Club 7 Cinema

Quim Casas (Èxit, suplement setmanal d’El Periódico, de 28 de desembre de 2006 a 3 de gener de 2007) comenta el fet que no s’estrenin juntes les dues pel·lícules que conformen la mirada de Clint Eastwood sobre (..) l’ocupació (..) d’Iwo Jima i la realització de la famosa fotografia dels "marines" hissant la bandera nord-americana al mont Suribachi i amb certa murrieria diu que ho han organitzat ben per ordre: primer la visió des del punt de vista dels vencedors, després la dels vençuts. Remarca que el treball d’Eastwood s’orienta més cap al realisme crític que cap a l’exaltació bèl·lica. Explica la filmació crua i el cromatisme cendrós de les escenes d’acció i el caire surreal de la resta de seqüències, acrimonioses amb els mites i en les quals s’evoca el pas del temps i els secrets que aquest amaga. Casas esmenta dos títols anteriors d’Eastwood: Bronco Billy, en parlar dels mites, i Els ponts de Madison County, en fer referència a l’emotivitat dels secrets que arrossega el pas del temps. I conclou que el cinema de Clint Eastwood segueix sent l’altra cara de l’idealisme nord-americà.

La crítica sencera de Quim Casas podem llegir-la a Èxit (28.12.2006-03.01.2007).

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Segurament, un dels crítics que pot parlar amb més autoritat sobre Clint Eastwood és Àngel Quintana. No en va, el seguia de ben a prop i el defensava, quan en general es tendia a menystenir-lo (se’l bescantava perquè era qui, com actor, incorporava l’expeditiu i feixistot Harry Callahan i -fem memòria- per ser l’alcalde "republicà" de Carmel-by-the-Sea en època de reaganisme) . El temps li va donar la raó: en aquest cas, anava ben encertat. Sobretot a partir d’ El genet pàl·lid / Pale rider / El jinete pálido / Pale rider, le cavalier solitaire / Il cavaliere pallido (1985) i amb títols com Bird (1988) i Sense perdó / Unforgiven / Sin perdon / Impitoyable / Gli spietati (1992), Eastwood va consolidar un prestigi que ha fet pòsit al llarg dels anys i ha emmudit les veus en contra.

Al diari El Punt del 6 de gener de 2007, Àngel Quintana ha publicat la crítica de Banderes dels pares amb el significatiu títol  "Oblideu el soldat Ryan". Aquest esment a Salveu el soldat Ryan, d’Steven Spielberg, resulta escaient ja que, com remarca Quintana, Spielberg és coproductor de Banderes dels pares i, per altra banda, Eastwood vol mostrar-nos la falsedat del concepte de "common man", (..) l’individu anònim que assumeix tots els valors essencials del bon americà i constitueix la llavor de la nació (..), concepte que Spielberg reivindicava a Salveu el soldat Ryan. Comenta el crític gironí que tots els americans que desembarquen a Iwo Jima (..) no són herois, sinó simples peons d’una maquinària cruel que, en nom de conceptes tan diàfans com el de pàtria, executa els seus fills. Remarca que Eastwood mostra la guerra amb espectacularitat, però amb una aproximació clarament física i que la grisor de la sorra volcànica d’Iwo Jima (..)  remet també a la grisor de la memòria. I és que, per a Quintana, la transmissió als fills de la memòria dels pares és un tema clau en la filmografia d’Eastwood, ben present igualment a Banderes dels nostres pares. Els pares que sobreviuen d’Iwo Jima -diu Quintana- volen recordar al fills que ells no varen ser herois, sinó simples titelles de guerra. Per damunt de tot volen ser recordats com a homes. En el contrast entre la batalla bèl·lica i la batalla de la societat de l’espectacle -la que s’organitza a partir de la fotografia retocada dels nois anònims hissant la bandera a Iwo Jima-, en la confrontació d’aquestes dues batalles essencials és on Eastwood trena el seu discurs -diu Àngel Quintana-, evocant que els símbols serveixen per construir la memòria col·lectiva, exposant que la famosa fotografia va servir per crear una segona guerra, en què tres suposats "common man" d’Iwo Jima varen recórrer els estadis com si estiguessin de nou en un camp de batalla, on la societat de l’espectacle va substituir les granades pels flashos dels periodistes i constatant que la guerra no va fer més nobles (..) els pretesos herois (..), sinó més miserables. A continuació, l’article passa a parlar de la construcció fílmica de Banderes del pares, amb un joc constant de salts i repeticions temporals, que converteix el temps en la matèria essencial del seu discurs. I conclou que, un cop Eastwood ha analitzat els estrats de la memòria per observar els camins que recorren els fets per esdevenir història, ara només li queda canviar de punt de vista: Cartes d’Iwo Jima, que aviat s’ha d’estrenar a casa nostra.

La lectura de la crítica d’Àngel Quintana, clicant aquí: Banderes dels pares / Quintana / El Punt

Tot i que no solc llegir (ni resumir) crítiques de les pel·lícules que m’interessa especialment veure… abans de veure-les, en aquesta ocasió he fet una excepció. Quan pugui disposar de les gairebé 6 hores que em calen per veure-la (2 hores i escaig de la durada i les 3 hores i escaig dels desplaçaments), en paralré.

Actualització (18.01.2007)

Carlos Losilla (Avui, 07.01.2007) en la seva crítica de Banderes dels pares (titulada "Eastwood, el gran arquitecte") diu que és una de les grans pel·lícules nord-americanes dels darrers anys. Basa aquesta categòrica afirmació, d’una banda, en el fet que Clint Eastwood aconsegueix que la llegenda deixi veure les seves costures i, per altre cantó, en el fet que l’estructura fragmentària i calidoscòpica de la pel·lícula aconsegueix que sigui moltes coses alhora: (..)investigació sobre el frau amb la fotografia de la bandera, posada en crisi de la narració convencional de Hollywood, (..) mosaic monumental sobre les diverses maneres com es construeixen els mites (..). I acaba considerant que es tracta d’una mena de resposta irada a Salveu el sodat Ryan, d’Spielberg.

La crítica sencera de Carlos Losilla, clicant aquí: Banderes dels pares / Losilla /Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2007 gener > dia 7 > Cultura i espectacles > "Eastwood, el gran arquitecte")

Pere Meroño, al seu bloc, recomana vivament la visió de Banderes dels pares, que descriu com a memorable falsa pel·lícula bèl·lica (..) la història d’una gran manipulació. De seguida,  va més enllà d’aquest primer nivell descriptiu, considerant-la com un film contra les guerres (..) i la crònica del gran parany ordit al seu entorn. Considera que Clint Eastwood se supera a si mateix amb aquest extraordinari cop a l’estomac de tots els els bel·licismes (..) contra una classe política marmessora d’inconfessables interessos (..). I acaba reconeixent que cal ser molt valent per, en l’Amèrica de Bush i en els temps que vivim, filmar una pel·lícula com aquesta.

La lectura de l’article de Pere Meroño -lúcid, breu, diàfan, com és habitual en ell-, clicant aquí: Banderes dels pares / Meroño / Pere Meroño

Judith Vives, al seu bloc Espaiisidor.blogspot, ho exposa ben clarament: Eastwood fa servir el seu progressista al·legat contra la guerra per transmetre també una contundent crítica a la inútil presència de tropes nord-americanes a l’Irac. Considera que Banderes dels pares beu de la tradició del drama bèl·lic clàssic, que el guió modernitza. Remarca com Eastwood utilitza el muntatge parcel·lat per a dosificar informació i com aquesta deconstrucció posa en evidència també la manipulació política d’uns fets que, per si sols, parlen també de l’absurd i la inutilitat de la guerra. Per a Vives, aquest muntatge fragmentat també aporta a la pel·lícula un aire de modernitat inusual en el cinema de Clin Eastwood.

L’article sencer de Judith Vives, el podem llegir clicant aquí: Banderes dels pares / Vives / Espaiisidor.blogspot (un cop al bloc, cal que busqueu l’article del 10 de gener, "La inutilitat de la guerra")

Actualització (18.02.2007)

La nota discordant la posa, sobretot, Toni Vall (Benzina, núm. 11, gener de 2007), que el considera un dels films menys reeixits d’Eastwood i sens dubte el pitjor que ha dirigit els últims quinze anys (..), una pel·lícula mediocre (..) amb actors pèssims –una caterva de toies, els diu- (..) infantilismes argumentals (..) mal estructurat -Vall parla de desgavell narrartiu, de film tediós i mal explicat que avança a batzegades i que mai troba el to indicat per vehicular la seva naturalesa dispersa– … Considera que Banderes dels pares no aporta absolutament res de nou, com a film bèl·lic i ja ho troba una cosa més  flagrant, com a pel·lícula de la Segona Guerra Mundial: esmenta un seguit d’autors i pel·lícules de referència. Assegura, insistint en el vessant narratiu , que el sistema de flashbacks que estructura el film, no hi ha qui l’entengui; que no aconegueix casar els dos temps narratius i això afecta la pel·lícula en la seva línia de flotació i impedeix que no agafi volada. Reconeix que té alguns, pocs, bons moments (..), que està ben filmada (..) però que li fa una mandra horrorosa posar-se a pensar sobre el missatge moral del film. I sobre la veritat o no de la  famosa fotografia -"leitmotiv" de l’obra-, diu que un acaba esgotat de tanta reiteració, de tants subratllats i d’un didactisme expositiu tan tronat. No cal dir que remata la crítica considerant-ho una pena, una decepció amb majúscula.

Ja passen aquestes coses, que a vegades tens un mal dia, quan vas al cinema o que llegeixes la pel·lícula amb ulleres equivocades o que el rebuig empàtic cap al que veus a la pantalla et fa gairebé impossible de reflexionar-hi o, fins i tot ben al contrari, que tens un bon dia, estàs magníficament lúcid i obert, però discrepes radicalment de la pel·lícula… Fóra difícil que en aquesta ocasió ens avinguéssim, Toni Vall i jo, perquè ell assegura que el sistema de flashbacks que estructura el film no hi ha qui l’entengui i jo considero, ben al contrari, que els flashbacks trenen un sòlid discurs sòlid diacrònic, ja que els blocs narratius de la pel·lícula no són temporals, sinó temàtics. I esclar, a mi no em fa cap "mandra"posar-me a pensar sobre el missatge moral de la pel·lícula, perquè, seguint el fil d’aquests blocs narratius, he anat entrat en una riquíssima relació dialèctica amb el discurs ètic d’Eastwood. A partir d’aquí, Banderes dels pares se m’ha configurat com una obra, certament no pas rodona, però de personalitat pròpia, singularitzada tant en el marc dels films de gènere com en el cinema d’autor ambientat a la guerra o sobre els conflictes armats; raó per la qual, discrepo fins de les (des)qualificacions generals que Vall atorga a la pel·lícula. Tanmateix, la discrepància s’agraeix, oimés quan es nota sincera i honesta, com és el cas: cal que la crítica fomenti el debat i no pas l’entonació de loances corals -o de diatribes a una sola veu-.

La crítica sencera de Toni Vall, podem llegir-la a la pàgina 36 del número 11 de Benzina (gener de 2007)

Víctor Alexandre (Victoralexandre.cat, 18.01.2007) valora Banderes dels pares  com interessant, per bé que una mica reiterativa. Tanmateix, en aquesta ocasió Alexandre es mostra gairebé lacònic. Tan sols en repassa breument l’argument i descriu que la pel·lícula no ens mostra només la gran farsa que el govern va desplegar convertint els tres supervivents en micos de fira que recorrien el país recaptant fons per al finançament de la guerra, també ens parla de l’oblit en què van caure i de la seva solitud en arribar la pau. I es pot dir que passa el testimoni a Cartes d’Iwo Jima.

La breu crítica de Víctor Alexandre, podem llegir-la clicant aquí: Banderes dels pares · Alexandre · Victoralexandre.cat

Un article, no pas de crítica, sinó informatiu, força complet, sobre Banderes del pares és el d’ Elisabet Cabeza (Avui, 03.01.2007), que podem llegir, clicant aquí Banderes dels pares · Cabeza · Avui  (un cop al web de l’ Avui > Hemeroteca > 2007 > gener > dia 3 > Cultura i espectacles > "Eastwood dóna guerra")

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!