Club 7 Cinema

♦ Davant de Wuthering Heights — Cumbres borrascosas — Hurlevent — Cime tempestose, la nova adaptació del clàssic literari d’ Emily Brontë, a càrrec d’una cineasta guardonada, però sobretot considerada per l’estètica i presumpte provocació dels seus (encara pocs, però sorollosos) films, i interpretada pels atractius Margot Robbie i Jacob Elordi, la crítica ha desplegat un treball impressionant, encarant el llibre primigeni i el que s’han trobat a la pantalla, contrastant-ho amb l’obra anterior d’ Emerald Fennell, entrant a fons en la relació entre els personatges protagonistes i alhora apamant l’aportació que hi fan els actors… No es pot pas dir que la pel·lícula hagi precisament congriat gaire elogis, però indiscutiblement se li ha parat una gran atenció!

Articles publicats:

Nota: els enllaços que apareixen en aquests fragments d’escrits, a la majoria dels casos els he afegits, per a facilitar l’accés a la corresponent informació.

Falses expectatives, crítica de Joan Millaret Valls, a cinemacatala.net:

(..) Un pròleg desconcertant, de maneres esbojarrades, celebrant el dia del penjat enmig de l’aclamació popular, serveix com a preàmbul a l’arribada d’un nen del carrer a la casa dels Earnshaw, ‘Cims borrascosos’. En un ambient pobre, lúgubre i degradat es forjarà l’amistat fraternal entre la nena Cathy i el nouvingut orfe de nom Heathcliff. Salt a la joventut, Cathy (Margot Robbie) i Heathcliff (Jacob Elordi), cossos radiants, el despertar del desig, frenat. L’estada de la noia d’origen humil Cathy a casa dels Linton, una família benestant, fa que ella s’emmiralli en el luxe i la riquesa, modelant el seu caràcter i inquietuds, transformació que desembocarà amb el seu casament amb Edgar Linton (Shazad Latif) provocant la fugida de Heathcliff. El retorn de Heathcliff, ara ric i transformat en un atractiu cavaller, desencadenarà una passió arrevatada i irrefrenable en Cathy mentre Heathcliff s’aprofitarà de l’atracció que experimenta per ell la germana d’Edgar, Isabella (Alison Oliver), per seduir-la amb el propòsit d’aprofitar-se d’ella i humiliar-la amb tota la crueltat possible.

Una concepció escènica grandiloqüent que fa que a estones aquest melodrama tempestuós sembla un conte de fades amb cases com castells opulents i Cathy esdevinguda una princesa de conte. L’ampul·lositat formal sembla que ens vulgui retornar a les cases de nines, els colors llampants i l’atmosfera kitsch de Barbie. Una estètica histriònica, cridanera, a estones brillant, amb llampegades de genialitat, però molts moments irritants i superflus. El predomini de l’artifici i els reclams estetitzants fa que tot plegat sigui pur foc d’encenalls on acaba imperant la buidor. Falses expectatives generades per una pel·lícula molt descompensada, irregular. Una fallida reinterpretació d’un clàssic literari (..).

És possible un amor més enllà de la mort?, crítica d’Eulàlia Iglesias, a Filmtopia:

L’impacte de la lectura de Cims borrascosos d’Emily Brontë té un vessant inesperat. Almenys per a qui signa aquestes línies, que la va llegir d’adolescent tot esperant una novel·la romàntica plena de passions i turments, i es va trobar amb un relat esquerp i inhòspit, esplèndid i fosc, sobre una història d’obsessió que corcava tot allò que tenia al voltant. És curiós el fenomen que envolta aquest clàssic de la literatura gòtica, encara lligat a un imaginari romàntic que en cap cas és el que presideix el text original. (..) Ara és Emerald Fennell qui ens ofereix la seva visió de la novel·la de Brontë en una pel·lícula que reincideix en explotar aquest univers romàntic ja des del cartell, que homenatja el d’Allò que el vent s’endugué, passant per una data d’estrena que coincideix amb Sant Valentí i uns tràilers pensats per anar escalfant l’espera.

La pel·lícula arrenca fort. Sobre una pantalla encara negra ressonen uns gemecs sense identificar, que podrien correspondre a un acte sexual. O, com no tardem a descobrir, a un home malaurat que agonitza en una forca per al gaudi del públic que contempla l’espectacle de la mort, entre els quals hi ha la petita Cathy. El condemnat experimenta una erecció després de l’última ranera, de manera que, als ulls de la nena, i en un vincle que també hauria agradat als surrealistes, violència, sexe i mort apareixen inextricablement units ja des de la infància. Aquest hauria pogut ser un fil interessant a resseguir en la història d’amor entre la Cathy (Margot Robbie), que viu amb el pare al casalot aïllat de Cims borrascosos, i el xicot que el progenitor acull sense més raons, en Heathcliff (Jacob Elordi). Un vincle més fort que la vida que, tanmateix, es veu frustrat per la diferència de classe i pels respectius tarannàs dels personatges protagonistes.

Al principi, Emerald Fennell estira del fil de mostrar Cims Borrascosos des d’una perspectiva de caire psicoanalític que evidencia les pulsions reprimides dels personatges. (..)  voyeurisme, repressió i dominació segueixen sent les coordenades a través de les quals es canalitza el desig a la pel·lícula. La directora de Promising Young Woman sembla apostar per uns Cims borrascosos que explicitin la tensió passional entre els personatges protagonistes. Els seus cossos bateguen, s’amaren de suor, es masturben d’amagat, es desitgen en silenci. A falta d’una relació carnal explícita, manifesten la seva pulsió a través d’altres fluids: els ous que s’esclafen sota el llit i ho deixen tot llefiscós, l’aspic de peix on enfonsar-hi el dit, el vermell que no abandona la noia…

Fennell deixa clar que no vol rodar la previsible història d’amor fatal en un context d’època. Però els seus intents de singularitzar la seva versió resulten massa tebis. El flirteig amb elements del cinema eròtic resulta tímid. L’aposta per una estètica que fuig del gòtic més evident per acostar-se a un cert kitsch, sobretot en l’ambientació de la suposada vida feliç de la família Linton, tampoc abraça del tot l’excés i es queda en un ús vistós de colors forts i un attrezzo curiós (les llaçades, la casa de nines…). I el descens cap a la relació d’amor-odi obsessiva i (auto)destructiva tampoc s’enfanga com caldria ni gosa mirar al fons de l’abisme. La directora opta per esporgar les parts del llibre que segueixen les trajectòries de la resta de personatges per centrar-se en la Cathy i en Heathcliff. Però ni d’aquesta manera transmet la intensitat esperada.

(..) Una Margot Robbie bellíssima i entregada no es desempallega de l’encarcarament típic de certes estrelles en les escenes més sensuals. No cal que es despulli literalment, n’hi hauria prou amb una desinhibició més tangible i corporal. I Jacob Elordi, exultant objecte del desig de la protagonista, no acaba de sintonitzar el registre més cínic i dramàtic.

(..) [A Promising Young Woman] la cineasta britànica ja va fer palès la seva passió per un cinema visualment llaminer, amb una estètica aficionada als enquadraments vistosos (..), l’ús de colors llampants/pastels i la inclusió de temes pop a la banda sonora. Amb la següent Saltburn, Fennell semblava voler situar-se en el territori dels provocadors estetes del cinema contemporani, de Yorgos Lanthimos a Paolo Sorrentino. Proposava una actualització de la lluita de classes dels setanta des de l’imaginari de les elits universitàries britàniques que desembocava en el foc d’encenalls de la provocació fàcil. Cumbres borrascosas segueix el mateix camí. Sembla que la directora ens oferirà una variant més provocativa, més desinhibida, amb una estètica més trencadora del clàssic de l’Emily Brontë. Però tot acaba en una adaptació visualment vistosa, però narrativament superficial i poc rugosa d’aquesta història d’amor més enllà de la mort.

La mare de totes les relacions tòxiques, crítica de Gerard Casau, al diari Ara:

(..) Sembla que Fennell no està tan interessada a posar en escena els instants més icònics de la passió destructora entre la Catherine i el Heathcliff com en imaginar passatges inèdits en els quals els personatges consumen uns anhels que Brontë va optar per tensar platònicament.

La directora d’Una jove prometedora i Saltburn revalida aquí la seva aposta, intermitentment efectiva, per acumular plans enlluernadors, però sorprèn que malgrat disparar la libido de Margot Robbie i Jacob Elordi, i entretenir-se amb postals sadomasoquistes, acabi entregant un film que no només mira des d’una distància prudencial els abismes de violència física i emocional de la seva font sinó que tanca els ulls per higienitzar les accions més abominables dels protagonistes (..).

‘Cims borrascosos’ o l’amor prohibit, article d’Ofèlia Carbonell, a Núvol. El digital de cultura:

(..) L’obra de Brontë, en mans de Fennell, és un punt de partida, una idea. Per moments, un edit de Tiktok. La pel·lícula canvia personatges i tanca la història abans del que ho fa la novel·la. El vestuari és anacrònic, deliciosament excessiu, el decorat toca l’expressionisme kitsch i hi ha muntatges emocionals amb el pop tecno de Charli XCX sonant de fons. Fennell prescindeix del comentari de classe i insinuacions de discriminació per centrar-se en la idea d’un amor prohibit, no pel context social dels personatges, sinó per un malentès que els condemna, una referència a Romeu i Julieta que la directora fa més explícita no només amb els canvis en la narració, sinó esmentant l’obra de Shakespeare directament, disseccionada per un dels personatges al principi de la pel·lícula. I si no és un bon Cims Borrascosos, què és?

“Wuthering Heights” no té l’horror de Promising young woman (2020) ni la càrrega sexual de Saltburn (2023). És una pel·lícula d’amor que es recrea en la idea de pel·lícula d’amor, plena de petits homenatges cinematogràfics als romanços made in Hollywood: (..) La intenció de fer-nos testimonis d’un amor impossible articula la narració. Fennell manté un gest voyeurístic, i constantment veiem personatges que miren a través de finestres, d’escletxes, que reescenifiquen el món en cases de nines, que espien (..).

És innegable que Fennell té un do per les imatges, pel ritme i pel concepte, però les diferents facetes de la pel·lícula no acaben d’entrellaçar-se bé entre elles. Els esforços per escandalitzar-nos es desinflen quan es fa evident que l’únic que vol ser la pel·lícula és una història d’amor impossible, sense gaire més matisos que els que són estrictament necessaris per donar context. La sordidesa que treu la poteta al llarg del film queda reduïda a imatges, estampes sense continuïtat ni massa conseqüència per l’espectador, l’equilibri entre el grotesc, pop i sensual fa batzegades fins a perdre poder. Els personatges es van repetint entre ells que són terribles, que són malvats i, tot i que sabem que en la novel·la és així (que Cathy i Heathcliff són fatals entre ells i amb el món), no ho veiem mai en la pel·lícula, així que, malauradament, tot plegat va prenent un to adolescent. La càrrega emocional desapareix amb cada tram de la història, anul·lat, com si haguéssim fet scroll per passar de l’horror de classe al softporn de fanfiction: al muntatge pel tràiler d’una pel·lícula per Sant Valentí.

Així i tot, quan Fennell s’està prou estona en una mateixa casella i es permet d’agafar el to, et fa gaudir com pocs altres. La part final de la pel·lícula és capaç d’emocionar, malgrat tot el que passa abans, de la mateixa manera que l’inici t’ha omplert d’expectació, i algunes escenes centrals són brillants com a càpsules aïllades en si mateixes (..).

Una fotonovel·la exultant, article del diari El Periódico:

(..) prometia almenys dues coses. D’una banda, ser un melodrama romàntic més gran que la vida: mirin els pòsters. D’altra banda, l’erotisme i l’estètica camp del tràiler donaven a entendre que Fennell es mouria en el territori del seu anterior Saltburn (2023), el de la provocació. No és del tot així. La directora firma una adaptació lliure del clàssic d’Emily Brontë, segons explica, inspirada en les emocions que li va suggerir el llibre quan el va llegir d’adolescent. Aquí té alguna cosa de promesa incomplerta, però també decisions interessants.

Falla en la seva dimensió psicològica i emocional:(..). En el seu desenvolupament no hi ha ni profunditat ni coherència. (..) és una pel·lícula desbocada però no emocionant. Sí que és sensual i sexual. És tosca en les seves metàfores sexuals i menys provocadora del que s’intuïa, però hi ha erotisme en les imatges, química entre Margot Robbie i Jacob Elordi i broma a costa del desig. La pel·lícula de Fennell és visualment exultant, però d’una manera insòlita.

Directora, actriu, guionista, boníssim perfil d’ Emerald Fennel, a càrrec de Quim Casas, al diari El Periódico:

Emerald Fennell (Londres, 1985) té 40 anys i una llarga trajectòria, si bé molta gent l’associa només a un film que va ser tot un èxit (escandalós) en estríming, Saltburn, (..) la història de doble i perversa fascinació entre dos estudiants d’Oxford, un de classe humil, Barry Keoghan, i un altre que pertany a una família distingida, Jacob Elordi. L’acció quedava constreta a la sumptuosa mansió de Saltburn on el segon convidava el primer a passar l’estiu envoltat d’excèntrics personatges (..).

Keoghan ja era un actor especialitzat en tipologia malrotllera (..). Per a Elordi, que ja havia destacat en la sèrie Euphoria, tot va començar de veritat amb aquest film, ja que el mateix any va fer d’Elvis Presley en Priscilla de Sofia Coppola, i d’allí a encarnar la criatura de Frankenstein, el romàntic Heathcliff de Cumbres borrascosas i la pròxima pel·lícula de Ridley Scott.

En això ha destacat Fennell darrere de la càmera, en la gestió d’estrelles en potència o ja consagrades. Carey Mulligan va ser la protagonista del seu primer llargmetratge –Una joven prometedora (2020)–, una història d’abusos sexuals i venjança plantejada amb elements de thriller i de comèdia decididament fosca. Aquest és el to també de Saltburn, escrita, com l’anterior, per la mateixa Fennell. A les trames més o menys sòrdides i complexes des del guió hi uneix la directora un estil visual molt personal, de vegades una mica efectista, cal reconèixer-ho, però ple de situacions que es recorden pel que expliquen i també per com ho expliquen (..).

El clàssic d’Emily Brontë sobre el turment de l’amor, en aquest cas heterosexual, li va com l’anell al dit (..).

Fennell la ubica al seu lloc natural –els erms de Yorkshire– i la porta al seu sentit desbocat de la narració i els impulsos amorosos i sexuals. Margot Robbie encarna Catherine Earnshaw, la dona que s’entrega a una passió devastadora que desafia les normes socials i racials de l’època.

Tres llargmetratges i un curt –Careful how you go (2018)– és l’encara breu bagatge de Fennell com a directora. Però no acaba aquí el seu traçat cinematogràfic. Des del 2010 ha desenvolupat una selecta carrera com a actriu, minimitzada, sens dubte, pel seu treball darrere de la càmera (..).

Fins aquí res especialment rellevant com a actriu. Fins que a les portes del seu debut com a directora, Fennell va interpretar Camilla Parker-Bowles en la tercera i quarta temporada de The Crown, l’exitosa sèrie sobre la reina Isabel II d’Anglaterra. I, com a confirmació de la seva polivalència, a la no menys triomfant Barbie (2023) va ser Midge, (..). Phoebe Waller-Bridge l’havia reclutat com a guionista en sis episodis de la segona temporada de Killing Eve, el 2019.

(..) [Fennell] va estudiar també a Oxford –en aquest cas, Filologia Anglesa–; la seva mare és escriptora; el seu pare dissenyador de joies, i la seva germana, Coco, és dissenyadora de moda.

Fennell ha escrit dues novel·les infantils de fantasia i una de terror, Monsters (2015). Una joven prometedora va ser nominada a l’Oscar com a millor pel·lícula, direcció i guió original, i va guanyar en aquesta última categoria, un guardó que va repetir en els BAFTA. Ha rebut també nominacions als Emmy per Killing Eve i pel seu paper en The Crown (..).

No és el sexe, és el desig: per què el ‘yearning’ s’ha posat de moda a les sèries i el cinema?, article d’ Alejandra Palés, al diari Ara:

Mirades apassionades, dits que es freguen i sospirs. L’anhel de desig s’ha convertit en una de les claus d’alguns dels productes audiovisuals que més funcionen entre el públic. En anglès, i a les xarxes socials, s’ha popularitzat el terme de yearning, que en la seva traducció més literal seria anhel, però que s’aproxima més a la construcció del desig a foc lent i sostingut en el temps. Aquest concepte és un dels elements troncals de l’adaptació que Emerald Fennell ha fet de Cims borrascosos, que acaba d’arribar al cinema: en aquesta versió molt lliure i un pèl barroca de la història d’Emily Brontë, el desig sostingut en el temps i no consumat fins al cap de molts anys té conseqüències devastadores. Per fer aquesta adaptació, la directora anglesa s’ha inspirat en la interpretació que va fer del llibre quan era una adolescent.

El concepte de yearning, o d’anhel, també està darrere de l’èxit de sèries com El verano en que me enamoré,Más que rivales o Els Bridgerton. (..) A xarxes, el concepte de yearning s’aplica principalment als protagonistes homes: és a dir, moltes espectadores sospiren per homes desesperats pel desig. Un dels mercats audiovisuals que més i millor juga amb la dilatació de la materialització del desig és el coreà, que en els seus drames fa avançar les històries d’amor molt lentament i en petites dosis.

Ainhoa Marzol, experta en cultura digital, considera que les espectadores busquen desesperadament el yearning perquè en els temps més recents ha sigut difícil de trobar-lo en les ficcions. (..) “El gran èxit d’El verano en que me enamoré es deu al fet que van fer molt bé el yearning. Fins i tot diria que Más que rivales funciona molt bé perquè et narra una història que està molt sostinguda al llarg dels anys, tot i que estigui condensada en pocs episodis. La història passa en deu anys. La gent està buscant això”, afegeix.

Els mateixos actors d’aquestes ficcions són conscients d’aquest anhel de desig de les espectadores. De fet, durant la gira de promoció d’Els Bridgerton, els seus protagonistes, Luke Thompson i Yerin Ha, n’han parlat (..).

La psicòloga i creadora de contingut Sandra Parmo dissecciona i analitza les sèries de moda a través del seu Instagram. Una de les ficcions de les quals més ha parlat és El verano en que me enamoré. “Crec que ara estem tornant, tot i que amb una pàtina de modernitat, al festeig, una paraula que sona molt antiga. Que es vegi l’interès i la cerca dels dos, sense que hagi de ser asimètric”, reflexiona (..).

—

FOTO DE PORTADA: Wuthering Heights (Warner

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!