Club 7 Cinema

“Corazones rotos” / “L’amour ouf” / “L’amore folle” / “Beating Hearts”, de Gilles Lellouche: Comèdia dramàtica musical i romàntica, definida inicialment com a ultraviolenta. S’hi barreja amor, violència i dansa -El col·lectiu de dansa (La)Horde va ser contractat per crear tres balls per a la pel·lícula, que inclou cançons dels anys 80 i 90 d’artistes com The Cure, New Order, Madonna, Nas i Jay-Z. La pel·lícula està ambientada a les dècades de 1970, 1980 i 1990– (Wikipedia).

Nota sinòptica: La relació improbable entre dues persones. Una noia d’una família de classe mitjana alta i un noi d’origen modest s’enamoren però se separen; eventualment ell es converteix en un criminal i passa 12 anys a la presó.

Sinopsi: Anys 80, al nord de França. En Jackie (François Civil) i la Clotaire (Adèle Exarchopoulos) creixen entre els bancs de l’institut i els molls del port. Ella estudia, ell passa l’estona. I llavors els seus destins s’entrecreuen i és un amor boig. La vida intentarà separar-los però res no funciona, aquests dos són com els dos ventricles del mateix cor…

Producció: França, Bèlgica. Any: 2024. Durada: 2h46. Guió: Gilles Lellouche, Ahmed Hamidi, Audrey Diwan, Julien Lambroschini, adaptació de la novel·la de Neville Thompson, ‘Jackie Loves Johnser OK?‘, traduïda al francès com  ‘L’Amour Ouf‘.

Amb Adèle Exarchopoulos, François Civil, Mallory Wanecque, Malik Frikah, Alain Chabat, Benoît Poelvoorde, Vincent Lacoste, Jean-Pascal Zadi, Elodie Bouchez, Karim Leklou, Raphaël Quenard, Antony Bajon .

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrena als cines, DE: Youplanet Pictures, EE: 31.01.2025, DF: StudioCanal*, EF: 16.10.2024, DI: Lucky Red, EI: Pendent.

Festival: Canes 2024-Competició.

Director: Gilles Lellouche és bàsicament un actor, que ha fet algun curtmetratge, ha codirigit alguns films, i que ha signat sol un únic llargmetratge, la (per mi) desgraciada “Le grand bain” (2018) -en què un home deprimit s’uneix a un equip de natació sincronitzada format per homes de mitjana edat-, tanmateix seleccionada Fora de Competició al Festival de Canes, multinominada als César i gran èxit a la taquilla francesa. 

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

Romanticisme incandescent, crítica de Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatala.net’: (..) Es tracta d’un melodrama sentimental i criminal iniciat als anys vuitanta i reprès vint anys després amb protagonisme d’una parella formada per Clotaire (François Civil) i Jackie (Adèle Exarchopoulos) que lluita pel seu amor contra totes les adversitats. ‘Corazones rotos’ té textura de thriller elèctric, explosiu, incandescent, amb un amor adolescent escolar truncat per la violència i la dissort. A estones, aquesta salvatge pel·lícula és pura dinamita, però en d’altres, és pirotècnia mullada. (..) Una pel·lícula d’un romanticisme en plena combustió que es serveix també de passatges musicals amb coreografies senzilles gràcies a una banda sonora de Jon Brion.

Més cridanera que sorprenent, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Des de la seva revelació fulgurant amb “La vie d’Adèle”, es diu que Adèle Exarchopoulos fa mantenir l’atenció en una pel·lícula mentre ella hi és present a les imatges: el seu rostre, on semblen fer-se visibles totes les emocions, aporta credibilitat com si expressés una veritat que atrapa. Tanmateix, l’actriu no pot fer-ho tot i, posem per cas el que ens ocupa, ella mateixa no sé si omple una pel·lícula de quasi tres hores de durada farcida de truculències i de clixés sobre l’’amor boig’. Tot i això, “Corazones rotos” (“L’amour ouf”) , dirigida pel també actor Gilles Lellouche, arriba avalada amb tretze nominacions als César. Tampoc no és estrany perquè, després d’”El comte de Montecristo”, és la producció francesa més cara del 2024 i així, doncs, és una aposta forta de la indústria que ja van colar a la secció oficial del darrer festival de Canes. (..) Tot això partint d’un final enganyós al qual, després de relatar-se la història en ‘flash-back’, es retorna per donar-hi la volta perquè sí. Hem de suposar que el film vol ser sorprenent i que se’n digui “c’est ouf!”. Però, més cridaner que res, tot sembla (millor) vist: dosis de violència a la Scorsese o a la Tarantino i un component romàntic que, de manera capriciosa, inclou números musicals sense encant.

Fallit idil·li criminal, article del diari ‘El Periódico’: “Corazones rotos” és dues pel·lícules en una: un drama sobre una història d’amor dilatada en el temps i un thriller criminal. Cap acaba de funcionar. (..) Hi ha una intenció de donar-li una dimensió èpica a la història de dos xavals a qui la vida no els ho ha posat fàcil. El romanticisme, tenyit de tragèdia, amb el que s’explica la història d’amor té encant. Tot i que sigui fallit, s’intueix l’intent de tornar-li a l’idil·li adolescent la serietat (salvant les distàncies) d’”Els amants de la nit” (1948) i “Males terres” (1973). Aquesta inclinació èpica és un dels atractius. L’altra, la forma en què hi ha explicada l’entrada de Clotaire al món criminal. Però es giren diverses coses en contra (..).

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE CANES:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) Sempre promovent la industria cinematogràfica francesa, el festival ha colat a la secció oficial competitiva un producte comercial ple de clixés pseudoromàntics: “L’amor ouf”, en què Gilles Lelouche narra la història d’amor redemptor entre una “bona noia” que odia la violència i un noi abocat a la delinqüència. El film dura incomprensiblement 165 minuts que en part se suporten per la presència d’Adèle Exarchopoulos.

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’ Adèle Exarchopoulos torna convertida en estrella al festival on va guanyar la Palma d’Or: (..) Ella [Adèle Exarchopoulos] és, de fet, el gran atractiu de “L’amour ouf”, on Gilles Lellouche adapta una novel·la de l’autor irlandès Neville Thompson sobre la relació al llarg de deu anys entre una estudiant brillant i el buscabregues de l’escola, un primer amor incandescent que es trenca de manera traumàtica –i trenca igualment les vides de la parella– quan ell és abduït pel món criminal. La vigència íntima d’un amor juvenil que dona sentit a la vida conviu en el film amb la vocació maximalista de la direcció de Lellouche, que invoca sense èxit l’energia visceral del cinema criminal de Scorsese i alguna fuga intranscendent al gènere musical. Al final, el millor de “L’amour ouf” és el treball actoral (..).

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) la seva interpretació [d’Adèle Exarchopoulos] en “L’amour ouf” és de les poques coses que són irrebatibles en una pel·lícula candidata al palmarès aquest any, malgrat ser qüestionable per diversos motius. D’entrada, “L’amour ouf” ha sigut dissenyada com una versió francesa d’un blockbuster, per tant, el premi que busca no està en el temple de la cinefília, sinó en els multicines (..). El director Gilles Lellouche omple el metratge de trampes argumentals, filigranes visuals, escenes en les quals els personatges corren davant una posta de sol, coreografies de ball i incomptables moments d’excés cursi i exhibicionisme hortera. Té un afany tan constant a proporcionar-nos estímuls arriba que resulta inevitable sentir que Lellouche ens està prenent o bé per nens amb dèficit d’atenció –tot el nostre respecte al públic infantil– o bé per tontos.

Sergi Sánchez, a Facebook: Fa mesos que la màquina promocional de “L’amour ouf” funcionava a tot tren. No n’hi havia per a menys: a la pel·lícula més cara del cinema francès del 2024, amb 32 milions d’euros de pressupost, la que posaria en valor la solidesa del mascaró de proa de la indústria del cinema europeu, se li havia de començar a estendre la catifa vermella. La seva selecció a concurs a Canes s’entén com la culminació d’aquesta legitimació: el festival de cinema més important del món és, també, la plataforma de llançament internacional del cinema autòcton, i cal recordar que, de les darreres tres edicions, dues Palmes d’Or han estat franceses (“Titane” el 2021 i “Anatomia d’una caiguda” el 2023). Canes, ens diu el seu director artístic Thierry Frémaux, no només és un festival d’autor: és un festival que estima els marges de beneficis. No és estrany que la portada del Vanity Fair francès del mes de maig la protagonitzin François Civit i Adèle Exarchopoulos, els amants passatgers de la pel·lícula de Gilles Lellouche, ni tampoc que la premsa rosa hagi aixecat rumors d’una història d’amor entre tots dos. Tot ajuda a fer que les ambicions comercials de “L’amour ouf”, que s’estrena a França a l’octubre, es vegin complertes amb escreix. Veient-la, aquest crític no va parar de pensar en “Tres metros sobre el cielo”, l’èxit de taquilla de Fernando González Molina que va consagrar Mario Casas com a ídol de masses púbers, i en la facilitat que té el cinema francès de vendre gat per llebre. Lellouche, que després de l’èxit monumental de “El gran bany” ha tingut carta blanca per gronxar-se en un rodatge de divuit setmanes i presentar un muntatge final que frega les tres hores, s’ennuega amb referents intocables -des d’”Un dels nostres” a “Hi havia una vegada a Amèrica”, passant per “West Side Story” i Tarantino- per justificar la seva fotonovel·la d’alta volada. Perquè, per molt ampul·losa i exhibicionista que sigui la seva posada en escena, “L’amour ouf” no és més que això, una fotonovel·la. (..) “L’amour ouf” (..) té un cert encant quan, a la primera part, evoca el cinema adolescent dels vuitanta, recolzant-se en una selecció musical que defineix el transcurs dels anys amb ànim enganxós. Si obviem que tota sencera està organitzada a partir d’una vergonyosa trampa de guió engiponada a la primera seqüència, la trama discorre com una acumulació de clixés sobre l’amor boig marcat per la fatalitat que només salva de la crema la química entre la parella protagonista  Lellouche, que és actor abans que cineasta, sap que Civit té carisma i Exarchopoulos defensa l’impossible). Història d’amor, melodrama, cinema de gàngsters i, és clar, cinema musical: que no falti una coreografia urbana com a fi de festa.

Àngel Quintana, l’article per a ‘Caimán’ -avançat a Facebook-: Gilles Lellouche, actor i director d’una comèdia d’èxit a França titulada “Le Grand bain”, converteix “L’Amour ouf” en una història de males companyies. En Clotaire (Malik Frikah/François Civil) i la Jackie (Mallory Wanecque/Adèle Exarchopoulos) són dos amants que es coneixen durant la seva adolescència. Ell viu cuidat per la seva mare en una família de condició obrera i des de molt jove busca a la banda allò que no pot trobar a la família. Ella és una noia burgesa, aplicada als seus estudis, que viu sola amb el seu pare que ha enviduat. L’atzar fa que aquestes dues persones que viuen en entorns aïllats es trobin i s’estimin, sense ser conscients del perill que pot comportar la seva trobada. A la primera hora de la pel·lícula coneixem la seva vida adolescent fins que en Clotaire acaba sent jutjat i condemnat a deu anys de presó. El temps de la presó és una el·lipsi que parteix la pel·lícula en dues parts i ens condueix a les conseqüències que implica la possibilitat de viure una nova vida quan el fantasma del temps pot tornar per recordar allò que s’ha deixat enrere. La Jackie ha refet la seva vida, ha trobat un nou amant i viu en un entorn marcadament burgès. En Clotaire no té cap altre remei que continuar malament vivint amb els membres de la seva banda, convertir la seva existència en una caiguda progressiva a l’infern mentre entra en un cercle de violència. Gilles Lellouche ens mostra dues possibles sortides d’aquesta història d’amor impossible marcada per les males companyies: la tragèdia i la felicitat. “L’Amour ouf” –joc invertit amb el terme ‘L’Amour fou’– és una pel·lícula pomposa, grandiloqüent d’una durada propera a les tres hores en què el que s’explica ja ha estat vist en altres pel·lícules. El drama d’amor malaltís situat en un món violent no té cap mena de comparació amb “Els amants de la nit” de Nicholas Ray, sinó que és més a prop d’una fotonovel·la dolenta. Netflix és a l’ombra de l’operació.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: La promissòria pel·lícula que sembla ser “L’amour ouf” durant el seu frenètic inici, gràcies a la seva combinació de musical, relat iniciàtic, film d’acció i història d’amor adolescent va perdent força, guanyant en clixés i esgotant per cansament força abans d’arribar al seu molt retardat final (..). La seva extensió no està justificada per cap necessitat del relat sinó per la impossibilitat de tallar escenes, ni tampoc [per] la impossibilitat de creure’s aquesta relació entre una noia sensible i talentosa amb un tipus el millor mèrit del qual en aquesta vida és donar cops de cap als vidres o trencar objectes quan està emprenyat. És cert que els nois dolents tenen el seu costat fascinant, però aquí és difícil trobar-l’hi. Potser, el talent d’Exarchopoulos ens permet, almenys una estona, creure’ns que aquesta noia bella, intel·ligent i enginyosa pugui estar enamorat d’un idiota com el tal Clotaire. El problema més gran de “L’amour off”, però, té a veure amb la forma. Si hagués estat narrada en un to més humà i realista, menys enganxada amb la necessitat de ser un èxit de públic a través d’escenes d’acció a gran escala o muntant les escenes com si fossin vídeos de TikTok, la pel·lícula podria haver funcionat molt millor , estar una mica més a prop d’això que anomenem món real. D’aquesta manera entre èpica i estúpida (..) tot el que hi passa es torna banal, ximple, simplista (..).

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: (..) A estones, ‘L’amour ouf’ és pura dinamita i, altres, pirotècnia mullada. (..).

Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: (..) Filmada amb enorme virtuosisme i amb algunes escenes memorables, “L’Amour ouf” és víctima de les seves pròpies ambicions, de la seva autoconsciència i autocomplaença, d’un esperit ‘bigger than life’ que no abandona mai. És tot tan pretensiós, embafador i espectacular que fins i tot les seves pròpies troballes (que no són poques) acaben sent devorades.

Altres reaccions (només enllaços).- Carlos F. Heredero, l’article per a ‘Caimán’. Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’ li posa 2 estrelles sobre 5 i en remarca: La nova pel·lícula de Gilles Lelouche apunta a una energia obrera de mena Springsteeniana, però s’enfonsa sota el pes de la seva pròpia ingenuïtat. (..) És un gegantí drama criminal operístic d’amants desventurats i sentimenst ferits. És molt francesa (..). Té algunes bones actuacions i una escena de robatori a mà armada molt útil. Però hi falta subtilesa (..), amb una ètica cada cop més insistent de masclista sensible i ploramiques, i una part final colossalment inflada que més tard que no pas d’hora ens tranquil·litza sobre la creença de la pel·lícula en el poder i la importància de l’amor. Al final, és sentimental i ingènua (..). Fabien Lemercier, crítica per a ‘Cineuropa’, en què remarca: Tot i la seva energia, la competició per la Palma d’Or se li queda gran a Gilles Lellouche i la seva pel·lícula d’amor i violència kitsch i plena de clixés. Jordan Mintzer, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’ en què remarca: L’amor ho conquereix tot, inclòs el bon gust, en un romanç de crim francès exagerat protagonitzat per Adèle Exarchopoulos. Olivier Lamm, ressenya per a ‘Libération’, en què remarca: Per primera vegada a competició, el cineasta ens sorprèn amb una superproducció inspirada en una història d’amor frustrada. “L’amour ouf” és cinema. Aquesta mena d’amor que abans ens va fer somiar, tòxic, normatiu, que ens va adoctrinar a través de les pel·lícules, encara ens adoctrina, quan ens projectem a la vida de parella, passió, matrimoni, etc. Un amor culpable: d’alienar-nos i després robar-nos la llibertat. Sembla que Gilles Lellouche hi creu molt a “L’Amour ouf”, però no el perseguirem per polls ideològics: és perquè li encanta el cinema. Que l’estima com un boig. I “L’Amour ouf”, el seu segon llargmetratge com a cineasta, és menys una pel·lícula sobre amants que sobre amants del cinema (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!