama, fantasía y puntuales toques surreales: una espada cae del cielo y se clava en la arena. Sin embargo, hay mucha sustancia en la nueva película del islandés Hlynur Pálmason. (..)

“The Love That Remains”, película del islandés Hlynur Pálmason. Diego Batlle. Crítica, a Otros Cines, 19.05.2025 – Festival de Canes:

Tras la extraordinaria Godland, una de las revelaciones de Cannes 2022, este drama familiar con irrupciones de realismo mágico dejó -en la comparación- gusto a poco

(..) En otro contexto y con otros antecedentes, podríamos afirmar sin rubor que se trata de un interesante, valioso drama familiar en un contexto adverso, pero como película siguiente a Godland resulta claramente un paso atrás

(..) Ella [Anna] está decidida a seguir adelante con el divorcio; él [Magnus, o Maggi como le dicen], en cambio, quiere una nueva oportunidad y aprovecha cada oportunidad para proponer algún tipo de acercamiento (incluso físico). Más allá de esas tensiones, de vez en cuando los dos se encuentran con sus tres hijos (..) para alguna actividad o comida en la casa familiar ubicada en una zona rural tan bella como desolada y cercana al mar

Pálmason trabaja las contradicciones, los distintos estados de ánimo y proyectos de vida de ambos protagonistas con sensibilidad y recato, con inteligencia y profundidad, cuestionando sobre todo la inmadurez de él, típico exponente de la masculinidad en crisis, de ese lugar roto de macho proveedor y guardián del bienestar familiar. Por momentos, incluso, el personaje resulta demasiado torpe, al borde de lo pusilánime en la forma de elaborar la culpa y la pérdida, pero el director se cuida de no caer en una humillación constante

Los problemas principales de The Love That Remains pasan, por un lado, por cierta tendencia al regodeo preciosista con la naturaleza circundante (al borde del documental de NatGeo) y, por otro, en la irrupción de un par de largas escenas a puro simbolismo y realismo mágico que quitan más de lo que agregan. No es en absoluto una mala película, solo que esperábamos otra obra maestra de Pálmason y nos encontramos con “solo” una solo buena.

The Love That Remains (Hlynur Pálmason). Àngel Quintana. Article, a Caimán, 20.05.2026 – Festival de Canes:

Después del viaje místico llevado a cabo con Godland, Hylmúr Palmasson decide retratar la vida cotidiana de una familia separada. En los primeros momentos de la película vemos a una madre que se dedica a explorar el territorio del ‘land art’ y a vivir junto a sus hijos en una casa de campo. La familia cuida de las gallinas, juegan con el perro, recogen mirtilos, buscan setas. El padre trabaja en un barco pesquero y la madre trabaja patrones de acero oxidados con los que construye sus obras. Palmasson empieza trabajando con gran sensibilidad los pequeños detalles de una cotidianidad que va cambiando con el paso de los años. La película empieza a derivar hacia un relato sobre los conflictos familiares, sobre la difícil integración del padre. La ficción adquiere un cierto tono humorístico que va derivando hacia ciertas salidas absurdas. El padre mata un gallo y este aparece transformado en un gallo gigante. Un galerista sueco llega a la finca y expone a la madre una curiosa teoría sobre las virtudes de los vinos. Un tótem que han construido los niños en medio del campo se convierte en una trampa que acaba de herir un niño con una flecha. Todo va adquiriendo un tono más grueso y la poética de los pequeños detalles de la primera parte se va perdiendo, como si Palmasson quisiera moverse entre lo cotidiano y lo simbólico sin saber encontrar un tono preciso.

Startling tragicomic portrait of a fractured family. Peter Bradshaw. Crítica, a The Guardian, 18.05.2025 – Festival de Canes:

Icelandic film-maker Hlynur Pálmason gave us the haunting historical drama Godland and the challenging and bizarre thriller A White, White Day; now he has changed things up with this startling, amusing, vaguely frustrating movie. The Love That Remains is a portrait of a fractured family and a sundered marriage which, with its dreamy piano score, fantasy visions and quirky sequences to go with the dead-serious scenes of purported emotional pain, introduces a slightly disconcerting but certainly intriguing new comic tone

Pálmason’s visual and compositional sense is as commanding as ever, with some stunning imagery of the Icelandic landscape. But it is flavoured with a new tone of persistent, playful unseriousness, which finally morphs into a tragicomic spectacle of male loneliness. In some places this film doesn’t have the weight and the impact of his earlier work, but it’s certainly engaging

Poor Magnus is always showing up, asking to see the the kids, hanging out with the family from whom he is now supposedly estranged; at one stage, they go on a swimming-trip-slash-picnic and Magnus is treated to an ecstatic upskirt vision of Anna as she stands over him. Is it actually happening? Or just in his raddled, lonely, horny imagination? But Anna is obviously very exasperated with Magnus and feels sorry for him, against her better judgment, allowing him to be with her and the children because so clearly he has no idea how to manage his post-separation existence, and it is taking a terrible toll. She is beginning to hate him

Or is she? Hard emotional realities of this sort are always being softened and modified by quirky visual inventions. Magnus takes it upon himself to kill the wayward rooster that they keep on their land, because Anna had been complaining about its aggressive behaviour; it is a scene that speaks of Magnus’s own thwarted and diminished masculinity. It is followed by a dream sequence in which this rooster, enlarged to monstrous size and inspired by the scary movie on TV to which Magnus had fallen asleep, comes back to take his revenge. It’s quite funny – but perhaps not funny enough to be fully successful as a poignant moment

There are other dream moments. An obnoxious Swedish art dealer who patronises Anna and her work meets a terrible end. A sword lands Pythonesquely from the sky just next to the children’s sword-target which has a medieval helmet. Meanwhile, near Magnus’s trawler, an old second world war mine has appeared – another flourish of metaphorical danger. The effect is tender, sympathetic, diverting and often very elegant and indirect. But it withholds from us the full, real pain of damaged love

Més ressons de la projecció del film a Canes 2025⇒ Jan Lumholdt, la crítica per a Cineuropa |

Articles d’altri posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Pendent.

—

PORTADA: The Love That Remains | ® Foto Hlynur Pálmason, gentilesa de Jour2Fête

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!