Club 7 Cinema

De Quentin Dupieux, “Daaaaaali!“. Producció: França. Any: 2023. Durada: 1h19. Guió: Quentin Dupieux. Repartiment: Anaïs Demoustier (Judith Rochant, la periodista), Edouard Baer (Salvador Dalí), Jonathan Cohen (Salvador Dalí), Gilles Lellouche (Salvador Dalí), Pio Marmaï (Salvador Dalí), Didier Flamand (Salvador Dalí, de gran), Romain Duris (Jérôme, el productor), Catherine Schaub-Abkarian (Gala), Agnès Hurstel (Lucie), Boris Gillot (un altre Dalí).

Sinopsi: Una jove periodista francesa es troba diverses vegades amb l’icònic artista surrealista Salvador Dalí per tirar endavant un documental que mai s’acabarà de fer.

Tràiler VOSE:

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festival: Mostra de Venècia 2023 – Fora de Competició.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

La comèdia més surrealista, intel·ligent i genial sobre Salvador Dalí, crítica de Manu Yáñez, al diari ‘Ara‘: Des que l’any 2001 va fer el salt de la música electrònica a la direcció de cinema, el francès Quentin Dupieux ha esdevingut un consistent i prolífic practicant de la comèdia surrealista. Aquesta trajectòria (..)  arriba ara al seu zenit amb la hilarant “Daaaaaalí!”, que explora l’excèntric univers de Salvador Dalí subvertint els codis del cinema biogràfic. I és que les sis lletres a del títol remeten als sis actors d’edats i complexions diferents que encarnen diverses cares de l’artista de Figueres. (..) Dupieux fa servir els bucles narratius i les paradoxes temporals per explorar la narcisista relació de Dalí amb la seva imatge i els mitjans de comunicació. (..) Absurd, intel·ligència i genialitat: pur Dalí, pur Dupieux.

Estampes surreaaaaaalistes del geni, article de Paco Vilallonga, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut‘: (..) El tarannà esbojarrat de Dupieux, les seves pel·lícules farcides d’humor absurd,
situacions rocambolesques i diàlegs enginyosos són arguments de prou pes com per donar crèdit a la seva visió de Dalí. El primer que sobta del treball de Dupieux és que s’hagi hagut de fer amb capital 100% francès, que cap productora catalana s’hagi involucrat en un projecte sobre un dels grans genis creatius del país. De fet, la mateixa figura de Dalí no ha estat tractada mai pel cinema de la manera que segurament hauria merescut. (..) En aquest context, el que ha fet Quentin Dupieux pren encara més valor. La seva és una aproximació molt lliure, també un punt caòtica i desordenada, a la figura de l’artista. No hi ha cap voluntat de fer un biopic, de rodar un film canònicament cronològic de la vida de Dalí ni res per l’estil. El que hi ha són una mena d’apunts al natural, unes estampes puntuals, però molt simbòliques de moments desordenats que il·lustren les diverses facetes de l’artista. Aquesta intenció queda perfectament explicitada en el fet que Dalí és interpretat a la pel·lícula per cinc actors -de manera principal, i algun altre d’esporàdic que també apareix-, deixant clara la intenció del director de mostrar-nos un personatge camaleònic, volcànic, en certa forma presoner de sí mateix i del seu ego desfermat. (..)  A partir dels encontres i desencontres entre els dos personatges [en Dalí i la periodista], Dupieux ens capbussa en aquesta successió de moments, d’esbossos, d’anècdotes protagonitzades per l’artista. En elles hi veiem el Dalí sorneguer, el Dalí genial, el Dalí obsessiu, el Dalí desquiciat, el Dalí perfeccionista a l’extrem, el Dalí maniàtic, el Dalí egocènctric, el Dalí patètic o el Dalí autocomplaent, entre d’altres. Són les mil-i-una cares de l’artista on es dibuixa en primer pla la confusió permanent entre persona i personatge, que és el que realment interessa Dupieux. I la constatació que és una figura incontrolable, impossible de capturar i domesticar en les convencions que el format cinematogràfic imposa. En certa forma,”Daaaaaalí!” ens permet entendre per què un personatge tan controvertit com Salvador Dalí, contradictori per si mateix, no ha estat immortalitzat de manera definitiva pel cinema. (..) Aquesta successió d’estampes surrealistes del director francès són una de les aproximacions més lliures, divertides i estimulants que s’han fet de la seva figura.

Les delirants aventures cinematogràfiques de Dalí, article de Quim Casas, al diari ‘El Periódico‘: (..) El geni empordanès va tenir una atractiva i frustrant relació amb el cine. El seu imaginari serveix de base per a la pel·lícula acabada d’estrenar ‘Daaaaaalí!’, fabulació de Quentin Dupieux sobre l’artista, un autèntic polvorí d’idees. (..) Tot el que [Dalí] va fer en cine, que és poc però sucós, respon a aquesta idea. I, d’una manera o una altra, ho ha traslladat Quentin Dupieux a la seva fabulació sobre l’artista, “Daaaaaalí!”. És un acostament fílmic que procura imatges que molt bé hauria pogut filmar el pintor i cineasta empordanès, com la que obre la pel·lícula, un petit piano acústic col·locat al mig del camp, del qual creix un arbrissó i brolla un delicat raig d’aigua; o la seqüència en la qual Dalí –un dels Dalí, ja que l’interpreten quatre actors diferents sense que hi hagi justificació per a això, en un acte plenament surrealista– camina pel passadís d’un hotel per trobar-se amb la periodista que el vol entrevistar, però, malgrat que camina ràpid, mai arriba al seu destí. En una altra seqüència, la periodista somia que una cabra s’està menjant les flors de l’habitació de l’hotel on s’allotja. Els somnis. Dalí va dissenyar el concepte i els decorats de la poderosa escena de “Recuerda” (1945) en la qual Gregory Peck explica el seu somni als psiquiatres. Es va entendre bé amb Hitchcock (..). També va aportar idees per a un moment oníric de la comèdia de Vincente Minnelli “El pare de la núvia” (1950), i va participar sense acreditar en el disseny de decorats de “Moontide” (1942), un film noir psicològic (..). N’hi va haver més, ja que Dalí i Walt Disney van concebre el 1946 “Destino”, un curt de set minuts que no seria conclòs i distribuït per la companyia fins al 2002: una dona característica de les animacions Disney llisca per plàstics decorats de rellotges fosos o tous, telèfons gegants, figures de roca esquerdada...

Algunes reaccions a la projecció del film a Venècia 2023:

Jonathan Romney, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: El cineasta surrealista Quentin Dupieux capta l’essència del gran mestre del moviment en aquest biopic molt entretingut.

Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: Quentin Dupieux celebra l’excèntrica personalitat del geni de Figueres a ‘Daaaaaali!’, que omple de surrealisme la Mostra de Venècia. (..) Fascinant (..). [Dupieux] ha esdevingut un practicant consistent i prolífic del surrealisme fílmic. Una trajectòria amb títols com “Mandíbules” o “Fumar provoca tos” que ara arriba al seu cim amb “Daaaaaalí!”, una llunàtica i laberíntica exploració de l’exuberant imaginari i l’excèntrica personalitat de Salvador Dalí. (..) Per furgar en l’univers dalinià, Dupieux pren la genial decisió que siguin sis actors, d’edats i complexions diferents, els que interpretin les diferents cares de Dalí. (..) El més interessant de “Daaaaaali!” és que les transicions entre els diferents avatars de l’artista no responen a cap lògica argumental. (..)Dupieux utilitza els seus Dalís per generar desconcert en l’espectador i en la mateixa pel·lícula, que es veu abocada al bucle narratiu i a la paradoxa temporal. “He volgut crear un film calidoscòpic”, apunta Dupieux, que utilitza com a premissa la reticència del pintor a oferir-li una entrevista a una jove periodista (Anaïs Demoustier) si aquesta no el filma mentre parla. “La primera inspiració per al film va ser la relació de Dalí amb els mitjans de comunicació en la dècada de 1980”, assegura Dupieux, que també destaca el seu interès per l’univers estètic de l’artista figuerenc: “Per apropar-nos al seu univers, vam anar al seu Teatre-Museu, i vam construir la casa de la pel·lícula prenent com a referència la casa de Dalí a Cadaqués”.

Sergi Sánchez, a Facebook: (..) La sobredosi de “as” [al títol de la pel·lícula] és, alhora, una reproducció escrita de la peculiar manera de parlar del pintor català i una manera de resumir la hilarant festa surrealista que vivim els que vam tenir la sort d’assistir a la seva estrena, fora de concurs, a la Mostra veneciana. El punt de partida és, també, el d’arribada, tenint en compte que Dupieux esprem les seves ocurrències amb la digressió com a brúixola, i amb la convicció del que apunta somnis en una llibreta al mig de la nit. “M’interessen les idees que vénen del no-res o del cosmos”, explicava en roda de premsa. “El meu mètode consisteix a pescar al subconscient, sense que hi hagi una reflexió prèvia”. La premissa, dèiem, és simple: una periodista (Anaïs Demoustier), que abans va ser farmacèutica, ha quedat amb Dalí per fer-li una entrevista. I aquesta entrevista, com als clàssics bucles sense fons de les pel·lícules de Buñuel, sempre és un coitus interruptus. “Daaaaalí!” comença amb una recreació del quadre “Font necrofílica manant d’un piano de cua”, però l’obra de Dali és el menys important. “La pel·lícula és plena de referències a les seves pintures, però el tema principal és la seva personalitat, el seu llenguatge, la seva manera de parlar”, va explicar Dupieux. “La meva font d’inspiració va ser el personatge mediàtic. (..) Deu ser el retrat més encertat, esmolat, entranyable i patètic de Dalí mai filmat. Un retrat múltiple, reencarnat en cinc esplèndids actors que el versionen com si fos una cançó pop, amb les palatals histriòniques, la veu engolada i el narcisisme còsmic: “Vaig pensar que un sol actor era massa clàssic i avorrit per encarnar la bogeria de Dalí, i un dia, al bany, se’m va acudir que el millor era representar-lo com un monstre de diversos caps”. Dupieux s’amara de la lògica surrealista dels cadàvers exquisits, els somnis en abisme i la repetició agramatical -d’altra banda, tan afins al seu cinema- per facturar una pel·lícula d’una irresistible intel·ligència, divertidíssima, i que, a més, celebra el cinema com a espai de llibertat on l’artista té l’obligació moral de lluitar contra la realitat com si fos el seu pitjor enemic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!