Club 7 Cinema

S’estrena finalment Decision to leave, del sud-coreà Park Chan-wook, guardonada a Canes amb el premi a la Millor Direcció i molt present a una gran quantitat de nominacions i premis de la crítica i cinèfiles, inclosa la llista curta dels Oscar, en la categoria de Film Internacional o de Parla No-Anglesa.

En reprodueixo ara la sinopsi, en recullo algunes reaccions que hi hagué a Canes ran de la projecció del film i hi afegeixo articles publicats ara ran de l’estrena.

Sinopsi: Hae-jun, detectiu experimentat i tenaç, investiga la mort sospitosa d’un home al cim d’una muntanya. Aviat, comença a sospitar de Seo-rae, la misteriosa esposa del difunt, per la qual sent una atracció, cosa que el desestabilitza.

Algunes reaccions a Canes 2022, en què, com podeu veure, la pel·lícula va dividir molt i molt la crítica.

Alejandro G. Calvo, en sortir de la projecció, va necessitar una estona, dient: Vaig a respirar una mica abans de posar el tuit del Park Chan-wook. I al cap de pocs minuts es va desfer en elogis: Quin mestratge el de Park Chan-wook. La subtilesa del mínim gest que aplaudirien tant Ophüls com De Palma. Aquesta pel·lícula ha trencat Canes (..). I al cap d’una hora hi tornà: DECISION TO LEAVE de Park Chan-wook podria haver-se titulat perfectament IN THE MOOD FOR CRIME. El milió de mini-gestos visuals que aplica Park (imatges-tèrmit) demostren que és un director que ja juga en una altra òrbita. I quina història d’amor. Quina història d’amor per Déu. Xavi Serra, a la seva crònica del diari Ara, l’ha intratitulat: La Palma d’Or que Canes li deu a Park Chan-wook. I a continuació en diu coses així: Com a triomf es pot qualificar també el retorn a Canes del coreà Park Chan-wook, que amb el drama policíac Decision to leave certifica que és un dels narradors més superdotats del cinema asiàtic i firma la seva pel·lícula més romàntica, amb una posada en escena magistral que actualitza el manual d’estil de Hitchcock a la societat digital del segle XXI (..) Un director que no entén el llenguatge cinematogràfic només com una eina per explicar històries sinó com una orquestra de recursos narratius i possibilitats visuals (..). No opina pas el mateix Paco Vilallonga, a Twitter: Impossible connectar amb aquest thriller desangelat i mancat absolutament d’emoció. Park manté alguna espurna del seu estil virtuós, però en conjunt potser és la pitjor pel·lícula de la seva filmografia. I a la seva crònica a Diari de Girona, lògicament, hi insisteix: Chan-wook planteja aquí una ambiciosa història d’amor, traïcions i venjança. Tot i que té moments visualment enlluernadors -com és habitual amb el potent estil visual que sempre ha demostrat el director coreà- el conjunt és molt irregular. Igualment, Àngel Quintana diu a Caimán: (..) Park Chan Wook roda amb la seva tradicional elegància, té imatges que reflecteixen un gran domini de l’embolcall però mentre va teixint la trama va mostrant tots els buits. No hi ha un pols narratiu més enllà del domini visual i per molt boniques que siguin algunes imatges, la pel·lícula no avança. Hi ha reflexos del vell cinema negre –si no no parlaríem de Huston o Tourneur– però tot resulta tan efectista i reiteratiu que l’espectador acaba saturat. En sortir de la sala, he tingut una estranya nostàlgica per aquell cinema en què amb tan sols noranta minuts es podia parlar de l’amor i la mort sense necessitar cap embalatge vistós. Imma Merino també li dedica unes quantes “perles”, al diari El Punt Avui: (..) l’estilisme cada cop més buit de Park Chan-wook (..) Per molt que el cineasta sud-coreà s’esforci a mostrar la seva elegància visual (..) No fa res més que donar voltes a la situació allargant-ho amb imatges preciosistes fins a l’avorriment. Gerard Casau a Twitter: ‘Decision to Leave’ està esplèndidament dirigida (superant ja la síndrome ‘one perfect shot’ que llastrava ‘The Handmaiden’) i, sobretot, muntada. Però em pregunto si passa realment alguna cosa en pantalla entre els protagonistes. M’encomano a un segon visionat. Per la seva banda, l’industriós Screen Internacional ha dit en un tuit: Thriller profundament satisfactori i potencialment comercial. I en un altre tuit: Amb aquest neo-noir seductor i serpentejant, Park Chan-wook puja el llistó al programa de la competició de Cannes 2022. Oh, i en Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 5 estrelles sobre 5 i en diu: (..) sensacional relat de vídua negra (..) La tensió i la intriga, els grans enfrontaments emocionals, l’enginyós ús de la tecnologia de la telefonia mòbil (que sovint obstaculitza els thrillers actuals), els escenaris elegants, inclosa una fantàstica persecució al terrat, i els girs argumentals deliciosament manipuladors són molt hitchcockians. Però l’estil no és pastitx, que és la manera com sol sorgir aquesta idea; aquest és el tipus de pel·lícula hitchcockiana feta per algú que no necessàriament ha vist una pel·lícula de Hitchcock abans (..) El guió de Park i Jeong Seo-kyeong et manté desconcertat en cada moment, i et colpeja periòdicament amb nous personatges i nous desenvolupaments que has d’esperar per entendre. Però cada nova escena m’ha tingut inclinat més endavant al meu seient, encara més per al segon i després el tercer acte, i la partitura musical de Jo Yeong-wook ha augmentat la por (..). Carlos Reviriego, a Twitter: Park Chan-Wook enlluerna amb les seves solucions visuals en un malaltís noir romàntic, pulcre, hitchcockià i laberíntic, al voltant de l’obsessió d’un detectiu amb la sospitosa d’assassinat dels seus dos marits. Film de culte? Probablement. David Ehrlich, a IndieWire: (..) És la pel·lícula més romàntica de l’any (..) Aquesta és una cosa que no esperava escriure mai: La pel·lícula més romàntica de l’any (fins ara) és una policíaca procedimental (..). Vicenç Batalla, al web Paris-BCN: (..) Park es mostra més sobri i els afers criminals del seu protagonista inspector són, de fet, només el teló de fons d’una encesa relació, entre la sospita i l’atracció culpable d’ell, amb l’esposa xinesa a qui vigila després de la mort accidental del seu marit. És aquesta ambigüitat, que el realitzador exemplifica en escenes entre el somni i la realitat, on la cinta aconsegueix el seu major encant. I amb el perill no sempre resolt que l’equilibri entre thriller i melodrama no s’acabi trencant en favor del segon. Sergi Sánchez, a Twitter: A Decision To Leave, tragèdia romàntica entre oposats, Park Chan-wook fa anar amb majestuosa elegància una trama binària (mar i muntanya, film noir i melodrama ‘fou’) que, per desgràcia, es decanta pel punt de vista del personatge menys interessant, el masculí.

Alguns articles publicats ran de la seva estrena.

Full de sala del cine Truffaut, per Àngel Quintana. Del vell cinema negre al “neo-noir” asiàtic. (..) la nova pel·lícula de Park Chan-wook, ens mostra totes les cartes del joc des dels primers moments. La història arranca com un thriller policial centrat en el moment en què sorgeix el cos d’un escalador que tant podria haver-se suïcidat, com podria haver estat assassinat. El policia judicial que investiga el cas es trobarà obligat a entrar en el món de la vídua de l’home que s’ha trobat mort. Ella és una noia d’origen xinès que viu a Corea. El policia vol seguir amb la seva investigació, però no pot reprimir la fascinació que sent per la dona que el fascina, la qual serà la seva amant però també la seva serp carregada de verí mortal. (..) Juga amb un seguit d’elements que tenen el seu origen en el cinema negre dels anys quaranta (..) Park Chan-wook treballa amb el mateix recurs [que “Retorno al pasado”], dona una dimensió temporal al seu
relat, però ho fa a partir d’uns relats orals visualitzats que es troben a les fronteres d’allò oníric. La veritat i la mentida es confonen en cadascuna de les històries explicades. Com passava a “Retorno al pasado”, la trama policíaca es va diluint per adquirir importància la història d’amor. En el cas de “Decision to leave”, el relat es va diluint a mesura que avança i de forma progressiva marca la relació confusa i pertorbadora entre els dos protagonistes principals (..) Park Chan-wook, autor de “Old Boy” o de “The Handmaiden”, és un dels grans estilistes del cinema asiàtic actual. El cineasta roda amb una gran elegància i no para de mostrar en totes les seves pel·lícules que té un gran domini de l’embolcall. El problema del cineasta és que, tot sovint, està més pendent en la gran forma visual que elabora que amb la manera com pot establir un domini del tempo narratiu i donar forma a la trama (..)

Crítica de Gerard Casau, al diari Ara: A la representant coreana als Oscar, el crim és una declaració d’amor. (..) el cineasta dedica tots els esforços de la seva virtuosa concepció de la posada en escena –un recital de reenquadraments vehements, pantalles que fragmenten el pla, projeccions íntimes i rimes internes– a intentar atrapar en imatges el desvetllament d’uns personatges arrossegats a trair les seves conviccions, relacions i ètica, adonant-se finalment que la seva història és la d’un crim que es llegeix com la declaració d’amor amagada entre les pàgines d’un llibre (..)

Piulada a Twitter d’Alfons Gorina: Estrenes: #DecisionToLeave Park Chan-wook sempre ha estat un geni, però aquí a més, afegeix una “maduresa” en el to i en les formes, que ja el fa casi insuperable. Visualment tan maca, com complexa emocionalment és la història. Una de les millors pel.lícules de l’any.

Crítica de Joan Millaret Valls a The Secret la revista: Vertigen hitchcockià. (..)Park Chan-Wook juga amb desimboltura i gràcia amb els codis del cinema negre, sobretot amb la figura de la femme fatale, col·locada en el centre de gravetat del relat, la clàssica vampiressa que sedueix perillosament als homes, que els fa perdre la xaveta, que juga amb ells. Una dona capaç d’enamorar follament al policia i d’arrossegar-lo a la seva desfeta personal (..)Un “noir” juganer, amb moments d’humor, i amb una trama complexa que propicia la confusió i el desconcert en tot moment. També és una proposta vistosament sofisticada i molt estilitzada. Mèrits que converteixen aquesta peça en quelcom fascinant i hipnòtic.

Crítica d’Imma Merino al diari El Punt Avui: Exhibició d’estil. (..) sembla que, renunciant a la violència explícita, amb “Decision to leave” no fa més que imposar-se com un dels cineastes actuals més refinats i imaginatius visualment. Tanmateix, és tanta la voluntat d’exhibir un estil que també pot saturar (..) Park Chan-wook aborda aquesta història d’una manera ambigua: fins a quin punt juga amb la fascinació per una “dona fatal” o posa en qüestió l’estereotip fent present que és producte de l’imaginari masculí? Mentrestant, el realitzador coreà busca les imatges més sofisticades amb enquadraments i punts de vista rebuscats. “Decision to leave” pot atrapar, sens dubte, però també pot aclaparar i fer que “en marxis”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!