Club 7 Cinema

Ós d’Or al Festival de Berlín 2024, “Dahomey“, de Mati Diop, ha arribat finalment a les nostres pantalles, just a tocar del dia que se n’ha anunciat la inclusió a la llista de 15 títols preseleccionats als Oscar Internacional.

Sinopsi: El novembre de 2021, vint-i-sis tresors reials del Dahomey es preparen per sortir de París per ser repatriats a la seva terra d’origen, que s’ha convertit en Benín. Juntament amb milers d’altres, aquestes obres van ser saquejades durant la invasió de les tropes colonials franceses l’any 1892. Però, com es viu el retorn d’aquests ancestres a un país que s’havia de construir i compondre amb la seva absència? Mentre l’ànima de les obres s’allibera, el debat fa furor entre els estudiants de la Universitat d’Abomey Calavi.

Tràilers: VOSE, VOSF, VOSI.

Enllaços: Viquipèdia, IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Filmin, EE: 13.12.2024, DF: Les Films du Losange, EF: 11.09.2024, DI: Lucky Red-Mubi, EI: 07.11.2024.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DEL FILM A CATALUNYA:

La perdurable herència del colonialisme, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Filla del músic Wasis Diop, que barreja la música tradicional senegalesa amb el jazz, i neboda del cineasta de culte Djibril Diop Mambety, Mati Diop va guanyar l’any 2019 el Grand Prix en el Festival de Canes amb la seva òpera prima “Atlantique”, que, d’una manera tan política com poètica, aborda la tragèdia dels africans morts al mar intentant arribar a Europa. Nascuda l’any 1982 a París, on s’ha establert el pare, mentre que la mare és francesa, Mati Diop, també actriu, té una sensibilitat vers la situació africana i l’herència del colonialisme que es fa present de nou a “Dahomey” (..). Definit com a documental, cosa que no deixa de ser, “Dahomey” conté elements del fantàstic que l’enllacen amb “Atlantique”, una ficció en què el realisme dona pas a una història de fantasmes (..). “Dahomey” primer mostra (..) el procés d’embalatge, trasllat, desembalatge i nova ubicació de les peces. Hi ha un moment, però, en què, introduint-se el fantàstic esquinçant el documental observacional, la peça etiquetada amb el número 26 comença a ‘parlar’: un fantasma que reflexiona sobre la seva materialitat i el seu simbolisme. Mati Diop, en tot cas, vol reflectir que el colonialisme no és una cosa només del passat. D’aquí, inclou una llarga discussió entre estudiants la Universitat d’Abomey-Calavi. S’hi expressen molts qüestionaments i contradiccions, com ara aquesta: “Parlem en francès, la llengua dels colons.” Se’ls ha arrabassat, doncs, un element essencial d’identitat cultural. Un film interessant, complex, amb una aparent simplicitat.

L’històric retorn a l’Àfrica d’un Déu captiu d’un museu francès, crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara‘: (..) Diop mostra el viatge de tornada de vint-i-sis d’aquests tresors des d’un museu de França al seu país d’origen, la República de Benín, després de més d’un segle de captivitat. La proposta més agosarada del film, i el seu major encert, és utilitzar una d’aquestes estàtues com a guia narrativa: la veu en off d’ultratomba de la deïtat africana relata en primera persona i amb un estil líric, fragmentari, la seva estada forçada a la metròpoli (el símil entre les obres robades i els esclaus africans és evident) i les seves primeres impressions al tornar a aquella llar que ja no reconeix. L’autora d’“Atlantique” reprèn així el to fantasmagòric d’aquell notable film per parlar, potser de manera massa críptica i al·lusiva, del mode en què el colonialisme va convertir els habitants de tot un continent en espectres, en ànimes a la deriva en negociació contínua amb el seu propi passat i la seva identitat.

Com discutim el colonialisme, article de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico‘: Una versió diferent de “Dahomey” es conformaria amb ser una crítica al llegat del colonialisme i un crida als poders imperialistes perquè millorin els seus mecanismes de reparació a les antigues colònies, però la nova pel·lícula de Mati Diop és molt més, una cosa més vasta i complexa del que els seus 68 minuts de metratge suggereixen, i dotada de facilitat màgica al moure’s de l’àmbit metafísic al mundà i fondre el que és poètic amb el que és polític. (..) “Dahomey” discuteix si les obres d’art poden o no encapçalar tota una cultura i si els museus són centres de celebració colonial o bé de difusió d’educació i identitat col·lectiva; i mentrestant, es mostra desbordant d’idees, rigorosa en la seva negativa a sermonejar i dedicada no tant a plantejar qüestions com a explorar quines són les qüestions adequades. Nando Salvà també signa, igualment a ‘El Periódico’ l’article França i Europa encara són colonialistes, que comença així: “Els cineastes, i els artistes en general, hem d’utilitzar la nostra veu per despertar consciències: no podem deixar l’acció política en mans dels nostres governs. I les meves pel·lícules, en concret, miren de fixar la mirada en aquells que han sigut desposseïts de la seva pròpia història”, afirma la francosenegalesa Mati Diop, que ha decidit centrar la seva carrera a examinar la terrible herència dels abusos històricament comesos per Europa a l’Àfrica des que fa 15 anys va debutar com a curtmetrista, i que tan sols ha necessitat dirigir dos llargmetratges per situar-se en l’avantguarda del cine internacional.

Dahomey: Tornar a casa?, crítica de Daniela Urzola, a ‘Filmtopia‘: (..) Els exemples anteriors reflecteixen l’empremta viva del passat colonial, diluint les fronteres entre ficció i realitat, que permeten qüestionar les bases sobre les quals s’han construït les nocions d’art, arqueologia, conservació o museu: totes elles institucions eminentment occidentals —i, per tant, blanques i masculines—. En aquest terreny es mou també Mati Diop, amb una obra on és possible identificar dues pulsions, la fantàstica i la documental, que assoleixen el màxim sincretisme a “Dahomey”. (..) El segle XIX va ser el dels exploradors i científics (un cop més, homes blancs), de les expedicions i les exposicions universals, del darwinisme social i el racisme científic, dels zoològics humans, de l’espoliació i el tràfic d’esclaus, de la repartició —on França es quedaria, entre d’altres, amb el Regne de Dahomey— i la colonització d’Àfrica. Tot això, com diria Wiener, amb l’excusa del coneixement i la civilització. Diop al·ludeix a tota aquesta història (passat) i a la ferida colonial que va deixar (present). (..) La fetitxizació que denúncia Dahomey: la mateixa que va donar lloc a la creació del quai Branly, abans anomenat Museu de l’Home. Es tracta del procés de treure les coses no només del seu lloc, sinó també del seu context, com molts dels objectes rituals que es converteixen en “obres d’art” o simples “objectes antropològics” i s’ubiquen en espais per al gaudi i el plaer de la mirada occidental. La fetitxizació, en aquest ordre d’idees, implica deshumanització i descontextualització.  A “Dahomey”, Diop atorga veu tant al poble de Benín com a les 26 peces que ara tornen al seu lloc d’origen, i ho fa a partir de dos dispositius distints. D’una banda, en la seva part més documental, la pel·lícula celebra els processos de repatriació i, al mateix temps, els posa en dubte, revelant les seves complexitats —polítiques, ètiques, pràctiques— a través de les preguntes d’un grup d’estudiants que es reuneixen per debatre sobre aquesta fita històrica. Els diferents punts de vista que surten a col·lació reflecteixen el joc de mirades que travessa tot el metratge. En una de les seves seqüències més potents, la cineasta usa els reflexos de les vitrines —aquelles presons de cossos i ànimes— per mostrar les persones que observen les obres ara exhibides a Benín, les quals al seu torn els tornen la mirada. (..). El gest revolucionari de “Dahomey” rau en la ruptura simbòlica d’aquest vidre que separa la obra del públic, tornant a aquestes peces la humanitat que els havia estat arrabassada. És aquí on entra en joc la segona complicació d’aquesta proposta fílmica. Mitjançant l’ús d’una veu en off, Diop planteja la idea que, lluny de ser simples objectes o fetitxes, cadascuna d’aquestes 26 peces tenen un ànima. El punt de vista és aleshores portat al terreny més fantàstic (o fantasmagòric), permetent-nos acompanyar-los en el seu viatge dins i fora de l’obscuritat. Perquè un altre dels grans temes del cine de Diop és precisament aquest desplaçament físic, intrínsec a l’experiència traumàtica de la migració. La directora torna a aquest oceà que rodava a “Atlantique” (2019) com a contenidor de la ferida, com lloc con neix la diàspora africana, però també on es perd molt en el camí. Mentre, “Dahomey” qüestiona la possibilitat real de tornar a casa. (..) Com el viatge nocturn que emprenen els obrers a “Atlantique”, “26” i els seus companys creuen l’oceà en l’absoluta obscuritat: la mateixa que els impedeix reconèixer-se i ser reconeguts. Però el to de “Dahomey” no és de desesperança, sinó tot el contrari (..).

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM A LA BERLINALE 2024:

Xavi Serra, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) la secció oficial de la Berlinale continua sense oferir la pel·lícula contundent i rodona que justifica tot un festival, però sí obres estimulants com el documental “Dahomey”, sobre la restitució de 26 obres d’art espoliades per França a finals del segle XIX del regne de Dahomey, a l’actual república de Benín. La francosenegalesa Mati Diop segueix de prop el retorn al seu país de les peces, que inclouen un tron reial i escultures de reis, cosa que confereix solemnitat i ressonància històrica a l’esdeveniment, però també introdueix tots els debats i arguments que suscita entre la població local, des de la celebració lògica per la recuperació del patrimoni perdut a la indignació pel que encara falta i la fractura identitària del colonialisme que tot plegat posa de relleu.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) A “Dahomey”, Mati Diop es pregunta, escoltant els joves universitaris de Benín i donant veu a aquestes peces silenciades per l’espoli de la Història, si és un motiu per celebrar o, per contra, la seva celebració balla l’aigua a la política de rentat d’imatge de Macron i subestima el capital cultural immaterial d’un país orgullós de les tradicions ancestrals. El resultat és un exemple modèlic de cinema postcolonial concebut per educar la mala consciència de l’intel·lectual occidental.

Tambay A. Obenson, a l’article per a ‘Akoroko’: (..) Reflexió profunda sobre temes de la identitat cultural, el colonialisme i la restitució, la narració innovadora de Diop proporciona una veu als inanimats, convidant el públic a considerar els impactes profunds del saqueig històric i les complexitats de la reconciliació amb un passat que configura el nostre present i futur. (..) La pel·lícula comença amb el context històric del Regne de Dahomey, un estat poderós la vitalitat cultural del qual es va veure violentament alterada quan les tropes colonials franceses van saquejar-ne els tresors el 1892. Diop destina una part saludable del primer acte de la pel·lícula a la cura meticulosa que tenen els francesos en el transport d’aquests artefactes (despullats dels seus contextos sagrats i relegats a mers elements d’exposició en un museu francès) de tornada a Benín. Això contrasta clarament amb la història brutal d’explotació i deshumanització colonial. És una disparitat que de seguida planteja preguntes sobre el valor, el respecte i la humanitat: què i qui es considera digne d’atenció i reconeixement. (..) Es qüestiona els motius de la seva repatriació, plantejant-se si aquest acte és de restitució genuïna o un gest performatiu dels antics colonitzadors. La narració fantasmal planteja preguntes commovedores sobre què significa ser una vegada part integrant d’un context cultural i ara tornar a una societat que potser ja no en recorda el significat. (..) Convida el públic a considerar qüestions ètiques i filosòfiques sobre la naturalesa dels artefactes, el seu paper com a portadors d’història i cultura i les responsabilitats tant dels colonitzadors com dels colonitzats a l’hora de preservar i honrar aquest patrimoni. Aquest diàleg entre la història i la modernitat és un tema recurrent, explorat a través de les perspectives de diversos actors, inclosos estudiants, historiadors i experts culturals, que reflecteix les implicacions polièdriques que tenim a l’abast. (..) “Dahomey” també es relaciona amb l’estètica de la narració, utilitzant elements sonors i tècniques visuals per millorar la profunditat emocional de la narrativa. (..) Això, combinat amb el llenguatge visual de la pel·lícula, que empra una acurada composició de plans que capturen tant el viatge tangible dels artefactes com el seu significat cultural intangible, crea una experiència sensorial que complementa les exploracions temàtiques. (..) Es pot veure com una extensió imaginativa i crítica dels temes presentats a “Statues also die” (1953) de Chris Marker, Alain Resnais i Ghislain Cloquet. Mentre que aquest últim se centra en com els artefactes africans perden el seu significat cultural i espiritual quan es mostren als museus occidentals, sense els seus contextos originals, “Dahomey” explora el potencial d’aquests artefactes per recuperar la seva “vida” mitjançant el procés de repatriació i recontextualització dins de la seva cultura indígena (..).

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: (..) De fet, les estàtues parlen a “Dahomey” i, com a testimonis d’un passat traumàtic, tenen alguna cosa a dir i transmetre. El seu text va ser escrit per l’autor haitià Makenzy Orcel, recent finalista del Prix Goncourt per ‘Une somme humaine’. Si es tracta d’objectes dels que estem parlant, porten dins seu una dimensió espiritual. (..) “Dahomey” representa un fet històric; el retorn d’aquestes obres també és rebut als carrers amb celebracions entusiastes com per l’arribada d’un cap d’estat o d’esportistes coronats. Són estàtues però són molt més. Un fet històric, sí, però també un fet polític. El retorn no és un fi en si mateix, obre una conversa fascinant que Mati Diop filma en una universitat. Com s’ha ensenyat fins ara la història del vencedor i el vençut? Com creixes ignorant el teu propi patrimoni cultural? Com s’esborra una cultura? Les obres d’art són l’ànima d’un poble? Llavors, més enllà: aquestes obres segurament es retornen, però només són 26 obres dels milers saquejats. Què diu això de l’almoina concedida per França? Quina relació segueix viva avui dia entre colon i colonitzat? De quin paternalisme racista és víctima Benín? Presentat a concurs a la Berlinale, “Dahomey” obre així portes intel·lectuals captivadores, però també pel que fa a la imaginació. Les veus poètiques de les estàtues parlen d’un camí cap a elles mateixes. “Hi ha milions de persones a la nit”, afegeixen. En aquesta llum redescoberta, a la seva terra d’origen, homes, dones i déus es troben cara a cara. Tornant a Benín, les obres són examinades per especialistes, després admirades pels habitants. I quan parlen les estàtues, és en fon, no en francès. Com a “Atlantique”, Mati Diop barreja ambiciosa allò polític i allò poètic. Les seves històries sempre es projecten més enllà dels fets evidents davant els nostres ulls. I així, a “Dahomey”, no només el present troba el passat, sinó també el futur.

David Rooney, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Amb el seu fascinant llargmetratge debut del 2019, la lírica història de fantasmes senegalesa “Atlantique”, així com el projecte de no ficció que el va precedir, “A Thousand Suns”, la Mati Diop va saltar al capdavant dels directors europeus negres de la diàspora que reclamen les seves arrels africanes ancestrals. (..) Amb poc més d’una hora [de durada], (..) carregada de pes temàtic i bellesa estètica (..). Diop fa una distinció clau en el seu treball des del principi introduint un element seductor de fantasia poètica, donant consciència sensible i veus als artefactes, començant per l’article #26, una estàtua imponent del rei Ghezo. Aquesta floritura de direcció allibera els tresors saquejats de ser mers objectes, amb l’ús intel·ligent de la càmera subjectiva de la DP Joséphine Drouin-Viallard ajudant a fer-los viure com a personatges. (..) Les paraules pronunciades amb el soroll baix de la veu de Ghezo suggereixen la desorientació de sortir del “regne de la nit” a un lloc “allunyat del país que vaig veure en els meus somnis”. L’ús imaginatiu de la música electrònica per part de Wally Badarou i Dean Blunt, que provenen d’arrels benineses i nigerianes, respectivament, amplifica els aspectes mítics i espirituals dels viatges al llarg dels segles. Amb una fluïdesa de forma i temàtica comparable a la que aconsegueix Ava DuVernay a “Origin”, Diop integra allò poètic en allò polític, sense arribar a ser mai didàctic. La pel·lícula reflexiona sobre qüestions sensibles relacionades amb la devolució dels béns saquejats i sobre l’esborrat parcial de la història i la llengua de Dahomey un cop l’escolarització en francès es va convertir en la norma educativa. (..) Alguns es poden preguntar per què Diop ha optat per fer un documental de 68 minuts després de revelar-se internacionalment [amb “Atlantique”] que va rebre una sèrie de premis, començant pel Gran Premi de Canes. Però no se’n sorprendran després de veure aquesta obra bellament feta, potent i temàticament complexa.

Jessica Kiang, a la ressenya per a ‘Variety’: (..) la directora franco-senegalesa Mati Diop modela el seu magnífic, curt però potent documental híbrid “Dahomey” com una palanca fina que obre la caixa segellada de la història colonial, exposant a la llum un bon grapat dels seus esborraments i injustícies associades. La pel·lícula pren el títol del regne de la costa atlàntica de Benín, que va existir en un militarisme formidable durant 300 anys fins al 1894, i les legendaries guerreres del qual van ser recentment el tema de “La mujer rey” de Gina Prince-Bythewood. Però “Dahomey” comença lluny de la pompa i la grandiositat d’aquell regne ric i bèl·lic, al soterrani del museu parisenc del Quai Branly, on les càmeres de CCTV miren els passadissos buits, de parets nues i sense finestres. Aquí és on diversos dels artefactes, inclosa una estàtua de fusta del rei Gezo, que va governar Dahomey a mitjans del segle XIX i el posat del qual sembla irresistible com si estigués fent una salutació al Black Power, s’estan empaquetant a punt per al transport. (..) Hi ha una mena de comunió amb el passat, i tant com el primer llargmetratge de Diop, premiat a Canes, “Atlantique”, que segueix a dones posseïdes pels seus homes perduts al mar, “Dahomey” és un exemple sorprenent i commovedor de la poesia que pot resultar quan els morts i els desposseïts parlen amb i a través dels vius.

Stephanie Bunbury, a la ressenya per a ‘Deadline’: (..) És una barreja embriagadora d’enfocaments de vegades contradictoris: un registre documental que mostra el procés d’embalatge, enviament i exposició d’artefactes; un assaig arquitectònic sobre la llum i l’espai que Diop troba a les galeries dels dos extrems del recorregut; una polèmica política amb estudiants que discuteixen amb certa fúria sobre què significa, si és que alguna cosa, la restitució; i, el més arriscat de tot, la fantasia d’una estàtua cobra una vida rígida i llenyosa. Els seus textos, escrits per Makenzy Orcel, van des de la vaguetat d’un oracle fins a l’immediat. “Tinc por de no ser reconegut i de no reconèixer ningú”, diu en un moment donat; és la por que senten tots els expatriats que tornen. També és la por del viatger en el temps. A través dels ulls de Diop, veiem que els passadissos blancs i brillants del Museu Branly s’emmirallen gairebé exactament amb els de la galeria del palau presidencial de Porto-Novo: espais de poder angulars, brillants i inquietantment buits, a l’espera d’omplir-se de capital cultural. No s’assembla gens al país que recordaria el veritable [rei de Dahomei quan els francesos van envair el país]. Ho reconec: la idea que el nostre acompanyant en aquest viatge seria una estàtua parlant primer em va semblar una ximpleria, que recordava ridículament a un ninot vudú que cobrava vida en una pel·lícula de terror, gairebé l’últim tipus d’associació que voldríeu en una pel·lícula sobre la cultura de l’Àfrica Occidental. A mesura que es desenvolupa la pel·lícula, però, aquesta veu del passat ressona amb la serietat del projecte de Diop, pressionant aquest passat en el present com un motlle que es pressiona en fang. (..) De final obert, fecunda d’imaginació i d’idees, mai no intimidant ni fent sermons, no tant plantejant preguntes com preguntant-se quines es poden plantejar: la pel·lícula de Mati Diop és una provocació meravellosa.

María Adell Carmona, per a ‘Filmtopia’, a Berlinale 2024: La diversitat com a bandera’: (..) una reflexió estimable, però a la qual li falta una mica de substància (o, potser, més temps per desenvolupar les idees en profunditat), sobre els efectes de la colonització a l’África. La pel·lícula utilitza una estratègia evocadora, que atorga a alguns passatges una certa qualitat sobrenatural i fantasmagòrica: una de les estàtues, una imponent representació d’un rei africà que és meitat home i meitat animal, comparteix els seus pensaments, els seus pesars i dubtes a través de una veu en off que sona com si arribés, directament, del més-enllà. És una decisió arriscada per part de Diop que, en ocasions (com la de la primera nit que les estàtues passen a Benín després de cent anys de captiveri francès) funciona a la perfecció, però que d’altres resulta més problemàtica. Un dels problemes de la pel·lícula és que l’esdeveniment abordat —la devolució, per part de l’antiga metròpoli d’unes obres d’art espoliades, que constitueix una espècie de restitució simbòlica de tota aquesta herència cultural i artística que va ser esborrada del país a causa del colonialisme— és enormement rellevant com a símbol, però difícilment plasmable en imatges (..).

Altres reaccions: Jaime Pena, l’article per a ‘Caimán’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!