Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

3 de febrer de 2007
0 comentaris

Altres veus: C.R.A.Z.Y.

La sortida de C.R.A.Z.Y. al mercat del DVD em sembla una bona ocasió per recuperar la crítica que Eulàlia Iglesias va fer-ne, al número 7 de la revista Benzina (setembre de 2006) i que aporta una reflexió a tenir present sobre una mena de cinema i com l’encaixem.

Precisament, Iglesias comença l’article fent-se ressó del fenòmen que la pel·lícula va ser al seu país d’origen, Canadà, així com del bon funcionament que ha tingut a la taquilla d’arreu on s’ha estrenat i que al Festival de Gijón, va endur-se el Premi del Jurat Jove. Per tant -reconeix-, no se li pot negar certa connexió amb el públic, a aquesta cinta quebequesa que aposta per fer un retrat nostàlgic del Mont-real dels anys seixanta, setanta i vuitanta, a través d’un adolescent que ha d’assumir la seva homosexualitat al si d’una família tradicional catòlica. Tot seguit, Eulàlia Iglesias analitza les claus d’aquest èxit.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Per la crítica, una primera clau de l’èxit de C.R.A.Z.Y. rau en el fet que és una pel·lícula fàcil i en posa un exemple: els personatges, pur clixé. Hi ha la mare-lloca (..). Els cinc fills, tots mascles (..) Christian -l’estudiós…-, Raymond -el "guaperas" rebel sense causa-, Anthony -l’esportista-, Zach -el protagonista- i Yvan -el germà petit grassonet…-. Per cert, que ens crida l’atenció sobre els noms d’aquests fills, que permeten desxifrar el títolC.R.A.Z.Y.més enllà de la referència a un tema cantat per Patsy Cline que sona més d’un cop al film.

Un segon aspecte que remarca Eulàlia Iglesias té a veure amb l’eix dramàtic principal de la pel·lícula: la (no) assumpció de la sexualitat de Zach per part d’ell mateix i els del seu entorn. Considera que C.R.A.Z.Y. està tan pensada per agradar a tots els públics, que el tema el tracta de la manera més previsible i superficial possible. Reconeix que s’hi planteja conflicte; però que no s’hi questiona la família (..) i amb prou feines es parla de la repressió catòlica (..). Remarca que el pare masclista no és mala persona, ni tan sols quan tortura  familiars i coneguts, cada Nadal, cantant-los Aznavour -ve a dir amb sornegueria, la crítica-. Li retreu que, en l’estira-i-arronsa entre pare i fill, i en les ganes de Zach d’agradar el xicot de la cosina, massa sovint cau en registres equivocats: es fa comèdia en moments seriosos o es tendeix a un melodrama al qual en el fons li fa por posar-se massa seriós. Igualment, fa notar que els germans no se sap gaire bé quin paper tenen més enllà del merament decoratiu, excepte Raymond, que ofereix un segon eix dramàtic, el del noi amb problemes de debò que, en ser molt mascle, no és qüestionat.

Una tercera pista que permet desxifrar l’èxit de C.R.A.Z.Y., Iglesias la identifica en la banda sonora. Assegura que gran part del pressupost del film es va destinar a pagar els drets de les cançons de Pink Floyd, Rolling Stones, David Bowie, The Cure i d’altres que sonen a la pel·lícula i acompanyen l’evolució del protagonista. Tanmateix, en blasma l’estil videoclip, que troba visualment hereu del Jean-Pierre Jeunet de Delicatessen i Amélie, passat pel filtre de l’experiència de Jean-Marc Vallée (el director) en el món de la publicitat, per donar al film un toc suposadament modern i original.

Per tot plegat, Eulàlia Iglesias conclou que C.R.A.Z.Y. et podria caure simpàtica si te la miressis amb el nivell d’exigència abaixat. Tanmateix, assegura que la molesten aquesta mena de films que volen tractar amb lleugeresa temes melodramàtics i no se’n surten i que, alhora, volen resultar molt "importants", allargant i allargant una història que podria haver acabat molt abans. I, per acabar, constata l’ ambigüitat ètica del final de la pel·lícula, en fer ús d’una tragèdia anunciada com a catalitzadora d’un previsible i grinyolant "happy end".

Jo potser discreparia d’Eulàlia Iglesias amb la percepció que C.R.A.Z.Y. vulgui ser "important"; en canvi, es pot dir que coincideixo gairebé en tota la resta de consideracions que fa. Aquesta dèria de la pel·lícula de no voler trencar cap plat i fer-se l’agosarada, de -com diria l’expresident- fer conyeta i amagar l’ou… fa gracieta fins que embafa. Perquè, del Quebec, del paper que hi ha jugat  l’Església Catòlica i la moral social resultant, així com del munt de pulsions clandestines de tota mena que ha covades, ens n’han parlat ja tant algunes pel·lícules -com les de Dennis Arcand, per exemple-, que C.R.A.Z.Y. no ens en diu res de nou i, ben al contrari, ens demostra que… ves, tot plegat, problemes domèstics! I, efectivament, de conyeta en conyeta, resulta que al final assistim no pas a la crítica de la família que reclama Eulàlia Iglesias, sinó a una exaltació del familiarisme, en el fons ben trobada. Ras i curt, C.R.A.Z.Y. té més de safareig pre Queer as flok que no pas, ni de lluny, res de Fassbinder.

Que una pel·lícula com C.R.A.Z.Y. pugui agradar o entretenir, fins fer gràcia o directament fer riure, no treu que val la pena parlar-ne. En aquest sentit, em sembla molt plausible l’anàlisi que n’ha fet Eulàlia Iglesias: reflexionar sobre les claus de l’èxit del film. Perquè, francament, en aquest cas, em sembla molt més interessant repensar per què ha pogut agradar que no pas malgastar el temps a base de buscar virtuts o defectes en una obreta tan petita. El paper de la crítica cinematogràfica ha de ser també el de donar elements per raonar sobre les pel·lícules, des del respecte absolut al gust i a la percepció empàtica.

L’article sencer d’Eulàlia Iglesias podem llegir-lo a la pàgina 27 del número 27 de la revista Benzina (Setembre de 2006) 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!