Club 7 Cinema

Una poderosa CEO (Nicole Kidman) posa en perill la seva carrera i la seva família quan comença una tòrrida aventura amb el seu intern molt més jove (Harris Dickinson): aquesta és la sinopsi de “Babygirl“, el film de Halina REIJN, que, amb guió de la mateixa cineasta, va competir a la Mostra de Venècia 2024, on s’endugué el Premi de Millor Actriu (Nicole Kidman). Amb en Kidman i Dickinson, en completen el repartiment Antonio Banderas, Sophie Wilde, Esther McGregor.

Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrenes al cine, DE: Diamond Films, EE: 17.01.2025, DF: SND, EF: 15.01.2025, DI: Eagle Pictures, EI: 30.01.2025.

Declaracions de la directora, a la Mostra de Venècia 2024: Tots tenim una petita caixa negra plena de fantasies prohibides que potser mai no li confessem a ningú. Em fascina la dualitat de la naturalesa humana i aquesta pel·lícula és un intent de donar llum, sense jutjar, sobre les forces oposades que conformen les nostres personalitats. Per a mi, el feminisme és la llibertat d’estudiar la vulnerabilitat, l’amor, la vergonya, la ira i la bèstia interior d’una dona. Envellir significa enfrontar-se a la infinitat de tot. A la mitjana edat ja no ens podem amagar i ens veiem obligats a enfrontar-nos als nostres dimonis; com més reprimim la nostra ombra, més perillós i pertorbador pot arribar a ser el nostre comportament. La relació al centre de Babygirl permet a Romy [Nicole Kidman] i Samuel [Harris Dickinson] mostrar la seva confusió sobre el poder, el gènere, l’edat, la jerarquia i l’instint animal. Malgrat els tabús, l’alegria d’aquesta exploració és alliberadora i fins i tot curativa. 

ARTICLES PUBLICATS SOBRE LA PEL·LÍCULA:

Nicole Kidman, un erotisme més proper a la reflexió que a l’escàndol amb ‘Babygirl’, article de Bernat Salvà, al diari ‘El Punt Avui’: Es fa difícil imaginar que una pel·lícula com “Nou setmanes i mitja” (1986) o altres fenòmens del cinema eròtic com “Foc al cos” o “Instint bàsic” poguessin escandalitzar en aquests temps d’internet, amb accés fàcil a tota mena d’imatges sexuals. ” Babygirl” (..) transita camins ben diferents, més propers a la reflexió i al debat que a l’escàndol. Fins i tot hi ha qui hi ha vist una sàtira d’aquells èxits del cinema eròtic, encara que s’allunya de la comèdia. (..) Som als temps del #MeToo, de les denúncies contra tota mena d’abusos comesos pels homes contra les dones. La pel·lícula no trasllada a la pantalla les fantasies sexuals masculines, ni té protagonistes femenines que responguin als arquetips de dona objecte o dona. (..) “Babygirl” ha estat escrita i dirigida per la cineasta holandesa Halina Reijn, que adopta un punt de vista femení i fins i tot feminista (..).

Nicole Kidman eleva amb ‘Babygirl’ el voltatge sexual de la Mostra, crònica des de Venècia 2024, de Nando Salvà, al diari ‘El Periódico’: Les visites de Nicole Kidman a la Mostra per presentar pel·lícules sobre sexe i luxúries prohibides s’han convertit en costum. (..) A “Babygirl” protagonitza escenes en les quals, per exemple, es masturba amb fruïció extrema mentre consumeix porno a internet o dona plaer a la seva parella sexual gatejant per terra per posar el morro en un platet ple de llet. “És una història sobre el sexe, el desig, el matrimoni, la veritat, el poder i el consentiment”, va opinar ahir l’actriu australiana al festival sobre la pel·lícula. “Està explicada a través de la mirada d’una dona, i segons la meva opinió, això és el que fa que sigui tan única, i el motiu pel qual explicar-la em va resultar tan alliberador”. (..) D’una banda, [la pel·lícula] resulta absorbent al posar en qüestió aquest postulat defensat d’una banda pel feminisme segons el qual el pilar del capitalisme és una estructura exclusivament patriarcal; de l’altra, posa moltes trampes a l’espectador a fi de defensar que, per arribar al poder, la dona ha de renunciar a la satisfacció del seu desig sexual. En qualsevol cas, és una pel·lícula més procliu a inspirar converses edificants que a generar controvèrsia (..).

Nicole Kidman explora els límits de la transgressió sexual, crítica d’Eulàlia Iglesias, a ‘Filmtopia’:  L’actriu encarna una executiva que inverteix els rols de poder quan inicia una relació adúltera de tints sadomasoquistes amb un becari en la nova pel·lícula de Halina Reijn, la directora d’Instinto. (..) “Babygirl” juga a invertir una dinàmica arquetípica, la de l’atracció entre un home de poder i la dona més jove a les seves ordres. Aquí és en Samuel l’objecte de la mirada de desig, i fins i tot es fetitxitza una de les peces de roba que porta, la corbata. L’element subversiu es troba tant en el fet que aquest cop sigui la dona qui se situï en una posició propícia per a l’abús, com que el jove, en lloc d’assumir el seu estatus en un estrat inferior de l’escala jeràrquica, adopti una sèrie d’actituds desafiadores i dominants que, lluny de generar el rebuig de la seva superior a la feina, la sedueixen. Així comença un joc sexual que es converteix en una aventura de tints sadomasoquistes, enriquida per dos aspectes, la vida familiar de la protagonista i la dificultat per mantenir aquesta aventura aliena als interessos professionals. En el seu primer llarg com a directora,”Instinto” (2019), Halina Reijn ja havia explorat les zones grises del desig femení en l’era de l’empoderament pel que fa als rols de poder. A “Babygirl” torna a preguntar-se fins a quin punt hi ha un desig femení que s’encén davant la posició dominant i controladora (aquí no directament agressiva, com succeïa en la seva òpera prima) d’un home. Sobre el paper, resulta estimulant com la directora atorga complexitat a aquesta pregunta incòmoda des de diferents eixos contemporanis. L’anhel de submissió de la protagonista se situa en un context postfreudià: no pretén respondre a un inconscient femení reprimit o reconduït pel sistema cultural i polític. (..) “Babygirl” sembla apuntar a com en un món que tendeix a l’automatització i la deshumanització de tots els processos i vincles (..), només el desig segueix garantint una experiència intrínsecament humana, pel que té d’incontrolable. I no es deixa de posar sobre la taula de quina manera el sistema capitalista ha coaptat el discurs feminista per buidar de contingut conceptes com la vulnerabilitat o la sororitat. S’agraeix que Reijin eviti les perspectives feministes més hegemòniques i confortables. El seu film vol reivindicar abans que res el dret d’una dona de mitjana edat a buscar en territoris obscurs la satisfacció sexual que no troba en l’àmbit del matrimoni, i no per culpa del marit, a qui dona vida un atractiu Antonio Banderas, sempre amatent a complaure la seva esposa en la ficció. (..) Tanmateix, al final la pel·lícula relativitza la pròpia idea de transgressió sexual que la travessa per ressituar l’experiència que ha viscut la protagonista com un procés que li ha permès sentir-se més segura amb ella mateixa, sense que trontolli cap de les bases del seu privilegi. “Babygirl” acaba certificant, potser fins i tot celebrant, com la transgressió sexual, en el marc del privilegi i de les dinàmiques capitalistes, no deixa de ser una mercaderia més que la protagonista utilitza per al seu propi “creixement” personal i la consolidació del seu poder (..).

50 ombres de Nicole Kidman, crítica de María Adell Carmona, al diari ‘Ara’: L’actriu trenca les representacions tradicionals del plaer femení a ‘Babygirl’, que protagonitza amb Harris Dickinson i Antonio Banderas. (..) Sembla voler resoldre, d’una vegada per totes, l’esgotada pregunta freudiana “Què vol la dona?” En vista de la nova pel·lícula de l’actriu i directora neerlandesa Halina Reijn, la resposta és senzilla: un bon got de llet acompanyat, si és possible, de Harris Dickinson ballant sense samarreta al ritme del ‘Father figure’ de George Michael. Si això sona a clixé és perquè, certament, ho és: Reijn aborda la dialèctica entre submissió i dominació implícita en tot acte sexual, però no amb el cerebral nihilisme de “La pianista”, una de les seves referències, sinó amb l’erotisme setinat d’anunci de perfum del ‘thriller’ sexual dels vuitanta. De tota manera, n’hi ha poc, de ‘thriller’, en un film juganer i de vocació comercial que sembla utilitzar el sexe com a metàfora d’emancipació femenina. L’odissea vital de la Romy (..) se situa més a prop del melodrama femení per la disjuntiva de la protagonista entre el deure i el desig, entre la seguretat familiar i el vertigen eròtic. Per això desconcerta que el sexe sigui més implícit que explícit al llarg del film, amb una notable excepció (..). La capacitat subversiva de la pel·lícula no resideix en la seva tèbia crítica a les servituds del matrimoni heterosexual ni en el confús discurs sobre qüestions actuals com el consentiment, sinó en la gosadia d’una estrella, Kidman, que sembla no tenir límits, i que encarna la Romy com una dona profundament contradictòria que combina la vulnerabilitat i la ferocitat d’una gossa de carrer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!