Club 7 Cinema

Quan, a Rio de Janeiro, als anys setanta, la dictadura militar li segresta el marit, l’Eunice Paiva és una mare allunyada de la política. La pel·lícula relata la seva metamorfosi en una dona decidida a entendre el que passa i que liderarà una lluita aferrissada contra el règim militar. La recerca de la veritat li dura 30 llargs anys i quan comença a tenir-ne respostes, Eunice Paiva pateix els primers símptomes de la malaltia d’Alzheimer. És “Aún estoy aquí”/  “Ainda estou aqui” / “Je suis toujours là” / “Io sono ancora qui” / “I’m Still Here”, la nova pel·lícula del brasiler De Walter SALLES, amb guió de Murilo Hauser i Heitor Lorega, basat en el llibre homònim de Marcelo Rubens Paiva (sobre el cas del seu pare, l’exdiputat Rubens Paiva, detingut per la policia de la dictadura militar brasilera dels anys setanta i tot seguit desaparegut).

Amb Fernanda Torres (Eunice Paiva), Fernanda Montenegro (Eunice Piava), Selton Mello (Rubens Paiva).

Festivals i premis: Venècia 2024 – Competició (premi al Millor Guió) | Sant Sebastià 2024 – Perlak | Oscar (nominada a Millor Pel·lícula, Millor Actriu – Fernanda Torres-, Millor Film Internacional) | Glogus d’Or (Millor Actriu Dramàtica – Fernanda Torres-, nominada Millor Film Parla No Anglesa) | BAFTA (nominada Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa) | Goya (premi Millor Pel·lícula Iberoamericana) |

Enllaços: IMDB, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies.

Distribuïdores i estrenes al cine, DE: Vértigo, EE: 21.02.2025, DF: StudioCanal, EF: 15.01.2025, DI: BiM. EI: 30.01.2025. Cine de referència d’aquest blog: Cinema Truffaut (Girona).

El director: Walter Salles , guanyador de l’Ós d’Or del Festival de Berlín, amb “Central do Brasil” (1998) -on també guanyà el premi a la Millor Actriu (Fernanda Montenegro) i el Premi del Jurat Ecumènic- i que el 2001 va presentar a la Mostra de Venècia “Abril Despedaçado” -o recollí alguns premis alternatius-, ha participat ja en tres ocasions anteriors a la Competició de Canes, però la darrera va ser el 2012, amb “On the road” -i les anteriors havien estat “Linha de passe” (2008) i “Diarios de motocicleta” (2004)-. El seu vincle amb el Festival de Canes va ser fort durant aquells anys, essent membre del Jurat de la Cinéfondation i els Curtmetratges el 1999 i membre del Jurat de la Competició el 2002, participant al film macro-col·lectiu d’aniversari del certamen, “Chacun son cinéma” (2007) -i encara un any abans signant un dels episodis de la pel·lícula calidoscòpica “Paris, je t’aime“. Del 2012 ençà poques coses ha fet, destacant un documental sobre el director xinès Jia Zhangke, “Jia Zhang-ke by Walter Salles” (2014). Als seus films, sol tocar temes com el desplaçament, l’exili i la cerca d’identitat.

ARTICLES SOBRE LA PEL·LÍCULA:

Un crim de la dictadura brasilera (Imma Merino, crítica al diari ‘El Punt Avui‘): (..) El cas és que a l’any 1970 hi havia una dictadura al Brasil que, instaurada després d’un cop militar el 1964, va durar fins al 1985. Els Paiva són una família benestant, però no en connivència amb la dictadura, el control repressiu de la qual va percebent-se mentre, malgrat la situació, ells (com tants d’altres) procuren viure tan feliçment com poden. Passa que el pare, un enginyer i exdiputat pel Partit Laborista Brasiler que va d’exiliar-se durant un temps després del cop, manté una activitat forçosament secreta en contra de la dictadura. I que aquella felicitat fràgil es trenca quan la policia irromp a la casa per endur-se’n Rubens Paiva per, diuen, interrogar-lo, com si fos una rutina. És el començament d’un malson –que també farà que la mare i una de les filles siguin detingudes i passin uns dies a la presó– del qual, essent real, no podran despertar-se. De fet, el viuen amb una plena consciència que, encarnada intensament en la mare i transmesa a les filles i el fill que va escriure’n la història adaptada per Salles, els du a encarar-se amb la dictadura i després amb les noves autoritats successives que, tot i la restauració de la democràcia, van tardar molt a investigar els crims dels militars i contribuir a la justa memòria de les víctimes. // Amb una Fernanda Torres commovedorament sòbria, marcant el to del film, Walter Salles narra la recerca d’una dona per saber què va passar amb el seu home desaparegut i la seva lluita perquè fos reconegut el crim. Ho fa amb una narrativa si es vol clàssica, però amb una honestedat, una dignitat i un humanisme inqüestionables. (..). I Imma Merino, a l’article per al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut‘:  Un cineasta brasiler que encara és aquí fa memoria d’un desaparegut: Quan era adolescent, a finals dels últims anys seixanta, Walter Salles va conèixer la família de Rubens Paiva i Eunice Facciolla. El cineasta explica que, començant una amistat perseverant en el temps amb les quatre filles i el fill de la parella, va entrar en una casa que recorda com un oasi de llibertat en els temps de la dictadura brasilera (..). A l’inici de “Ainda estou aquí”, amb les seves imatges -en part rodades en súper-8 que ens traslladen a l’època- en una platja de Rio de Janeiro i aquelles que mostren l’ambient a la casa dels Paiva, oberta als amics i on s’escolten cançons de Maria Bethânia i Caetano Veloso, s’evoca una joia de viure, un desig, malgrat tot, d’una llibertat i una felicitat que seran brutalment estroncades (..) // Pels seus familiars, el desaparegut Rubens Paiva sempre hi ha estat i, morta fa uns anys la mare, hi és en les filles i el fill, Marcelo Rubens Paiva, el llibre homònim del qual, ‘Ainda estou aquí’, Walter Selles ha tingut present per realitzar aquesta pel·lícula, que el director considera la més personal que ha fet perquè també ha pouat dels propis records i, sentint-se pròxim a la família Paiva Facciolla en el seu dolor i la seva lluita, ha volgut rebel·lar-se contra allò que van fer Bolsonaro, junt amb els seus afins, quan va presidir el país i, de fet, continua fent: blanquejar una dictadura que, més extensa en el temps, no va ser menys criminal que l’argentina o la xilena, entre altres, a la mateixa època. Per això calia fer aquesta pel·lícula. I li calia fer-la a Walter Salles. També per dir que “encara està aquí” dotze
anys després del seu últim llargmetratge de ficció: “On the road”, amb el qual, basat en la novel·la homònima de Jack Kerouac, va continuar una carrera internacional empresa amb “Diarios de una motocicleta”, a partir dels que va escriure Ernesto Guevara sobre un viatge per l’Amèrica del Sud als EUA. No és per res, com si volgués recuperar un cert esperit perdut, al final de “Ainda estou aquí” aparegui Fernanda Montenegro, que, el 1998, va protagonitzar “Estació central del Brasil”, pel·lícula que va fer apreciar Salles com a cineasta. Montenegro és la mare de Fernanda Torres, que interpreta Eunice Facciolla, advocada compromesa en la defensa de la memòria històrica i dels drets humans, cosa que també va dur-la a implicar-se amb els pobles indígenes. Això últim resta fora de camp. Walter Salles es concentra en narrar la recerca d’una dona per saber què va passar amb el seu home desaparegut i en la seva lluita perquè fos reconegut el crim (..).

La venjança és somriure (Eva Piquer, article a ‘Catorze‘): (..) I esclata l’infern de cop i volta. Uns homes es planten a la llar benestant dels Paiva i s’emporten el pare, un enginyer que havia estat diputat. També s’enduen la mare i una de les filles. Les dones tornaran aviat a casa, ell no la trepitjarà mai més. “Arribaré a temps per al suflé”, diu Rubens Paiva a la seva esposa quan els militars el venen a buscar. La parella es fa un petó i els espectadors –que d’aquí a una estona no sabrem on posar les mans, el cor, el cos– contenim la respiració. // Feia temps que no patia tant en una butaca de cinema (i això que les tortures queden fora de camp). Però és sortir dels Verdi i sentir la necessitat d’enviar missatges als meus pares i als meus fills. Aneu-hi, és molt dura i molt bona. Aneu-hi, l’actriu és espectacular (Fernanda Torres es mereix tots els premis possibles: ens sap transmetre el dolor, la por i el coratge a través d’un exercici magistral de contenció) i la cinta no frega gens el melodrama ni el sentimentalisme barat. Aneu-hi, perquè és sabut que la història es repeteix i l’auge actual de l’extrema dreta ens aboca a aplaudir la resistència antifeixista. Aneu-hi, ni que només sigui per homenatjar tantes dones que es van mantenir dempeus mentre les diverses dictadures del món els arrabassaven els marits, els fills, els nets, el futur que havien projectat. // (..) Que el paper de l’Eunice anciana l’interpreti Fernanda Montenegro, mare de Fernanda Torres, és un detall preciós. // Parlant de detalls preciosos. Eunice Paiva obligava els seus fills a somriure a les fotos perquè la millor venjança contra l’horror és dir encara soc aquí, encara em bull la sang i, malgrat tots els malgrats, encara somric.

Elogi d’una heroïna discreta contra el feixisme (Eulàlia Iglesias, crítica al diari ‘Ara‘): (..) en lloc de fixar-se en la trajectòria militant de [Rubens] Pavia i intentar aclarir els detalls del seu segrest, Salles se centra en la reacció de la seva dona i mare dels seus cinc fills, Eunice, a qui dona vida Fernanda Torres (nominada a l’Oscar a millor actriu). El film subratlla així com la condició de desaparegut de Pavia afecta el seu entorn, alhora que traça de quina manera el terror incorre en la vida quotidiana d’una família ordinària i benestant. // Salles no pretén fer una panoràmica general dels esdeveniments polítics al Brasil de l’època, i converteix els Pavia en la caixa de ressonància concreta d’aquest període, des que viuen feliços a la seva casa davant del mar a Rio de Janeiro fins que es converteixen en l’objectiu del govern militar. Mitjançant la figura d’Eunice, “Aún estoy aquí” celebra una altra forma de resistència antifeixista, la d’una heroïna discreta que, sense sobrepassar els límits del que s’espera d’una mare i esposa, es manté ferma en la recerca del parador del seu marit i en la protecció de la joia de viure dels seus fills, mentre experimenta un procés de conscienciació política. Salles no escapa a cert convencionalisme en la seva proposta, però aconsegueix un film coherent en el punt de vista, i sobri, com la seva protagonista, a l’hora d’abordar una situació revoltant. Tanmateix, com a personatge, Eunice, resulta massa exemplar i d’una peça. Excepte en l’escena final, en què es recorre a la mare de Torres, Fernanda Montenegro (la protagonista d'”Estació central del Brasil”), per reblar la història amb una emoció continguda.

Contra la tirania i l’oblit (Nando Salvà, crítica al diari ‘El Periódico‘): La primera pel·lícula del brasiler Walter Salles en 12 anys parla dels estralls causats per les tiranies i de ferides que mai guareixen, però també de la importància de no oblidar i de no plegar-se davant l’opressió. (..) En els seus primers compassos, “Aún estoy aquí” s’esforça –potser massa– per submergir-nos en la felicitat del clan Paiva per maximitzar l’impacte emocional de la seva posterior destrucció, i es mostra eficaç mostrant com l’horror esborra gairebé tot rastre de calidesa i vitalitat. A mesura que avança, no obstant, prefereix centrar-se a manejar estereotips consubstancials al cine biogràfic, afavorint els mecanismes argumentals formularis per sobre de l’exploració psicològica i tractant els personatges menys com a persones que com a símbols; Eunice, en concret, es va definint pel que fa i no pels efectes, sens dubte devastadors, que això té per a ella. Afortunadament per a la pel·lícula, l’actriu Fernanda Torres es carrega sobre les espatlles tot el treball que Salles eludeix, bastant-se amb gestos subtils i mirades implacables per transmetre la desesperació, la perseverança, la vulnerabilitat i l’enteresa de la matriarca.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!