Club 7 Cinema

Nota sinòptica:

En Toni, un noiet que viu a La Cañada Real, veu com el seu món s’esfondra quan arriba a casa seva un avís de desallotjament imminent, i quan descobreix que el seu millor amic Bilal se’n va de La Cañada per sempre. Entre fabulacions sobre el futur, en Toni es distancia cada cop més de la família i de les arrels.

Sinopsi:

En Toni, un noi gitano de 15 anys, viu al barri marginal il·legal més gran d’Europa, als afores de Madrid. Orgullós de pertànyer a la seva família de ferrallers, segueix el seu avi a tot arreu. Però a mesura que casa seva esdevé botí d’enderrocadors, la família es divideix: mentre alguns opten per anar-se’n a la ciutat, l’avi es nega a abandonar la seva terra. A mesura que passen les nits, en Toni ha de prendre una decisió: llançar-se a un futur incert o aferrar-se al món de la seva infància.

Tràilers: VO, VOSF.

Dades:

De Guillermo GARCÍA LÓPEZ (GALOE), “Ciudad sin sueño” / “Sleepless City”. Producció: Espanya (80%), França (20%). Any: 2025. Durada: 1h37. Guió: Guillermo García López i Victor Alonso-Berbel. Muntatge: Victoria Lammers. Fotografia: Rui Poças (“Grand Tour”, “Tabú”, “Frankie”, “The Rye Horn”). Amb: Antonio « Toni » Fernández Gabarre (Ramón), Bilal Sedraoui, Jesús « Chule » Fernández Silva.

Enllaços: Web del coguionista, Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, ICAA. Festivals i premis: Setmana de la Crítica de Canes 2025 (Premi SACD -als guionistes-) | Sant Sebastià 2025 – Perlak | Valladolid 2025 – Projeccions especials | Altres reconeixements.

Distribuïdores i estrena als cines ⇒ Mercat espanyol, D: BTeam, E: 21.11.2025. Mercat francès, D: Pan Distribution, E: 03.09.2025. Mercat italià, D: pendent, E: pendent. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Poètica social, article de Judith Vives Bellalta, al blog Cinema i altres urgències:

Rodada a la Cañada Real, la pel·lícula ‘Ciudad sin sueño’ és cinema social filmat des de la poesia, un documental amb aspecte de western (..).

El seu director és Guillermo Galoe, que s’ha passat vuit anys anant a la Cañada Real per conèixer la gent i guanyar-se la seva confiança. Només així s’explica la naturalitat amb què actuen els diferents personatges que apareixen en aquest film fascinant.

“Ciudad sin sueño” ens mostra la vida en aquest assentament on hi habiten prop de 8000 persones, moltes d’origen gitano o musulmà. És un dels barris irregulars més grans d’Europa, i en molts casos la gent hi viu sense llum i en condicions molt precàries. Hi ha delinqüència i tràfic de drogues, i això també ho mostra la pel·lícula. Però sobretot ens parla de gent que anhela un futur més digne, un horitzó que a la pel·lícula es representa amb els filtres de colors que fa servir Toni, el jove protagonista, quan fa vídeos amb el mòbil.

(..) A través d’aquests fils argumentals mínims, la pel·lícula aconsegueix copsar molt bé els canvis que es produeixen en un barri massa precari com per poder-hi arrelar. Un barri que té l’aspecte d’aquelles ciutats provisionals enmig del desert, i que el director sap aprofitar per donar a la pel·lícula un aire de western fronterer, amb personatges al marge de tot i regits per unes normes pròpies.

Galoe cuida les imatges, els enquadraments, els moviments de càmera, en una decisió estètica que s’allunya dels tòpics del cinema social i que porta la pel·lícula a una altra dimensió molt més suggerent i poètica.

Les barraques de la Cañada Real, escenari del millor ‘western’ de l’any, article de Xavi Serra, al diari Ara:

El 2025 han coincidit dues pel·lícules filmades en les perifèries urbanes, en comunitats que existeixen en els marges econòmics, morals i fins i tot estètics de la societat moderna. D’una banda, el documental de José Luis Guerin –i premiat al Festival de Sant Sebastià– “Històries de la bona vall”, ambientat al barri de Vallbona i, de l’altra, la ficció “Ciudad sin sueño”, que el madrileny Guillermo Galoe ha rodat a la Cañada Real, (..).

Curiosament, tant la ficció de Galoe com el documental de Guerin s’amaren de la poètica fronterera del ‘western’ crepuscular a través de l’arribada del progrés a un món ‘sense civilitzar’ i el funcionament quotidià a partir d’uns codis personals al marge de la societat. “Tinc una visió de la Cañada Real molt fordiana, de John Ford –explica Galoe–. Hi ha personatges que són com el John Wayne de “L’home que va matar Liberty Valance”, a mig camí entre el bé i el mal, que tenen una moral pròpia, lleis pròpies, mites propis (..).

(..) Tanmateix, el director subratlla que la pel·lícula és “una ficció total” que neix de l’enamorament que sent quan descobreix la Cañada Real i la seva gent. “Vaig sentir la necessitat de reelaborar aquell món en la ficció, i vaig trobar la clau per fer-ho en la mirada dels nens que hi viuen, que s’explicarien allò com qui explica un conte”.

Si “Ciudad sin sueño” és un conte, doncs, és un d’iniciació a la vida adulta, un ‘coming of age’ amb els seus rituals de pas i descobriments pertorbadors (..).

Crònica d’un espai en extinció, article de Paco Vilallonga, al Full de sala del Cinema Truffaut:

A finals dels anys setanta, en plena transició i aprofitant un buit legal que permetia construir barraques per guardar les eines dels horts, van començar a estendre’s un conjunt d’assentaments il·legals al voltant de la coneguda com a ‘Cañada Real’, un camí ral de trànsit de bestiar que des de l’edat mitjana servia als pagesos, pastors i ramaders per travessar el centre de la península Ibèrica sense haver de passar per Madrid. El que inicialment era un conjunt de barraques aïllades, va anar creixent de forma imparable fins a convertir-se, a mitjans dels 90, i durant els 2000, en una autèntica ciutat il·legal, la més gran d’Europa, on van arribar a viure gairebé 10.000 persones, de les quals més d’una quarta part eren nens. Sense unes mínimes condicions de salubritat ni una ordenació urbanística bàsica, l’assentament va prendre el nom del camí ral i va començar a ser conegut com el barri de la Cañada Real. Les barraques es desplegaven per tres municipis: Madrid, Coslada i Rivas-Vaciamadrid i arribaven als límits del terme municipal de Getafe, i de seguida, enmig del desgovern i la il·legalitat, aquell lloc es va convertir en el principal focus del tràfic de drogues de Madrid. L’any 2017, el govern de la Comunitat de Madrid va dissenyar un pla a llarg termini per enderrocar les barraques, reubicar els habitants de la Cañada Real i pacificar la zona, que en bona part està qualificada de zona verda. El pla està actualment en execució, però la magnitud de l’àrea que ocupa la Cañada Real fa que el seu desenvolupament sigui progressiu, i una bona part dels assentaments es manté.

A partir d’aquest context, el cineasta madrileny Guilermo Galoe va començar a preparar fa cinc anys la que havia de ser la seva pel·lícula de debut en la direcció. Així doncs, “Ciudad sin sueño” és un projecte cuinat a foc lent, dissenyat amb minuciositat, és la crònica d’un espai en extinció, però en certa forma també és la radiografia d’una època i d’un moment, la fotografia gairebé documental d’un lloc, una gent i una forma de vida que estan a punt de desaparèixer. És per això que “Ciudad sin sueño” era un projecte que, una vegada preparat i madurat, s’havia de rodar amb una certa urgència, abans que aquest món i l’escenari real on passava la història pràcticament no existissin. El repte de Galoe era també trobar la manera de traslladar aquesta realitat al terreny de la ficció. I sens dubte, la seva decisió creativa, fer-ho a través dels ulls dels joves, és un dels grans encerts del film. Perquè, més enllà de l’especificitat del lloc on s’ambienta la trama, “Ciudad sin sueño” és una emotiva història d’amistat, la de Toni i Bilal, i de com aquesta amistat pot veure’s trencada si la família de Toni accepta marxar de la Cañada per anar a un pis de protecció oficial que els ofereixen per deixar la seva barraca.

El projecte de “Ciudad sin sueño” ha passat per alguns dels laboratoris de guió més prestigiosos d’Europa on ha anat madurant: va estar al Torino Film Lab però sobretot a la Residència del Festival de Canes, la famosa Cinéfondation. Aquest va ser un impuls decisiu perquè el projecte trobés el finançament que el fes viable, i també va ser clau perquè la pel·lícula fos seleccionada a la Setmana de la Crítica, una de les seccions paral·leles de Canes, on el mes de maig passat va tenir la seva estrena mundial. El film de Guillermo Galoe va commoure per la seva capacitat de traduir a la pantalla aquesta realitat en extinció. És un film que desprèn autenticitat i veritat en cadascun dels seus fotogrames, principalment per la seva opció molt coherent de rodar en els escenaris reals de la Cañada i implicar els mateixos residents en la gestió i rodatge del film. Aquest estil semidocumental, les mirades plenes de vida dels dos protagonistes, l’autenticitat de Jesús Fernández Silva, àlies Chule, el patriarca de la família… tot plegat converteix l’òpera prima de Galoe en un dels debuts més brillants del cinema espanyol d’aquest 2025. Una obra melancòlica, amb aires de western, la crònica d’un món que desapareix.

Ressons a Canes 2025:

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán:

(…) Guillermo Galoe, guanyador de dos premis Goya pel seu curtmetratge “Frágil equilibrio”. En el seu primer llargmetratge, Galoe filma a un ritme trepidant, sota la pressió d’intentar capturar les ruïnes d’un món condemnat a desaparèixer. El cineasta treballa amb nens locals, liderats pel personatge Toni, per explicar la història d’una reubicació i els somnis deixats enrere. Hi ha un humanisme clar en la mirada de Galoe que transmet empatia, sobretot perquè va més enllà de qualsevol vocació antropològica o visió observacional d’una realitat amenaçada. Galoe no utilitza les faveles per explicar una història de violència juvenil, ni parla de les bandes existents, ni recorre a una determinada imatgeria que ens podria transportar a pel·lícules com “Ciutat de Déu”. Tampoc intenta endinsar-se en les ferides d’un món condemnat a la misèria, on són presents les ferides de la precarietat, com va fer Pedro Costa amb el barri de Fontainhas de Lisboa a “Una habitación de Wanda”. La mirada de Galoe és l’antítesi de tots aquests models i intenta entendre què passa quan el futur es transforma, quan en un món sense somnis es deixa alguna cosa enrere i quan les relacions humanes poden canviar. Al llarg de la pel·lícula, en Toni persegueix el llebrer que ha estat venut a canvi d’un terreny. L’animal és un símbol d’una manera de viure en contacte amb la natura, en la qual els animals deambulen a gust per un espai precari, però en la qual hi ha una certa sensació de llibertat. El futur representat per un bloc d’habitatges socials amb aigua corrent i electricitat amaga la trampa d’una altra precarietat urbana que acabarà empresonant els personatges en un món que no té res a veure amb aquell en què van créixer.

Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona:

(..) La pel·lícula ha tingut una recepció molt calorosa i és confirma com un dels debuts més notables en la direcció del cinema espanyol dels darrers anys / “Ciudad sin sueño”, que s’ha rodat amb actors no professionals i en bona part d’escenaris reals del barri, fa una radiografia d’un territori físic i emocional. Els darrers anys, la Cañada Real està sent progressivament desmantellada i els seus residents reubicats en pisos de diversos barris de l’extrarradi de Madrid. La càmera de Galoe és el testimoni viu d’un espai que desapareix, un univers que s’acaba i una forma de vida que s’extingeix. A través dels ulls de Tonino, el jove protagonista del film, ens endinsem en la vida de la Cañada, habitada sobretot per persones d’ètnia gitana, i ho fem durant el dia i també durant la nit, quan el barri queda sense llum i les fogueres i les llums dels vehicles il·luminen fugaçment les barraques. Amb ecos del cinema iranià dels anys 90 i del neorrealisme italià, Guillermo Galoe construeix un film molt meritori perquè aconsegueix emocionar sense abusar del sentimentalisme i plantejar-nos el dilema de si els personatges aconseguiran ser més feliços en un pis dotat de llum i aigua corrent o en aquell territori salvatge i precari en el que han crescut. La mirada final de Tonino, interpretat pel jove Antonio Fernández Gabarre, no ens dona respostes a aquesta pregunta però és d’aquelles que se’t queden gravades a la retina.

Més ressons de la projecció del film: Jaime Pena, la crònica per a Caimán | Diego Batlle, la crítica per a Otros Cines | Diego Lerer, la crítica per a Micropsia.

***

FOTOS: “Ciudad sin sueño” (BTeam)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!