Club 7 Cinema

Carlos Losilla (Avui, 08.02.2007) considera Black Book com un dels treballs més interessants del director holandès Paul Verhoeven, perquè congria amb força i elegància el vessant més autoral del cineasta i la seva passió pel cine espectacle i els gèneres clàssics. Tot i que reconeix la manca d’originalitat de l’argument, opina que Verhoeven i el seu guionista el transformen en una paràbola inquietant i tenebrosa, en un conte immoral … Remarca Losilla el fet que Black Book parli de la resistència sense contemplacions, amb una visió desencantada i negra (..) per parlar de la traïció, l’ambició i els desitjos més primaris que, com sempre en el cinema de Verhoeven s’amaguen sota les aparences. Tot seguit, el crític barceloní fa dos autèntics salts al buit i sense xarxa. Primer, tot parlant de la mirada cínica del cineasta,  assegura que el giravolt constant de peripècies a la manera d’un còmic o un serial (..) converteix la Història (amb majúscula) en un mer relat picaresc de supervivència. I després, afirma que Verhoeven ja ha assolit prou saviesa per parlar de tu a tu a Hitchcock o Fritz Lang (..) en versió postmoderna… Déu n’hi do!

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Black Book · Losilla · Avui (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > Febrer > dia 8 (dijous) > Cultura i espectacles > "Delícia inquietant i tenebrosa"

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Imma Merino (El Punt, 04.02.2007) comença la seva crítica de Black Book, tot recordant que, fa tres dècades, Paul Verhoeven va exaltar l’heroïcitat de la resistència holandesa, al seu film Soldaat van Oranje / Soldiers of orange / Eric, el oficial de la reina / Le choix du destin / Soldato d’Orange, i que ara, en retornar al seu país, torna a parlar de la resistència, però amb una visió menys heroica (plena d’ombres, ambigüitats i traïcions). I Merino es pregunta el motiu de la diferència: és que els temps són favorables -diu- a una revisió menys complaent d’aquells fets? O bé si  això respon a una mirada més complexa d’aquella realitat, o si, en la mesura que el film traspua un cert escepticisme moral, qualsevol acció s’acaba reduint a l’instint de supervivència. I deixa els interrogants en l’aire, els dubtes formulats. Tanmateix, remarca que Verhoeven s’ha permès la llibertat de la ficció (..) en relació amb els fets històrics. I, a continuació, repassa els diversos personatges reals que, pel que sembla, han donat peu als protagonistes de la pel·lícula, per bé que els fets històrics se’ls  han sotmès a les variacions oportunes per al millor funcionament de la narració -segons ha manifestat Verhoeven-. És arribats en aquest punt que Imma Merino ens fa notar que la llibertat de la ficció pot representar a la vegada l’assumpció de certes convencions narratives. I, així, retreu al director holandès que reconverteixi tot en una aventura trepidant (..) en què sempre han de passar coses. Sense parar (..) sense que l’espectador tingui gaires oportunitats de reflexionar. Per acabar d’adobar, considera que per crear i mantenir una intriga, la narració enganya, despista i amaga informació a l’espectador. Reconeix un classicisme i, per tant, una elegància en la manera de filmar de Verhoeven, per bé que considera que aquest tampoc renuncia als mecanismes d’identificació amb l’heroïna, la qual vol salvar (..)

La crítica sencera d’ Imma Merino, clicant aquí: Black Book · Merino · El Punt

Nando Salvà (Èxit, suplement d’ El Periódico, setmana de l’1 al 7 de febrer de 2007) ve a dividir la filmografia de Paul Verhoeven en dos gran grups. D’una banda el que ell anomena seductors estudis sobre el poder, l’ambició i l’anhel sexual, plens d’àcids matisos satírics. Per altre cantó, els films que el confirmen com un director polític i posa, a tall d’exemple -no sé pas si del tot convençut o amb voluntat provocadora-: Starship troopers. I conclou que no li encaixa en cap d’aquests dos grups, Black Book, que -per cert- considera una de les millors pel·lícules que Verhoeven hagi fet en molt de temps. Explica que el director  hi reprodueix la forma de les velles pel·lícules d’acció en temps de guerra (..) per relatar un conte moral -segons Salvà- a l’entorn de la impossibilitat d’imposar una ideologia sobre un poble que no hi està disposat. Esmenta el tema de les dificultats morals de la resistència anti-nazi i com ens n’esmicola el mite d’ honor, sacrifici i la salvació. I, en un paràgraf final, Salvà parla del sexe -omnipresent en Verhoeven-, ja que per ell, Black Book és una anàlisi provocativa i suggestiva del sexe com a forma prominent de poder (..) però també d’aniquilació (..)

La crítica sencera de Nando Salvà, podem llegir-la a la pàgina 11 d’ Èxit, suplement del dijous d’ El Periódico, corresponent a la setman de l’1 al 7 de febrer de 2007.

Actualització (18.02.2007)

Toni Vall (Benzina, núm. 12, febrer de 2007), ran de Black Book, celebra el que considera  excel·lent retorn de Paul Verhoeven a un estadi creatiu mental i visual que molts trobàvem a faltar -diu ell-. Dedica pràcticament tot l’article a demostrar que, amb aquesta nova pel·lícula, el cineasta holandès es manté fidel a ell mateix, a les seves passions i obsessions. Remarca que, lluitadora nata,  la cabaretera jueva de Black Book s’avé al clàssic personatge femení de Verhoeven: dones fortes, destructives i trasbalsadores, sempre per davant de l’home… Que el sexe com a instrument de poder torna a ser un element temàtic essencial del cineasta, dotat d’un proverbial gust per l’erotisme. Vall assenyala similituds de la relació amor-odi entre els tres protagonistes principals de Black Book i els de les pel·lícules de l’etapa intermèdia de Verhoeven. De Black Book en si, en destaca la forma brillant amb què s’executa i es resol la trama d’espionatge, el caràcter de competent espectacle cinematogràfic i l’energia i el ritme endimoniats amb què està narrada. Considera que la pel·lícula vehicula un discurs polític, amb el qual Verhoeven ens recalca el seu indomable esperit llibertari, la seva mentalitat àcrata i descreguda. Certament, li fa algun retret, però no veig el crític gaire convençut d’aquestes "petites pegues" que li troba.

És evident que, en aquesta ocasió, jo veig mig buit el got que Toni Vall veu gairebé ple.

La crítica sencera de Toni Vall, podem llegir-la a la pàgina 29 del número 12 de Benzina (Febrer de 2007).

Per cert que, al mateix número de Benzina, impagable dossier de Quim Casas sobre l’etapa europea de Paul Verhoeven.

El Punt d’avui (dg 18.02.2007) publica un article d’opinió d’ Àngel Quintana, sobre i a partir de Black Book, titulat "La lliçó de l’holandès", per les  característqiues del qual, val la pena que li dediqui un post específic. Podeu llegir-lo, clicant aquí: Els miralls de la ficció · Quintana

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!