Club 7 Cinema

El 1978, a Barcelona, el conductor d’autobús Manolo Vital es va apoderar del bus de la línia 47 per desmuntar una mentida que l’Ajuntament s’entestava a repetir: que els autobusos no podien pujar les costes del districte de Torre Baró, de Barcelona. Un acte de rebel·lia que va demostrar ser un catalitzador per al canvi, que les persones s’enorgulleixen de les arrels, d’una lluita del veïnat, de la classe treballadora que va ajudar a crear la Barcelona moderna dels anys 70.

“El 47“. Direcció: Marcel Barrena. Guió: Marcel Barrena, Alberto Marini. Intèrprets: Eduard Fernández, Clara Segura, Zoe Bonafonte, Salva Reina, Óscar de la Fuente, Betsy Túrnez, Vicente Romero, David Verdaguer. Idioma original: català (50 %) i castellà.

Enllaços: Cinema en català, IMDB, Filmaffinity.

Articles publicats:

L’heroi de Torre Baró, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Al començament d’ “El 47” , desprès que una veu en ‘off’ recordi que en els darrers anys cinquanta i seixanta van arribar a Catalunya moltes persones provinents d’Andalusia i Extremadura fugint de la misèria i del caciquisme, diverses famílies construeixen durant la nit, clandestinament i apressadament, unes barraques en un turó al nord de Barcelona on han adquirit uns terrenys: Torre Baró, 1958. Es fa de clar i arriba la Guàrdia Civil: no han tingut temps de fer els sostres, que, segons la llei del sòl de l’època, impedien que les construccions fossin enderrocades. Hauran de fer-les de nou. Un d’entre ells, però, aporta una idea com una reminiscència d’una cultura col·lectiva esborrada pel franquisme: en lloc que cada família construeixi la pròpia casa, tots n’han de fer una cada nit i així successivament. Aquest home, que va existir realment, és Manuel Vital, nascut a Valencia de Alcántara (Caceres) l’any 1923, amb un pare assassinat pels falangistes després de la Guerra Civil. Convertit en personatge d’una ficció inspirada en fets reals relacionats amb el llarg abandonament sofert pels primers habitants de Torre Baró, és l’heroi de la història a partir del moment que lidera una acció col·lectiva. És així que la mateixa dimensió col·lectiva es dilueix mentre tampoc no es mostra cap organització política que doni suport a les vindicacions de la gent del barri: escoles, consultori mèdic, aigua, electricitat, etc. La narració es concentra en Vital (Eduard Fernández) i en la relació amb l’esposa/Clara Segura (una exmonja, que va penjar els hàbits per ell, amb una vocació pedagògica) i la filla (de la primera dona, que va morir) amb dubtes pel que fa a la seva identitat entre la catalanitat i la transmissió del pare. En tot cas, davant de la poca perícia de certes escenes col·lectives, potser és millor que el film, dirigit per Marcel Barrena, doni joc a la interpretació en ‘la intimitat’ de Fernández i Segura. (..) Allò estrany és que, mentre amb l’arribada de l’autobús es munta una festa amb gegants inclosos, Vidal (vinculat a CCOO i amb contactes amb el PSUC) actuï pràcticament en solitari. Això mentre que, cada dos per tres, puja al 47 una mena d’’alter ego’ de Pasqual Maragall: la solució va arribar amb els socialistes? Allò important, en tot cas, és que el cinema català faci atenció a un tema (la immigració dels cinquanta i els seixanta) força abandonat.

Cine de denúncia amable i eficaç, crítica de Desirée de Fez, al diari ‘El Periódico’: (..) té la qualitat de ser una pel·lícula molt clara en els seus objectius. No amaga res, no té trampa, no pretén res que no quedi rotundament clar en la història, en els seus temes, en les peripècies i, sobretot, en els valors i idees dels personatges. Aquesta claredat i la transparència amb què transmet que la història real de Manuel Vital era i és important per a Barrena i el seu equip, és un dels punts forts de la pel·lícula. Un altre és l’aposta del director (que escriu el guió amb Alberto Marini) per optar per un cine de denúncia que, sense excloure l’enuig, s’empara en l’afecte i les bones intencions per transmetre el seu missatge. (..) “El 47” funciona en aquesta claredat i aposta per l’emoció sense disfressa, en gran manera gràcies a la complicitat d’uns actors, encapçalats per Eduard Fernández, Clara Segura i Zoe Bonafonte, que entenen aquests codis i els defensen amb afecte. Es troba a faltar, això sí, una descripció una mica més elaborada dels personatges, sobretot dels secundaris (si bé els actors saben defensar-los) i una recreació de l’època menys rígida i evident.

Eduard Fernández reivindica a ‘El 47’ la lluita obrera de les perifèries urbanes. Xavi Serra, al diari ‘Ara’, parla de la pel·lícula i recull declaracions del seu equip artístic: El 7 de maig del 1978, el conductor d’autobús Manuel Vital, que feia la línia 47 de la plaça Catalunya a la Guineueta, va baixar del vehicle un moment i va anar a una cabina per trucar a la dona. “Vaig cap allà”, va dir. I en lloc de continuar per la ruta habitual, es va desviar i va enfilar per la carretera Alta de Roquetes fins a Torre Baró, allà on tothom a l’Ajuntament de Barcelona assegurava que un autobús no podia circular. Tot de veïns es van afegir a la reivindicació i allò es va convertir en una festa que va acabar amb Vital detingut per segrestar un autobús. (..) “Sempre m’ha agradat la figura del xarnego”, explica Eduard Fernández, que interpreta Vital amb una convicció i veritat extraordinàries. La mare de l’actor era d’un poble de Burgos i ell confessa que s’ha quedat amb l’espina de no haver pogut interpretar mai el Pijoaparte d”Últimas tardes con Teresa’, de Juan Marsé. (..) Les conseqüències d’aquest urbanisme de supervivència es projecten al futur en un barri mancat de serveis bàsics i, sobretot, deixat de la mà de Déu per les autoritats. Segons Carlos Cuevas, que també participa en “El 47”, la situació no ha canviat gaire: “La perifèria ha evolucionat, però continua sent la més perjudicada pel que fa als serveis. Jo soc de Montcada i Reixac, que no és Barcelona, però també és perifèria, i el tren sempre va tard i les estacions estan rebentades. Al centre de la ciutat, per on passa el turista, quan hi ha un sot a terra s’arregla l’endemà, però a la perifèria no”. “De Torre Baró n’hi ha molts –afegeix Barrena–. Hi ha gent de Polònia que s’ha emocionat en veure la pel·lícula perquè és una història universal sobre classe i dignitat”. (..) La presència dels veïns a la pel·lícula afegeix per a Fernández un plus de realisme i tensió. “Quan veus que hi són et poses una mica alerta i t’entregues a la història”, explica l’actor, que assenyala que alguns dels veïns que apareixen al film –i fins i tot al cartell– havien pujat a l’autobús segrestat per Vital o eren amics seus. Barrena recalca que “El 47” “no va només del segrest d’un autobús, sinó de l’empoderament de les classes obreres i el despertar de la consciència”. El director també volia fer un homenatge a la seva ciutat i a les seves dues llengües, i mostrar “la convivència pacífica” del català i el castellà –tot i que el primer és majoritari al film– en unes perifèries on molts s’esforçaven per conèixer una cultura i d’altres per transmetre-la. Això es veu sobretot en la relació entre Vital i la Carmen, una monja catalana que va penjar els hàbits i es va casar amb aquell home extremeny que va aprendre i parlar el català “per amor”(..).

Emotiu viatge de l’autobús 47 de Torre Baró al centre. Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’, parla de la preestrena del film a Barcelona: “Quan van tornar a veure l’autobús que pujava a Torre Baró amb l’Eduard [Fernández, l’actor] al volant, que s’assembla molt a Manolo Vital, els actors no vam ser protagonistes, sinó espectadors del que passava: els veïns estaven aplaudint, cridant… Va ser realment molt emocionant.” Clara Segura ajuda amb les seves paraules a entendre què va significar el rodatge d’ “El 47″ , la història d’un conductor d’autobús, Manolo Vital, que va segrestar el seu vehicle i el va pujar fins al barri de Torre Baró, als límits de Barcelona, construït pels seus propis veïns i oblidat per l’administració. Era l’any 1978 i abans-d’ahir a la nit, 46 anys després, van ser els veïns del barri els que van baixar en autobús, al centre de Barcelona, i van assistir, emocionats, a la preestrena de la pel·lícula, que avui arriba als cinemes. Al cinema Aribau hi havia tot l’equip de la pel·lícula, encapçalat pel director Marcel Barrena i els actors Eduard Fernández i Clara Segura, i també hi van assistir les autoritats: l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni; el ministre de Cultura, Ernest Urtasun… La màgia del rodatge es va traslladar al cinema Aribau. Antonio, un dels veïns que va conèixer Manolo Vital, recordava a la catifa vermella: “La reivindicació de transport per al barri era de feia molt temps, i sempre hi va haver el silenci de l’Ajuntament, fins que Manuel un dia va pujar amb l’autobús. Només ho sabia la seva dona. Se li va ocórrer la idea i va dir al cobrador que baixés, que ell continuava cap amunt. Vam veure un autobús que venia, un dels articulats, no un de normal. Els carrers no eren tan amples, vam eixamplar amb pics i pales els revolts perquè pogués girar, el vam aixecar per darrere…” (..).  Eduard Fernández torna a fer un d’aquells papers que l’han fet guanyar als Gaudí i Goya (suma 7 premis i 24 nominacions). “Aquesta vegada he interpretat un heroi involuntari –explica–. Va fer una heroïcitat, un poema preciós: segrestar un autobús perquè ell pensava que s’havia de fer.” Creu que Manolo Vital reivindicava, sobretot, “la dignitat de l’ésser humà que viu en un barri de Barcelona, la dignitat dels emigrants, la dignitat personal de voler tenir aigua corrent, transport…” “No es va acomplexar a l’hora d’anar a l’Ajuntament. Sentia que tenia el mateix dret que els altres a tenir coses. La pel·lícula és un homenatge als immigrants, a la gent senzilla i humil.”. Marcel Barrena subratlla la importància del petit acte de rebel·lia que va protagonitzar: “El segrest de l’autobús va canviar Torre Baró i l’extraradi sencer. Va passar una cosa meravellosa, que he sabut després: a Sevilla, Bilbao, Badalona… va passar el mateix. Resulta que Manolo Vital va crear un subgènere dins de la revolució que era el segrest d’autobusos (..)”. No podem continuar aquest article sense revelar que Pasqual, un personatge secundari que agafa sovint l’autobús de Manolo, és Maragall, futur alcalde de Barcelona. L’interpreta Carlos Cuevas, que comenta: “He intentat fer-li un homenatge amb el màxim respecte. Vam parlar amb el director de fer-ho bonic, no imitar-lo; li hem volgut fer un homenatge amb tot l’afecte.”. Els fills de l’alcalde van ser a la preestrena i Cristina Maragall va dir: “És una sorpresa, una picada d’ullet del director cap a la relació que realment va tenir el pare amb el protagonista de la pel·lícula.” El que és ficció és que es coneguessin a l’autobús. La seva germana Airy recordava: “Abans de ser alcalde, el pare ja era funcionari de l’ajuntament i tenia una relació molt propera als barris.” (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!