Club 7 Cinema

Als 12 anys, la Bailey (Nykiya Adams) viu amb el seu germà, en Hunter (Jason Buda), i el seu pare, en Bug (Barry Keoghan), que els ha criat sol en una casa ocupada al nord de Kent. En Bug no té gaire temps per a ells i la Bailey, que s’acosta a la pubertat, busca atenció i aventura en un altre lloc: aquesta és la sinopsi de “Bird“, el film (estrenat en VOSC) amb què l’anglesa Andrea Arnold va tornar al Festival de Canes, protagonitzat per Barry Keoghan, Franz Rogowski, Nykiya Adams, Jason Buda, James Nelson-Joyce, Frankie Box, Jasmine Jobson, Joanne Matthews, Rhys Yates.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, altres enllaços.

ARTICLES PUBLICATS RAN DE L’ESTRENA A CATALUNYA:

‘Bird’: una adolescent vol volar als suburbis, informació, al diari ‘El Punt Avui‘: (..) “Bird”, film viu, ple de nervi, intens, sobre una adolescent necessitada d’atenció que viu en una casa ocupada amb el seu pare, en un barri marginal anglès. Un film que busca la poesia i la màgia als ambients més degradats.

Volar sense la protecció de l’escut fmiliar, article de Paco Vilallonga, al Full de Sala del Cinema Truffaut: (..) Arnold torna en la que és la seva sisena pel·lícula al seu terreny habitual, el del cinema social tractat de forma directa i descarnada, amb la desestructuració familiar i la marginació com a rerefons temàtic. (..) En el títol de la seva nova proposta, “Bird”, hi ha un simbolisme evident: l’adolescent que necessita volar, trobar el seu camí i espai de llibertat i autonomia allunyant-se d’un ambient que la condemna a un cercle viciós de precarietat i marginalitat. Però aquest ocell al qual es refereix el títol també apareix explícitament a l’inici del film, en una de les seqüències més belles, quan Arnold demostra aquesta capacitat magistral de captar els instants a través de la seva càmera amb una autenticitat que desarma. I posteriorment es materialitza en el personatge que interpreta Franz Rogowski i que introdueix un toc de realisme màgic a la història. És com si Andrea Arnold, i aquesta és una novetat respecte a altres pel·lícules seves, volgués trencar puntualment aquesta dinàmica dramàticament estressant de la trama per oferir a l’espectador aquests moments d’esperança i somni que es personifiquen en el personatge de “Bird”. Amb tot, la verdadera protagonista de la pel·lícula és Bailey (magníficament interpretada per Nykiya Adams, tot un descobriment)(..). Bailey intenta evadir-se de l’ambient opressiu, marginal i sense futur que l’envolta. Les seves aficions són filmar vídeos casolans i estar en contacte amb la natura. Quan apareix Bird, un personatge que ningú sap qui és ni d’on ve, la jove afronta d’una manera més determinada el complex entorn familiar en què viu mentre transita cap a una etapa delicada de la seva vida com és l’adolescència. A partir de tot aquest material, Arnold desplega el seu estil punyent amb absoluta convicció. (..) El seu [d’Andrea Arnold] no és un cinema social a l’estil Ken Loach, on es reivindica la dignitat de les classes treballadores, sinó un retrat més descarnat d’uns personatges que viuen la vida pràcticament com un exercici de supervivència, en el present, sense tenir molt en compte què els pot passar l’endemà (..).

Empatitzar amb la generació alfa o els adolescents marginals no era tan difícil, crítica de Joan Pons, al diari ‘Ara‘: Com s’arrapa Andrea Arnold als seus personatges! La càmera de la directora britànica s’enganxa a la noia de 12 anys protagonista de “Bird” (la debutant Nykiya Adams) com una segona pell. Sua amb ella. Arrenca a córrer amb ella. Es trastoca amb ella. Si una de les definicions possibles d’empatia és, precisament, posar-se a la pell de l’altre, Andrea Arnold no podria ser, doncs, més empàtica. Només així s’eviten paternalismes, judicis morals, condescendències o aquella terrible sensació de ser turista en la joventut dels altres en què cauen tantes pel·lícules sobre adolescents. La posada en imatges d’aquest film intenta transpirar el mateix garbuix d’emocions i pensaments d’una púber de la generació alfa que viu en un entorn marginal. (..) De fet, la mateixa Bailey és un gargot que necessita definir-se. Com les protagonistes de “Fish tank” o “American honey”, per acabar de fer-se com a persona aquest personatge necessita un bri d’esperança que a “Bird” apareixerà de la manera més insospitada: en forma d’un personatge gairebé fantàstic, quasi de realisme màgic, que encarna l’estrafolari home-ocell que incorpora el gran Franz Rogowski. Val la pena no passar per alt la banda sonora de la pel·lícula perquè és sorprenent i, sobretot, emocionant (..).

Bird: Voler volar, crítica de Marla Jacarilla, a ‘Filmtopia‘: (..) Però malgrat tot això, malgrat totes aquestes violències quotidianes, malgrat la pobresa, la marginalitat i la falta d’esperança, Bailey (impressionant Nykiya Adams en el seu debut cinematogràfic) segueix endavant com bonament pot i desenvolupa, amb el pas dels dies i l’arribada de l’adolescència, una cuirassa protectora que li permetrà sobreviure en un context tan hostil com el que li ha tocat viure. La càmera en constant moviment, nerviosa, gairebé frenètica, segueix tot el temps Bailey, d’una banda a l’altra, gairebé sense donar un moment de descans i tranquil·litat. Només podem respirar amb calma quan la càmera s’allunya de la protagonista i s’enlaira cap al cel mostrant-nos les gavines, corbs, abelles o papallones; animals tots ells capaços de volar. Animals que, malgrat la seva condició –o tal vegada gràcies a ella– són molt més lliures que Bailey, que sembla presa d’un destí no gaire prometedor. Animals que tenen un significat especial en la pel·lícula i que Bailey observarà amb persistència i sense saber molt bé per què; almenys, de moment. Amb un sòlid pols narratiu, Arnold ens conta al llarg de dues hores de metratge les aventures i desventures de Bailey i la seva família, tan nombrosa com desestructurada, introduint en una típica història de realisme social –i, per primera vegada al seu cinema– l’element màgic encarnat en Bird, el personatge que dona nom al film i que interpreta Franz Rogowski. Un personatge atípic que trencarà els esquemes mentals i afectius de Bailey i amb qui desenvoluparà un vincle molt especial. Resulta tremendament difícil abordar el realisme social i les històries ‘coming-of-age’ sense caure en llocs comuns, sense recórrer a clixés utilitzats fins a la sacietat.(..) És possible que “Bird” no sigui la millor pel·lícula d’Arnold, ni la més original. Però el que sí resulta innegable és que els personatges del film d’Arnold destil·len una gran frescor i naturalitat gràcies a les interpretacions de Nykiya Adams, Franz Rogowski i Barry Keoghan en el paper de Bug, el pare de Bailey. A més, per sort, la directora evita adelitar-se en excés en la misèria dels seus personatges i els ofereix (ens ofereix) una escletxa d’esperança entonada a ritme de ‘The Universal’, aquell gran èxit de Blur que es va popularitzar fa ja ni més ni menys que 29 anys.

ALGUNES REACCIONS A LA PROJECCIÓ DEL FILM AL FESTIVAL DE CANES:

Eulàlia Iglesias, a l’article per a ‘Filmtopia’: (..) “Bird” d’Andrea Arnold ha estat un dels títols més ben rebuts del que portem de competició. Poques cineastes tenen tan bon ull per escollir les joves protagonistes dels seus films, i Arnold aquí excel·leix de nou amb la tria. Bona part de la força de “Bird” rau en l’autenticitat espontània que desprèn Nykiya Adams com a adolescent vulnerable amb un cert sentiment d’orfandat perquè tant la mare com el pare (un Barry Keoghan impecable en el seu paper), que la van tenir de molt joves, no acaben d’exercir una educació responsable. “Bird” introdueix un element singular en els universos d’Arnold a través del personatge del títol, un jove misteriós a qui dona vida Franz Rogowski. En un film naturalista fins al moll de l’os, la figura d’en Bird permet obrir una escletxa cap a la màgia i la fantasia, l’única via per obtenir un punt d’esperança en el món precari de la protagonista. Mentre que Arnold es mou en el medi que controla (el retrat impecable del barri marginal, la increïble selecció de temes musicals amb comentaris divertidíssims sobre certs grups i tendències de la música britànica, el treball amb els intèrprets no professionals), la pel·lícula funciona com un rellotge. L’element fantàstic i la feina amb un actor d’un registre tan diferent com Rogowski suposen una novetat que no sempre qualla del tot en la història (..).

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) l’altre títol de la competició oficial ha brillat precisament per (..) personatges amb ànima i una concepció naturalista del cinema. (..) Barry Keoghan, excel·lent (..). La Bailey (Nykiya Adams) és una heroïna típica del gènere ‘coming of age’: en el trànsit cap a la pubertat, fruit d’una llar trencada i emprenyada amb el món i els pares, no gaire diferent del de la protagonista d’un altre film d’Arnold, “Fish tank” (2006). Però “Bird” va més enllà dels llocs comuns d’aquestes històries (..) a través del personatge del Bird (l’actor alemany del moment, Franz Rogowski), l’estrany home a qui la Bailey ajuda a rastrejar els seus orígens familiars i que sembla habitar als terrats de les cases, sempre vigilant, com un ocell que es prepara per alçar el vol. A més, Arnold té dues armes per elevar la pel·lícula molt per damunt de la mitjana: uns elements fantàstics que integra magistralment en el realisme del relat –una mica a la manera del còmic ‘Calvin & Hobbes’– i un extraordinari ús de la música –Fontaines DC, Coldplay, Blur i un llarg etcètera– per explicar la naturalesa i evolució dels personatges. “Bird” és la pel·lícula més rodona i completa d’Arnold, una directora, per cert, amb una gran influència sobre la nova generació de directores catalanes, especialment en el cas de Belén Funes.

Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Una de les cineastes britàniques que van obrir les portes perquè apareguessin més i més col·legues en aquest país, Andrea Arnold ja és una veterana del món dels festivals de cinema, amb propostes que solen vorejar els límits porosos del realisme cinematogràfic, escapant-se la majoria de vegades cap al melodrama, d’altres a registres més secs i, en alguns casos, afegint un toc pop i modern als drames socials de l’escola Ken Loach o similars. (..) És melodramàtica i pop alhora, li escapa al realisme per la via de la il·lusió i alhora el torna quotidià per la manera com retrata una Anglaterra social, culturalment i racialment molt diferent del que va saber ser anys enrere. L’element més distractiu que té la pel·lícula passa per uns tocs de realisme màgic, però diguem que, dins del format de ‘coming of age’ que té, són tolerables, fins i tot justificats. (..) Mitjançant escenes llargues, una càmera fluida i actuacions naturalistes, Arnold captura a la perfecció un ambient aspre i alhora intens de les classes populars de Kent, al sud anglès, un parell de famílies interracials que conviuen enmig d’algunes tensions creixents. En un moment les coses es posaran més denses que el que s’imaginava –en excés, crec jo–, però en general es tracta d’un retrat humanista, comprensiu i força creïble de la vida d’una noia de dotze anys que lluita amb un parell de complicades famílies acoblades. El personatge de Bird treu a la pel·lícula d’aquest univers de realisme brut british ja que és una construcció molt més poètica i pròpia del gènere ‘coming-of-age’. Ell té la seva història per explicar -i una subtrama de la pel·lícula se n’ocuparà, baixant-lo a la Terra-, però alhora funciona com un àngel a l’estil deus ex machina, amb una sèrie d’habilitats pròpies, siguin imaginàries o no. I si bé en general funciona bé, l’aparició de Rogowski i també de Keoghan –que posa massa urpa i intensitat al seu pare passat de rosca però afectuós per fi– treuen una mica la pel·lícula d’aquest món d’actors no professionals tan estimat al cinema de la realitzadora de “Fish Tank”. De tota manera i malgrat aquests i altres excessos, “Bird” és una pel·lícula valuosa sobre les incomoditats i estranyeses de créixer.

Diego Batlle, a la crítica per a ‘Otros Cines’: Poques directores fan gala d’un cinema tan intens com Andrea Arnold. Passen tantes coses a les seves pel·lícules, hi ha tanta informació a cada pla, hi ha tanta tensió en aquesta càmera en mà, hi ha tanta interacció entre diàlegs, sorolls i cançons de pop-rock (..) que la sensació és de caos i de fascinació. No sempre aquesta intensitat és del tot genuïna perquè a vegades la directora ens aclapara amb la recàrrega d’elements i d’estímuls, però en línies generals “Bird” ens submergeix en un (sub)món tan sòrdid per moments (violència masclista inclosa) com a fascinant i estimable en uns altres (hi ha una enorme empatia cap a i des d’ els seus personatges). (..) Arnold mai no es delecta en la crueltat i, fins i tot en les pitjors circumstàncies, no jutja mai ni deixa anar les mans de les seves estimables criatures. En el seu nou film incorpora un personatge estrany al seu cinema, el Bird que interpreta el gran Franz Rogowski, i si bé la càrrega de realisme màgic que suma amb ell a mi no em va convèncer, resulten benvinguts aquests intents de sortir de la zona de confort (llegeixi’s el realisme social) i aventurar-se amb elements exògens i fins i tot exòtics a la seva filmografia. Si algú que -com qui això escriu- odia Coldplay, però es va emocionar diverses vegades amb l’ús del tema ‘Yellow’, vol dir que Arnold té un do, una capacitat per trobar sensibilitat i bellesa allà on sembla no haver-n’hi. No només gràcies a una cançó sinó sobretot en la interacció d’uns personatges copejats, ferits, marginats, però que tenen la capacitat de resistir, de voler-se a la seva manera i de trobar l’alegria de ballar i cantar com a antídot davant de tots els mals d’aquest món.

Joan Millaret Valls, a l’article per a ‘cinemacatala.net’: Andrea Arnold incorpora un inèdit aire de conte al seu cinema. Retrobem el segell habitual de la directora anglesa posant el focus en personatges marginals amb un tractament cinematogràfic enèrgic i directe, tot i que en aquesta ocasió s’ha centrat en una protagonista adolescent que creix de cop en un format conegut com el ‘coming of age’. Tenim la sensació però de veure una història previsible i apamada, emparentada més que mai amb el cinema social de Ken Loach, amb els defectes associats. En aquesta ocasió, Arnold introdueix un ingredient fantàstic associat al personatge de Bird, complementat amb presència de gavines, corbs i altre bestiari, elements que donen un bonic i reparador aire de faula al conjunt. Però es detecten algunes concessions fàcils com els numerets musicals i vocals de Barry Keoghan, algunes estridències com l’esclat de violència del padrastre o uns crèdits finals on persones anònimes entonen una cançó emblemàtica de la pel·lícula combinant-ho amb aparicions d’animalons.

Sergi Sánchez, a Facebook: A competició, hi tornava una habitual a Canes, la britànica Andrea Arnold, amb “Bird”. Coneixem, per “Red Road” i “Fish Tank”, els seus escenaris favorits, ara potser més degradats: les cases ocupades per famílies desestructurades, el realisme social decorat per graffitis. Tot i això, sempre hi ha en Arnold un viratge poètic en les formes -el treball amb el color, la càmera en mà, el gra de la fotografia- que aquí afecta el contingut. El seu protagonista, una noia de dotze anys fascinada pels ocells (una picada d’ullet a la fundacional “Kes” de Ken Loach?), topa amb un enigmàtic personatge, que es fa dir Bird (Franz Rogowski) i que, en efecte, es mou pel món com una au de vuitanta quilos. El realisme brut es torna màgic, i en aquest trànsit, la pel·lícula subratlla, amb més poca traça i apocament que sensibilitat, el seu missatge de fons: les vides més maltractades i sòrdides són les que mereixen volar. Sí, com els ocells. O com a Furiosa.

Àngel Quintana, article per a ‘Caimán’ -publicat també a Facebook-: El 1985, un britànic amic de l’excés anomenat Alan Parker va presentar a Canes una pel·lícula sobre un jove traumatitzat pel Vietnam –Mathew Modine– que volia ser un ocell i mirava el cel des de la teulada d’una finestra. Ignoro si Andrea Arnold ha pensat en aquesta oblidada pel·lícula per a rodar “Bird”, on també hi ha un jove enigmàtic –Franz Rogowski–, a qui el seu pare va abandonar que s’instal·la als terrats, mira al cel i pretén ser un ocell. La idea de l’ocell com a element que permet volar, i per tant, fugir de la realitat, planeja a l’interior d’una pel·lícula pretensiosa on el seu excés al·legòric acaba destruint les possibilitats de retrat. Andrea Arnold roda “Bird” com la clàssica pel·lícula britànica de realisme social en què una nena de dotze anys, Bailey, viu en un món desestructurat. El pare és un etern adolescent que es vol casar amb una noia que fa poc temps que coneix. La seva germana viu amb un alcohòlic maltractador i en certes ocasions Bailey s’ha de fer càrrec de les germanes. Amb Bailey viu el seu germanastre –fill del pare i d’una primera xicota– que ha deixat embarassada la seva filla adolescent. El panorama familiar és aterridor fins que apareix l’home ocell que no fa res més que donar forma al somni de la nena que no para de mirar el cel amb ànsies de volar. “Bird” acaba barrejant el realisme social amb alguns tocs de fantàstic, fins a fregar gairebé en alguns moments cert ridícul. Al final resulta lamentable que Andrea Arnold no hagi recordat una vella pel·lícula de Robert Altman el títol del qual podria ser la moralitat del gran error de la pel·lícula: “El volar es para los pájaros”. A Ícar se li van cremar les ales.

Altres reaccions (enllaços).- Elisabeth Franck-Dumas, crítica per a ‘Libération’. Peter Bradshaw, ressenya per a ‘The Guardian’. Owen Gleiberman, ressenya per a ‘Variety’. Leslie Felperin, ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!