Club 7 Cinema

«En un país com Catalunya, construït políticament des de la consciència crítica envers la policia, poques actuacions han rebut més consens que la dels Mossos d’Esquadra davant dels atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. Per això és possible Cronos, un film amb vocació d’arribar a un públic ampli en què aquests esdeveniments es desenvolupen només des de la perspectiva policial. Un model habitual a Hollywood que el guionista Alberto Marini aterra al nostre context, insistint en la dimensió humana (i no pas superheroica) dels protagonistes, i el director Fernando González Molina orquestra amb més eficiència que personalitat» (Eulàlia Iglesias [1]); «Incòmode. Tot és massa proper i massa recent. També pels dubtes que genera tot el que s’hi explica (o el que no).  Dit això, s’ha de reconèixer que formalment, com a thriller policíac, és impecable» (Judith Vives [2]); «Es fa difícil valorar la pel·lícula de Fernando González Molina quan la veus amb un nus a la gola. Cronos aconsegueix reviure, amb un extraordinari sentit de la realitat, una tragèdia que ens va commoure a tots; encara més, si cap, aquells que érem a una, dues o tres parades de metro de la carnisseria» (Salvador Llopart [6]); «La manca de distància entre els fets reals i la pel·lícula segurament ha estat un llast. Ni l’irregular director Fernando González Molina ni l’aplaudit guionista Alberto Marini s’han atrevit a ficcionar i, així, crear un argument cinematogràfic» (Marc Garriga [3]); «La pel·lícula articula diverses històries paral·leles que avancen amb un clar ritme televisiu. Els investigadors, els comandaments, els responsables de comunicació, els agents sobre el terreny en són els protagonistes És una fórmula d’eficàcia televisiva, capaç d’imprimir ritme a una matèria complexa i de convertir una successió d’esdeveniments en una narració perfectament llegible. El problema de la proposta radica en el fet de que els atemptats de Barcelona no van succeir en un buit polític. Es van produir en ple conflicte entre les institucions catalanes i l’Estat, i la resposta va quedar immediatament atrapada en una batalla sobre competències, responsabilitats i comunicació. Cronos no afronta aquesta dimensió, ja que la desplaça cap al terreny policial. Allà on hi havia conflicte polític, hi posa procediment; allà on hi havia disputa institucional, hi posa coordinació; allà on hi havia batalla pels relats, hi posa gestió de la informació. És una manera subtil de despolititzar els fets» (Àngel Quintana [4]); «Cronos no és (com a mínim, fílmicament parlant) una bona pel·lícula. Dubto molt que tingui males intencions, però la proposta, dirigida per Fernando González Molina i escrita per Alberto Marini, reviu les primeres hores dels atemptats del 17 d’agost de 2017 sense cap espurna de brillantor ni motivació de fer bé les coses. Descoordinada, mal brodada, la seva poca vocació com a action movie fracassa principalment pel seu propi desinterès, per la seva pròpia vagància. La seva disposició planera i insípida fan que, com a molt, aspiri al telefilm dominical d’hora de migdiada (amb tot el respecte del món al telefilm). L’únic element veritablement destacable (entre unes actuacions incapaces de brillar) és Mònica López, la xèrif ripollenca, que interpreta com una bèstia ferida, afectada per la gravetat dels fets i que aconsegueix robar una mica d’emoció humana a una història robòtica amb carències d’afecte» (Agus Izquierdo [5]); «(..) Aquí les víctimes no tenen ni veu ni vot: tot es narra des del punt de vista dels Mossos d’Esquadra. És una manera d’evitar la representació crua de l’atropellament que va deixar 18 morts i desenes de ferits a l’avinguda més turística de la Ciutat Comtal. Amb tot, la pel·lícula fa una bona feina pel que fa a l’estructura narrativa, que segueix tres professionals del cos policial dels Mossos, i a la direcció, nerviosa i enèrgica, sobretot en la primera part del metratge. (..) En aquests moments Fernando González Molina aconsegueix superar l’escull que tota reconstrucció d’un fet real prou conegut pot tenir a l’hora de mantenir intacta l’atenció de l’espectador. (..) [Hi ha] breus apunts de les batalles entre el govern català i el central. És una llàstima que Cronos no s’atreveixi a aprofundir en aquests temes, perquè la importància simbòlica de l’atemptat de les Rambles en el futur polític de Catalunya, i també en el seu encaix dins l’Estat espanyol, és innegable: érem a només dos mesos i mig de l’1 d’octubre, i és evident que un fenomen com el d’Aliança Catalana, definit pels discursos d’odi de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, contra la immigració àrab, no es pot entendre sense el que va passar aquell nefast 17 d’agost» (Sergi Sánchez [7])

Articles publicats:

La pel·lícula del 17-A que explica els atemptats només des del punt de vista policial. Eulàlia Iglesias. Crítica, al diari Ara, 03.09.2026: [1]

«En un país com Catalunya, construït políticament des de la consciència crítica envers la policia, poques actuacions han rebut més consens que la dels Mossos d’Esquadra davant dels atemptats del 17 d’agost de 2017 a Barcelona i Cambrils. Per això és possible Cronos, un film amb vocació d’arribar a un públic ampli en què aquests esdeveniments es desenvolupen només des de la perspectiva policial. Un model habitual a Hollywood que el guionista Alberto Marini aterra al nostre context, insistint en la dimensió humana (i no pas superheroica) dels protagonistes, i el director Fernando González Molina orquestra amb més eficiència que personalitat. L’objectiu és recrear aquelles hores fatídiques que tothom recorda vivament en forma de thriller realista (és a dir, amb moltes localitzacions exteriors) i carregat d’emocions.

Tot i una visió força coral del protagonisme, la major part de l’acció segueix tres personatges. En Jaume, el cap d’operacions, a qui encarna un Enric Auquer que sembla sobrepassat pel rol. La Daniela, la responsable de comunicació i per tant transsumpte de Patrícia Plaja, a qui dona vida una convincent Diana Gómez. A través d’ella, s’apunta l’única lectura política de la pel·lícula, la que denuncia les ingerències d’un govern espanyol incapaç de deixar actuar els Mossos pel seu compte. Però també d’una Generalitat que vol controlar el relat de la policia (..)»

Cronos*. Judith Vives Bellalta. Apunt, al seu compte de Facebook, 04.09.2026: [2]

«Incòmode. Tot és massa proper i massa recent. També pels dubtes que genera tot el que s’hi explica (o el que no).  Dit això, s’ha de reconèixer que formalment, com a thriller policíac, és impecable»

Cronos*. Marc Garriga Reig. Crítica, a 3CatInfo, 03.09.2026: [3]

«La manca de distància entre els fets reals i la pel·lícula segurament ha estat un llast. Ni l’irregular director Fernando González Molina ni l’aplaudit guionista Alberto Marini s’han atrevit a ficcionar i, així, crear un argument cinematogràfic. Una pel·lícula com aquesta necessita una narració dels fets que ajudi a empatitzar amb els personatges, que sigui emocional i que generi intriga i suspens fins al final. En canvi, el film es limita a relatar exactament com va passar tot, i això està reservat als documentals.

La pel·lícula acaba sent una lloança extrema de l’acció resolutiva dels Mossos d’Esquadra i poca cosa més. No s’indaga en l’entorn dels terroristes a Ripoll, que seria una altra pel·lícula molt més interessant, ni hi ha cap personatge que aguanti el relat de principi a fi. Fins i tot, es pot qüestionar com mostra la comunitat magribina en un moment d’alta tensió a Catalunya. Per tant, tot i que pot generar una curiositat innegable i ajudarà a entendre com s’afronta una crisi d’aquesta magnitud, acaba sent inoportuna, innecessària i molt parcial»

Cronos*. Àngel Quintana. Crònica express, al seu compte de Facebook, 05.09.2026: [4]

«En els últims anys, el thriller policial ha trobat en els atemptats terroristes una manera particular de transformar el trauma en relat de persecució. A Novembre, Cédric Jimenez reconstruïa la caça dels responsables dels atemptats de París a través d’una xarxa de pistes, vigilàncies, interrogatoris i operacions. Zero Dark Thirty feia una operació semblant amb la persecució d’Osama bin Laden. En la pel.lícula de Kathryn Bigelow, la història quedava sotmesa a la lògica de la intel·ligència, la identificació de l’enemic i la seva captura. A partir d’una clara ambigüitat política, el caos es convertia en suspens. Algú buscava, algú sabia alguna cosa, algú s’equivocava, algú arribava tard, algú feia una aposta i algú acabava trobant un camí.
Cronos, de Fernando González Molina, sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost de 2017, parteix del mateix mecanisme. La pel·lícula articula diverses històries paral·leles que avancen amb un clar ritme televisiu. Els investigadors, els comandaments, els responsables de comunicació, els agents sobre el terreny en són els protagonistes És una fórmula d’eficàcia televisiva, capaç d’imprimir ritme a una matèria complexa i de convertir una successió d’esdeveniments en una narració perfectament llegible.

Però aquesta aparent coralitat amaga una decisió ja que tots els punts de vista que apareixen a la pel.lícula pertanyen als Mossos d’Esquadra. La cap de premsa, el responsable del dispositiu de les Rambles, la responsable dels Mossos a Ripoll, l’agent que identifica un dels terroristes però acaba deixant-lo escapar són membres de la institució. Canvien els personatges i les seves funcions, però no el lloc des d’on la pel·lícula mira i obseva els fets. No hi ha les víctimes, els supervivents, les famílies ni els ciutadans que van viure els atemptats. La pluralitat és, per tant, interna, escoltem diferents posicions dins d’una mateixa institució. El film produeix una sensació de complexitat multiplicant personatges, però manté intacte el seu centre de gravetat. Fins i tot quan apareixen el dolor o la por, tendeixen a quedar subordinats a l’operatiu policial.

Aquesta és la principal limitació del model televisiu que explora González Molina i el seu guionista Alberto Marini. Els personatges estan definits sobretot per la seva funció dins del dispositiu, escoltem qui investiga, qui comunica, qui decideix, qui comet un error. La tragèdia queda reorganitzada segons el progrés de la investigació, i la cronologia policial acaba imposant-se sobre altres formes d’experimentar o recordar els fets.

Les interpretacions aporten una densitat que el guió no sempre els concedeix. El personatge interpretat per Mònica López destaca especialment com la responsable dels Mossos a Ripoll, perquè introdueix una fragilitat i un desconcert que trenquen momentàniament la superfície funcional del thriller. És en aquests instants, quan la institució deixa de ser una màquina i apareixen persones sotmeses a la responsabilitat i a l’error, que Cronos adquireix una força inesperada, que no acaba de consolidar.

El problema de la proposta radica en el fet de que els atemptats de Barcelona no van succeir en un buit polític. Es van produir en ple conflicte entre les institucions catalanes i l’Estat, i la resposta va quedar immediatament atrapada en una batalla sobre competències, responsabilitats i comunicació. Cronos no afronta aquesta dimensió, ja que la desplaça cap al terreny policial. Allà on hi havia conflicte polític, hi posa procediment; allà on hi havia disputa institucional, hi posa coordinació; allà on hi havia batalla pels relats, hi posa gestió de la informació. És una manera subtil de despolititzar els fets. La pel·lícula sembla voler demostrar que, enmig del caos, existia una institució capaç d’actuar, prendre decisions i reconstruir els esdeveniments. La persecució restitueix l’ordre i la captura dels terroristes proporciona el desenllaç que necessita el thriller.

Això no converteix automàticament Cronos en propaganda policial. La qüestió és més complexa. La propaganda no necessita afirmar que una institució és perfecta i que els policies són herois. La propaganda pot consistir simplement a convertir-la en l’únic subjecte legítim de la mirada. I aquí la pel·lícula és inequívoca. Els Mossos no són només els protagonistes, són també els qui expliquen, ordenen i donen sentit als fets.

En aquest aspecte, Cronos és menys incòmoda que Zero Dark Thirty, Bigelow també assumia la perspectiva dels aparells de seguretat, però convertia aquesta perspectiva en una font de conflicte moral. Cronos, en canvi, està més interessada en el funcionament del dispositiu que en interrogar-ne els límits. No pregunta gaire què significa mirar els atemptats des de la institució que els investiga. La pel·lícula té, sens dubte, una notable capacitat de síntesi. Ordena una matèria complexa, construeix tensió i compta amb interpretacions sòlides. Però aquesta mateixa capacitat d’ordenació és també el seu límit, ja que confon l’ordre del relat amb l’ordre de la història. Els atemptats no són només una operació policial que comença amb l’atac i acaba amb la persecució dels terroristes. Són també una experiència de dolor, una fractura social i política i, posteriorment, una disputa per la memòria.

El repte d’una pel·lícula sobre els fets de Barcelona seria anar més enllà del relat institucional sense haver de construir necessàriament un relat contra la policia. Mostrar la seva eficàcia i els seus errors, però també els seus punts cecs; assumir la seva perspectiva sense quedar-hi empresonat; donar a les víctimes una veu que no estigui subordinada a la investigació. Cronos no fa aquest pas. Explica com una institució ordena el caos, però deixa fora gairebé tot allò que no pot ser ordenat des de dins d’aquesta institució. I és precisament en aquest fora de camp —el de les víctimes, la política i la memòria— on es troba la dimensió dels atemptats que el thriller policial no pot resoldre»

‘Cronos’: Massa atemptats per a una pel·lícula. Agus Izquierdo. Crítica, al digital de cultura Núvol, 07.09.2026: [5]

«(..) Siguem honestos i juguem amb les cartes al descobert: Cronos no és (com a mínim, fílmicament parlant) una bona pel·lícula. No és el meu paper jutjar-la moralment de manera que, quedi per escrit d’ara endavant, aquí apuntaré fonamentalment a les seves característiques formals. Dubto molt que tingui males intencions (quina classe de psicòpata jugaria així amb la memòria de les víctimes?), però la proposta, dirigida per Fernando González Molina i escrita per Alberto Marini, reviu les primeres hores dels atemptats del 17 d’agost de 2017 sense cap espurna de brillantor ni motivació de fer bé les coses. El film pot desprendre un portentós nivell de tensió i un ressenyable frenesí, fins i tot colpir, desbordar o compungir, però el que s’acabarà enduent algun espectador serà el sentiment de mareig produït per una dinàmica arrítmica i una lluita ferotge contra qualsevol rastre de genialitat.

Descoordinada, mal brodada, la seva poca vocació com a action movie fracassa principalment pel seu propi desinterès, per la seva pròpia vagància. La seva disposició planera i insípida fan que, com a molt, aspiri al telefilm dominical d’hora de migdiada (amb tot el respecte del món al telefilm). L’únic element veritablement destacable (entre unes actuacions incapaces de brillar) és Mònica López, la xèrif ripollenca, que interpreta com una bèstia ferida, afectada per la gravetat dels fets i que aconsegueix robar una mica d’emoció humana a una història robòtica amb carències d’afecte. Anatòmicament tèbia, anticlimàtica i maldestre, la sensació és que sembla que estigui aixecada amb presses, quan justament un thriller d’acció demana pensament i cuina a foc lent. En termes narratius, el guió també fa aigües: (..). Tampoc s’aguanta el retrat psicològic del protagonista (Auquer) i potser es troba a faltar la ramificació més interessant del relat (l’impacte a Ripoll, l’origen del mal de la radicalització, l’efecte en la població musulmana). Davant d’això, de la mateixa manera, tampoc queda clara la visió vers l’autoritat. Es pretén humanitzar els agents, que no glorificar-los, però justament aquest intent forçat agafa una direcció tragicòmica en què s’exagera la ineptitud i la inexperiència dels funcionaris, que apareixen, covards i dubitatius, rendits a la ineptitud i la inexperiència. Cronos ha volgut ser moltes pel·lícules en una i acaba sent pols al vent.

(..) Alguns es pregunten: No era massa recent? A partir de quan és legítim representar (encara que ficcionalment) una matança que va traumatitzar la societat catalana? Potser la qüestió no era a partir de quan, sinó si calia fer-ho així o, ras i curt, si simplement calia. La frivolitat de les imatges reforcen aquesta lectura de banalitzar la tragèdia. Convertir la barbàrie en un mem no hauria de ser mai punible, però sí discutible, les vegades que calgui, i tant com calgui (..)»

‘Cronos’: l’atemptat de la Rambla de Barcelona arriba al cine. JR Armadàs. Article, a la revista de cinema El Cinèfil, 02.09.2026:

«(..) Els espectadors poden esperar un thriller ple d’adrenalina (durant la primera meitat del metratge) combinat amb el drama social i la crisi política i institucional que va haver-hi els dies posteriors a l’atemptat (segona part). (..)

La història seguirà el desenvolupament de l’operació policial durant els dies posteriors, però també mostrarà la resposta d’una ciutat colpejada pel terror. La consigna «No tinc por», que va omplir els carrers després dels atemptats, tindrà un pes destacat dins del relat. La pel·lícula parteix dels testimonis reals de persones implicades en l’operatiu i és fruit de més de dos anys de documentació. La investigació ha estat conduïda pels periodistes Nacho Carretero, autor de Fariña, i Arturo Lezcano. (..)»

‘Cronos’ fa la millor estrena d’un film en català d’ençà del fenomen ‘Alcarràs’. Redacció · ACN. Notícia, a Vilaweb, 07.09.2026: «Cronos ha portat 33.651 espectadors a les sales de cinema en el primer cap de setmana d’exhibició, 27.426 dels quals en la versió original en català del film. D’aquesta manera, la cinta estrenada divendres passat sobre els atemptats del 17-A ha fet el millor debut d’un film en català d’ençà del fenomen d’Alcarràs (2022), que van veure prop de 40.000 espectadors en la versió original, i un total de 41.453 en totes les versions el primer cap de setmana a les sales»

Més veus (que no tradueixo):

En estado de conmoción*. Salvador Llopart. Crítica, al diari La Vanguardia, 04.09.2026 (li posa 4 estrelles sobre 5): [6]

«La Rambla de Barcelona queda desierta tras el atentado terrorista del 17 de agosto de 2017. Las víctimas esperan todavía ser identificadas. Suena un móvil. Nadie contesta. Tampoco el mosso d’esquadra interpretado por Enric Auquer, paralizado por los acontecimientos. Intuimos que ese móvil resuena solitario, desesperado, en el bolsillo de una de ellas. Cronos no necesita más horror. Un rostro, un gesto y esas carreras bastan para devolvernos el estupor de aquellos días. Se hace difícil valorar la película de Fernando González Molina cuando la ves con un nudo en la garganta. Cronos consigue revivir, con extraordinario sentido de la realidad, una tragedia que nos conmovió a todos; más si cabe a quienes estábamos a una, dos o tres paradas de metro de la carnicería.

(..) Los protagonistas son policías, sí. Mossos d’Esquadra. Pero ante todo son personas desbordadas. La diferencia es que deben seguir ahí, incluso cuando no saben cómo. Me emociona ese mosso que tiembla con el arma en la mano. Se vivían entonces tiempos políticos convulsos (cuándo no lo son), con zancadillas entre administraciones y afán de protagonismo. Pero la mirada permanece junto a quienes intentan cumplir con su deber cuando los protocolos ya no bastan.

El secreto está en los detalles. González Molina lo sabe. Ahí encuentra Cronos el drama sin necesidad de convertirlo en espectáculo. El filme se acerca a Ripoll, donde la conmoción resquebraja la convivencia (..)»

Informe de una ciudad herida*. Sergi Sánchez. Crítica, al seu compte de Facebook, 06.09.2026: [7]

« Difícil no acordarse de dónde estábamos el 17 de agosto de 2017, cuando los móviles de toda Cataluña empezaron a echar humo, preocupados por si algún miembro de la familia, amigo o conocido había tenido la mala idea de pasear por las Ramblas a primera hora de la tarde. En cierto modo, la eficacia de Cronos pasa por resucitar esa sensación de pánico pero también de solidaridad colectiva, que nace frente a las catástrofes que nos unen en el dolor y en la supervivencia. Es, en este caso, una empatía que se topa con un fuera de campo, porque aquí las víctimas no tienen ni voz ni voto, todo se narra a partir del punto de vista de los Mossos d’Esquadra. Es una manera de evitar la representación cruda del atropello que dejó 18 muertos y decenas de heridos en la avenida más turística de la Ciudad Condal. Se trata de una decisión discutible pero pragmática: si Cronos reconstruye, con precisión neurótica y ritmo de thriller de acción, lo que ocurrió alrededor del atentado terrorista de Las Ramblas desde la constitución del operativo de búsqueda y captura de los culpables hasta la muerte del último fugitivo, campo a través, prefiere hacerlo desnudando de lágrimas la brutalidad del ataque yihadista, aunque sea a costa de glorificar el trabajo de las fuerzas vivas y olvidarse de una perspectiva de los hechos que resulta esencial. Lo que gana en sequedad y concreción lo pierde en complejidad.

Con todo, la película hace un buen trabajo en lo que respecta a la estructura narrativa, que sigue a tres profesionales del cuerpo policial de los Mossos, y a la dirección, nerviosa y enérgica, sobre todo en la primera parte del metraje. (..) Son los tres personajes que generan espacios argumentales que se cruzan como corrientes alternas para, siguiendo la línea documental del reportaje de investigación 800 metros de Elías León Siminiani, trazar un mapa del atentado. Cronos funciona especialmente bien al establecer montajes paralelos que explican la onda expansiva del suceso, y en escenas como la del desalojo del restaurante con posible sospechoso dentro, en las que es fundamental el hábil manejo de la tensión narrativa. Es en esos momentos en los que Fernando González Molina logra superar el escollo que toda reconstrucción de un hecho real sobradamente conocido puede tener a la hora de mantener intacta la atención del espectador.

La celebración de la actuación de los Mossos va acompañada con breves apuntes de las batallas entre el gobierno catalán y el central en cuestión de competencias de seguridad, y los consiguientes rifirrafes en los protocolos de comunicación pública. Es una pena que Cronos no se atreva a profundizar en esos temas, porque la importancia simbólica del atentado de las Ramblas en el futuro político de Cataluña, y también de su encaje en el Estado español, es innegable: estábamos a solo dos meses y medio del 1 de octubre, y es evidente que un fenómeno como el de Aliança Catalana, definido por los discursos de odio de la alcaldesa de Ripoll Silvia Orriols contra la inmigración árabe, no puede entenderse sin lo que ocurrió aquel nefasto 17 de octubre.

Lo mejor: El nervio que imprime al relato en tres líneas narrativas simultáneas, sobre todo en la primera parte del metraje.
Lo peor: El modo en que se centra en el punto de vista de los Mossos acaba por glorificarlos»

Articles d’altri posteriors a la publicació d’aquest apunt:

Pendent.

—

PORTADA: Cronos | Foto @michaeloats, gentilesa de Beta Fiction Spain

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!