Club 7 Cinema

La Michelle, una àvia en plena forma en tots els aspectes, viu una jubilació tranquil·la en un poblet de la Borgonya, on també hi resideix Marie-Claude, la seva millor amiga. El Dia de Tots Sants, la seva filla Valérie ve a veure-la amb la idea de deixar-li el nét, Lluc, durant la setmana de vacances escolars. Però res no anirà com era previst: aquesta és la sinopsi de “Quan cau la tardor” / “Cuando cae el otoño” / “Quand vient l’automne” / “Quando viene l’autunno”, la nova pel·lícula de François Ozon, amb Josiane Balasko, Hélène Vincent, Ludivine Sagnier, Pierre Lottin.

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Festivals i premis: Sant Sebastià 2024 – Secció Oficial, premi Millor Guió i Millor Interpretació de repartiment (Pierre Lottin).

Distribuïdores i estrenes als cines, DE: Caramel, EE: 13.12.2024, DF: Diaphana, EF: 02.10.2024, DI: Bim, EI: pendent. Cines de referència per aquest blog: Truffaut, Espai Texas.

RESSONS DE LA PEL·LÍCULA AL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ:

Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’ va titular-ne la crònica La malícia d’Ozon anima la secció oficial de Sant Sebastià: (..) una prou interessant comèdia negra ‘chabroliana’ (..) Ozon, director tan prolífic com maliciós, comença amb dues dones grans que cacen bolets un dia de tardor. Aquestes dues dones, interpretades per Hélene Vincent i Josiane Balasko, tenen un passat moralment tacat, però viuen una vellesa tranquil·la en un poble de la Borgonya en principi només alterada pels seus descendents respectius: la filla d’una és una amargada interessada i el fill de l’altra és un delinqüent. Una mort activarà tota una sèrie de comportaments ambigus en una pel·lícula que, capaç de mantenir l’interès, fa una aposta per les segones oportunitats que poden aprofitar-se en la vida.

Xavi Serra, en parla a la seva crònica, al diari ‘Ara’: (..) A “Cuando cae el otoño” el francès mira de demostrar que, per inversemblant que soni, una intriga criminal pot ser lluminosa i entranyable. La pel·lícula segueix una jubilada que no veu com les vacances anhelades amb la filla i el net s’esguerren quan la filla s’intoxica amb uns bolets que ha collit ella mateixa… accidentalment? L’ambigüitat i la ironia guien al director de “La casa” –premiada amb la Conxa d’Or el 2011– en una història amb algunes giragonses arriscades de guió però ben defensada per Hélène Vincent i Josiane Balasko. No és la pel·lícula més rodona d’Ozon, però sempre és d’agrair el seu amor pels personatges i la manera de tractar les sexualitats dissidents.

Paco Vilallonga, per al ‘Diari de Girona’ destaca que Ozon i Palomero reflexionen sobre el final de la vida a Sant Sebastià: (..) a “Quand vient l’automne” planteja un film intrigant, amb múltiples capes, molt juganer i que recorda en molts moments algunes de les millors obres de Claude Chabrol, de qui sempre s’ha considerat Ozon un dels hereus espirituals. (..) Ozon condueix l’espectador en un film amb constants girs, farcit de secrets amagats, que dibuixa aquesta vida de províncies que tan bé va retratar Chabrol. Hi ha tocs de cert humor negre i és un film que es gaudeix, però al que potser li falta un pòsit més profund.

Nando Salvà, hi fa referència a la seva crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) Mentre narra amb desconcertant jovialitat les tribulacions en què es veu embolicada una adorable àvia –un enverinament, unes quantes morts, l’encobriment d’un possible assassinat, problemes derivats d’un passat fosc–, la pel·lícula intenta reflexionar sobre el perdó i la soledat consubstancial a la vellesa a base d’acumular estereotips i altres caracteritzacions maniquees, línies narratives que mai arriben a ser desenvolupades i subtrames esbojarrades. És el 25è llargmetratge que Ozon dirigeix en 27 anys, i una prova que potser hauria de dedicar més temps a alguns.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA DEL FILM A CATALUNYA:

Comèdia negra o drama lleuger a la Borgonya, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui‘: Cineasta prolífic que travessa i barreja els gèneres, François Ozon aporta amb ” Quand vient l’automne” una mena de ‘thriller’ rural en què batega una comèdia negra. O potser un drama lleuger. El títol fa referència a l’època de l’any en què, en un poble de la Borgonya, transcorren els fets narrats. Posem-hi també que la protagonista és a la ‘tardor’ de la vida, però sense dramatisme: una dona gran (Michelle, una estupenda Hélène Vincent) que passa els dies tranquil·lament amb les seves rutines, com ara caçar bolets a la tardor. És així que un mèrit de la pel·lícula (..) és que no s’ocupa d’una persona gran, a diferència de bona part del cinema quan ho fa, per mostrar-ne la ‘decadència’ o bé l’obsessió per semblar jove. (..) Restant alguna cosa ambigua, tot es resol amb una moral generosa que creu que s’han de donar noves oportunitats a qui, de fet, n’ha tingut poques o s’ha extraviat a la vida. En canvi, per tenir la complicitat de l’espectador, es construeix de manera plana i poc generosa el personatge de la filla. La pel·lícula passa bé. Potser massa i tot: fàcil de veure i potser també d’oblidar. Imma Merino és també l’autora del ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘, també titulat Comèdia negra o drama lleuger a la Borgonya.

La gràcia de les segones oportunitats, crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara‘: (..) res és el que sembla en aquest ‘thriller’ moral i rural francès que té més d’un punt de contacte amb “Misericordia” d’Alain Guiraudie, la guanyadora de Seminci amb coproducció catalana. Sota el retrat d’un retir tranquil en un paisatge de càlids tons tardorencs, el director va fent emergir les turbulències del passat, que se signifiquen sobretot en la rancúnia de la filla de la Michelle .Tanmateix, Ozon no s’encomana a la tradició del ‘thriller’ burgès de províncies a la manera de Claude Chabrol sinó que invoca la gràcia del perdó i de les segones oportunitats facilitades a través de l’amor als altres i a la vida. Una perspectiva prou defensable, però que el director introdueix amb una certa confusió i incoherència. Li agrada jugar amb les expectatives al voltant dels prejudicis sobre els personatges, però en redueix algun, el de la filla, a un mer arquetip negatiu amb el qual no hi ha manera d’empatitzar. En el seu conte moral tardorenc destaca sobretot el retrat càlid i complex de l’amistat entre dues dones grans, interpretades per les esplèndides Hélène Vincent i Josiane Balasko.

ENTREVISTA:

Nando Salvà [NS] parla amb el cineasta [FO], al diari ‘El Periódico‘. [FO] (..) “Cuando cae el otoño”, en canvi, està basada en un guió original, i la vaig rodar perquè volia explicar una història que en bona mesura transcorregués a la natura; necessitava respirar aire fresc i per això la vaig situar a la Borgonya, una regió que adoro. Tot és més naturalista. Dit això, a l’hora de fer cada nou projecte no acostumo a pensar en l’anterior. No soc tan calculador. [NS] ¿És cert que “Cuando cae el otoño” s’inspira en un record de la seva infància? [FO] Sí, concretament en un àpat familiar que la meva tia, germana del meu pare, va organitzar al camp sent jo nen. Va preparar un banquet a base de bolets que havia recollit aquell mateix matí… ¡I accidentalment va cuinar bolets verinosos! Tota la família va acabar a l’hospital excepte ella mateixa, que no els havia provat; va resultar no ser una intoxicació greu, però podria haver acabat en tragèdia. Jo era un xaval molt fantasiós, i durant molt temps em vaig preguntar si era possible que la meva tia ho hagués fet a propòsit. Al cap i a la fi, en totes les famílies hi ha secrets i malvolences inconfessables, ¿no és així? A mi sempre m’ha interessat contemplar i desentranyar aquest tipus de conflictes. [NS] Les pel·lícules protagonitzades per dones de la tercera edat són molt inusuals. ¿És una cosa que va tenir en compte a l’hora d’escriure “Cuando cae el otoño?” [FO] Oh, sí. És terrible que el cine expliqui tan poques històries de dones grans, i que els atorgui només papers secundaris. Em venia de gust rodar amb actrius que assumeixen amb naturalitat la seva pròpia edat. Hélène [Vincent] i Josiane [Balasko], les protagonistes de la pel·lícula, mai han recorregut a la cirurgia, i transmeten molta més vitalitat que la majoria d’actrius molt més joves que s’han fet retocs a la cara, i que semblen figures de cera a causa d’això. Entenc la pressió que l’obsessió social per la imatge exerceix sobre les dones, però jo, per narrar històries, necessito rostres que expressin emocions per si sols. I les persones ancianes em fascinen, perquè hi ha poques coses tan eloqüents com les arrugues del rostre. (..) [NS] Amb les seves pel·lícules, vostè sempre ha mirat d’acabar amb els prejudicis associats a allò femení. ¿Respon aquesta actitud a un pla predeterminat? [FO] En la meva carrera res respon a un pla. L’explicació és més senzilla: a diferència del que passa amb la resta de la societat, a mi mai m’ha costat entendre que les dones són tan complexes com els homes, i que per tant poden allotjar foscor al seu interior i ser tan amorals com ells o més (..). Un dels principals motius pels quals acostumo a centrar les meves pel·lícules en personatges femenins és que em sento més còmode treballant amb actrius que amb actors. Sovint em resulta complicat lidiar amb els homes perquè tenen egos més forts i els costa acceptar suggeriments (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!